Aquí queda el testimoni de l'última cançó d'una vetllada plena d'energia d'una madura Lila Downs.
Malgrat els problemes de sò amb els que va obrir el recital al Palau (on pel que sembla cada vegada més s'està convertint en marca de la casa), l'exagerada quantitat de decibels de la nit, i algún lleu problema de veu o de cansament de l'artista que la va fer patir en algún moment, Lila Downs va fer-se amb el públic sense escarressar-se gaire, que no vol dir que no s'esforces. És cert, que hi ha moments d'aquesta gira que recoden més una Lila diva a l'estil de Chabela o Lola Beltran, que no a l'autèntica fúria mexicana que vaig veure fa més de 10 anys. Hi ha una mica més de teatre que aleshores, sobretot quan comet errors com el de treure a l'escenari el seu pollastret que diria el sr. Monegal, vaja, el seu fill, com si es tractes d'una Pantoja qualsevol. Hi ha potser menys d'aquella espontaneitat. Està tot més après, més estudiat, però tot i així, no deixa, en cap moment, de ser igual d'autèntic.
En fí, són els pecats i els miracles d'un concert plè de clàssics, d'homenatges al Rei de la rantxera, José Alfredo Jiménez, plè d'oracions als sants, a l'esperit de Zapata, als galls esquilats en la lluita, a les dones maltractades, al mezcal, al blat de moro, al mole, a Déu, a la terra, a la vida, i a la mort (La Llorona, com no podia faltar)... Tot un ventall de colors, d'olors, i de música cantada des de les entranyes del Mèxic de Lila Downs. Una vegada més, una Lila dificil d'oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada