diumenge, 4 de maig de 2008

UN NIT A BROADWAY: LIZ CALLAWAY A BARCELONA

Ja ho diuen els Antonia Font, "Shangai no és Pekín", i és evident que Barcelona tampoc te res a veure amb el Nova York del carrer 42, del districte teatral de Broadway, ni dels diners, ni dels professionals que han edificat una industria del parc temàtic teatral dels musicals a la ciutat bressol d'aquest gènere.

La temporada 2007-2008 que està a punt d'expirar, no ha estat ni molt menys tant catalèptica com la dels darrers anys després del boom dels 90. Enguany el musical a Barcelona ha renascut com una au fènix a cop de talonari gracies a productores com l'holandesa Stage Entertaintment (Cabaret i Mama Mia!), Filmax, Notro Films i Stromboli Entertainment (Grease), La Cubana (Cómeme el Coco Negro), i Dagoll Dagom (Boscos Endins). El problema és que aquesta au ha arribat contaminada d'una mena de grip aviar importada que pateix els símptomes d'una megalomanía escènica galopant (sovint mal resolta), d'una lleugeresa de contingut (fruit de la frivolitat dels productors que fins i tot adulteren els llibrets més intel·lectuals suposadament per acontentar un públic amb poca cultura de musicals), i la precarietat dels seus protagonistes, sovint interprets i cantants mediatics més que actors d'una peça. Amb aquest quadre clínic es fa dificil pagar entre 40 i 60€ per veure un musical i sortir satisfet, sinó és que l'únic musical que has vist a la teva vida fossin aquells de la Marisol, en Raphael, o les bessones Pili i Mili.

On han quedat aquelles produccions catalanes correctíssimes de Sweeney Todd, A Little Night Music, Merrily We Roll Along, Marry Me a Little, o Company, per anomenar el mestre Sondheim que tant de bò ha escrit per consolidar el drama musical contemporani. Històries d'un gran nivell dramàtic, i interpretatiu que ens van oferir la possibilitat de creure que això també podia ser una mena de Broadway, una gran carrossa d'or que al final s'ha acabat convertint en carbassa.

Malauradament, els aficionats més exigents amb aquest gènere, tots aquells que un cop a l'any paguem un billet a Londres i Nova York, i ens gastem una part d'una paga extra en 5 o 6 entrades de bon teatre musical, no tenim cap altra solució que continuar exprement els nostres estalvis per mantenir aquesta adicció. La veritat és que perdonant Cabaret, i Cómeme el Coco Negro, la resta de propostes d'aquesta temporada mai no haurien arribat als carrers de Broadway, perquè els critics les haurien destrossat molt abans que puguessin aixecar el teló a l'Off-Broadway. Malgrat la gràcia i les taules de les tres protagonistes de Mama Mia! el repartiment masculí no té per on agafar-lo. De la mateixa manera, Boscos Endins, és tot un error de casting amb potes, gairebé més grans que les del gegant del conte (fora de quatre actrius de repartiment). I prefereixo obviar comentaris de la versió "Al salir de clase" de Grease.

El panorama teatral-musical d'aquesta temporada no es pot aguantar, ni tan sols, si les produccions venen franquiciades. On són tots els bons actors de teatre musical que han anat desfilant pels escenaris catalans? On són Carme Sansa, Vicki Penya, Joan Crossas, Isabel Soriano, Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa, Dani Ànglès, fins i tot Àngels Gonyalons...? només per citar-ne uns quants. On són els professionals que han estat substituits per cares televisives, i veus impecables que no transmeten una sola emoció? On és l'ètica del teatre suplantada pel cartró pedra de la comèdia barata? On és el teatre musical? Aquí, queda clar que no!

Aquí hi ha una mena de sucedani, alguna cosa pròxima o relacionada amb el parc temàtic del teatre d'entreteniment per turistes, i un públic que va al teatre 2 ó 3 cops a l'any. Els altres, només ens queden algunes rareses sovint poc publicitades i de curta durada com la Crònica sentimental d'Espanya d'en Xavier Albertí, o la revista Sondheim que va inaugurar el Teatre Gaudí, o in extremis els concerts del foyer del Liceu (3 per temporada i encara gràcies, sinó és que la diva de torn s'enfada com és el cas de la Faith Prince que al final va cancelar el seu recital).

Per sort, però, l'oasi del foyer del Liceu és sovint tant gratificant que et fa oblidar el mal estat del musical al nostre país. L'últim referent d'aquest fenòmen va ser el pas de LIZ CALLAWAY per Barcelona, l'actriu de 47 anys nascuda a Chicago que va regalar al públic català un dels millors recitals dedicats a Sondheim que hem vist mai a casa nostra.

La protagonista de musicals tant emblemàtics com Marrily we Roll Along, No Way to Treat a Lady, Baby, Miss Saigon, i Cats, va fer un show a mida del públic català, amb un esforç per arribar, comunicar, i transmetre l'essència de l'univers Sondheim fins ara sense precedents. La senzilla, però entregada cantant va fer un repàs d'alguns dels clàssics del mestre del musical modern del segle XX, des de la proximitat de les seves vivencies a Broadway, amb sentit de l'humor i tonelades d'amor pel gènere i per aquest geni contemporani de 78 anys (i segons diuen amb no gaire bona salut).

La vetllada del diumenge 27 d'abril va resultar eficaç i milimetradament impecable en una primera part on l'actriu va recordar delicatessens com "I Remember/Take Me to the World" del film Evening Primrose, "Not a Day Goes By" de Merrily We Roll Along, o "Another Hundred People" (dedicada aquest cop a Les Rambles), i "Barcelona" de Company

Tanmateix, a la segona part, Liz Callaway, i Alex Rybeck (al piano) van atacar directament la fibra sensible del fan de Sondheim amb algunes interpretacions memorables (sense arribar a ser virtuoses, però dignes de ser gravades directament al cor després d'una execució sensible i extremadament ben mesurada). El talent de Liz Callaway està fora de tot excés i histrionisme. La seva veu delicada va regalar-nos un "There Won't Be Trumpets" i "Anyone Can Whistle" (del musical homònim) irrepetibles, la cançó exquisida "Children Will Listen" d'Into the Woods (a la que m'hauria agradat poder enviar-li a la Mone perquè en prengués nota i pogués corregir la seva interpretació anestesiada del Victòria), dos clàssics com "Losing my Mind" de Follies, "Send in The Clowns" d'A Little Night Music, i "Being Alive" de Company, i la sorpresa "epatant", mostra de la generositat de la senyora i del mateix Sondheim (que li va regalar el llibret en català de Sweeney Todd per aquest concert), que li va permetre oferir-nos la versió catalana de "Not While I'm Around" ("Res no haurà de temer") de Sweeney Todd.

D'aquesta manera tant professional Liz Callaway va arribar al cor del públic català. Una lliçó de com es fan les coses ben fetes damunt un escenari. Amb una veu indiscutible, i sobretot un nivell d'interpretació excel·lent, perquè cal que ningú oblidi (ni els propis professionals) que el musical és TEATRE MUSICAL, i s'ha d'interpretar, per emocionar. Perquè el teatre són emocions, i sense emoció no existeix el teatre.









Gracies Mdme. Callaway per emocionar. Gracies al Liceu per continuar amb les "Sessions Golfes" del foyer, i gracies per fer-nos veure aquesta mena de miratge d'oasi en el desert del teatre musical a Barcelona, que m'agradaria pensar que algún dia tornarà a donar l'esplendor que mereix una avinguda tant emblemàtic com el Paral·lel.

S'abaixa el teló. Aplaudiments o no. Es torna a pujar. Salutacions i s'ha acabat la funció.

dijous, 1 de maig de 2008

WHATEVER LOLA WANTS

WHATEVER LOLA WANTS, LOLA GETS deia una vella cançó del musical Damn Yankees d'en Richard Adler i en Jerry Ross del 1955. Hi és que al llarg de la història el nom de Lola sempre ha estat lligat a feminitats temperamentals, apassionades, lliberals, i auto-determinades. Lola sempre ha estat un personatge molt singular dins i fora de la realitat. Personatges de cine, teatre, i literatura, o bé figures de carn i os de l'univers artístic més airat, frívol, i luxuriós han contribuit al mite del lolísme.

Des de la "Lolita" d'en Vladimir Nabokov, la lolitis ha crescut, madurat, i transmutat en tota mena de dones lleugeres, provocadores, i contundentment intenses en tots aspectes. Marlene Dietrich la va inmoratlitzar al cabaret tronat de "L'Àngel Blau", Gwen Verdon la va transformar en una libidinosa asistent del diable a "Damn Yankees", Pietro Mascagni la va convertir en l'esposa fatal i lírica de l'òpera "Cavalleria Rusticiana", Jacques Demy la va convertir també en objecte d'un dels seus musicals més desconeguts, Tom Tykwer la va fer desesperar pels carrers de Berlin a "Lola corre Lola", i darrera d'ella continuen corrent centenars de Loles totes elles inoblidables, des de l'actriu de caràcter Lola Herrera, el fenòmen afro-eròtic dels 60 Lola Falana, la mexicana Lola Montes, la colorista Lola Anglada (des de les trinxeres del dibuix infantil), la Lola dels Kinks, o la més gran de totes les Loles, la Faraona, l'eterna LOLA FLORES.


I és que aquests dies he estat remenant part material sensible i sonor de la meva discoteca per ampliar l'stock de discos de vinil digitalitzats a l'ordinador per continuar preservant la memoria d'alguns dels tresors desconeguts de l'era del plastic. I entre llom i llom de discos plens de pols va sorgir un antic LP de la Lola d'Espanya, aquella senyora "artista" fins la medúl·la com en deien abans, huracà nascut a Jerez de la Frontera, que va esvalotar un país plè de rigidesa a cop de "bata de cola" per no desentonar amb l'època, però fent saltar pels aires tots els conceptes tradicionals de la folklórica a l'ús. Consumidora de drogues, i alcohols diversos, d'homes que fagocitava com la lleona que era, d'alguna dona fins i tot diuen les males llengües, de muntanyes de luxes que després no declarava a hisenda, i de tot l'amor que despertava a la seva pròpia familia, i als molts seguidors que disfrutaven d'ella damunt l'escenari, en una barra del bar Los Juaneles de Barcelona compartint un whisky, o passejant per Gràcia on encara ressona alguna d'aquelles "juergas flamencas" familiars engegades a cop de rumba en un terrat ple de cadires, guitarres i molt de duende.

El duende de la mateixa Lola Flores que va travessar el llindar dels 60 amb el Pop posat de "peineta", i es va atrevir a rapejar a ritme de tanguillo quan ni tan sols havien nascut els primers raperos més enllà de Harlem. Aquella Lola Flores que somniava ser una Anna Magnani del cinema espanyol, alhora que anys més tard aspiarava fins i tot a fer un duet amb Tina Turner.

Una Lola Flores moderna des del primer dia que va trepitjar la terra, i que malgrat tot el que se li pugui retreure professionalment i personalment (que no seria poc), encara avui té moments impagables com aquell "Tu lo que quieres es que me coma el tigre" rodat a l'aeroport de Barcelona pel film "El Taxi de los Conflictos", o el recentment incorporat al You Tube "Como me las maravillaria yo" del film "Casa Flora", una joia al més pur estil Bob Fosse passat per la industria castissa madrilenya dels 60. Tota una perla del cinema musical espanyol que val la pena revisar, sobretot després que aquesta setmana la seva filla Rosario hagi estrenat un disc nou on ha inclós una versió força mediocre de la cançó que va inmortalitzar la seva mare.








I és que si totes les Loles tenen quelcom d'irrepetible, la Flores sempre ha anat més enllà. Una Lola darrera l'altra fins arribar a la fenomenal Lola Flores. Una Lola que us convido a recordar sense cap més sentit ni raó que la de pensar que va ballar, cantar, interpretar, i viure lliure, i que molt em temo que li hauria agradat que algú li hagués escrit una versió rumbejada d'aquell standard americà titolat WHATEVER LOLA WANTS.


els hauria agradat cantar aquella meravella