Com conciliar les nostres ànimes penedides i els estomacs hiper-activats després dels excessos d'aquestes darreres setmanes? Aquí teniu la recepta per acabar i/o començar l'any amb una certa harmonia entre cos i esperit. La proposta més descabellada que se li hagi pogut acudir mai a cap melòmen.
SONORA no és un estat de Nordamèrica. SONORA no és un desert. SONORA no és el mateix que sonada. SONORA és un estat de la ment... i habitualment, optimixte.
divendres, 28 de desembre del 2007
DESPRÉS DE L'ATIPADA... MACROBIÒTICA MUSICAL: VIENNA VEGETABLE ORCHESTRA
Com conciliar les nostres ànimes penedides i els estomacs hiper-activats després dels excessos d'aquestes darreres setmanes? Aquí teniu la recepta per acabar i/o començar l'any amb una certa harmonia entre cos i esperit. La proposta més descabellada que se li hagi pogut acudir mai a cap melòmen.
dilluns, 24 de desembre del 2007
BACH: UN MIRACLE DE 4 LLETRES
Deu ser cosa del Nadal, però el cas és que el miracle s'ha produït, i per partida doble. Pere Portabella, ha estrenat a casa nostra aquesta mena d'al·legoria al mestre dels mestres musicals, després de presentar-la a Nova York, on va tenir unes crítiques excel·lents.
La figura podriem dir que controvertida del cineasta més avanguardista de la història del cinema català i alhora menys conegut, que amb l'etiqueta de comunista de pro, però amb l'aval econòmic i moral d'haver nascut al sí d'una familia burgesa catalana (diuen que amos de la Danone), s'ha permès el luxe al llarg dels anys de fer el que ha volgut bé sigui en el terreny de la direcció, de la producció, o del guionatge de pel·lícules no sempre del gust de tothom.
Però precisament, aquesta llibertat econòmica, li ha permès ser fidel a una manera de viure la vida, el cinema, la política fins i tot, i pel que hem vist ara la música també. D'aquesta forma Portabella ha arribat a EL SILENCI ABANS DE BACH, un projecte cinematogràfic que lluita per aconseguir un lloc pel cinema d'entreteniment europeu, que no te res a veure amb les propostes absolutament buides del cinema de consum que fa molt de temps que es va divorciar d'allò que abans en deien 7è Art.
La tria de l'obra musical que acompanya aquest trajecte (que no és fàcil en Bach) és excel·lent i indiscutible, segons el meu parer. No falten els clàssics més purs, però tampoc s'escatimen les innovacions i les provocacions. Des de les Variacions Goldberg tocades amb harmònica, a la meravella interpretada per la pianola-robot d'en Carles Santos, passant per la Suite Nº1 per violoncel redescuberta per Pau Casals i que executen una vintena de cel·los (19 per ser exactes, ja que va fallar-ne un) al metro de la linia 2 en marxa (escena gloriosa), o a la Variació Goldberg un altre cop (en aquest cas la nº7) interpretada per l'actor Alex Brendemühl i 20 alumnes de l'Escola Torrent al més pur estil Ziegfeld Follies, en una botiga de pianos de València, i evidentment, l'execució admirable del virtuós bavarès de l'orgue, Christian Brembeck (http://www.christian-brembeck.de/), a banda és clar del Jesu Meine Freude cantat pel cor de nens de Sant Tomás de Leipzig, són simplement algunes de les raons de pes per no oblidar aquest regal de Nadal dit EL SILENCI ABANS DE BACH.
VARIACIONS GOLDBERG amb arranjaments de Dimitry Sitkovetsky
BACH ON THE ROCKS i altres combinats:
LES VARIACIONS GOLDBERG segons GLENN GOULD (que dir del virtuós canadenc...)
dissabte, 15 de desembre del 2007
JULIETTE GRECÓ: LA BETTE NOIR...AVEC LE TEMPS
I és que com diu la cançó de Leo Ferré, "amb el temps..." Juliette Grecó, l'últim mite francès viu de la segona postguerra, manté amb els seus gairebé 81 anys, una força, un magnetisme, i una capacitat d'interpretar les històries apassionades i tràgiques de les cançons que la van fer internacionalment famosa d'una manera miracolosa, en un món conquerit per la frivolitat, i lluny de la poesia.
És cert, que l'edat no perdona, i que la memòria juga males passades. Aquest cop, Juliette, més fatigada que en el concert que havia fet anteriorment al Grec, va haver d'interrompre l'execució, precisament, d'"Avec le Temps" (ironies del destí), perquè va oblidar la lletra. Tanmateix, el que podia haver estat un desastre per una artista, ella ho va encaixar i li va fer passar al públic amb una naturalitat i una tendresa inoblidables. I és que fins i tot, els assitents més joves que es van deixar seduir per l'encanteri de la que va ser la mussa de l'existensialisme, i la veu cantant més sensual de l'intel·lectualitat de "la rive gauche" dels 60, li van perdonar i van aplaudir aquest incident, sobretot, perquè, a canvi ens va regalar un deliciós repàs per a la seva carrera, farcit de clàssics de Gainsbourg (L'acordeon, La javanaise, La Chanson de Prevert), d'en Jacques Brel (Mathilde, Bruxelles, Chanson des vieus amants, J'arrive, o el Ne me quitte pas amb el que va cloure el recital), a banda és clar de perles de la seva trajectoria vital (Un petit poisson un petit oiseaux, i un entranyable Deshabillez-moi), i algunes de les últimes creacions d'autors més moderns com en Benjamin Biolay, responsable del seu retorn als escenaris (L'amour flou, Comme si de rien n'etait, La rose et le réséda, i Utile).
Sincerament, jo vaig disfrutar més en el concert del Grec. També, cal dir que era la primera vegada que veia la llegenda francesa
amb el seu vestit negre de vellut llegendari, arrossegant la cua, amb la màniga llarga i el coll de tortuga que li van donar la van convertir en una veritable icona d'aquelles dels mites d'abans, i com no, amb la seva mitja melena llisa, negre també, i amb un rostre de pols blanca que resalta encara més el rimel negre, amb un petit rivet aixecat al final de l'ull, i una boca que representa encara un expressionisme de la condició humana, entre caricies i esgarrips, entre petons i bofetades, entre sospirs i mossegades, i en definitiva, amb una bellesa interior que en el seu moment va captivar genis com Miles Davis o Serge Gainsbourg, i que encara avui llueix entre les arrugues de tota una vida.
En fí, tot allò que ha convertit la Grecó en un veritable mite d'aquells que avui ja no en queden, com la Marlene Dietritch, la Zarah Leander, la Judy Garland, o la Piaf. Dones, construides (i de vegades auto-destruides) a sí mateixes, en una època que el món era dels homes. Dones fortes, dones convençudes del seu talent que lluitaven per ser les millors (un valor que avui pràcticament resulta invisible), dones amb una llibertat sexual i una independència que més d'una la voldria avui dia... vaja, que potser no eren dones, eren només aquells mites que ens van fer somniar i voler ser millors en un món que avui viu orfe de tot això.
Mentrestant, jo continuaré creixent amb això, i compartint-ho amb qui vulgui, però sobretot, desitjant a Madame Grecó que ens faci molts regals com aquests, ni que sigui "de temps en temps", com deia la cançó, i fins i tot amb l'únic acompanyament del seu amic pianista, i director musical dels seus darrers discs (Gérard Jouannest), per cert esplèndits, amb qui millor que mai llueix la pura essència de la Bette Noir en directe. Gracies Grecó. Llarga vida a la més bella bèstia!
Si teniu curiositat You Tube amaga unes perles divines de la Grecó:
"Deshabillez-moi" http://www.youtube.com/watch?v=ilKWl9dCjoU
Anirem penjant-ne més a la secció EL JOYERO. We keep in touch!
diumenge, 9 de desembre del 2007
ARRIBA RUFUS! RUFUS! RUFUS!
Després d'una llarga espera de 3 mesos, GEFFEN ha editat el DVD de la darrera entremeliadura de l'idolatrat cantautor, icona gai del nou mil·leni, RUFUS WAINWRIGHT.
Divendres sortia de la feina amb una pregunta inquietant que m'havia fet una amic. Saps si s'ha editat ja el concert que Rufus va fer al Palladium de Londres en homenatge a Garland? Jo havia llegit que sortia al mercat el 6 de novembre, però això no vol dir que hagués d'arribar a les botigues catalanes aquestes mateixes dates. El cas és que me'n vaig anar directe a Discos Castelló, disposat a comprar un regal per una amic que feia anys, i sorpresa!!!
Quan vaig veure RUFUS! RUFUS! RUFUS! a la prestatgeria no vaig poder evitar-ho. Vaig canviar el regal del meu amic, i jo me'n vaig comprar un altre per a mí. Inmediatament vaig còrrer cap a casa i després d'escoltar com una meva d'arpa en el meu cap i sentir la magnífica obertura del show, em vaig traslladar al London Palladium on feia mesos que hauria pagat per ser-hi.
Recordant aquella famosa frase de: "Tots vostes són, simplement, divins", que Judy Garland va dedicar al públic del Carnegie Hall l'any 1961, Rufus va quedar inmortalitzat amb una d'aquelles bromes arrogants i divertides típiques dels seus shows, en aquest cas amb la frase que resum -segons el meu parè- l'esperit i la genialitat d'aquest homenatge 46 anys després del show de la Garland: "Tots vostes han estat genials... i jo també!"
I la veritat és que ningú ho pot discutir. El canadenc reprodueix el show de l'estrella de la MGM amb acurada fidelitat, molta devoció per Santa Judy Garland (que diu un amic meu), aquell punt descarat típic de Wainwright, i un estat esplèndit de la seva veu. El show presenta el programa senser original, avui dirigit per Stephen Oremus al capdavant d'una orquestra de 36 membres tant il·lustres com el pare del guitarrista John Pizzarelli.
En fí, però en mig d'aquesta magnífica big band, homenatge a tota una època daurada dificil de veure avui dia, l'empetitit Wainwright es fa gran tant bon punt surt a escena, amb un vestit daurat digne de la mateixa Judy, i comença a cantar "When You're Smiling", i admet que la seva aventura és totalment "insà".
Certament, la proposta és ambiciosa (sobretot per pretendre com robar l'ànima d'un dels millors moments de la carrera de cantant de la indiscutible Garland), però el bon sentit de l'humor de Rufus (com per exemple quan deixa anar "a vostes els agraden tant els gays com a mí"), fa que el show tingui una anima pròpia, la de la forta personalitat i el gran carisma d'ell.
El concert està farcit d'anècdotes i bromes, i evidentment de grans moments del Rufus crooner, com l'ambiciosa versió de "Almost Like Being in Love" del musical "Brigadoon" de Lerner i Loewe, o la delicada "Do it Again" de Gershwin que confesa que canta en "clau de Judy", i mostra les inmillorables condicions vocals del cantant durant aquella la vetllada.
Sense la patina d'auto-destrucció del concert de Judy al 61, i amb molt més humor, Rufus està impecable. Des de la versió angoixada de "The Man That Got Away", a la divertidíssima adaptació de "San Francisco", passant evidentment pel highlight d"Over The Rainbow", a més de "Chicago", l'espectacular "Get Happy" (malauradament sense el barret i la jaqueta negra que ja ha utilitzat en algún espectacle), o el deliciós final amb "Everytime We Say Goodbye" de Cole Porter, Rufus esdevé adorable.
I això, sense comptar les aparicions familiars de la germana i la mare, que l'acompnyen en un parell d'ocasions cadascuna, d'una manera més o menys afortunada. Coses de la familia Wainwright.
El que si resulta inoblidable també són els dos moments de glòria de la filla més desconeguda de Judy Garland. La magnífica Lorna Luft, que per capricis de la genètica, sempre ha estat vocalment parlant més a prop de la mare que Liza Minnelli, surt a escena per cantar "After You've Gone" i "Hello Bluebird" (la cançó que Judy va cantar al Palladium quan va rodar el seu darrer film "I Could Go On Singing"), i quedar inmortalitzada al mateix lloc on la seva mare va fer la darrera aparició pública. Un moment tant màgic, com tot el concert que val la pena haver viscut, bé sigui des del Palladium o bé des del sofà de casa. Sigui com sigui, visca JUDY! JUDY! JUDY!, i visca RUFUS! RUFUS! RUFUS!
dimarts, 4 de desembre del 2007
VERONIKA KLAUS L'ANTONIA SAN JUAN DE SAN FRANCISCO
No us perdeu el descobriment freaky de la setmana. Tota una icona del trans als USA, i una total "torch-song singer" com diuen a l'altra banda de l'Atlàntic, o autèntica "Drama-Queen".
Buscava una versió d"I Will Survive", si és que falta alguna per fer (sobretot després del video de la Terremoto de Alcorcón penjat al You Tube), i em vaig topar amb aquesta estupenda senyora, digna de la més pura tradició Mae West.
Si voleu més informació sobre la cantant, els discos enregistrats, i els seus espectacles no dubteu penetrar dins la web: http://www.veronicaklaus.com/index.html