dilluns, 12 d’octubre de 2009

FANDO I LIS ó LES LLÀGRIMES DE FERNANDO ARRABAL

FANDO Y LIS, l'obra de teatre que Fernando Arrabal va escriure fa una mica més de 50 anys, que li va ser d'exhorcisme del seu exili, i del períple que el va dur a travessar una España franquista turbulenta arrossegat per sa mare i els seus dos germans a la recerca d'un futur més confortable o no tant convúls, ha tornat a Barcelona sota els designis de la Compañia Teatro de Cerca.

Quique Culebras, l'esplèndit director d'aquest projecte que ja fa anys que havia posat a tota la companyia camí del somniat Tar, els ha reunit a tots un altre cop (Jorge-Yamam Serrano, Laura Barba, Edu Telletxea, Carmen Flores, Pau de Nut, Aránzazu Molina, Paco Romero i Juanmi Molano) per reviure l'experiència catàrtica d'Arrabal que duu al grup teatral i al mateix espectador pels racons del desert de l'ànima humana en un viatge de desesperació per salvar-se de la foscor.

El resultat és teatre 100%. La posada en escena és hipnòtica, i d'aquesta manera aconsegueix que l'espectador entri en el malson dels protagonistes. A través d'una gènesi materialitzada amb les titelles de paper que els mateixos actors gesten i acaben donant vida i mort tot just abans de començar l'obra i durant la mateixa travessa, s'estableix un diàleg surrealista que farceix el text doloròs d'Arrabal de moments d'inspirada poesía. Això, sense oblidar les intenses interpretacions dels cinc actors en escena, i una especial Laura Barba que malgrat que encarna la impedida i tullida Lis, dota al personatge d'una fortalesa psicològica difícil d'oblidar.

La veritat és que FANDO I LIS és d'aquells petits-grans espectàcles que fan que encara ens quedi esperança per veure bon teatre a casa nostra. Teatre compromès, teatre d'emocions i sentiments, teatre fet amb les entranyes d'una gent que estima i viu per l'escena, res més lluny del mercat d'un teatre de consum que cada dia és més aprop de la televisió on els mateixos actors i directors d'aquests projectes no s'escarrassen gaire més del que han fet o han après en aquest mitjà que continua malbaratant carreres i carreres de futurs professionals. I és que no podem oblidar que el cavall Mr. Ed, els gossos Lassie i Rin-tin-tin, i fins i tot el dofí Flipper també van fer televisió una vegada. El teatre, sigui per fer riure o per plorar, és una altra cosa.

Com una altra cosa és també el circ de llegenda que acompanya Fernando Arrabal quan el dramaturg visita les televisions del nostre país. Com va dir ell mateix, no fa pas gaires dies, quan ens va permetre compartir amb ell uns ous amb papates en un restaurant de Barcelona, la gent d'aquest país el recorda per una borratxera a la televisió, igual com a França el recorden pel mastegot que li va donar a un presentador del Chanel Plus. És una pena que tothom que el crida a la televisió, fins i tot el mateix Buenafuente, només el convidi per fer el bufó. Algú s'ha plantejat mai acompanyar aquest intel·lectual magnífic amb una càmara per conèixer una mica millor el que hi queda, que és molt, dins el cervell d'aquest home de 77 anys que ha viscut un exihili, la censura de les seves obres, i una vida de celibat amb la seva pròpia Lis? M'hauria agradat veure un Arrabal més autèntic també a la televisió, potser més proper a la seva intervenció a la televisió brasilera que fa uns mesos va fer en el Late Night d'en Jo Soares (que us ofereixo que veieu al final d'aquest escrit), parlant dels seus amics, de la dramaturga Ruth Escobar, de Picasso, de com jugava a l'escacs amb Kundera, de música, o de com rebat la teoría que Cervantes no va ser mai "el manco de Lepanto".

M'agradaria que aquest país aparentment tant tolerant, i tant "open mind" perdonés aquell "enfant terrible" i ens donés l'oportunitat de conèixer l'Arrabal que han pogut conèixer els amics de Teatro de Cerca. Un home generòs i agraït, de conversa infinita, simpàtica, divertida i interessant, i que també s'emociona fins a les llàgrimes, com va passar després de veure el muntatge de FANDO I LIS que podeu veure al Tantarantana Teatre fins el dia 1 de novembre. Entre les llàgrimes que va deixar anar que "és el mejor montage de FANDO Y LIS que he visto nunca". I això que diu que n'ha vist 5423.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

SOUAD MASSI, UNA DE LES 1001 NITS A L'APOLO

Dimecres vaig tenir l'oportunitat de reviure l'encanteri de SOUAD MASSI, la cantautora argelina afincada a Paris, que amb dues hores de sensualitat, compromís, alegria, i orientalitat 100% mediterranea va seduir a una sala convençuda del seu talent i de la seva expressió.

La veritat és que no vull dir-vos gaires coses més d'aquesta futura gran veu de la cançó, si em permeteu dir-ho així, global. Una dona que va creixent en tots aspectes i que lluita cantant per la pau, pels drets de les dones, i per tot allò que encara cal revisar d'aquesta evolució mal entesa de l'humanitat.
En fí, no diré res més. Només us vull deixar com a penyora un video i la lletra de la cançó que em va fer enamorar d'aquesta cantant la primera vegada que la vaig sentir en directe, més o menys, en aquell estiu del Forum. Una cançó que en el seu idioma, l'àrab, explica la història d'una dona emigrada a europa que truca a la seva mare per explicar-li com li van les coses en el món del suposat progrés. Una cançó titulada YEMMA, i traduïda com "mare, t'he de mentir".
"Mare, t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
No em falta de res.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
No em fan falta diners.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
A fora ningú no m'insulta.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
Les llàgrimes no se m'escolent pel rostre.
Aquí fa molt de fred.
Ningú no em fa cas.
Com ho he de fer per quedar-m'hi?
I com m'acostumaré jo sola a aquest fred.

Mare, anyoro l'escalfor del sol.
Com ho he de fer?
Mare, l'ocell que viu en una gàbia.
No me'n ser avenir.
Si la terra arriba a parlar
Ella ens desterrerà.
La riquesa cau del cel,
i mentrestant hi ha gent que es mort de fam."

dilluns, 7 de setembre de 2009

ALL THAT JAZZ!

"Tot és Jazz". Ja ho va dir el coreògraf Bob Fosse, als anys 70, quan va presentar a Broadway el musical "Chicago" que amb música de John Kander i lletres d'en Fred Ebb, van contruir un retrat de la societat americana, i per extensió del món modern del segle XX, amb alguns dels ingredients que encara avui condensen l'essència del primer món: Crim, Corrupció, Violència, i Explotació.

Amb aquest panorama com a telò de fons, el jazz, com el cinema i el rock s'ha convertit en una de les expressions artístiques més influents i indissociables del segle XX, que ha impregnat la vida dels que vam nèixer en aquesta era, i les altres arts que cohabitaven amb aquest sò d'esperit lliure, amb els colors de les seves notes (no ho oblidem, sorgides de l'opressió) i el frenessí dels seus ritmes revolucionaris.

«El segle del jazz», la mostra que es pot veure al CCCB fins el 18 d'octubre, ens sumergeix, i de quina manera, en l'excitant efervescència de 100 anys de Jazz, per fer-nos complices i testimonis directes d'un gènere musical que continua viu encara avui, i que ha matisat totes les arts, des de la pintura a la fotografia, del cine a la literatura, sense oblidar el grafisme, o els dibuixos animats.

L'exposició, imprescindible per qualsevol melòmen que es precii, s'articula cronològicament entorn a una mena de túnel del temps, un recorregut que ens permet viure intensament la seva trajectoria i l'evolució cultural i social d'aquest període, a través d'una mena de 10 estacions que evidencien la relació del Jazz amb les altres disciplines artístiques, i expliquen l'història del segle seguint les petjades de l'evolució del gènere:

10 capítols, 10 fragments sensorials al 100%, 10 impactes sonors i visuals, que ens duen des dels començaments, abans de 1917, a les dues darreres dècades i als inicis del tercer mil·leni, passant per l'era daurada del jazz americà dels anys 20, la renaixença de Harlem dels 30, la bogeria europea també dels 30, l'era del Swing, i els temps de la Segona Guerra Mundial als 40, i evidentment les revolucións consecutives del Bebop, del jazz de la Costa Oest als 60, i el Free Jazz dels 70, no només arreu del món, sinó també a través dels intèrprets de casa nostra.
L'experiència, si us agrada aquest gènere musical, és simplement superlativa. No us la podeu perdre de cap de les maneres. Els passadissos plens d'incunables del disc de vinil, d'autèntiques obres d'art de la pintura, el cinema, el documental, l'il·lustració, i evidentment de la música que ha servit de banda sonora d'un segle tant convúls, i tant ple de canvis com el que vam deixar enrera encara no fa una dècada, converteixen aquesta mostra nascuda a París, que també ha passat per Italia abans de Barcelona, en una autèntica atracció cultural, de les millors que he vist en els darrers anys, i per cert, tant complerta com la que la Fundació la Caixa va dedicar a la "Música i el tercer Reich" a la Pedrera.

La mostra, que ocupa una superficie de 1200 m², i compte amb més de 1000 peces exposades entre obres d'art (150), audiovisuals (80), fotografies (100), partitures (100), portadas de discos (200), i documentació de tota mena, entre llibres, revistes, programes, cartells, i altres objectes, és tant exhaustiva com interessant, i val la pena viure-la, dins i fora del recinte, amb més música Jazz, i les 10 recomenacions musicals imprecindibles que us proposo des del Sonora per continuar pensant que "Tot és Jazz!":
1. Paul Whiteman - Jazz a la King (1920-1936)
2. Louis Armstrong - Hot Fives and Sevens
3. Billie Holiday - Lady Day, The Best of
4. Duke Ellington - The Legendary Fargo Concret 1940
5. Ella Fitzgerald - The Songbooks Box
6. Charlie Parker,Dizzy Gillespie,Bud Powell, Charles Mingus & Max Roach - Jazz at Massey Hall
7. Miles Davis - Kind of Blue
8. John Coltrane - A Love Supreme

9. Tete Montoliu & Carles Sabatés - Vampiria
10. Wayne Shorter - Speak No Evil

dilluns, 13 de juliol de 2009

AQUESTES VACANCES TREIEU LA JULIE ANDREWS QUE PORTEU DINS... SI US PLAU!!!!

No ma pu! Sí, sí. No m'ho podia creure, i vosaltres tampoc quan veieu el video que us recomano.

Julie Andrews està més viva que mai. No patiu. No és que s'hagués mort el mateix dia que en Jackson com la meva malaurada i estimada icona infantil, Farrah-Fawcett, pobreta meva. Sniff. No, no, Julie és viva i ben viva, però tots sabem que fa temps que la seva carrera professional ha quedat una mica aparcada i no precisament a la zona verda, que ja sabem que no pots deixar el cotxe molts dies estacionat, sinó l'ajuntament et regalarà un bonic bonus de grua per sablejar-te uns 150 o 200 "pepinos", o "cogombres", però no és el mateix.
Tornant a la qüestió que ens ocupa avui. El cas és que des que la mítica actriu que va encarnar la Mary Poppins de Disney, la Maria de "Sonrisas y Lágrimas", la increíble Gertrude Laurence d"Star", i la "My Fair Lady" original de Broadway, es va quedar sense el kit complert de cordes vocals per culpa d'un foniatra maldestre que se li va carregar la seva gorja d'or, la pobra Julie va acabar la seva carrera desafinant a "Victor/Victoria", i posant-li veu al lloro de la superproducció teatral britànica "The Doctor Doolittle", i fent de mestra de cerimonies de tota mena d'esdeveniment que toqués de la gran parade de Broadway de torn. Des d'aleshores Julie només s'apareix als pocs reproductors musicals de nostàlgics malalts del teatre musical clàssic, i freakys gays de tota mena que admiren indistintament els refilons prodigiosos d'un munt d'octaves, tant de l'Andrews, com de la peruana Yma Sumac.

Sigui com sigui, avui una amiga m'ha fet riure molt amb aquest video de l'estació de tren d'Anvers (Bèlgica) que sens dubte demostra moltes coses: o que la gent està molt grillada, o que tenen molt poca feina, o anyoren Julie Andrews d'una manera gairebé patològica.

Malgrat tot, crec que és una molt bona proposta per aquestes vacances. Si us plau, si la calor us fa engrandir el Mr. Scrooge que dueu dins, aquests dies oblideu-lo a casa, i no s'us acudeixi posar-lo a la maleta. Pot esgarrar tants moments divertits, que no val la pena. I si per casualitat, arribeu a una estació de tren i us passa això, per favor, no ho dubteu, treieu a passejar la Julie Andrews que duem dins. Segur que seràn unes vacances inoblidables.





dijous, 2 de juliol de 2009

GINA... UN SOMRIURE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Fa uns quants dies que tenia ganes de penjar alguna cosa nova al Sonora. He buscat i continuo buscant, com sol ser habitual en la meva persona. Serà que estic cansant de tanta música, i ara entro en aquella fase REM pre-vacacional d’aturar una mica la quantitat d’estímuls sonors per compensar el furor de la resta de l’any. M’encanta aquesta època més lenta. Jo sempre dic que m’agradaria que la vida fos com una pel•lícula d’en Wong Kar Wai. Aquells ralentís de la càmera i tanta bellesa junta, fins i tot dins d’on no n’hi ha, és meravellós. És per això que caminar o còrrer damunt la meva bicicleta és una manera de viure la vida que s’acosta a aquest concepte, i que m’ajuda a entendre moltes coses, sobretot, si mentre repasses els teus pensaments vas contemplant, olorant, i percebent tot allò que passa al teu costat, estimulant el sentits que ara a l’estiu són més vius que mai.

I ja que parlo dels sentits, i de l’expressió, i de la percepció d’aquests dins un univers sense cap mena de barrera física que ens ho impedeixi, avui m’ha semblat bona idea compartir amb els habitants de Sonora un llibre, una cançó i un vídeo d’una bona companya de feina, l’Elisabet Pedrosa. Una història absolutament personal, testimonial i vivencial que vol explicar al món, i compartir amb altres pares afectats, la seva experiència com a mare de la Gina, una nena amb la síndrome de Rett, una nena diferent, que no té les mateixes possibilitats que nosaltres de percebre la vida, precisament, i que a més a més ho té especialment complicat perquè a banda de ser una malaltia relativament nova, afecta a moltes menys criatures que altres, i especialment a les del sexe femení. És per això que el camp d’investigació de la malaltia necessita molt de suport, i calers. I per això, faltava gent com l’Elisabet, o com en Marius Serra, gent que han volcat una gran part de la seva vida a lluitar per un objectiu clar, perquè hi ha tantes coses per a les que continuar batallant, d’una manera activa i concreta, sense romanticismes, sense idealismes, i amb fets i moviments concrets, per aconseguir que aquest món sigui cada dia una mica més soportable.

No us explicaré els detalls de la malaltia. Em desperto massa tard per a la qüestió informativa. Gràcies a l’Elisabet i al seu llibre “Criatures d’un altre planeta” ja en coneixem molts detalls, que per cert, sinó els teniu controlats podeu obtenir més informació al web http://planetarett.blogspot.com/ o a la pàgina www.criaturasdeotroplaneta.wordpress.com.

Tanmateix, l’objectiu d’avui, és només compartir uns minuts amb la Gina, en Pol (el seu germà), i l’Elisabet Pedrosa que va enregistrar un video entranyable, amb la cançó que Jorge Drexler va escriure, amb música de J.L. Santiso, per disfrutar, sens dubte, d’un somriure que val molt més que cap de les paraules que no pot dir la Gina, i de passada, agraïr de part d’elles,- que segur que estaràn d’acord amb mí, a tots aquells que no es solidaritzen amb els altres per netejar una consciència, sinó, per continuar construint, des de l’àmbit més proper i directe, un món millor.

dimarts, 9 de juny de 2009

SUMA: UN DIARI SONOR... IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE

L'estiu és gairebé a la cantonada. Tanmateix és massa lluny encara com per no poder acaronar amb la mà, o esgarrapar directament amb el braç ben extès, les desitjadíssimes vacances que mai no acaben d'arribar. Amb el més de juliol ja força avançat, són a punt de caure al damunt l'allau de Festivals musicals, de teatre, de dansa, ja sabeu, el Grec, el Sònar, el FIB Heineken, el Monegros Desert Festival,i els més petits com el Derrame Rock, l'Absolute Faraday, el Sonorama, etc... i vaja, tutti quanti, que avui dia qualsevol es pot muntar un Festival al jardí de casa seva. Per aquestes dates, l'atapaimenta cultural és sempre d'una densitat sovint difícil de païr, que ni amb tonelades d'Almax, Umeboshi, o litres de Calisay acabem tirant avall. Alhora, també, moltes vegades no es correspon en absolut allò de la quantitat amb la qualitat. Ja us podeu imaginar! I per més Inri, el tsunami de recopilatoris pop de l'estil de Los 40, del Disco Estrella, amb tota la colla de divines llatines, i triumfitos (ahhhh), i la inacabable llista de Clubs nocturns que treuen, un darrera l'altre, el seu doble àlbum de hits que s'intercanvien com els cromos del diumenge al mercat de Sant Antoni (detall que un servidor ja te una edat, és clar).

En fí, però, fora d'aquest malaurat panorama, que pinta com sempre, hi ha coses bones a la vista. Una d'elles, i perdoneu l'autobombo, és la reaparició en antena del FORA DE CATÀLEG amb una certa continuitat, a partir del programa de Sant Joan, el dia 24 de juny. I la segona, l'objectiu d'aquest escrit encara que no ho sembli, vist l'espès preàmbul, és la presentació en directe dels SUMA, la banda de pop-folk amable i elegant d'en Frank Rudow (ex-bateria dels Manta Ray), i la Laura Clark, que el dia 19 de juny (acompanyats per en Pau de Nut al cello, l'Albert dels Bedroom al Baix, i la Sara Muñiz a la viola) estrenaràn les 12 composicions del disc IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE a la capella del Macba, en plena erupció musical-moderniqui del volcà Sònar.


I molts de vosaltres us preguntareu, perquè SUMA i no qualsevol dels mega-caps de cartell del Festival de músiques avançades, com ara Orbital, Fever Ray, la mítica Grace Jones, Cécile, etc...

Doncs, perquè, en aquest món discogràfic de tant super-ego, divos i divines, "porqué yo lo valgo", i "aquí estoy yo y olés", diumenge passat vaig quedar absolutament captivat per la senzillesa, la discreció, l'elegancia, el bon rotllo, les ganes de treballar, l'ofici, i el talent del conjunt d'una actuació-assaig, només per amics, que els SUMA van fer al bar La Fontaine del carrer la França Xica, abans de l'esperat 19 de juny.
Feia dies que m'havien passat el disc editat pel segell Foehm Records, i la veritat és que aquí el nen del SONORA ja anava entregat, perquè el resultat de la col·lecció de moments i trovades d'aquesta colla d'amics amunt i avall d'Europa, al llarg d'un any, és realment exquisit. El pop suau, d'armonies amables, de lletres optimistes i agradables, recorden moments de Belle & Sebastian, segons com dels Beaumont, d'Isobel Campbell, o potser dels Mojave 3... Sigui a qui sigui que dediquin les seves oracions, en Frank la Laura i la resta dels SUMA van aconseguir crear tal clima de vacances que semblava que l'estiu ja estigués aquí de debò, i sense que a ningú se li posés cara de gilipolles, perquè també es pot fer POP-FOLK amable sense ser un cretí o una bleda solellada, i els SUMA en són una autèntica prova.

En un artícle penjat a la xarxa vaig llegir: "Suma se creó por muchas casualidades, encuentros inesperados pero, sin saberlo, deseados... Cuenta con la base de Frank Rudow (batería de Manta Ray) y Laura Clark y toma vida con las contribuciones de diferentes personas que se les han cruzado por el camino. Es una suma de diferentes personas, momentos, lugares y estados de ánimo.Frank tenía un proyecto en solitario de electrónica. Un sonido muy orgánico al que llamó Colch-on. Quiso que Laura pusiera voz a una canción. Así que volvió a Barcelona a grabarla. Y una habitación con su cama se transformó en un estudio. Tocaban la guitarra, fumaban, dormían, cantaban... Así durante varios días.Y aquí empieza la escritura de un diario sonoro de cómo dos personas se conocen y comparten la vida y el arte; y de cómo se hablan a través de muchos lenguajes. Y en el proceso pasan cosas. Frank quiere vivir en Barcelona o grabar cuatro canciones seguidas en una primera toma o Sara, en Gijón, graba violas como autos de fe, sin saber donde quedan. Se multiplican los envíos de paquetes entre Barcelona y Gijón. Las guitarras clásicas salen de los armarios donde crian polvo. Viajan a Alemania y graban en Darmastadt tres canciones y otro poquito más en Colonia. Y graban con padres, amigos... hay un clarinete grabado en Leipzig... voces grabadas en Camprodón... en Molló. Este disco describe, como un dietario, la crónica de una persona chocando con otra.De tanto grabar tuvieron un disco que se acabó aclarando en el sur, en Utrera una semana antes de que Paco Loco hiciera las mezclas finales en el Puerto de Santa María, donde surgió ese sonido tan orgánico que se puede oír en IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE.

Explicat això, no cal afeigir gaire més. Només que si a hores d'ara encara no teniu un destí fixe per aquestes vacances d'estiu, no ho dubteu, i compreu un bitllet a la felicitat, un bitllet amb un destí una mica incert, IN THE MIDDLE OF SOMEWHERE, però amb la garantia del primer projecte sonor dels SUMA.

Bon viatge amics... ni que sigui des del reproductor de casa vostra.

dijous, 14 de maig de 2009

BALLEM UN... TANGO A TRES


Quan li vaig dir a la meva amiga Elba que m'escribis quatre ratlles sobre aquest trio, ja amb una certa solera, vaig aconseguir poc més que aquest dibuix fet pel mateix Jorge Sarraute, ara fa 20 anys, i una breu disculpa, que responia a la meva petició amb un mail que deia: "no se me ocurre nada muy divertido que contarte sobre Tango a tres, solo que ahora nos seguimos muriendo de risa en los ensayos, y que a diferencia de antes, hablamos de enfermedades y nietos". Així de simple va ser la rèplica de l'Elba, que d'una manera molt obvia, em venia a dir, que em deixés de romanços, de biografies, i aquestes mandangues que omplen la xarxa d'internet, i us proposés sense més la cita musical de diumenge 17 de maig a la Casa de la Solidaritat (Vistalegre 15, barri del Raval), on representa que es farà un dinar especial (guiso carrero) per compartir amb ella el que millor sap fer, cantar, i presentar el que significa la tornada d'aquest trio que els anys 80 va sorprendre Buenos Aires amb la seva habilitat per improvisar, i la seva nova manera de reinterpretar el Tango.

Ells són TANGO A TRES, Elba Picó (veu), Jorge Sarraute (contrabaix), i Esteban "Rabito" Vélez (guitarra), que després d'adonar-se que com deia aquella cançó, "veinte años no es nada", sobretot després de tant de temps de disfrutar de la comoditat que representa que estiguin vivint tots tres a Barcelona, i després de consolidar les repetides i ja tradicionals trobades musicals de cada setmana a casa de qualsevol d'ells, han decidit ressucitar aquell tercet, que a finals dels 80 va significar un dels primers LP's de la carrera de la cantant.

Em refereixo al disc homònim titolat TANGO A TRES, que malgrat que té unes quantes històries accidentades, com la de la substitució del guitarra per un pianista d'urgencia a última hora, i la sempre poc oportuna separació de la parella aleshores de l'Elba, que va acabar influint molt directament en l'enregistrament, que com em deia ella mateixa, un dia mentre preniem un te, es va desmelenar molt més del que ella acostumava a fer en el seu estil molt més cool de l'època.

Tanmateix, els 20 anys que separen de l'actualitat aquell enregistrament, pel meu gust mític, de grans clàssics com ara "Volver", "La última curda", "Nostalgia", "Sur" o "Malena", amb tota la ràbia i segurament la molta menys experiència de l'Elba, fan més que llaminera la proposta de reviure aquest TANGO A TRES.

Ells diuen que els ha unit el seu amor per la música, i la nostalgia. De fet, tinguessin o no bolos, els tres es trobaven setmanalment, només per la pura emoció de tocar, cantar, i inventar junts. És evident, que no són nous en això de fer música. L'Elba, que va ser la veu que va cantar amb el mestre Stamponi en el club llegendari de Buenos Aires, Caño 14; "Rabito", que va tocar amb "Los Nocheros de Anta"; i en Jorge Sarraute, que a banda de tocar el contrabaix amb el "Cuarteto Cedrón" i amb l"Alpataco", ha acompanyat centenars de vegades al piano a la mateixa Elba.

Tots tres disposats a pujar damunt l'escenari per continuar fent-nos vibrar amb el Tango ben interpretat, i amb l'il·lusió d'encomanar-nos aquesta febre dels clàssics, dels romàntics, dels nous, o fins i tot dels poemes de Borges i de Szpumberg musicalitzats per Sarraute.

Una cita que cal assaborir i celebrar diumenge a partir de l'una del migdia, al costat de bons amics, argentins o no, però això sí, disposats a creure cegament en allò que diu que "la vida és un tango".

dilluns, 11 de maig de 2009

HIPERACTIVITAT A RITME DE TARANTEL·LA-SWING

Hiperactivitat és una qualitat que es respira en aquest territori del Sonora amb la mateixa facilitat que un consumeix un cigarret darrera l'altre. Ja sé que això de fumar, avui dia, no està gens ben vist. Queden molt lluny els dies en que heroínes cinematogràfiques com Bette Davis o Marlene Dietrich seduien els espectadors de tot el món amb la malícia del fum d'un cigar entre els llavis. Resulta igual d'impensable respirar una jam-session, o un concert rock, entre nebuloses de fum, i el greix d'un rònec club nocturn. Tanmateix, i encara que aquesta condició continua sent igual d'insalvable, aquesta setmana podem respirar una de les millors èpoques del jazz i el swing italo-americà al Jamboree de la Plaça Real.

Dijous que vé, torna a Barcelona, RAY GELATO & FAST 3, una proposta plena d'electricitat, i energía positiva feta jazz, swing, boogie-woogie, jump-jive, R&B, i allò que en deien pre-rock dels 50. Una de les figures més representatives del renaixement d'una època gairebé esborrada del mapa. Una era de grans noms oblidats malgrat la cridoria i l'histrionisme amb la que interpretaven les seves cançons, que van consolidar un dels moments més foscos, misteriosos, i sanguinaris del jazz nordamericà. El gran mestre Louis Prima i la seva dona, Keely Smith (encara viva), els seus seguidors més fidels, com ara el saxofonísta Sam Butera, o el crooner italià Fred Buscaglione, i la sexy Ella Mae Morse (de carrera més que efímera), i evidentment, al costat del mític trio del "Rat Pack" (Sinatra, Dean Martin, i Sammy Davis Jr.), es van convertir en el segell musical de Las Vegas dels anys 50, i en la banda sonora de les malifetes de la Màfia.
Malauradament, la poca seriositat de Louis Prima respecte a la seva pròpia música, el punt canalla de la seva personalitat, i el caràcter ètnic de les seves interpretacions, sempre molt vinculades a unes arrels italianes (que van donar pas en el mercat a una colla d'interprets d'aquest estil), va fer que els crítics no consideressin, durant molts anys, la seva proposta de jazz trepidant, salvatge, ballable, i divertit.
És per això mateix, que avui us proposo un exercici que no té cabuda en cap park temàtic. Una vivència que us transportarà a Las Vegas dels grans hotels, dels casinos, i de les seves avingudes tant electrificades com la música del mestre Louis Prima, o d'un dels seus millors seguidors: En RAY GELATO, i la seva banda, ara en format més reduït, els FAST3. Una celebració de la música festiva a ritme de jump-blues. Un tour impagable (que només val 15€), i totalment encomanadís pel “happy side” del swing, via Jamboree.
Un viatge pel túnel del temps que el britànic fa possible, revivint aquells dies del “Rat Pack”, i fent que tots aquells personatges de pel·lícula surtin del llibre dels records i tornin a moure els peus. Davant teu. Només per nosaltres, com ja ho ha fet en determinades ocasions, a nivell privat, per personatges tan populars com Bryan Adams, Paul McCartney, o la reina d'Anglaterra.

En fí, com deia la cançó That Old Black Magic, pura màgia-negra feta swing.


diumenge, 19 d’abril de 2009

BABEL... I LA RÀDIO QUE NO COMUNICA

Hi ha dies que un se'n va a dormir amb un propòsit, i l'endemà aquest propòsit queda sepultat per l'engruna més diminuta, per aquell instant,- breu com un pensament-, que fa que tot aquell desig s'esfumi amb la pressa d'un cigarret compulsiu.

Hi ha dies que un ha d'aprendre a entomar. Hi ha moments on s'ha d'estar preparat per deixar fer, i no actuar gaire. Potser per escoltar, com deia una cançó de la Maria Jiménez, "soroll", molt de "sò-roll".
Però, fins i tot hi ha estones per parar, per aturar-se, per borrar pensaments obsessius, i badar davant un no res meravellós plè de contingut, que amb més soroll anul.li l'altre. És així, com aquest migdia de dissabte s'ha produït el miracle, aquella fracció de segòn que ha fet que aquell pes que senties esdevingués un input sensorial que t'ha fet canviar d'humor... i t'ha tornat el somriure.

I això, precisament, és el que m'ha proporcionat la curiositat d'entrar a la capella del MACBA, on l'artista brasiler CILDO MEIRELES és l'objectiu d'una mena de retrospectiva que des de febrer, i fins el 26 d'abril es pot veure al temple de l'art modern barceloní.

Fa anys vaig tenir l'oportunitat de viure i veure el seu art crític i sensorial amb algunes de les seves obres que hi ha exposades permanentment al museu d'art modern de Río de Janeiro. Però, és cert també que la sel·lectivitat de la meva memòria va fer que em quedés amb aquell cognom arxivat en el disc dur, però oblidant l'obra que havia vist, i això sí, vinculant-la a una sensorialitat molt positiva, que des de l'inconcient m'ha fet traspassar la porta de la capella del MACBA que et permet capbussar-te en l'univers MEIRELES.

Tres instal·lacions, són les que ocupen aquest edifici d'una de les cantonades de la Plaça dels Àngels del Raval. Una de les més conegudes, la del cub de fusta en miniatura, que mostra la capacitat de l'autor per treballar els espais físics, i descobrir la grandesa del més insignificant. La segona, un passeig asfixiant entre núvols de pòlveres de talc, des de la fóscor gairebé absoluta a la llum d'una espelma, que t'enfonsa en un mar etèri de suavitat, i desperta un instint alliberador, que sense més raonaments m'ha provocat unes inmenses ganes de despullar-me i reboçar-me, com una croqueta, damunt d'aquella pols blanca directament relacionada amb un suau record d'infantesa.
Fins aquí, l'experiència, podía ser molt interessant, però res no hauria estat igual, sense arribar a la tercera instal·lació, la mítica BABEL (que em sembla que l'artista va crear l'any 2001), i que s'erigeix al final de l'absis de la capella, com si es tractés d'en Hall, el cervell del 2001 d'Stanley Kubrick, una torre d'uns cinc metres d'alçada feta de ràdios de totes les èpoques, sintonitzades a freqüències diferents, que deixen anar centenars d'emissions, músiques, paraules, interferències, pitos, sons greus i aguts a la vegada, en un caos des de la distància, que permet desfer o aclarir des de la proximitat. Una veritable torre de Babel, que ens permet reflexionar sobre el pitjor dels mals de la societat contemporània: la incomunicació.

I és que malgrat que la teoría la tenim tots més o menys aprovada, encara avui, i pel que sembla per molts anys més d'aquest segle XXI i potser fins i tot d'un altre mil·leni, els èssers humans estem condemnats a no entendre'ns, a no parar l'orella, a no afinar l'oíde, i encara més a desentendre'ns dels altres sentits, que fets servir amb intuició, sentit comú, o simplement activats amb la facilitat de pitjar un ON per comptes d'un OFF, ferien possible l'harmonia i el diàleg, més enllà d'una utopia.

Avui, que la ràdio, o la majoria de mitjans de comunicació, s'han convertit en un rec automàtic d'informació, de servei, i que ha perdut gran part de la seva capacitat sensorial, de la seva eina més valuosa i creativa, d'usar l'art de la sugestió, per moure i remoure consciencies, per fer vibrar, reflexionar, crear interrogants, entretenir creativament, i anar molt més enllà del periodisme d'oficina que l'ha vampiritzat, l'experiència de voltar i escoltar el monument a la incomunicació d'en CILDO MEIRELES és imprescindible, i necessari.

La ràdio i la comunicació... quin gran tema. Potser no cal ni filar tan prim. La comunicació... quin gran tema. I que dificil resulta, de vegades. Crec que val la pena aturar-se, i posar-hi els cinc sentits.

diumenge, 5 d’abril de 2009

... I PER PASQUA, LA RESURRECCIÓ

Havia de ser per Pasqua. Després de aquests mesos d'hivernació i catalepsia escrita, SONORA ha ressucitat! Igual que el déu Osiris, com Mitra, com Jesús, com Llàtzer, o com els anomenats zombis dels practicants de vudú, després de combatre amb sal una bona dosi de tetrodotoxina, SONORA torna a caminar.


I ho fem amb un tresor aconseguit per un altre dels exploradors que de vegades caminen per Sonora. Es tracta de l'amic Pau, que fa uns dies, mentre es preparava el "Erbarme Dich Mein Gott" de la Passió segons Sant Mateu de Bach, per interpretar-la damunt de l'escenari, dins la darrera angoixa escènica d'Angelica Liddell, "Anfaegtelse" (estrenada a Bilbao el primer cap de setmana d'abril), em va regalar aquest moment musical gloriós que ara vull compartir amb vosaltres.


No és la primera vegada que parlem de Bach al Sonora. I és que al mestre J.S. Bach se li ha fet de tot. Jo crec que se l'ha beneït, i se l'ha humiliat a parts iguals. Segles d'història han permès ambdues coses, i especialment en els darrers 50 anys, on l'hem escoltat amb enregistraments tan puristes com agosarats, elevant en ocasions les seves obres a l'altura del Paradís, i d'altres arrossegant-les cap els inferns més insoportables.


Els taumaturgs de la música popular actual han ressucitat Bach també de totes les maneres possibles. Com si es tractés d'un laboratori d'experiments amb ratolins, Bach ha estat injectat amb tota mena de virus més o menys nocius, produïnt mutacions també més o menys afortunades. Ha passat pels chorinhos brasilers (Camerata Brasil, o Altamiro Carrillo), per l'experiència africana (Lambarena), se l'ha arrossegat pels clubs de jazz (Jacques Loussier, o ), se l'ha convertit en una mena de Frankenstein de l'electrònica (Mike Mills), se l'ha empeltat amb el duende del flamenc (Miriam Mendez), fins i tot se l'ha prostituit amb tota mena de cantants i estrelles de pop (Amanda Lear, per posar un dels pitjors exemples)...


Sigui com sigui, i com diu un altre Pau amic meu: "cada vegada que escolto alguna de les teves fussions, només aconsegueixes que m'agradi més escoltar el Bach original, vaja, l'autèncica essència del Bach clàssic". Bé, doncs, per contra de fer-me sentir malament l'amic purista, em fa feliç pensar que hi hagi gent que descobreixi o s'enamori de Bach escoltant qualsevols d'aquestes mutacions que deia.


Però, la veritat és què, a hores d'ara, aquest Pau II, encara no ha escoltat el disc del que us vull parlar avui. Es tracta de l'àlbum THE ARABIAN PASSION ACCORDING TO J.S.BACH, del SARBAND & FADIA EL-HAGE MODERN STRING QUARTET, que a través del gust exquisit del seu director, Vladimir Ivanoff, aconsegueix un proposit dificil d'assolir en aquests dies de beligerancia absoluta que còrren.


Amb la clara idea de construir un pont entre la cultura europea, i l'orient, i alhora entre jueus i àrabs, la SARBAND ENSEMBLE va nèixer l'any 1986, just quatre anys després de la primera invasió del Líban. Durant aquells anys d'alta tensió a l'Orient Pròxim els musics del quartet de Munich van començar a investigar en la música medieval de les dues cultures, i van editar els primers discos: MYSTÈRES, CANTICO, MUSIC OF THE EMPERORS, i EL LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT. Des del 1994 no havien enregistrat res més, dedicant aquests anys fins ara a fer concerts, i a estudiar altres maneres més reveladores i compactes de fusionar la música religiosa d'orígens tan diversos.


D'aquesta manera, amb l'expèriencia de barrejar damunt l'escenari salms jueus, cristians, i musulmans, Ivanoff i els intreprets de la SARBAND, van trobar la clau per dur arreu del món un espèctacle que feia possible l'impossible: silenciar les armes que s'havien aixecat en nom de tots els déus, i fer que el públic prengués conciència. Una molt bona manera, i ves per on, positiva (que sembla ser que també és possible), constructiva, exemplar (de donar exemple), en fí, amb tot l'AMOR que es pot destil·lar d'un llenguatge universal com és la música, que té un únic idioma, el de la pau, i que igual com és capaç d'interpretar Bach en àrab, aconsegueix fer esclatar els murs més alts sense ni una gota de pòlvora, ni una escletxa d'odi.


Però, tot això són només paraules, i com ja sabeu, SONORA és un estat de la ment, que entre moltes altres coses persegueix la pau, i la felicitat, de dins cap a fora, començant pel respecte d'un mateix, i evidentment dels altres. Potser és filosofia de butxaca, però molt em temo que només així podrem somniar que algún dia aquest món arribarà a ser millor.


Potser aquest dia sonarà aquest ERBARME DICH MEIN GOTT de la Passió segons Sant Mateu de Bach, interpretat per la SARBAND & FADIA EL-HAGE STRING QUARTET.




ESTANDO CON... EL JAZZ DE CARITA BORONSKA

Fa un temps no ho hauria dit mai. Quan em parlaven de My Space, em venia un atac de mandra galopant, pensant en una altra xarxa social més que només serveix per lligar, deixar de veure els amics de carn i os en un cafè, recuperar vells coneguts que no et feia cap falta reveure, i penjar les palles mentals, sovint poc interessants, de tutti quanti.

La qüestió és que després de posar-me a treballar en la nova pel·lícula d'en Cesc Gay, i fer recerca rera recerca de bandes noves de pop, jazz i estils diversos, vaig descobrir una eina de treball realment vàlida. My Space em va donar una oportunitat única, a banda de deixar-me la paciència, els meus ulls, i fins i tot l'esquena davant la pantalla del PC. Aquesta xarxa espaial on hi cap tot, té un molt bon lloc reservat per els artistes de tota mena, i per tots aquells músics que busquen un espai on penjar les seves propostes lluny de les grans discogràfiques vampíriques, i molt més aprop del que és el veritable negoci de fer i viure de la música.
Fent la rata de la xarxa, i saltant de pàgina a pàgina, d'amics dels amics, i escoltant, llegint, i escoltant més encara, vaig descobrir gent tant interessant com la cantant de jazz que avui us vull recomenar.



Es diu CARITA BORONSKA (en realitat Annika Carita Boronska). És compositora i cantant de jazz. Va nèixer a la ciutat d'Uppsala, a 70 kms al nord d'Estocolm, en la Suecia que a banda dels Abba ha nodrit als amants del jazz europeu d'una llarga tradició de músics i interprets d'aquest gènere.


El cas és que aquesta jove artista escandinava fa un any que va editar el seu primer àlbum. Un disc excel·lent titolat JAZZUALITY, que és el resultat de viure a Madrid (des de fa uns 10 anys) i barrejar-se amb músics de l'àmbit jazzístic del nostre país.


CARITA BORONSKA va començar els seus estudis de música a Dinamarca, i els va completar al Berklee College of Music de Boston, per acabar al nostre pais formant algunes bandes, guanyant premis com a compositora novell, dedicant-se a la docència, i treballant en publicitat, des d'on es va fer prou popular gracies a l'anunci de Movistar on apareixia ella cantant una cançó a la seva banda des del seu mòbil.

TV i cinema han estat les rampes de llançament d'aquesta nova veu del jazz de casa nostra. Els més cinèfils podràn recordar la versió del tema de Sony Bono, "The Beat Goes On", que va servir de capsalera de la comèdia "La Gran Vida", i que ha tornat a enregistrar en el seu àlbum de debut. Però fins aquí tot estaria dit si en el disc només hi hagués aquest gantxo. La veritat és que quan fas la primera escolta de JAZZUALITY un s'oblida ràpid d'aquell petit èxit de fa anys, i queda captivat pel so elegant i sofisticat de qualsevol de les sis cançons que ella mateixa ha composat ("In Your Eyes", "Crazy World", o "Take the Day Off" entre d'altres), a més és clar, de les obligades versions que s'inclouen el disc, i són dignes de fer-li esment.
Atrevir-se a interpretar el "My Funny Valentine" de Rodgers i Hart (tota una prova de foc per a qualsevol cantant de jazz que es preui), i sortir-ne victoriosa, ja és tota una fita. Però a més, aconseguir fer una versió del "Come Together" dels Beatles sense que ens adormim (la veritat és que molt pocs cantants han aconseguir revisar aquest clàssic fent-nos sentir que valia la pena fer-ho), o recuperar sense vergonya aquell mític hit dels 60 del mestre Augusto Algueró, que va anar al Festival d'Eurovisió de la mà de la Conchita Bautista, i que molta més gent recordarà gràcies a l'eterna versió cinematogràfica de Marisol al film "Ha llegado un ángel", és sens dubte, un molt bon auguri pel futur de la carrera d'aquesta nova dona del jazz, tant escasses com poc valorades, per cert, en el nostre pais.

Es per aquesta raó, i per compartir amB tots vosaltres la "tonteria" de la primavera, que he triat la CARITA BORONSKA, el seu disc de debut, JAZZUALITY, i el video d'aquesta cançó (que podeu, a més, comparar, si teniu nassos, a títol de curiositat, amb els dos videos dels originals de la Bautista i de la Marisol).

UN DEUTE AMB L'OPERACIÓ OCAÑA!

S'ha acabat l'inactivitat. SONORA torna a caminar, i després d'aquests mesos de congelació, la primavera i el desgel comença a produir els seus fruits, entre els quals hi ha alguns deutes amb amics com en Pere Pedrals, i la seva galeria LA ROSA DEL DESERT, que malgrat la crisi continua produïnt cites d'Art interessants al Raval.



Tanmateix, fa uns dies, en Pere em va enviar un vídeo fotogràfic, que ell mateix ha muntat, de la jornada del 15 de novembre, que va organitzar per a la beatificació simbòlica de l'artista. No és el vídeo testimonial que va fer la Violeta Gómez i que es va poder veure a la galeria, però si veu assitir a aquella processó, us agradarà veure aquestes fotografies muntades del sarau.


Només heu de clickar aquesta adreça del facebook d'en Pere i l'Ocaña tornarà a sortir al carrer per vosaltres.
Llarga vida a tots els ocañes!
http://www.facebook.com/video/video.php?v=78682697089&comments=