dijous, 6 de desembre del 2012

ADÉU A DAVE BRUBECK


    Dave Brubeck va dir fa anys al New York Times: "Una de les raons per les que crec en el jazz, és perquè l'home pot assolir la seva individualitat a través del ritme del seu cor. Un batèc que retrona per tot arreu. És el primer que un escolta al nèixer, i el sò amb el que la vida l'acomiada".

Ahir, doncs, 5 de desembre, el batèc del cor de Dave Brubeck va acomiadar-lo per sempre, i amb aquest adéu ens hem quedat sense una de les figures més importants del Jazz.

El pianista blanc més elegant, refinat, cool, i impecable de la segona part del segle XX, i autor també d'incunables del gènere com "Take Five" o "Blue Rondo a la Turk" ha mort a Connecticut als 92 anys. 

Amb una discografia no tant prolífica com altres companys de generació, el músic nordamericà, ha deixat autèntiques perles del gènere. La seva col·laboració durant anys amb el saxofonista Paul Desmond, li va valdre, l'èxit i la fama que el va convertir en un dels músics més coneguts del gènere musical, sobretot per una audiència de no aficionats al jazz. Gràcies a Paul Desmond van escriure plegats el mític "Take Five" que li va donar la fama, i que jo avui he volgut recordar, amb la versió cantada que en van fer, anys més tard, amb la veu més cool de la història del Jazz, l'amiga també Carmen McRae. No hi ha dutbe. Aquesta és una de les cançons imprescindibles de la història del Jazz.


L'habilitat per jugar amb el contrapunt, i el gust refinat de l'autor de "Take Five", totalment influènciat per a la música clàssica, ha donat grans joies de la música, que més enllà de l'èxit, cal inspeccionar i redescobrir, amb joies com "Three to Get Ready", "Pick Up Sticks", "Crazy Rhythm", "The Waltz", "Frenesí", "Liberian Suite - Dance Nº3", o "Bossa Nova U.S.A", sense oblidar el magnífic repàs al "West Side Story" de Bernstein que va fer a l'àlbum del 1962.

No podem oblidar el disc "Time Out", el primer àlbum de jazz que va aconseguir vendre més d'un milió de copies, i que li va reportar tots els beneficis de convertir-se en una de les primeres figures mediàtiques de la història del jazz. La seva vida la va dedicar a la música i a la seva familia, amb la que va poder compartir el seu ofici i passió. L'any 2000, fins i tot va poder tocar amb 4 dels 6 fills, en un concert d'homenatge, del que en va quedar algún fragment testimonial al documental que vam poder veure fa uns anys al Festival In-Edit de Barcelona, una pel·lícula també imprescindible per admirar una mica més aquest músic, que fins i tot va poder composar òpera i obres de ballet. 

L'any 1996 Brubeck va ser reconegut amb un Premi Grammy d'homenatge a la seva trajectoria, i l'any 2009, va rebre la medalla del Kennedy Center.

Avui, però, ens quedarem amb les seves obres musicals, i tot un llegat d'elegància i un sentit del ritme espectacular. Seguirem escoltant aquests batecs del cor de Dave Brubeck a través de les seves cançons.

dissabte, 24 de novembre del 2012

EL SONS DEL PARAL·LEL: JOSEP DOMÈNECH



El pianolista Josep Domènech posa el rotllo dins el carret de la pianola. Comença a pedalar i sona una melodia que ens transporta a l'avinguda més sorollosa i "jaranera" de finals del segle XIX i primers del XX. És el Paral·lel, el mig kilòmetre de carrer més teatral d'Europa dels primers 30 anys del segle passat. El Passeig de Gràcia dels obrers, l'arteria de la faràndula de la ciutat amb l'index més alt de diversitat de la ciutat, amb senyoritos, pinxos, mags, firaires, venedors d'elixirs, artistes, coristes, actors, cantants de Sarsuela, comics, mims, putes, transformistes, gitanes, tramviaires, mafiosos, soldats, treballadors de les fàbriques, cambrers, vividors, pobres, i gent de mal viure. 

És el lloc, i el carrer, juntament amb Broadway i el boulevard de Clichy, que si algún dia tingués l'oportunitat de viatjar en el temps, pagaria per passar una setmana entre tots els seus establiments. Sentat al Gran Cafè Español, contemplant les riuades de gent que feien cua per entrar al Salon Arnau (on va debutar Raquel Meller), a l'Apolo, a Le Petit Molino, al Teatro Comico, al Circ Olympia,  al Victoria, al Talia, a l'Espanyol (el temple d'en Josep Santpere que encara vaig poder disfrutar en l'última funció que va fer la Carmen del Lirio abans no el tanquessin i el convertíssin en la famosa discoteca Studio 54)... En fí, viure i veure amb els meus ulls les anècdotes que han explicat molt admiradors d'aquesta celebre avinguda, com en Miquel Badenas i Rico que va escriure el llibre "El Paral·lel", un tractat gairebé científic que va desmentir totes les llegendes urbanes i les falacies que sobre el mític carrer s'havien propagat. De fet, aquest mateix estiu em vaig llegir aquest assaig sobre el Paral·lel, i cal dir que m'ha acompanyat durant tota l'exposició del CCCB.


La proposta d'en Xavier Albertí és profunda, i intensa, des del punt de vista d'un altre admirador, d'un entusiasta també d'aquest moment, i d'aquest lloc concret d'una Barcelona pletòrica i en ebullició. Una Barcelona que es curava les ferides d'una època convulsa, i de profunda crisi, amb una vida nocturna realment efervescent, i sense televisió. Un moment gloriós, on la música es consumia en directe, i es ballava en directe entre plomes, xampany, i cocaina a gust del consumidor, i amb olor a pixats de cavall, homes suats, perfums rancis, i cafes a dojo...



Quatre anys ha costat a Albertí muntar aquest passeig pel Paral·lel al CCCB, però no se si estareu d'acord amb mí o no, que ha valgut la pena, i que sens dubte ha estat una de les millors experiències teatrals del director fora dels escenaris. Tant, que mentre espero la màquina del temps, hi tornaré una segona vegada.

Una bona raó per tornar són els concerts de pianola que en Josep Domènech executa cada 15 dies, el dissabtes i els diumenges a les 18h. "Les puntes de plata" de la revista "Charivari" és un bon exemple, (que podeu veure en el video) que hi ha com a testimoni d'aquesta deliciosa exposició, i que com si fós una fàbula ens torna a la trista i grisa realitat, de l'avinguda actual amb tots els records de les glòries viscudes i la tristesa del que els polítics han fet amb ella.

dimarts, 20 de novembre del 2012

PATTI SMITH: L'HUMANISME FET ROCK'N'ROLL

La nit ha estat gran. Patty Smith s'ha guanyat el Palau d ela Música des del minut 3, quan va sortir a l'escenari de l'espai menys apropiat de Barcelona per fer un concert d'aquesta reina del punk i el rock made in New York, la ciutat que millor ho ha fet tradicionalment, de sempre, des que la Velvet Underground va aterrar en aquest planeta. Precisament, el darrer disc de Patti, te molt d'aquell esperit de finals dels 60. A BANGA trobem la Patti més humanista, més activista, més reivindicativa, hippie, i revolucionaria alhora, combativa, emotiva i madura quan reflexiona sobre molts dels seus amics desapareguts com el poeta Roberto Bolaño, o com la prematura desaparició de l'Amy Winhouse que homenatge en la sensible cançó que va escriure la mateixa nit de la seva mort (23 de juliol del 2011) quan estava a Madrid després de fer un concert a la capital espanyola.
El públic es va emocionar des del primer moment, des de la primera cançó, quan va sortir a escena amb la seva banda d'amics, i es va posar a cantar "Dancing Barefoot", i va començar a seduir amb el seu posat més autèntic i sincer, sense pretendre ser ni més guapa, ni més elegant, ni més estupenda que mai... si no, la Patti coherent que porta anys demostrant arreu del món, concert rera concert, amb l'ànima d'una nena amb ganes de fer entremeliadures en mig d'un parc temàtic farcit de fans de vells temps, neo-progres amb ganes de veure els últims coets del castell de focs dels herois i heroienes de veritat de l'era daurada del rock'n'roll, i fins i tot els últims arreplegats captats pel seu últim treball discogràfic, realment extraordinari.



El concert, va ser curt, sobretot si tenim en compte que l'entrada de platea era de 65€, però tots els que hi vam ser estarem d'acord, que va pagar la pena, sobretot perquè de mica en mica es va convertir en una mena de missa a la bona música, a la més que contrastada bona forma de l'artista, que en els darrers anys està més activa i inspirada que mai.



Sens dubte Patti va protagonitzar una de les nits musicals més importants de l'any a Barcelona. Un dels moments més emotius, és aquest que recull el video, amb l'homenatge al poeta Roberto Bolaño, i la interpretació de la magnètica pregaria "Beneath The Southern Cross". No hi van faltar clàssics també, fins i tot el seu hit més popero i light "Because the Night", o el "Come Back Little Sheba" que va dedicar al seu amic i promotor català Gay Mercader. El concert va arrassar amb la seva dedicació, però és cert que res com la darrera mitja hora de l'espectacle que en un temps récord va amalgamar 4 generacions del rock'n'roll, amb 4 clàssics com 4 temples des que va començar a recitar l'explossiu "Land", del mític Lp "Horses", barrejat amb el "Gloria", l'electritzant "Banga" i l'emocionant "People have the power". Va ser una nit inoblidable. Va ser una de les grans nit del rock'n'roll de la meva vida, on el que és més important, la qualitat indiscutible de la música es va fer gran amb un discurs compromès i implicat amb la vida que és sens dubte imprescindible en aquests temps que còrren. Calen més artistes com la Patti, i no tants Gangnam Style, per favor. I aquests artistes no es fan a les academies de la televisió... es fan al carrer i als locals més bruts del món. Visca el rock, i visca la bona música que encara viu.

diumenge, 18 de novembre del 2012

JAZZ MADE IN CHINA ARRIBA A BARCELONA


Per fí ha entrat al circuit de Jazz de Barcelona. Calia una presentació "come il faut", i per això res millor que incloure el seu concert de debut a una de les ciutats amb més tradició jazzística del mediterrani via Voll-Damm Jazz Festival. D'aquesta manera, per la porta gran, ahir va entrar CHINA MOSES a casa nostra. Un aval indiscutible, ser la filla (en tots els aspectes, biològics, biorritmics, i professional) de la diva del jazz Dee dee Bridgewater, i haver demostrat incasablement, al llarg de tots els concerts que ha fet en els últims 15 anys, i els 5 discos editats, que la seva veu i la seva presència damunt d'un escenari és simplement turbadora.

Ara mateix, China Moses, acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CRAZY BLUES, un homenatge a les veus femenines de la història del jazz que més petjada han deixat en la seva vida, i que ja vam poder assaborir més o menys, ara ja fa uns mesos, quan la vaig veure cantar per primer cop al club de jazz parisenc New Morning. Allà, encara encantada amb l'esperit de la seva adorada Dinah Washington, va començar a desvetllar i provar alguna de les meravelles del jazz vocal tradicional que amaga aquest nou disc, com sempre produït i supervisat pel gran amic i pianista francès Raphael Lemonier.

 CRAZY BLUES, amaga el secret d'una formació fidel, entre els que a banda de l'imprescindible Lemonnier, hi ha el brillant percusionista vietnamita Jean-Pierre Derouard (gairebé tant impressionant com Gene Kupra), i el baixista Fabien Marcoz, tres companys inseparables per duu a terme un excel·lent recital com el que vam poder veure a l'Arteria de Barcelona.

El disc afegeix a més un munt de col·laboracions, com el crooner britanic Hugh Coltman (que vam poder veure a Paris amb les complicitats típiques dels directes de la cantant), i Pierrick Pedron (el saxo francès que també fa assistir en aquella jam realment inoblidable al New Morning). Tots els ara han quedat inmortalitzats en aquest disc certament pur jazz, a l'estil més tradicional, però amb el segell d'una figura, de la seva mestrea de cerimònies, que com la seva mare, no tinc cap mena de dubte, que donarà molt que parlar.

CRAZY BLUES, com el concert que va fer a Barcelona, està farcit de clàssics de les més grans i més procaces dames del jazz. Així, no podia faltar la visió sensual i apassionada "made in China" de "Why don't You Do Right" de la mítica Lil' Green, del "Prove it on the Blues" de Ma Raney (una icona tremendament singular i sincera del lesbianisme dins el jazz de primers del segle XX herència de la mítica mare del Blues) que apareix com el hidden track de sorpresa del disc, o l'explossiu "I Just wanna make Love to You" d'Etta James.

Però, el millor comença quan la tria s'esmuny entre les preferides de la cantant, entre aquelles cançons que cantava quan era petita sense saber que volien dir exactament, quan la memòria de China s'estremeix i s'emociona entre els records dels discos que escoltava amb la seva mare, entre els vinils de Mamie Smith, d'Esther Philips, o de Nina Simone, gracies a qui ens ofereix dues de les millors versions del disc, la vibrant "Work Song", i la desesperada "Just say I Love him". I això sense tenir en compte els dos temes originals de Lemonnier "Closing Time", i "The mailman, The butcher and me" (amb lletra de la pròpia China), a més de les tres aclucades d'ull a les dives contemporanies del pop, el soul i rock... Donna Summer (Hot Stuff), The Supremes (Where Did Our Love Go), i Janis Joplin (Move Over) amb qui precisament, va tancar definitivament el concert de presentació a Barcelona, deixant una excitació en el públic a l'altura dels discos que va vendre després a la sortida del mateix.


Com a sorpresa, a més de l'emoció i tranquilitat de tornar a retrobar aquesta excel·lent artista, ara ja també a casa nostra, China Moses ens va voler regalar uns minuts més d'aquesta vetllada, amb el seu somriure, i la seva simpatia sempre pròxima i relaxada. 

Mentre firmava un munt de CD's a tots els nous admiradors, i futurs seguidors de la seva carrera, vaig poder-li recordar la nit inoblidable de Paris, i el record que em va quedar d'aquell concert, on aquell pesat del públic que coneixia totes aquelles senyores en blanc i negre, mortes i oblidades per la majoria de feia molts anys, però grans mestres del jazz, i de les que ens en parlava sense parar, i només trovaba una mirada complice com la d'un servidor, que va acabar gairebé en conversa privada en mig del show... en fí, com aquell concert vaig tenir la sensació que el va fer en algún moment, per a mí exclusivament, com si fos un gran regal de la ciutat de Paris i d'ella mateixa. Bé, una nit al New Morning, que va acabar amb la promesa que ens tornariem a veure quan ella vingués a cantar a Barcelona, i que finalment, tots dos hem pogut cumplir, amb el premi de retrobar-nos i donar-nos una abraçada amistosa, i poder donar-nos les gràcies... sento que sobretot a ella, que ens va oferir un concert magnífic.

China em va tornar a signar el disc dient: "Thank You for comming and keeping your promise", i jo vaig tornar a casa feliç, com poques vegades, d'haver tornat a viure una altra gran nit de jazz. Gràcies.


divendres, 16 de novembre del 2012

MELODY GARDOT: UN CAS CLÍNIC


Aquesta nit arriba a Barcelona MELODY GARDOT. La vocalista i pianista de Nova Orleans torna al Palau de la Música per oferir-nos la seva darrera proposta músical, el seu últim treball discogràfic - el disc The Absence -, i el seu talent indiscutible com una de les grans vocalistes de Jazz del segle XXI.

Pels qui no conegueu aquesta dona exhuberant d'aparença certament excèntrica, al més pur estil d'una barreja entre Eartha Kitt i Gloria Swanson, hem de reconèixer que la seva curta trajectòria és digne d'un cas clínic de qualsevol dels grans llibres divulgatius del neuròleg Oliver Sacks (El hombre que confundió su mujer con un sombrero...).

Certament, no sé si l'il·lustre doctor ha tingut mai l'oportunitat de parlar amb MELODY GARDOT, però si busqueu per internet una curta biografia, entendreu perquè ho dic. 

Us poso una mica al dia. Només cal que aneu al Wikipedia. La seva curta i peculiar biografia (27 anys) explica exactament això: "...Melody Gardot va començar al mon de la música per casualitat, quan el seu cotxe es va quedar sense gasolina i va anar a un bar per demanar ajuda. Allà li van preguntar si sabia tocar el piano i així va començar a guanyar diners, i ella ho considerava com un Hobby, no tenia intenció de dedicar-se a la música... Un dia, però, Mentre Melody Gardot anava en bicicleta (novembre del 2003), quan tenia 19 anys, i va ser atropellada per un Jeep Cherocke (el conductor va ignorar el semàfor que tenia en vermell). A l'accident va patir greus problemes al cap i a la columna vertebral i es va trencar la pelvis per dos llocs. A causa de l'accident va estar molt de temps hospitalitzada i va necessitar un any per tornar a caminar, però els principals problemes eren els cerebrals. «Les meves neurones no connectaven. Jo creia que deia moltes coses i que m'expressava bé, però això era al meu cap. En realitat, en tot el dia, tan sols sortien de la meva boca un parell de paraules inconnexes. Vaig passar un any així» va explicar l'artista. L'accident havia danyat les vies neuronals entre dues escorces cerebrals que controlen la percepció i la major funció mental, i va fer de Gardot (paraules textuals de l'artista) "una mica més d'un vegetal". Altres conseqüències de l'accident van ser que va haver de tornar a aprendre tasques simples com raspallar-se les dents, pérdues de memòria a curt termini i tenia dificultats amb la noció del temps. També va quedar extremadament sensible a la llum i al so (d'aquí que sempre va amb ulleres de sol, fins i tot en escena). Un especialista que la va examinar, va preguntar a la seva mare per les aficions de Gardot, i ella li va dir que tocava el piano. Aquest especialista creia que la música podia ajudar-la a recuperar-se, i aleshores va començar a escriure cançons com a teràpia, i d'aquí va sortir el seu primer disc, Worrisome Heart (2008). Gràcies a aquella experiència Gardot defensa i promou les teràpies musicals.

No em negareu que és un cas digne d'admiració i d'estudi. De tota manera, jo afegiria, que gràcies a aquesta impactant experiència, MELODY GARDOT avui és una de les veus més interessants del panorama de vocalistes de jazz de primera divisió. La seva execució és impecable, però a més la seva sensibilitat és realment única.

Aquesta nit, presentarà a Barcelona aquest The Absence, molt vinculat amb Portugal, i amb la músicalitat dels fados d'Amalia Rodríguez. amb Lisboa, amb Caetano Veloso (que per cert, avui m'he adonat que va nèixer el mateix dia que jo!), i amb la deesa del mar, Iemanjà, la gran dama de la santeria Atlàntica i antillana que sens dubte acabarà d'oferir-nos una vetllada tant sensacional  com el seu carisma i el seu talent.

Si encara no esteu convençuts, aquí teniu una mostra. CARAVAN 




dimarts, 23 d’octubre del 2012

10 ANYS de FESTIVAL IN-EDIT

Dijous comença la 10èna edició del Festival de Cinema preferit del Sonora. Festival BEEFETHER IN-EDIT. Música i Cine al 100%.

Aquest any amb el primer aniversari rodó de dues xifres, que a més de la vintena de films a concurs (Secció Nacional i Internacional), aglomera una vintena més de pel·lícules, triades pels seguidors del Festival, entre les que hi han clàssics i cintes de la passada edició, a més de l'homenatge al director Julien Temple, i una vintena més de perles audio-visuals incloses en la secció EXCEDLENTS. Tot plegats amenitzat per moltes activitats paral·leles, concerts, la presència de d'alguna gran figura del gènere, moltíssims professionals del sector musical, i milers de fans, aficionats, i curiosos, que passen per les sales Aribau, i pel canal de televisió IN-EDIT d'internet, amb una oferta fantàstica.

Com sempre, hi ha un munt de cintes que ens interessan, de tota manera, aquest cop no faré distinció. Només, perquè qui estigui interessat a acompanyar-me, publico la llista de sessions a les que assistiré, per qui es vulgui apuntar a passar les nits IN-ÈDITES amb bona música, bon cinema, i ben acompanyat. Ens veiem doncs, a...

ZEN OF BENNETT Divendres 26 20:15h
PRODUCED: GEORGE MARTIN Divendres 26 22h
CONTXITA BADIA Dissabte 27 20:30h
ORNETTE: MADE IN AMERICA Dissabte 27 22:30h
JE SUIS VENU POUR TE DIRE... GAINSBOURG PAR GINZBURG Diumenge 28 20h
JIMMY ROSENBERG Diumenge 28 18h
PAUL WELLER Diumenge 28 18h
TROPICALIA Diumenge 28 22:15h
SUNSET STRIP Dilluns 29 20:15
GRANDMA LO-FI Dilluns 29 22:30h
ADRIÀ PUNTÍ Dimarts 30 20h
MARGLYTIA Dimecres 22:30h
SERCHING FOR SUGAR MAN Divendres 2  22h
GOZARAN Dissabte 3 20:30h
TURNING Dissabte 3 18:15h
IN-EDIT GET WHAT YOU WANT Dissabte clausura 22h
LONDON: MODERN BABYLON Diumenge 4 20:15
ART WILL SAVE THE WORLD Diumenge 4 18:15h

Spot Beefeater In-Edit 2012 from IN-EDIT on Vimeo.

SERGE GAINSBOURG CONTINUA VIU...


Serge Gainsbourg segeuix sent l'estrella de les subastes, amb el manuscrit original de la cançó "L'homme à la tête de chou", venut dijous 25 d'octubre a Nantes.


Després del manuscrit de la cançó "Sorry Angel" pel que es va pagar 51.150€,  "Love on the Beat" pel que es va pujar fins els 39.150€ (el novembre de l'any passat al Sotheby de Paris), i el de "La Javanaise", venuda l'any 2002 a Drouot a 33.895€... Ara li toca el torn al manuscrit de "L'homme à la tête de chou", la cançó que va donar títol a l'LP que el cantant francès va editar l'any 1976, i que el pròxim 25 d'octubre surt a subasta a Nantes també, partint d'un preu de sortida de 6.000/8.000€. A veure quin preu assoleix.

Sigui com sigui, això vol dir, que la figura del mític cantautor continua més present que mai. I malgrat ja s'ha editat tota la seva discografia, i s'han fet tots els homenatges possibles (el concerts orientals que Jane Birkin ha fet recentment amb el seu repertori, o el disc del seu fill Lulú), fins i tot al cinema (amb uns resultats no gaire extraordinaris, però tampoc indignes), GAINSBOURG és encara amb nosaltres.

Només volia acabar amb el tema recordant que aquest mes de novembre el Festival IN-EDIT BEEFETHER inclou un documental magnífic titulat "JE SUIS VENU POUR TE DIR... GAINSBOURG PAR GINZBURG".
No us el perdeu, fa molt bona pinta, tant com les seves cançons, i la seva memoria...

divendres, 12 d’octubre del 2012

CELEBRANT 50 ANYS DE BETTYE LAVETTE

Quan un veu o escolta històries com las de l'aquesta supervivent de la música Soul, realment pot arribar a pensar que la justicia existeix, i que l'única clau per aconseguir allò que un vol, és -com deia l'actriu Carme Elias- la perseverància. No es tracta d'una classe de creixement personal, ni de donar consells de manual d'auto-ajuda. És la història, simple i clara, de la cantant nordamericana BETTYE LAVETTE.

Enguany la desconeguda llegenda del soul celebra els seus 50 anys dedicats a la música professionalment, des que va començar a cantar als 16 anys, al seu Detroit natal, i va triomfar amb el seu primer single "My Man He's a Lovin' Man". Malauradament, però, com ja vaig explicar un altra vegada en aquest blog, tot el que va venir després del seu primer èxit va ser un cumul de desproposits. Malgrat el talent i la veu indiscutible de Bettye, però, el fet de quedar-se sense contracte amb el segell Atlantic just després d'editar el seu segòn single, matar-se a fer concerts amb Otis Reading, James Brown i molts altres, i continuar la seva carrera sense discogràfica, va fer que el seu primer Lp "Child of the Seventies" (1972) no veies la llum fins el 2000, gairebé 30 anys més tard.

No vull entrar en més detalls, perquè trobareu extensa informació per internet sobre la cantant. La bona noticia és que avui BETTYE LAVETTE ja no és una desconeguda per molta gent. No és un fasntasma del passat, ni tampoc una d'aquelles històries de pel·lícula d'un altre cas d'aquells "del que hauria pogut ser i mai no va ser".

Avui, BETTY LA VETTE celebra els seus 50 anys de carrera musical amb un disc meravellós titulat THANKFUL N' THOUGHTFUL, com els seus 4 darrers grans àlbums, des dels l'impressionants "A Woman Like Me", "I've Got My Own Hell to Raise",  "The Scene of a Crime" o l'últim "The British Rock Songbook",  amb els que, un a un, ens va deixar a tots els admiradors de la música negra amb l'esperança que les grans dives del Soul no s'havien extingit per sempre, després de la retirada de Tina Turner, ara la mort d'Etta James, i la decadència de la gran Aretha Franklin.

De fet, pel meu gust, ella, i Sharon Jones són les dues grans columnes que sustenten avui dia el gènere clàssic, amb tots els trets característics, i amb tota l'autenticitat que el manté intacte, sòlit, i viu molt més enllà de totes les divetes, i aprenents que s'afageixin a la llista d'admiradores-copiadores de les grans reines del Soul i el R&B.

La noticia, doncs, d'un nou disc de BETTY LAVETTE ja és prou feliç com per escriure sobre ella, i celebrar aquest 50 aniversari. Però si a més a més a la festa li sumeu l'autobiografia que acaba de publicar amb el títol d'una de les seves grans cançons de batalla, A WOMAN LIKE ME, això es mereix molt més que una simple ressenya.

El paquet és perfecte. Un llibre amb una de les vides més suculentes, per no dir sucoses de la història de la música moderna (rivalitats amb James Brown, l'adicció a la cocaína, aventures sexuals amb dones, i tota mena d'anècdotes explicades amb l'estil descarat habitual), i un disc ple de tragedies contemporanies i petits testaments de la seva pròpia vida, que en forma de cançons repescades de repertoris d'altres autors com Bob Dylan, Tom Waits, Neil Young, The Black Keys, Patty Griffin, Gnarls Barkley,  o el mític Sly & The Family Stone (que dona títol al disc precisament),  això sí, arranjades a la seva mida per oferir-nos amb sinceritat, una vegada més, el millor de l'esperit i la veu d'aquesta bèstia musical. Un conjunt que sona pur i com ja porta fent des de fa anys aprofitant cada drama de la seva existència per treure-li més i més sinceritat a la música. Amb el desig i la desesperació interpretada nota a nota. Amb la seva impressionant capacitat de supervivència i superació que mostra en cada cançó. I amb aquell captivador tarannà "rough & easy" que deia Tina Turner al començament de la mítica "Proud Mary" amb la que disc rera disc, BETTYE LA VETTE ens continua conquistant.


NO US PERDEU aquest THANKFUL N' THOUGHTFUL, que a banda de la versió en vinil, també ha aparegut en una edició de luxe, especial, on s'inclouen 3 bonus tracks, entre els que hi ha l'electritzant WELCOME TO THE GOOD TIMES que dona la benvinguda a la merescuda edat d'or professional de l'artista. Llarga vida a Bettye Lavette. Llarga vida al Soul i al R&B de veritat.

dimecres, 26 de setembre del 2012

ADÉU A ANDY WILLIAMS




Una de les veus més agradables de tots els crooners que hi ha hagut mai, ha desaparegut. 

ANDY WILLIAMS, un dels cantants més nominats als Oscar, avui, ha passat a formar part de la història d'una època daurada extingida totalment. 

Títols com "Moon River", "Where Do I Begin" de Love Story, "More" de "Mondo Cane", o aquest meravellós "The Shadow of Your Smile" del film "Castillos de Arena" (dramón espectacular de Liz Taylor i Richard Burton) van convertir ANDY WILLIAMS en un estrella de la televisió i del showbiz, realment imprescindible.

 Mai no va ser ni Sinatra, ni Bing Crosby, ni Dean Martin, però tanmateix, va ser una gran veu com ells.

diumenge, 16 de setembre del 2012

LA RARESA COMPARTIDA D'UN GEGANT: LOVE THIS GIANT

Al llarg de la història, els gegants sempre han resultat ser èssers excèntrics i capritxosos. Sovint, els han inmortalitzat com grans fagocitadors de nens, animals, i princeses amb una facilitat innata al seus tarannàs. Això és el que gairebé tothom, dins el món musical, esperava que passés amb aquest projecte que DAVID BYRNE (el gegant del pop més intel·ligent i colorista dels 80/90, i enginyós productor musical) acaba d'enllestir i presentar amb l'ANNIE CLARK, la gèlida veu cantant dels ST VINCENT.















Des que s'ha editat el disc, he llegit de tot sobre LOVE THIS GIANT. Que si cadascú anava a la seva bola, que si el mestre dels Talking Heads, s'ha imposat amb el seu segell extravagant, que si els arranjaments d'uns metalls, i unes cordes sintètiques no són dignes d'un productor de la talla de Mr. Byrne... En fí, jo no repetiré tots aquests arguments, dels que provablement, potser podria estar d'acord, amb molts d'ells... el que si que em sembla necessari destacar és que la majoria de les cançons del disc són boníssimes, com ja ha dit algú per la xarxa: IMPRESCINDIBLES!!!

No hi ha dubte que un disc de col·laboració de 2 artistes, fora de comptades excepcions, acostuma a sortir un, allò que es diu vulgarment, "quiero y no puedo"... sobretot perquè sempre hi ha un estira i afluixa entre els dos fenòmens musicals, de vegades amb tantes diferències que resulta practicament  impossible la seva fusió artística. És cert, també que avui dia aquests projectes es fan via internet, un cada punta del món, i amb moments, i universos, absolutament dispars, i dispersos. No tinc cap indici, que LOVE THIS GIANT s'hagi produït d'una altra manera, això sí, les cançons diuen que les han treballat junts, i si més no hi ha una clara intenció per treballar un sò nou, diferent del que caracteritza ambdós veus cantants.

Malgrat els esforços de maquillar aquest disc 50% Byrne 50% Clark, amb aquests arranjaments tant criticats, jo vull trencar una llança per l'aposta sonora dels dos personatges d'aquests disc plè de grans errors i petits tresors de poesía sonora intel·ligent.

Cançons com WHO, i el seu aire de pop dissonant i minimalista 100% Talking Heads, DINNER FOR TWO, ICE AGE, LAZARUS, OPTIMIST, LIGHTING, o el monumental I AM AN APE (provable homenatge a les estructures de metalls dissonants Bernard Hermman, i Charles Ives), converteixen aquest LOVE THE GIANT en el disc que ens agradaria que hagués fet amb Bjork. Sempre és una qüestió de gustos, però és que entre la islandesa i la nordamericana, no hi ha color.

Sigui com sigui, LOVE THIS GIANT és una proposta que no deixa indiferent, i avui dia, en el mercat musical, això és una cosa tant rara com extrany pugui semblar aquest disc. Aquí el Sonora, el disc de DAVID BYRNE & ST VINCENT és el millor del que ens ha caigut a les orelles aquest mes de setembre... Una raó per continuar estimant l'esperit optimista, sempre innovador, i gegant d'en Byrne, i tornar a omplir de bona música aquest blog.


dijous, 21 de juny del 2012

SURVIVING BOBBY WOMACK

BOBBY WOMACK. 68 anys. Més de 50 de carrera professional. Malgrat que va ser un mite de la música negre dels 70 i dels 80, ara feia més d'una dècada que no publicava material nou. L'adicció a les drogues i una malatia l'han deixat fora del joc de la música des de ja fa massa temps.

Avui, molt poca gent sap qui és BOBBY WOMACK.
Tanmateix, amb una de les portades més exquisides del últims temps, i gràcies a Ramon Albarn (amb qui va col·laborar no fa pas gaire posant veu a la cançó "Stylo" de Gorilaz), li ha produït el disc que representarà el renaixement de l'au Fènix del Soul.
Com ja van fer Massive Attack amb la llegenda del reggae Horace Andy, o com va passar també amb el ressucitat Terry Callier, BOBBY WOMACK ha tornat a posar-se devant d'un micròfon, gracies també al Richard Russell, cap del segell XL, amb qui han teixit un irregular però molt emotiu retorn de l'estrella.

El millor de tot plegat, la seva veu, gastada, amb les arrugues i les petjades d'una història dura de caiguda del trò del regne del Soul clàssic, marcada a les cordes vocals. Però, el segell Womack és inconfusible, i la seva veu surgeix de les tenebres del més profund del seu estòmac, vibrant, amb força, i amb l'energia d'un supervivent, d'aquest THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE que canta per obrir el disc.

Un treball discogràfic amb tots els tòpics d'aquest gènere, per dir-ho d'una manera, de recuperació de mestres de la música oblidats. Un disc amb tanta producció que de vegades sembla, un disc de remixos. Un àlbum també farcit de col·laboracions, entre la que cal destacar el duet que ha fet amb la Lizzy Grant dels Lana del Rey, ara la banda més cool del moment als USA. També, hi ha la col·laboració de la cantant malinesa Fatoumata Diawara, i efimeres aparicions del desaparegut Gil Scott Heron, i del mateix Sam Cooke, a qui Womack va sempre admirar, des que va començar a tocar la guitarra en la seva banda.

THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE és, però un disc on cal aturar-se, i com a mínim fer una mostra evident de respecte, a una de les veus més elegants del soul, i quedar-se això sí amb les tres perles del disc, el duet "Dayglo Reflection", la més autèntica i diàfana "Deep River" (pur blues), i la cançó que dona títol a aquest àlbum que es revel·la com una de les sorpreses d'aquest estiu que ara comença.

dijous, 14 de juny del 2012

SONA EL SÒNAR



Avui Sonora sona a Sònar. Ha començat el Sònar 2012 de Barcelona, i la música feta amb més o menys màquines puja als escenaris de la ciutat. Malauradament, aquest any estic amb febre al llit, i em perdré un munt de cites interessants.







Mentre el rafredat va fent el seu curs, i les pujades i baixades corresponents, la llista de convidats que passen pel meu cap i no podré disfrutar és prou gran com per donar-li sentit a la creu roja que enguany llueix en el seu logo.

Aquest cap de setmana els protagonistes són el bò i millor de la música contemporània, que es fa al planeta. La música que s'aixopluga sota el paraigüa de la música electrònica i que avui dia empara igualment els grans NEW ORDER, com LANA DEL REY, el grup indie del moment. Amb aquesta diversitat tant polaritzada, en mig hi podeu trobar autèntiques joies, però, com els brasilers PSILOSAMPLES, els psicotròpics FLYING LOTUS, o el pop més experimental de MOUSE ON MARS. També cal tenir en compte la presència femenina de NINA KRAVIZ, o el projecte-floreta al més pur estil Antony dels WHEN SAINTS GO MACHINE, al costat de les propostes més atractives del samplejats del japonès YOSI HORIKAWA, tot un món de sansacions que en MASAKI BATOH encara és capaç de dur molt més enllà. A banda també passaràn altres artistes més veterans en el Festival, com JAMES BLAKE, RITCHIE HAWTIN, o JAMES MURPHY, a més també de les propostes més "fiesteras" de DJ's i dels HOT CHIP o dels ja mítics barcelonins THE PINKER TONES, que celebren el seu aniversari obrint el Sònar d'aquest any fent de teloners del concert inaugural de NEW ORDER, i presentant el seu darrer àlbum, LIFE IN STEREO, la falsa banda sonora d'una pel·lícula que encara no existeix, i potser no existirà mai.

Precisament, l'altra dia estava amb el Profesor Manso i Mister Fúria treballant en la revisió d'un dels seus grans èxits que aquest estiu sonarà molt per la TV i per la ràdio, i els deia que aquest treball que acaben d'estrenar després d ela gira USA és un dels millors discos de Pop del duet, un àlbum tant sensacional, com el sempre adorat BCN Connection ó el The Million Colour Revolution. Un disc que inclou meravelles del Pop com la cançó single del disco que dona títol a aquest treball, i que és també el  primer vídeo dels electrònics catalans més famosos arreu del planeta. 16 track entre els que a més  s'amaguen tresors com la surfera "Some Girls", la kitsch "A volar" (electro-lounge del millor), autèntiques declaracions d'amor com "Inseparables", la sugerent "Loulou Stardust", o la reivindicativa "No" que provablement aquest estiu serà la sintonia del programa de la tarda de Catalunya Ràdio, el "No em pots dir que No" que dirigirà Ana Ayala. 


En STEREO TOTAL, així sonarà aquest cap de setmana, ni que sigui des de casa, amb els meus gingebres, els meus bafos, i tot el kit de cura-rafredats primaverals galopants. Teràpia de shock que combatré també amb una bonica sel·lecció Spotify d'una dotzena de perles electròniques encapsalades per dos temes d'aquest àlbum dels THE PINKER TONES que segur que posarà un milió de colors a l'estiu d'aquest gris 2012.


divendres, 1 de juny del 2012

TOM JONES: UN ESPERIT ANOMENAT JOHNNY CASH

Ja hi tornem a ser. Tom Jones, el famós tigre de Gal·les, que darrerament viu una segona joventut televisiva amb el show de la BBC1 "The Voice", continua esgarrapant amb els seus discos.

Malgrat que els seus 76 anys de "geni i figura" més aviat canalla, arrogant, amb la fama que el precedeix de ser un bona peça amb les dones, i marcar paquet fins que pugui, cada vegada es poden dissimular menys, Tom Jones coneix perfectament la industria musical, i sap quin és el camí que ha de seguir per continuar sent un dels artistes més respectats del Regne Unit.

SPIRIT IN THE ROOM és el segòn àlbum de la tercera edat d'en TOM JONES. Si dividim la seva carerra en 3 parts, la primera dels grans èxits, dels shows a la TV, de les camises obertes, dels cadenots d'or al coll, i dels pantalons apretats fins posar en risc la seva virilitat; i una segona amb el Boom del Re-load, i aquell explossiu Sexboom i totes les versions que el van duur fins i tot a posar el final brillantísim del mític "Mars Attacks" del millor Tim Burton; la tercera l'últim rastre d'aquell personatge "testosterona pura" dels anys 60.

Ara la testosterona encara hi és, com no, però transformada en esperit. TOM JONES està patint un procés de destil·lació. Tota la seva essència està concentrada en una mirada potentíssima (que sense dir res t'explica la pel·lícula de la seva vida), i evidentment, amb aquesta veu prodigiosa del cantant, que una vegada més demostra haver renovat el pacte amb el diable, i que es manté amb magnífica forma.

No obstant ara no és moment, per fer-se l'arrogant. Ara, ja des del seu anterior treball (el "Praise & Blame" que va presentar el futur camí de l'artista pels camins del blues), TOM JONES apareix sossegat, sense tensió, i començant a repassar tots els pecats de la seva vida. Podriem dir que en l'habitació d'SPIRIT ON THE ROOM se li va aparèixer Johnny Cash, aquell dels 6 magnífics volums de l"American", però en realitat es veu que no ha estat així. Qui se li ha aparegut, l'autèntic responsable d'aquesta meravella discogràfica, ha estat el productor dels "Kings of Lion", l'Ethan Johns.

Segur que molta gent dirà que és un simple disc de covers, de versions ara, no d'standards com fa tothom, si no de peces contemporanies, i prou. Però, jo crec que és alguna cosa més que això. És recuperar l'esperit del Tom Jones dels 70 que a banda del seus discos originals, versionava tot allò que li agradava, des de Ike & Tina Turner, als Stones, a Bacharach, o a qualsevol èxit del teatre musical de l'època. Allò era el Tom Jones que tothom adorava, i aquest és el TOM JONES que queda amb la gran dignidat d'una fera llegendaria. 

Al disc hi trobareu de tot, des de l'excel·lent confessió "Tower of Song" de McCartney, un brillant duet de Charlie Darwin anomenat "Low Anthem", amb el falset d'en Ben Knox Miller, dos exquisides versions de Tom Waits, els excitants "Travelling Shoes" i "Bad As Me" (de darrer Lp de Waits)... hi ha Paul Simon, hi ha Leonard Cohen, i fins i tot Bob Dylan (extraordinaria "When The Deal Goes Down")... i això sí, una versió impagable del "Hit or Miss" de la primera cantant protesta negra dels USA, l'oblidada Odetta. Per tot això, i que carai perquè m'emocionen les arrigues del rock geriatric ben fet, el disc és una de les joies d'aquest 2012.

Llarga vida als mestres del Rhythm & Blues! llarga vida al Tigre TOM JONES!


dimarts, 29 de maig del 2012

ADÉU A WARDA

La cantant argelina WARDA, diva de la música clàssica àrab, va morir d'una aturada cardíaca el dia 17 de maig en el seu domicili d'El Caire als 72 anys d'edad, segons han informat alguns mitjans egipcis.

WARDA, la més gran de les grans, després de Om Kalthoum, va nèixer el 22 de juliol del 1939. De pare argelí i mare libanesa, va començar la seva carrera com a cantant a Oran, a començament de la dècada dels 50. L'artista de nom complert Warda Mohamend Fetuki, va gaudir d'una gran popularitat entre el públic àrab, per a quí va interpretar més de 300 cançons i va protagonitzar una quantitat molt important de pel·lícules força comercials de la industria egípcia. Les seves cançons, la majoria de tall romantic, lluny de l'ortodoxia de la Kalthoum, va convertir-la en una estrella dels 70, com a casa nostra podia ser una Rocío Jurado.

L'any 1960 es va afincar a Egipte, i des d'aleshores va viure sempre entre El Caire, Argel, i Paris, on no fa gaire va ser intervinguda d'un transplantament de fetge. El seu fill, Riad, va assegurar que malgrat l'operació, la seva mare gaudia d'un bon estat de salut, i que no havia patit cap malaltia greu abans de la seva mort. 

Les seves despulles han estat traslladades a Argelia, on finalment descansa, i ens deixa amb la seva música inmortal per sempre.

dilluns, 28 de maig del 2012

1969: PINK MARTINI I EL RENAIXEMENT DE SAORI YUKI


1969 és l'any de debut de la cantant japonesa SAORI YUKI, i a l'hora és el títol del nou disc de PINK MARTINI (editat per l'EMI al japó i Naïve a Europa) que ha significat la renaixença de la carrera d'una de les cantants/actrius més grans  i populars de la història moderna de l'Imperi musical del Sol naixent. 

Des dels seus començaments, igual com van fer altres mites de la música pop a occident, com Cass Elliot (la Mama Cass dels Mamas & the Papas que també es va fer una carrera a la televisió com a presentadora de programes infantils), Petula Clark, Mina, Françoise Hardy, Sandy Shaw, Cilla Black, Nancy Sinatra, Dusty Springsfield, i a casa nostra Rosalia, Gloria, Jeanette, l'incombustible Paloma San Basilio o les folklòriques modernes com Carmen Sevilla, Conchita Bautista, o la Jurado mateix, (totes elles guarnides amb el "boato" ye-yé kitsch d'Augusto Algueró), va posar la seva veu lírica al servei de l'era daurada del  rock dels 60 i 70, amb el tarannà més tendre, naïve de vegades, i tant vaporòs i sugestiu com permetien les normes de decència de l'època.          
                     
SAORI YUKI va començar la seva carrera discogràfica de més de 40 anys de trajectoria aquell 1969, amb el single "Scat in The Dark" que un bon dia del segle XXI va caure a les mans d'en Thomas Laurderdale, el pianista i director musical dels PINK MARTINI al llunyà Portland.

Avui dia SAORI YUKI te 63 anys, i a mí em recorda aquelles cantants d'standards mig retirades, que com les folklòriques i les Karines de torn d'allà, o les Nuries Feliu d'aquí, viuen dels records d'un temps passat que com a mínim, per alguns més que per altres, va ser més llustrós.

El cas és que, la casualitat que va fer que Thomas Laurderdale es fes amb l'exemplar del primer single de la Yuki, mentre buscava antigues cançons descatalogades per ampliar el repertori de la seva orquestra, ha acabat en un final molt més feliç del que es podria imaginar ningú, ni fins i tot la mateixa diva japonesa.

De fet, després del descobriment discogràfic de Laurderdale, l'any 2007 PINK MARTINI va fer un segòn pas d'acostament al pop vintage japonès, al incloure la cançó "Taya Tan" (un altre dels hits de la cantant) en el tercer àlbum ("Hey Eugene!") de la banda.  

En la tasca de recuperació i redimensionament de velles cançons que porta fent durant més d'una dècada l'orquestra més exòtica, eclèctica i lounge del segle XXI, el fet que China Forbes versionés aquest mite del pop oriental, va significar el passaport directe cap el Japó, on tres anys més tard, van acabar protagonitzant una gira, i coneixent finalment a l'estrella de la cançó nipona, que els va proposar treballar plegats.

L'any 2011, després del tràgic tsunami, Laurderdale va convidar la Saori Yuki a Portland per fer un concert per recaptar fons per a les víctimes , i enregistrar la cançó "Yuuzuki", que van penjar a l'iTunes a títol benèfic, i que va servir per engendrar el projecte de fer un disc conjunt. En un principi, la idea original era que la cantant interpretés amb els Pink Martini algunes cançons japoneses de l'any que va representar el començament d'una gran carrera musical. Però, ben aviat, la discogràfica, i els mateixos Pink Martini van veure molt clar que la clau de l'èxit del disc estava en fer un recull molt més internacional, on a més de seduir el públic japonès, l'exòtica proposta, pugués arribar a un públic més enllà de les fronteres de l'illa.

D'aquesta manera, més enllà dels clàssics del mite nipó com "Yuuzuki" (que obre el disc), "Blue Light Yokohama" (cha cha chà dedicat a la ciutat on resideix des de fa molts anys), o "Yoake No Scat" (la més famosa del seu repertori), els productors van acceptar que els Pink Martini enregistressin l'exquisida versió en japonès de la cançó  folk "Puff, el Drac Màgic" (popularitzada per Peter Paul & Mary i a casa nostra pels Falsterbo),  el comiat mig recitat mig cantat i molt sugerent del vals-jazz "Is That All There Is", o l'inoblidable versió en llengüa japonesa del bossa-nova de Jorge Ben "Mais que Nada" (del que he triat penjar com a video del dia d'avui).

El disc pot resultar una freakada per alguns, i una autèntica delicia per aquell públic singular de gustos plurals que compartia la passió per l'exentricitat del "Fora de Catàleg" fins aquesta darrera temporada. Sigui com sigui, i malgrat que Catalunya Ràdio ha descatalogat el "Fora de Catàleg", continuaré compartint amb tothom que vulgui aquests exotismes sonors del SONORA que ens proporcionen els colors que sovint fan falta a la nostra vida quotidiana. I no hi ha dubte que aquest nou disc dels PINK MARTINI amb SAORI YUKI és un dels més curiosos de la seva trajectoria i d'aquesta temporada.

divendres, 25 de maig del 2012

XIULANT A TREBALLAR!!!



AVUI. DIA INTERNACIONAL DEL XIULET. Sonora regala una sel·lecció de 15 temes imprescindibles del xiulet musical. Cliqueu damunt el sel·lector de la llista d'Spotify d'aquí al costat i us ofereixo algunes de les peces més emblemàtiques de la història musical del segle XX, amb xiulets incorporats. AVUI, XIULEM PER UN MÓN MILLOR.

dimecres, 23 de maig del 2012

PHILIPPE UMINSKI: UN AMOR A PRIMERA VISTA



No tenia idea de la seva existència. L'acabo de descobrir aquest mateix matí llegint Le Figaró. Tanmateix no és un debutant. Al llarg d'una dècada ens ha ofert 5 LPs que pel que sembla no han calat gaire a fons. Ara, però, amb l'àlbum que acaba de sortir al mercat MON PREMIERE AMOUR es revel·la com una autèntica trobada. Cada nova cançó que escolto em recorda una intensitat molt similar a la del mític Jacques Brel. El single del disc és impressionant, però aquesta cançó, LA VIE CONTINUE, m'ha semblat excel·lent. Phillipe ha dit en una entrevista que per fí "ha trobat la seva veu de debò". Doncs, és una molt bona noticia, si aquesta veu sona així.

dimarts, 22 de maig del 2012

CUT THE WORLD... QUAN ANTONY ES POSA SIMFÒNIC

Sí. El nou àlbum d'Antony & The Johnsons ja és a punt. Sortirà al mercat aquest mes d'Agost. Es tracta de CUT THE WORLD el segòn disc legal en directe d'un dels artistes més controvertits del segle XXI. Aquest Antony Hegarty, adorat i odiat a parts iguals, que ara sembla que practica un tall simbòlic amb el món que l'envolta. Un tall silenciós que l'ha dut a publicar aquest nou disc sense entrar en l'estudi de gravació. Un punt i apart des que va començar la seva carrera el 1998. Un descans des d'aquell primer LP "Antony & The Johnsons" sense deixar de tenir presència en el món musical. I que segons he vist recull els millors moments dels dos concerts que va fer el setembre passat al DK Concert Hall de Copenhague.

La discogràfica diu que el disc continua la linia personal de meditació d'Antony sobre la llum, la natura i la feminitat. Però això pot ser producte de la mateixa filosofia mercantil que envolta sempre els seus treballs. La qüestió, i el que si que se sap del cert és que CUT THE WORLD inclou 12 temes amb Antony acompanyat de la Danish National Chamber Orchestra, i que a banda dels temes clàssics de la seva trajectoria ("Cripple nd The Starfish", "You are my sister", "Swanlights", "Another World", "Kiss my name", "Twilight", i d'altres, en aquest cas amb els nous arranjaments de Nico Muhly), hem de tenir en compte que el nou treball inclou un parell de novetats, entre elles, la gravació del tema que William Basinki va escriure expressament pel meravellós muntatge escènic de Robert Wilson (2011) anomenat "The Life and Death of Marina Abramovic", un poema plàstic-musical per la vida de l'artista serbia, del que us deixo aquest fragment, precisament on podreu descobrir aquesta nova i deliciosa interpretació del cantant britànic (amb aquesta posada en escena, qualsevol). Meravellosa.

dilluns, 21 de maig del 2012

SEA OF BEES. BANYAR-SE EN UN MAR D'ABELLES.

SEA OF BEES estrena segòn àlbum. Julie Ann Baenziger tornar a encantar amb la seva veu fràgil, i el seu rock-folk adorable, seguint les penjades de Joanna Newsom, K.D. Lang, i d'altres floretes del gènere Indie. El disc ORANGEFARBEN és una veritable delicia de d'alt a baix, i el tema que l'enceta és magnífic per descobrir aquest personatge i la seva banda: BROKE.

dijous, 17 de maig del 2012

KITTY, DAISY & LEWIS. LA IMPERFECCIÓ PROFESSIONALITZADA



KITTY DAISY & LEWIS, són els 3 germans Durham, els fills d'un guitarrista i tècnic dels famosos estudis Exchange Recording i la bateria dels punks The RainCoats. Van començar fa una mica més de 5 anys, quan ells encara no havien arribat a la majoria d'edat, i feien des de rockabilly, swing-rock, ska, country, al més pur estil retro, però amb un aire molt desenfadat, i sense cap mena de preocupació per quedar bé a les fotografies, ni als discos.

El seu primer disc, "KITTY DAISY & LEWIS", el que els va donar a conèixer, es va convertir en una autèntica sorpresa, quan recuperar aquests estils vintage a UK no estava ni de moda un altre cop. El 2008 van aparèixer en escena, amb els seus pares a la banda, amb el primer single, el "Honolulu Rock and Roll" que fa molts anys m'havia seduït amb la felinitat i l'exotisme d'Eartha Kitt.

Aquell va ser el primer contacte. El primer punt d'adicció a aquests mocosos que volien fer, a la seva manera, el que ja havien inmortalitzat els grans Louis Jordan, Elvis, Johnny Cash, Ray Charles, o Sam Cooke. Això sí, amb un cert interès a quedar a la foto com una mica destralers, com molt casual, com molt inexperts. És el sò del "tú també ho pots fer a casa", una experiència més tolerant en el primer àlbum, que no pas en el següent, el "SMOKING IN HEAVEN", sobretot tenint en compte que el cachet que fan servir per ser convidats a festivals i/o demanar una de les seves cançons per incloure-la en la banda sonora d'una pel·lícula val, a dia d'avui, i malgrat la crisi, ni més ni menys que 8000€. Un preu molt professional a canvi d'un saldo que deixa de ser graciós en el moment que conèixes aquest aspecte més fosc de la realitat.

Digueu-me que em fa molta ràbia no poder-los incloure en una feina en la que em feia molta gràcia poder tenir-los. Tanmateix, alguns dels seus temes, em continuen alegrant el dia, ni que sigui amb una mica de rock and roll a l'antiga d'actitut molt punky. Sóc un sentimental.

dimarts, 15 de maig del 2012

IGGY POP... AVEC LE TEMPS... "APRÈS".

Iggy Pop. APRÈS. Després de què?. Després que el Rei del Punk ha fet 65 anys. Després que la vida de punk no l'ha deixat envellir  com ell s'imaginava. Després del Punk... Trenet, Gainsbourg, Salvador,  Nilsson, Piaf...

Fa temps que el mite de l'escena més radical anglesa es sentia abatut després d'una de les seves actuacions en directe. Li resultava dificil continuar amb aquest ritme a l'escenari, sense després recollir-se a casa seva com un avi amb les energies gairebé extingides. Malgrat la cançó d'en Neil Young, no es pot ser "forever young" eternament. I és així, com Igyy s'ha mig retirat en un suburvi de Miami, i fa una vida més tranquila, mentre continua treballant a l'estudi de gravació, i ara recorda velles melodies franceses que escoltava quan era petit.


El disc és una autèntica delicia. La seva veu gairebé mostruosa, envellida, tremolosa, però ruda, avellutada, i profunda com sempre, no es molesta a caure bé damunt el cuixi de plomes de melodies com "Les passantes", "Syracuse", "La vie en Rose", "La javanaise", "Et si tu n'existais pas", "Everybody's Talking", "Michelle" o "Only The Lonely". La combinació és meravellosa. És un altre d'aquells casos on la vellesa embelleix el talent d'una llegenda, com va passar amb Johnny Cash, i tants altres, que les seves veus guanyen amb els anys arrugues, i tonalitats, colors, i expressions que mani no ens hauriem imaginat anteriorment d'aquell artista. El disc, no és un disc de crooner, com aquells reculls d'standards d'en Rod Stewart, APRÉS és un retrat de l'últim IGGY POP, d'un home encara amb molta energia per ser combatiu i mantenir una actitut punk de cap cap munt, però de viure una vida més reposada i còmode com per poder continuar administrant el seu tarannà incòmode fins el final.

Geni i figura... IGGY POP... "avec le temps".

dilluns, 14 de maig del 2012

I LA REVOLUCIÓ CONTINUA... DES DE NEW ORLEANS




REVOLUTION és el single del nou LP de DR. JOHN, que sens dubte serà un dels millors àlbums de l'any. Produit per Dan Auerbach, i amb el baix potentíssim d'en Nick Movshon, que ha escrit alguns hits per a la despaareguda Amy Winehouse, i l'acaparadora de premis Adele (que ja cansa la veritat), a més de fer gira amb The Black Keys. El disc continua ple de grans col·laboracions com ara la Antbalas Afrobeat Orchestra, Lee Fields, Aloe Blacc, Wu Tang Clan, etc...


L'avi del Blues de Nova Orleans té 71 anys, i és el últim treball publicat des del TRIBAL del 2010 amb material nou, tot i que inclou algún clàssic com aquest REVOLUTION que ha tornat a regravar per a l'ocasió. El tema és brutal, i francament l'actualitat se'l mereix. Hem de fer que les coses canviin a millor, i la música sempre ajuda. Encara no està penjat a iTunes, però el podeu disfrutar via You Tube. 



dimarts, 8 de maig del 2012

EBONY & IVORY, THE REHERSAL




30 anys de la cançó de Paul MacCartney & Stevie Wonder EBONY & IVORY. Avui en versió assaig, mentre la tieta Pauline i la seva colla anaven cuinant a l'estudi la que seria la segona col·laboració amb el cantant de soul nordamericà. El document és molt curiós. Qui tingui ganes d'escoltar la cançó de debò que la busqui per a la xarxa. Està ple de videos i takes del duet.

dilluns, 7 de maig del 2012

BONES: EL SÒ AFRO-RETRO D'EN MICHAEL KIWANUKA

MICHAEL KIWANUKA, la versió britànica reloaded d'en Bill Withers, Randy Newman i Otis Reading junts. Un sò que ens remet directament al soul i al jazz que es feia a sudàfrica als 50 amb grups com els Royal Players, els Orlando Six, en Lemmy Special Mabaso, la Nancy Jacobs and her Sisters, o els mítics Skylarks que van fer famosa la Miriam Makeba. En fí, jutgeu vosaltres mateixos. Elegantíssima cançó BONES per començar el dilluns ballant en una rajola.

divendres, 20 d’abril del 2012

dijous, 19 d’abril del 2012

NOU DISC D'HENRY SALVADOR PEL JUNY DEL 2012


TANT DE TEMPS , és l'álbum póstum d'HENRY SALVADOR, produït per Henry Salvador  que sortirà al mercat el 18 de juny. Com ja ha repetit unes quantes vegades aquest productor, la fòrmula és la de sempre: una col·laboració entre un artista de renom  i el cantantdesaparegut. En aquest vídeo, Benjamin Biolay , l'arquitecte d'aquest disc, i Catalina Salvador, la vidua del cantant, parlen d'aquest nou àlbum carregat d'emociones.


La historia comença quan el compositor Francisco Maggiulli Nolwenn Leroy ,Calogero ) informa al productor Lawrence Manganas (Benjamain Biolay) que te en el seu haver 6 noves cançons escrites i enregistrades per Henry Salvador l'any 1999, just abans del seu llançament de CHAMBRE AVEC VUE.  Les melodies i les lletres són perfectes, però els arranjaments calen ser revisats i posats al dia.  En aquest moment és quan entra en acció Benjamin Biolay, com passa sovint des de fa anys, fins acabar l'àlbum. 

El cantant i productor, que ja havia col·laborat amb Salvador a CHAMBRE AVEC VUE, té per objeto revisar tots els enregistraments, tenint molt en compte la veu del cantant de la Guayana.  Biolay inclou un trío de músics per a l'actualització de la instrumentació de les cançons no publicades. L'objetivo és mantenir-se fidel a l'obra de Salvador. "Jo volia que fos un àlbum on Henry hagués pogut enregistrar abans de CHAMBRE AVEC VUE, entre 1950 i el 2000 ", diu Biolay.

Gran amic de l'escritor Boris Vian , amb qui va fer més de 400 cançons, Henry Salvador es va guanyar el públic amb cançons tant llegendaries com Une chanson douceSyracuse ou Le Travail c'est la santé.  L'any 2000, l'àlbum CHAMBRE AVEC VUE , d'on va sortir el single JARDIN D'HIVERN va vendre més d'un milió de copies. Aquest treball li va valer el Premi Victorie de la Músiques al millor cantant masculí i al millor disc de l'any. 


dimarts, 10 d’abril del 2012

LES DONES DEL JAZZ: NEXT STOP, CHINA MOSES

Si volguessiu fer un viatge a través de la història de les cantants de blues i jazz del segle XX, no hi ha dubte que caldria agafar una linia prou llarga i negra de metro entre Los Àngeles, Chicago, Nova York i Paris com per inclore parades tant imprescindibles com Ma Rainey, Bessie Smith, Billie Holiday, Sarah Vaughan, Peggy Lee, Dinah Washington, Dakota Staton, evidentment Ella Fitzgerald (i la seva hereva inmediata: Dee Dee Bridgewater), Esther Philips, Betty Carter, Nina Simone, Etta James, i encara moltes més. 

Aquest recorregut imaginari, més o menys, és el que ens proposa la cantant CHINA MOSES en el disc (el segòn LP de la seva jove trajectoria professional) que està preparant amb el pianista Raphael Lemmonier i el seu Quintet. Després de l'èxit del seu primer àlbum dedicat a la seva heroína adorada, Dinah Washington; i després de dos anys de guanyar seguretat damunt l'escenari que avui sembla una extensió més del charm i del talent de la vocalista, em fa pensar que no hi ha dubte que els anys que ha invertit per descobrir la seva veritable vocació l'ha convertida en una figura absolutament singular, que com el dia que s'obre una bona ampolla de xampany, esclata amb un espumosa sensació de festa i música que converteixen una simple nit de jazz, en una vetllada irrepetible.

Em podeu dir exagerat, però l'experiència de veure en directe CHINA MOSES al mític Club de Jazz New Morning de Paris, ara fa un parell de setmanes, em va donar una energia que feia anys que no sentia i veia damunt l'escenari. És cert que la proximitat i l'ambient del New Morning ajuda a copsar aquesta intimitat i aquesta sintonia amb els músics. És cert també, que va poder la curiositat davant la idea de descobrir en directe la que és la filla, provablement, com diu ella mateixa, de la que és l'última de les grans veus del jazz de la història, la Dee Dee Bridgewater. Malgrat que si us he de dir la veritat, i després d'haver llegit una entrevista que El Pais va publicar el 23 de febrer passat, vaig tenir els meus dubtes, donat que la popularitat a França de la jove vocalista (presenta un programa a la MTV francesa, i llueix un look super-fashion allà on es presenta), fa pensar més en una nena de mamà, que no pas en el que s'acaba descobrint, si un llença els prejudicis a la brossa.

El resultat d'aquest pas és una alta recompensa. CHINA MOSES és ja, avui mateix, una gran interpret de jazz. Suposo que haver nascut i crescut damunt un escenari al costat de la sra. Bridgewater té molt a veure. Tanmateix, jo crec que és més una qüestió genètica, que no pas una assignatura apresa. El talent, la simpatia, la veu, i la presència física de CHINA MOSES és tant gran, i omple tant l'escenari que no t'ho pots creure. Els registres no són pocs. el swing més sugerent, el blues més sensual, el bebop més electritzant, un bona execució de l'scat (improvisacions vocals), tot combinat amb un domini important de la història i dels protagonistes de la història del jazz, fan de l'actuació de l'artista una experiència autèntica i genuina, com les dels concerts de les grans dones a les que China ret homenatge cada nit.



El concert del passat 30 de març a Paris (d'on vaig enregistrar aquest fragment que podeu veure al video que vaig penjar jo mateix a You Tube fa uns dies), serà dels que no oblidaré facilment. La versió del "Why Don't You Do Right" de Peggy Lee que ella va inmortalitzar amb el saxo de Pierrick Pedron, la bateria genial d'en Jean-Pierre Derouard (que ha col·laborat sovint amb l'Ignasi Tarrats), el baix d'en Fabien Marcoz, la trompeta elegant d'en François Biensan, el trombó del jove Jean-Claude Onesta, i evidentment la producció impecable i la direcció del pianista Raphael Lemonier és una molt bona referència pels músics de properes generacions.

La versió del "What a Difference a Day Makes" que es va marcar amb la col·laboració del crooner Hugh Coltman (com podeu comprobar amb aquest altre video) és una mostra més de la talla del show, i de la qualitat d'una nit a Paris inoblidable. Una nit que vam acabar a la barra del bar comentant amb la banda i amb la mateixa reina de la nit,  tant bé com havien fluit les dues hores i escacs de jazz pur del mític club del barri del Faubourg que no és la primera vegada que presenta CHINA MOSES.

Un descobriment que en aquest cas li devem al New Morning, i que espero que al llarg d'aquest 2012 poguem tenir el privilegi de compartir amb els amants del gènere catalans, i amb el públic de Barcelona en general, que tal i com em va dir la mateixa China, te molts números de que es faci realitat de cara a la tardor.

Jo espero poder tornar a viure una nit musical tant excepcional com aquesta. Passant per totes les parades del recorregut de WOMEN IN BLUES (un disc que esperem amb la mateixa impaciència que els concerts a casa nostra), disfrutant d'aquesta gran figura del jazz que ha nascut a Paris, i que malgrat que de petita l'última cosa que volia ser era cantant de jazz, no hi ha dubte que, ironies del destí, el talent natural de CHINA MOSES ha passat per sobre dels seus primers desitjos per revelar-se com una estrella que espero que faci història.