dijous, 30 d’octubre de 2008

SOLDATS DE LA MÚSICA AL FESTIVAL IN-EDIT

Dmitri Shostakovich va dir una vegada: "Nosaltres som soldats de la música. Ni que ens tirin pedres hem de baixar mai de l'escenari". I és per això, que SONORA us convoca una vegada més a posar-vos l'uniforme i anar a les trinxeres del IN-EDIT, el Festival de documentals musicals que durant una setmana transforma el centre de Barcelona en un veritable camp de batalla de notes, Dbs, i autèntica artilleria musical, on un soldat ras de la música es pot empapar de la genialitat dels grans mestres del Pop, el R&R, i tota mena de gèneres musicals, a més de veure molt bon cinema.


Tenim encara un cap de setmana per veure, sinó ho heu fet encara, delicioses delicatessens com CORAÇAO VAGABUNDO: CAETANO VELOSO, MARTINO UNSTRUNG, JOY DIVISION, NINA SIMONE: LOVE SORCERESS...FOREVER, GLASS: A PORTRAIT IN 12 PARTS, THE ROLLING STONES: GIMME SHELTER, THE GODFATHER OF DISCO, CELIA THE QUEEN, CACHAO: UNO MÁS!, i la joia de la que us vull parlar especialment: SOLDIERS OF MUSIC: ROSTROPOVICH RETURNS TO RUSSIA.

Cada any, el Festival dedica una secció a un dels totems del gènere documental. Enguany li ha tocat el torn a l'Albert Maysles, el director nordamericà pioner del "direct cinema", la versió yankee de la "nouvelle vague", que al llarg de la seva carrera ens ha ofert retrats inoblidables d'icones de la història de la música com els Stones, els Beatles, Winton Marsalis, o el violoncelista Mstislava Rostropovich.
THE SOLDIERS OF MUSIC és sens dubte una de les sorpreses més gratificans d'aquesta edició del festival. Maysles fa un retrat sincer, emotiu, i absolutament apassionat d'un home que va viure la seva vida amb la mateixa passió que tocava el seu instrument. La cinta ens convida a un viatge en primera classe a la tornada del mestre Rostropovich, la seva dona, Gallina Vishnevskaya (gran soprano del Teatre Bolshoi), i la filla d'ambdos, a la Russia que van haver d'abandonar durant 16 anys per haver ajudat un amic seu amb problemes amb el govern, l'escriptor i premi nobel Alexandr Solzhenitsin.

El retrat d'Slava, i el retrobament amb els seus amics i veins, el tornar a trepitjar les diferents cases on va viure, les sales de concerts, els teatres mítics, els recons més íntims de Moscú i Sant Petersburg, i sobretot, la mirada i el somriure de l'home (més enllà del seu talent indiscutible) és simplement conmovedor.
Entre brindis amb gust a vodka, abraçades, i petons per triplicat (típicament russos), Slava y Galina en companyia de la seva filla Olga, ens deixen veure la cara més íntima de la seva vida, aquella que durant 16 anys ningú de nosaltres vam poder conèixer, mostrant-nos amb una generositat lluny de l'exhibicionisme, i molt aprop de la camaraderia, les seves ferides més o menys curades, el cicles tancats, les proves superades, i sobretot, i el més important, que no hi ha cap motiu que ens impedeixi continuar amb els nostres somnis, i que la música i les emocions tenen, encara avui, un poder inabastable que mou fronteres, somnis i vides.

Últim passi del film: Dissabte 1 - 18'30h ARIBAU CLUB 2
Compra d'entrades a la Plaça Universitat

dimarts, 14 d’octubre de 2008

OPERACIÓ OCAÑA!

Va començar fa una any. La missió impossible amb nom de pel·lícula dels 70 que el jove galerista Pere Pedrals va engegar un any abans del 25è aniversari de la mort accidental del pintor, actor, poeta, i activista de la causa gay-lesbiana, José Pérez Ocaña, que se celebra actualment al corresponent barri del Raval, parteix d'una vella aparició mariana de l'artista, en plè extasi psicotrònic del també pintor i dibuixant, Nazario, tal i com va confessar en el mític programa de televisió "La Edad de Oro" (veieu el video, és tot un incunable).

La beatificació del descarat i exhibicionista artísta andalús, que va adoptar Barcelona per instaurar les primeres passes de les performances més revolucionaries i escandaloses dels 70 a la ciutat, a banda de crear el gruix més sòlid de la seva producció artística, no serà una tasca fàcil.

Mentrestant no s'arriba a l'objectiu final d'aquesta operació, la tossuderia i la convicció d'en Pere Pedrals, ha permès treure la pols de l'oblit a algunes de les obres més desconegudes d'Ocaña, com es pot veure en la recentment inaugurada galeria d'art La Rosa del Vietnam (carrer Peu de la Creu nº 21). Allà, no podreu veure gaire obra pictòrica, cap dels olis més valorats (en possessió de la familia), que esperen una ocasió més sonada per fer una retrospectiva potser com es mereix l'artista. D'altra banda, però, trobareu una bona part del llegat existent de les poques escultures fetes en paper maché que quedaven, peces en un estat certament atrotinat que el galerista pacient ha anat adquirint, a poc a poc, a través d'amics del personatge, com Ventura Pons (l'autor del mític documental "Ocaña, retrat intermitent"), Núria Costa, Nazario, i el pròpi company sentimental de l'autor de les figures.

Pels qui només us vau quedar amb la imatge més mediàtica del mite, teniu ara una possibilitat de descobrir l'artista naíf, l'alquimista plàstic del barri xino de Barcelona, que va ritualitzar el Pop Art i les seves arrels andaluses, barrejant pintura, escultura, cançó, i striptease en mig d'un imaginari de verges, beates, angels amb sexe, pintxos, i transvestits, que encara ara el continuen situant en la marginalització clavada en la creu d'aquells temps de repressió de l'Espanya dels anys 70. "Ocaña és una llegenda barcelonina que mereix entrar en els santuaris de l'art", diu en Pere apassionadament. De moment, el MACBA ha rebutjat el projecte de restaurar l'obra exposada a la galeria (els costaria al voltant d'uns 13.000€), i fer-ne un altar, com il faut, en el temple de l'art modern català.

Així, doncs, mentre tots els Popes giren l'esquena a l'artista, ara per ara, Ocaña continuarà relegat, com un fantasma en penitencia, en una mena de retir espiritual i tràgic, bagarejant i cantant aquelles coples de la Piquer pels carrers de l'antic barri xino, avui convertit en un Raval turístic i en expansió. Com a mínim, des d'ara, i fins el 15 de novembre, a la galeria La Rosa del Vietnam que ocupa una antiga vaqueria del carrer Peu de la Creu. Allà, tindreu la possibilitat de retrobar aquell Ocaña que Barcelona va perdre el 18 de setembre de 1983, víctima d'un accident pirotècnic que el va cremar sota el sol de paper maché que presideix la sala.
En Pere us explicarà algúns dels àngels i dimonis que van acompanyar l'artista, mentre el sentiu cantar de fons en un vídeo inedit filmat per en Jesús Garay, situat entre les dues verges favorites d'Ocaña (L'Assumpció i La Divina Pastora), a banda d'una col·lecció de dibuixos a tinta, llàpiç i aquarel·la tan divins com les figures religioses, la máscara pintada de "El Angel Azul", literal excrement de l'autor, i el sol i la lluna, que passejava en les mítiques processons, que d'una manera simbòlica il·luminen l'oblidada trajectoria artística d'aquest personatge des del 1977 al 1983.


Això, sense oblidar una de les perles, en aquest cas cinematogràfica, d'aquest homenatge a la llegenda de les Rambles. La projecció en vídeo del curtmetratge inèdit també, HASTA LOS ÁNGELES MUEREN EN EL SUPLICIÓ, que el cinesta francès Gerard Courant va rodar el febrer del 1979 davant la Porta de Brandenburg de Berlin, on la cara més mediàtica de l'artista, travestit d'andalusa amb vano i "peineta", reivindica en el seu estil més histriònic i combatiu la santificació d'una Marilyn Monroe de cartró.


Amb aquest mateix propòsit, el de beatificar l'Ocaña, Pere Pedrals ens convida a una cita imperdible pel pròxim 15 de novembre: la processó en el més pur estil Ocaña, amb les dues verges preferides de l'artista incloses, que voltarà pel Raval, i que té com a objectiu final coronar i beatificar la seva figura davant del MACBA, en un acte totalment simbòlic que alhora preten que la transgressió i la llibertat de l'artista deixi de viure al marge d'aquesta Barcelona víctima d'un alzheimer cultural que només lloa els seus creadors quan triomfen a fora.


Només per la Loca de l'Ocaña, val la pena visitar aquesta exposició i deixar que el seu retrat deixi de ser intermitent. Després, us recomano acabar el recorregut amb una copa al Bar London del carrer Nou de la Rambla, on l'artista va fer la seva primera exposició l'any 1973. Segur que ell s'apuntaria.

UN SECRET A RITME DE TANGO!

És confidencial! És un secret! És un comunicat només pels nòmades curiosos i assedegats caminants del SONORA. En fí, i per tots aquells que sàpiguen guardar el "xivatasso" de poder tornar a ofegar en alcohol les sessions musicals del Bar El Pastís.

Els dimarts, especialment, quan en el minúscul escenari d'aquest estimat i cèlebre "antro" del carrer Santa Mònica nº 4 (per on han passat Marcelo Mastroiani, Georges Moustaki, Sting, Pina Bausch, Michael Nyman, Serrat, Ovidi Montllor, Sabina, i Sisa), silenciarà l'esperit de la gran Piaf, i de la "bête noir", Madame Juliette Grecó, amb la veu del tango barceloní, ELBA PICÓ, i el seu amic i acompanyant, el deliciós bandoneonista, Marcello Mercadante. Ja us he parlat alguna vegada, aquí mateix, de l'emoció que representa que l'Elba et canti una cançó ben bé a cau d'orella, esquinçant amargures de Cadícamo, Stamponi, o Piazzola. No hi ha dubte que el seu darrer disc CARÍCIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON és una delicia, però res comparable amb la possibilitat de tornar-la veure vibrar en directe en aquest marc ideal per ella i pel tango, fins i tot en algún moment posant-se la pell de pantera per esquinçar "Nostalgias" alla Rinaldi, i deixar-se anar amb la generositat i la vitalitat de sempre.

Gracies Elba, i gràcies als que lluiten per poder escoltar la cultura SONORA de Barcelona en els pocs bars històrics que queden a la ciutat, com El Pastís.

Aquesta nit del dimarts, que espero, es continui repetint, si la guardia urbana no ho impedeix.

Ens veiem allà.


divendres, 10 d’octubre de 2008

L'ART, UNA RELIGIÓ.

Al llarg de la història de la humanitat, grecs, romans, àrabs i moltes cultures orientals han sucumbit al magnetisme irrefrenable de la bellesa, i de tota mena de sublimacions artístiques d’aquesta, de la manera més apassionada, i hedonista. De la mateixa manera, no cal aclarir que l’art ha tingut sempre una servitut a l’expressió religiosa per difondre i engrandir l’espiritualitat de les seves doctrines. Però és ben cert, m’atreviria a dir, que pocs han aconseguit aquest proposit amb la puresa i el magnetisme de la cerimònia Sufi dels giròvacs.

Dimecres passat vaig tenir la fortuna d’anar a una d’aquestes cerimònies, dins de la programació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, que presentava aquesta inciativa amb el concert de la famosa DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, una de les formacions més prestigioses de la música clàssica àrab, acompanyada de l’exhibició deliciosa de tres ballarins que emulen el ritual dels monjos dervixos.


A través dels poemes del gran mestre persa Yalal ad-Din, més conegut pel seu nom àrab, Muhamad Rumi (o amb el sobrenom de “Mavlana” que vol dir “Nostre Senyor”), vam constatar com aquest erudit de les lletres i la fe islàmica, va donar a la religió i cultura musulmana una noblesa i una estètica sublim. Rumi és el responsable que art, amor, i religió es convertissin en una mateixa cosa, i que la seva convicció hagi donat una llum a l’Islam que encara avui brilla, i per cert, molt lluny dels integrismes.

Els dervixos giròvacs de Damasc, i la seva dansa harmònica, equilibrada, i hipnòtica, exaltada per la música del DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, i sobretot per la veu de l’himnoda Hamza Shakkur (acompanyat dels virtuosos, Mohamed Qadri Dalal –ud-, Ziad Qadri Amin –ney-, i Adel Shams El Din –riqq-), diuen que construeixen en les seves actuacions un pont per connectar el cel i la terra, algúns dirien que un pont entre els deus i els humans, però del que si que n’estic plenament segur és que desencadenen un veritable transit col·lectiu, que jo entenc d’una manera molt més profana com un tifó d’energia d’una intensitat que transformen l’auditori o el lloc on representen aquest ritual en l’autèntic “Paradís enyorat” del poeta Yalal ad-Din.


Experimentar respiracions, visualitzacions, fins i tot alteracions diverses que et reconeìxen com a persona sensible, no és tan fàcil de provocar en l’espectador del mercat musical actual, i menys amb l’allau d’ofertes que es mouen per a tot el món. Poc importa que els dansaires siris no siguin autèntics dervixos. De fet, cap dels grups de pretesos dervixos giròvags que es prodiguen pels escenaris occidentals són autèntics membres de l'orde instituït per Rumi. Proscrit a Turquia pel nefast Atatürk, aquesta confraria sufí ha sobreviscut en la clandestinitat o en centres com ara Damasc o Alep, però progressivament ha anat abandonant la pràctica de la dansa giròvaga. Han estat ballarins i músics professionals, els qui han tingut cura de preservar aquest llegat cultural excepcional. Tampoc no importa que l'Ensemble Al-Kindi es permeti certes llicències musicals.
Emparat en l'estructura de wasla o suite de peces de la
música clàssica siriana, el grup dirigit per Julien Jalal-od-din Weiss va enllaçant himnes de procedència molt diversa en una amalgama melòdica i espiritual sovint un xic inerta. De fet, en cap cas el seu concert pretén ser una reproducció del ritual del samà, el «concert espiritual» on s'executa la dansa autèntica dels giròvags. Malgrat tots els artificis, els intèrprets aconsegueixen per moments esdevenir autèntics transmissors de la bellesa i la gràcia del ritual de Rumi. I així fan justícia al gest dels ballarins, el palmell de la mà dreta cap amunt, el de la mà esquerra cap avall: «Del Cel rebem, a la Terra donem, no ens quedem res per nosaltres.»



Em sap greu parlar d’aquest espectacle un cop ja no es pot veure. Tanmateix, no em volia perdre l’oportunitat de tornar a omplir el blog de bones experiències després d’un parell de mesos de silenci forçat. Ha estat una manera inmillorable de recuperar l’energía SONORA, mai millor dit, d’aquesta pàgina, i una invitació imperdible perquè la propera vegada que la DAMASC ENSEMBLE AL KINDI vingui a Girona o a Barcelona, no us la perdeu.

És clar que si parlem d’invitacions, res millor que acabar aquest escrit amb les paraules que el mateix Yalal ad-Din deia en un dels seus poemes:

“Vina, vina, sigui qui siguis, vina!
Infidel, religiós o pagà, poc importa.
La nostra caravana no és la de la desil·lusió!
La nostra caravana és la de l’esperança!
Vina encara que hagis trencat mil vegades les teves promeses!
Vina, malgrat tot, vina!