dimarts, 17 de maig de 2011

LA POESIA DE L'INFERN...

No entraré en disquisicions de si existeix o no l'infern. Donaré per sentat que alguna cosa molt aproximada a l'horror que el pintor belga El Bosco va plasmar en el mític quadre, o als textos de les sagrades escriptures de Dante Alighieri per a la Divina Comedia van posar pels i senyals a l'inframón que deien els grecs, o al soterrani de les ànimes perdudes d'aquesta vida que ens ha tocat viure, que si avui tingués banda sonora seria sens dubte la de la Papisa de les dives de la música alternativa que ens ha visitat avui en la 27ena edició del Festival Internacional Barcelona Poesia.

I així, ha estat. Aquest vespre, la Plaça del Rei de Barcelona ha obert les comportes del Tàrtar, l'infern grec on Úranos va tancar els seus fills, o on Zeus castigava els que s'enfrontaven a la seva autoritat, per rebre la poeta de les tenebres, Diamanda Galas. No li agrada que li diguin que és una cantant gòtica, com bé ha expressat en l'impecable recital que ha fet dilluns a la nit, i ataca amb violència verbal als qui l'han colocada en aquest lloc. Diu que va de negre, perquè és grega, i allà les dones van vestides així. El cert és que al llarg de la carrera musical de Diamanda Galas, l'artista ha festejat molt sovint amb l'expressió de la mort, el patiment, la desesperació, la condemna, la injustícia i la pèrdua de dignitat de l'home. Els seus treballs discogràfics sobre la Sida, la mort, i inferns diversos en són un clar testimoni. Tot i així, avui ha quedat claríssim el que és Diamanda Galas.

La nordamericana d'orígen grec és una indiscutible i original soprano, compositora i pianista, que s'ha caracteritzat per la recerca de noves possibilitats del cant, en una barreja única i contundent entre el bel canto i les tècniques experimentals, de la perfecció tècnica al crit més esquinzat, sense concessions. Vaja, que quan escoltem els seus directes, on a més la improvització és una de les claus dels seus shows (mai canta una cançó igual), sentim ecos d'altres deconstructores de cançons com Bette Davis, Nina Hagen, o Anna Ricci. I és que Diamanda Galas posa tot el seu talent vocal i les seves intencions en no fer bonic res del que interpreta. El seu esforç natural en desfer blues, jazz, òpera, chanson, cabaret, o flamenc converteix el seu art en poesia.

Poesia, que aquesta nit hem recorregut amb el seu darrer treball, SONGS OF EXILE, a través de figures tant emblemàtiques com Papaioannou, Kavafis (el poeta homosexual que no volia publicar les seves obres per no ser descobert), Jacques Brel, Camarón de la Isla, Chet Baker, Pasolini, el turc Udi Hrant, Paul Celan, o un desconegut poeta austríac, el preferit de Marlene Dietrich que van triar per les exhequies del funeral de la gran estrella de Hollywood.

En fí, un viatge per un infern imaginari, on segur que no és tant satànic com molts ens han volgut fer creure històricament, i on hi ha tots aquests grans revolucionaris, i transgressors inconscients dels que parlava Arrabal, la setmana passada a l'estrena de Fando y Lis a Madrid, i entre els que, com a autèntics escollits de la providència, podiem disfrutar d'una altra manera de la vida, sense futbol, ni televisió, amb música i poesia.

Gracies als organitzadors del festival, i sobretot gracies a aquesta rara avis que és i serà. La generosa Diamanda Galas que va oferir 3 bisos, entre els que ens va deixar aquest Glommy Sunday de Billie Holiday.