dilluns, 24 de novembre de 2008

EL CAFÉ DE LOS ANGELITOS S'INSTAL·LA A BARCELONA


Amb el nom de Bar Rivadavia, el CAFÉ DE LOS ANGELITOS va ser fundat l'any 1890, a la cantonada entre els carrers Rivadavia i Rincón de la capital argentina. Originariament fou un reducte de "malandras" i "caferatas" tal i com deien en l'argot lunfa a la gent de mal viure. Autèntics "angelitos", segons la socarrona opinió del comisari de Balnavera qui, sense saber-ho, va batejar un dels cafès més populars de Buenos Aires.

Freqüentat per artistes de la talla d'Higinio Cazón, José Betinotti, José Razzano, Carlos Gardel, Osvaldo Pugliese, Roberto Cassaux, Florencio Parravicini, els prohoms del socialisme argentí, i més tard pel més granat del radicalisme ideològic, el local oferia des d'un bon apat de dia, a la nit més canalla i nostàlgica a la salut del tango clàssic. Però, el Café de los Angelitos va ser durant molts anys també una cantonada deshabitada i desangelada, símbol de la decadència de la tradició musical, coronada pels rètols desencaixats i els dos querubins del damunt la marquesina que clamaven a la ciutat una redempció de tots els pecats que havia albergat.
Finalment, enguany, el miracle de l'esperada rehabilitació del bar s'ha produït, i lluny de l'abandonament que va tancar les seves portes l'any 1993, el Café de los Angelitos torna a fer sonar el tango com a l'època que era l'orgull dels "porteños", per oferir una nova proposta turística combinant els plats més exquisits de la cuina internacional, amb una orquestra típica, i els shows de tango que han tornat l'encant i el glamour d'aquest símbol de Buenos Aires.
Ara, però El Cafè de Los Angelitos, és també un bar del carrer Almirall Cervera 26, de Barcelona, en plè cor del barri de la Barceloneta, al costat del restaurant Salamanca. Un petit local, coronat per un vitral homenatge al tango, on es retorcen les cames de dos ballarins milonguers, amb la intenció que aquests prengin vida amb la música en directe dels artistes que aniràn passant per aquí. Artistes i amics d'en Martín, antic encarregat del Pipa's Club, famós per les seves milongues, i l'amo del local, en Marcelo Muñíz, que sens dubte podreu gaudir de la seva hospitalitat en el concert organitzat pel proper dimecres 26, on Elba Picó, acompanyada un altre cop pel bandoneonista Marcelo Mercadante ens oferirà el millor del seu repertori, i algún dels clàssics en homenatge al mític local de Buenos Aires.
El concert està anunciat a les 20.30, per començar, màxim a les 21h, i oferir-nos una hora de viatge sensorial a un Buenos Aires mític que ens agradarà recordar amb les melodies dels clàssics convocats pel poder i el talent de l'Elba i en Marcelo.

dijous, 20 de novembre de 2008

PAU DE NUT: VERDE QUE TE QUIERO VERDE

Dissabte 15 de novembre. Plà de la nit. Acabar un dia ric en activitats culturals, envoltat de bons amics, amb un enigma de nom extrany: PAU DE NUT.

A priori, la proposta pintava molt bé. Música i interpretació feta poesía damunt l'escenari, per fer un viatge emocional, honest i sincer a l'univers d'aquest músic i actor de 31 anys, que en la fracció de l'espai El Llantiol (C/Riereta) i dels justos 60 minuts de temps que dura l'espectacle CONCIERTO ENCANTO, recrea una quincena de cançons abraçant el seu cello, a la vegada que crea vincles d'atracció sirenística entre el públic amb una veu dúctil i treballada des de l'experiència autodidacta, a qui, sens dubte, acaba seduint irresistiblement amb l'encant personal d'una ingenuitat amb espolons de cinisme, i una transparència humana que el fa realment únic.

No és un triumfito. Afortunadament, hi ha vida més enllà del planeta OT. No te escola. No viu en aquest món. No sent el mateix que sent tothom. Com confessa en diversos moments de l'espectacle "Soy rarito". És més, com canta a la manera d'himne, amb el memorable "Soy Verde" que la "rana Gustavo" va interpretar fa anys en un genial capítol de "Los Teleñecos", es declara culpable del síndrome de la diferència. En resum, un extraterrestre amb totes les de la llei que cada dissabte de novembre salta del seu platet volador per abduir des de l'escenari del Llantiol a tots els curiosos aficionats que assiteixin a aquesta trobada ufològico-musical.

Un repertori al·lucinantment eclèctic de més de 100 cançons que va de Tim Buckley a Juan del Encina, passant per Scarlatti, Stravinsky, Quiroga, Rodgers & Hammerstein, Jacques Brel, Velvet Underground, Tom Waits, Los Chunguitos, Rocío Jurado, Astrud, U2, o Bjork, i que es manifesten com si fossin esperits d'amors viscuts, enterrats, o ressucitats, o com fantasmes de la crua realitat del nostre món, a través del mediumnístic talent d'en Pau de Nut.
CONCIERTO ENCANTO... i amb tot l'entusiasme que el caracterítza, PAU DE NUT tornarà a l'atmosfera terrestre del Llantiol, materialitzat en forma de trobador galàctic els pròxims dissabtes 22 i 29 de novembre (prorrogat als de desembre també) per, com diu la campanya d'una famosa cervesa, fer-nos pensar en verd i compartir plegats les versions absolutament personals d'aquest repertori viu que transforma el que podría ser un simple concert en un hora deliciosa de poesía, veu i cello.

Jo, no hi faltaré. Serà una gran nit. Encara que ni Anthony and the Johnsons, ni Lorca estàn en el seu "songbook" en PAU mereix que algú li canti "Verde, que te quiero verde". Jo, ja ho he fet accapella. Algú més s'apunta a la cantata?

dijous, 30 d’octubre de 2008

SOLDATS DE LA MÚSICA AL FESTIVAL IN-EDIT

Dmitri Shostakovich va dir una vegada: "Nosaltres som soldats de la música. Ni que ens tirin pedres hem de baixar mai de l'escenari". I és per això, que SONORA us convoca una vegada més a posar-vos l'uniforme i anar a les trinxeres del IN-EDIT, el Festival de documentals musicals que durant una setmana transforma el centre de Barcelona en un veritable camp de batalla de notes, Dbs, i autèntica artilleria musical, on un soldat ras de la música es pot empapar de la genialitat dels grans mestres del Pop, el R&R, i tota mena de gèneres musicals, a més de veure molt bon cinema.


Tenim encara un cap de setmana per veure, sinó ho heu fet encara, delicioses delicatessens com CORAÇAO VAGABUNDO: CAETANO VELOSO, MARTINO UNSTRUNG, JOY DIVISION, NINA SIMONE: LOVE SORCERESS...FOREVER, GLASS: A PORTRAIT IN 12 PARTS, THE ROLLING STONES: GIMME SHELTER, THE GODFATHER OF DISCO, CELIA THE QUEEN, CACHAO: UNO MÁS!, i la joia de la que us vull parlar especialment: SOLDIERS OF MUSIC: ROSTROPOVICH RETURNS TO RUSSIA.

Cada any, el Festival dedica una secció a un dels totems del gènere documental. Enguany li ha tocat el torn a l'Albert Maysles, el director nordamericà pioner del "direct cinema", la versió yankee de la "nouvelle vague", que al llarg de la seva carrera ens ha ofert retrats inoblidables d'icones de la història de la música com els Stones, els Beatles, Winton Marsalis, o el violoncelista Mstislava Rostropovich.
THE SOLDIERS OF MUSIC és sens dubte una de les sorpreses més gratificans d'aquesta edició del festival. Maysles fa un retrat sincer, emotiu, i absolutament apassionat d'un home que va viure la seva vida amb la mateixa passió que tocava el seu instrument. La cinta ens convida a un viatge en primera classe a la tornada del mestre Rostropovich, la seva dona, Gallina Vishnevskaya (gran soprano del Teatre Bolshoi), i la filla d'ambdos, a la Russia que van haver d'abandonar durant 16 anys per haver ajudat un amic seu amb problemes amb el govern, l'escriptor i premi nobel Alexandr Solzhenitsin.

El retrat d'Slava, i el retrobament amb els seus amics i veins, el tornar a trepitjar les diferents cases on va viure, les sales de concerts, els teatres mítics, els recons més íntims de Moscú i Sant Petersburg, i sobretot, la mirada i el somriure de l'home (més enllà del seu talent indiscutible) és simplement conmovedor.
Entre brindis amb gust a vodka, abraçades, i petons per triplicat (típicament russos), Slava y Galina en companyia de la seva filla Olga, ens deixen veure la cara més íntima de la seva vida, aquella que durant 16 anys ningú de nosaltres vam poder conèixer, mostrant-nos amb una generositat lluny de l'exhibicionisme, i molt aprop de la camaraderia, les seves ferides més o menys curades, el cicles tancats, les proves superades, i sobretot, i el més important, que no hi ha cap motiu que ens impedeixi continuar amb els nostres somnis, i que la música i les emocions tenen, encara avui, un poder inabastable que mou fronteres, somnis i vides.

Últim passi del film: Dissabte 1 - 18'30h ARIBAU CLUB 2
Compra d'entrades a la Plaça Universitat

dimarts, 14 d’octubre de 2008

OPERACIÓ OCAÑA!

Va començar fa una any. La missió impossible amb nom de pel·lícula dels 70 que el jove galerista Pere Pedrals va engegar un any abans del 25è aniversari de la mort accidental del pintor, actor, poeta, i activista de la causa gay-lesbiana, José Pérez Ocaña, que se celebra actualment al corresponent barri del Raval, parteix d'una vella aparició mariana de l'artista, en plè extasi psicotrònic del també pintor i dibuixant, Nazario, tal i com va confessar en el mític programa de televisió "La Edad de Oro" (veieu el video, és tot un incunable).

La beatificació del descarat i exhibicionista artísta andalús, que va adoptar Barcelona per instaurar les primeres passes de les performances més revolucionaries i escandaloses dels 70 a la ciutat, a banda de crear el gruix més sòlid de la seva producció artística, no serà una tasca fàcil.

Mentrestant no s'arriba a l'objectiu final d'aquesta operació, la tossuderia i la convicció d'en Pere Pedrals, ha permès treure la pols de l'oblit a algunes de les obres més desconegudes d'Ocaña, com es pot veure en la recentment inaugurada galeria d'art La Rosa del Vietnam (carrer Peu de la Creu nº 21). Allà, no podreu veure gaire obra pictòrica, cap dels olis més valorats (en possessió de la familia), que esperen una ocasió més sonada per fer una retrospectiva potser com es mereix l'artista. D'altra banda, però, trobareu una bona part del llegat existent de les poques escultures fetes en paper maché que quedaven, peces en un estat certament atrotinat que el galerista pacient ha anat adquirint, a poc a poc, a través d'amics del personatge, com Ventura Pons (l'autor del mític documental "Ocaña, retrat intermitent"), Núria Costa, Nazario, i el pròpi company sentimental de l'autor de les figures.

Pels qui només us vau quedar amb la imatge més mediàtica del mite, teniu ara una possibilitat de descobrir l'artista naíf, l'alquimista plàstic del barri xino de Barcelona, que va ritualitzar el Pop Art i les seves arrels andaluses, barrejant pintura, escultura, cançó, i striptease en mig d'un imaginari de verges, beates, angels amb sexe, pintxos, i transvestits, que encara ara el continuen situant en la marginalització clavada en la creu d'aquells temps de repressió de l'Espanya dels anys 70. "Ocaña és una llegenda barcelonina que mereix entrar en els santuaris de l'art", diu en Pere apassionadament. De moment, el MACBA ha rebutjat el projecte de restaurar l'obra exposada a la galeria (els costaria al voltant d'uns 13.000€), i fer-ne un altar, com il faut, en el temple de l'art modern català.

Així, doncs, mentre tots els Popes giren l'esquena a l'artista, ara per ara, Ocaña continuarà relegat, com un fantasma en penitencia, en una mena de retir espiritual i tràgic, bagarejant i cantant aquelles coples de la Piquer pels carrers de l'antic barri xino, avui convertit en un Raval turístic i en expansió. Com a mínim, des d'ara, i fins el 15 de novembre, a la galeria La Rosa del Vietnam que ocupa una antiga vaqueria del carrer Peu de la Creu. Allà, tindreu la possibilitat de retrobar aquell Ocaña que Barcelona va perdre el 18 de setembre de 1983, víctima d'un accident pirotècnic que el va cremar sota el sol de paper maché que presideix la sala.
En Pere us explicarà algúns dels àngels i dimonis que van acompanyar l'artista, mentre el sentiu cantar de fons en un vídeo inedit filmat per en Jesús Garay, situat entre les dues verges favorites d'Ocaña (L'Assumpció i La Divina Pastora), a banda d'una col·lecció de dibuixos a tinta, llàpiç i aquarel·la tan divins com les figures religioses, la máscara pintada de "El Angel Azul", literal excrement de l'autor, i el sol i la lluna, que passejava en les mítiques processons, que d'una manera simbòlica il·luminen l'oblidada trajectoria artística d'aquest personatge des del 1977 al 1983.


Això, sense oblidar una de les perles, en aquest cas cinematogràfica, d'aquest homenatge a la llegenda de les Rambles. La projecció en vídeo del curtmetratge inèdit també, HASTA LOS ÁNGELES MUEREN EN EL SUPLICIÓ, que el cinesta francès Gerard Courant va rodar el febrer del 1979 davant la Porta de Brandenburg de Berlin, on la cara més mediàtica de l'artista, travestit d'andalusa amb vano i "peineta", reivindica en el seu estil més histriònic i combatiu la santificació d'una Marilyn Monroe de cartró.


Amb aquest mateix propòsit, el de beatificar l'Ocaña, Pere Pedrals ens convida a una cita imperdible pel pròxim 15 de novembre: la processó en el més pur estil Ocaña, amb les dues verges preferides de l'artista incloses, que voltarà pel Raval, i que té com a objectiu final coronar i beatificar la seva figura davant del MACBA, en un acte totalment simbòlic que alhora preten que la transgressió i la llibertat de l'artista deixi de viure al marge d'aquesta Barcelona víctima d'un alzheimer cultural que només lloa els seus creadors quan triomfen a fora.


Només per la Loca de l'Ocaña, val la pena visitar aquesta exposició i deixar que el seu retrat deixi de ser intermitent. Després, us recomano acabar el recorregut amb una copa al Bar London del carrer Nou de la Rambla, on l'artista va fer la seva primera exposició l'any 1973. Segur que ell s'apuntaria.

UN SECRET A RITME DE TANGO!

És confidencial! És un secret! És un comunicat només pels nòmades curiosos i assedegats caminants del SONORA. En fí, i per tots aquells que sàpiguen guardar el "xivatasso" de poder tornar a ofegar en alcohol les sessions musicals del Bar El Pastís.

Els dimarts, especialment, quan en el minúscul escenari d'aquest estimat i cèlebre "antro" del carrer Santa Mònica nº 4 (per on han passat Marcelo Mastroiani, Georges Moustaki, Sting, Pina Bausch, Michael Nyman, Serrat, Ovidi Montllor, Sabina, i Sisa), silenciarà l'esperit de la gran Piaf, i de la "bête noir", Madame Juliette Grecó, amb la veu del tango barceloní, ELBA PICÓ, i el seu amic i acompanyant, el deliciós bandoneonista, Marcello Mercadante. Ja us he parlat alguna vegada, aquí mateix, de l'emoció que representa que l'Elba et canti una cançó ben bé a cau d'orella, esquinçant amargures de Cadícamo, Stamponi, o Piazzola. No hi ha dubte que el seu darrer disc CARÍCIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON és una delicia, però res comparable amb la possibilitat de tornar-la veure vibrar en directe en aquest marc ideal per ella i pel tango, fins i tot en algún moment posant-se la pell de pantera per esquinçar "Nostalgias" alla Rinaldi, i deixar-se anar amb la generositat i la vitalitat de sempre.

Gracies Elba, i gràcies als que lluiten per poder escoltar la cultura SONORA de Barcelona en els pocs bars històrics que queden a la ciutat, com El Pastís.

Aquesta nit del dimarts, que espero, es continui repetint, si la guardia urbana no ho impedeix.

Ens veiem allà.


divendres, 10 d’octubre de 2008

L'ART, UNA RELIGIÓ.

Al llarg de la història de la humanitat, grecs, romans, àrabs i moltes cultures orientals han sucumbit al magnetisme irrefrenable de la bellesa, i de tota mena de sublimacions artístiques d’aquesta, de la manera més apassionada, i hedonista. De la mateixa manera, no cal aclarir que l’art ha tingut sempre una servitut a l’expressió religiosa per difondre i engrandir l’espiritualitat de les seves doctrines. Però és ben cert, m’atreviria a dir, que pocs han aconseguit aquest proposit amb la puresa i el magnetisme de la cerimònia Sufi dels giròvacs.

Dimecres passat vaig tenir la fortuna d’anar a una d’aquestes cerimònies, dins de la programació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, que presentava aquesta inciativa amb el concert de la famosa DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, una de les formacions més prestigioses de la música clàssica àrab, acompanyada de l’exhibició deliciosa de tres ballarins que emulen el ritual dels monjos dervixos.


A través dels poemes del gran mestre persa Yalal ad-Din, més conegut pel seu nom àrab, Muhamad Rumi (o amb el sobrenom de “Mavlana” que vol dir “Nostre Senyor”), vam constatar com aquest erudit de les lletres i la fe islàmica, va donar a la religió i cultura musulmana una noblesa i una estètica sublim. Rumi és el responsable que art, amor, i religió es convertissin en una mateixa cosa, i que la seva convicció hagi donat una llum a l’Islam que encara avui brilla, i per cert, molt lluny dels integrismes.

Els dervixos giròvacs de Damasc, i la seva dansa harmònica, equilibrada, i hipnòtica, exaltada per la música del DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, i sobretot per la veu de l’himnoda Hamza Shakkur (acompanyat dels virtuosos, Mohamed Qadri Dalal –ud-, Ziad Qadri Amin –ney-, i Adel Shams El Din –riqq-), diuen que construeixen en les seves actuacions un pont per connectar el cel i la terra, algúns dirien que un pont entre els deus i els humans, però del que si que n’estic plenament segur és que desencadenen un veritable transit col·lectiu, que jo entenc d’una manera molt més profana com un tifó d’energia d’una intensitat que transformen l’auditori o el lloc on representen aquest ritual en l’autèntic “Paradís enyorat” del poeta Yalal ad-Din.


Experimentar respiracions, visualitzacions, fins i tot alteracions diverses que et reconeìxen com a persona sensible, no és tan fàcil de provocar en l’espectador del mercat musical actual, i menys amb l’allau d’ofertes que es mouen per a tot el món. Poc importa que els dansaires siris no siguin autèntics dervixos. De fet, cap dels grups de pretesos dervixos giròvags que es prodiguen pels escenaris occidentals són autèntics membres de l'orde instituït per Rumi. Proscrit a Turquia pel nefast Atatürk, aquesta confraria sufí ha sobreviscut en la clandestinitat o en centres com ara Damasc o Alep, però progressivament ha anat abandonant la pràctica de la dansa giròvaga. Han estat ballarins i músics professionals, els qui han tingut cura de preservar aquest llegat cultural excepcional. Tampoc no importa que l'Ensemble Al-Kindi es permeti certes llicències musicals.
Emparat en l'estructura de wasla o suite de peces de la
música clàssica siriana, el grup dirigit per Julien Jalal-od-din Weiss va enllaçant himnes de procedència molt diversa en una amalgama melòdica i espiritual sovint un xic inerta. De fet, en cap cas el seu concert pretén ser una reproducció del ritual del samà, el «concert espiritual» on s'executa la dansa autèntica dels giròvags. Malgrat tots els artificis, els intèrprets aconsegueixen per moments esdevenir autèntics transmissors de la bellesa i la gràcia del ritual de Rumi. I així fan justícia al gest dels ballarins, el palmell de la mà dreta cap amunt, el de la mà esquerra cap avall: «Del Cel rebem, a la Terra donem, no ens quedem res per nosaltres.»



Em sap greu parlar d’aquest espectacle un cop ja no es pot veure. Tanmateix, no em volia perdre l’oportunitat de tornar a omplir el blog de bones experiències després d’un parell de mesos de silenci forçat. Ha estat una manera inmillorable de recuperar l’energía SONORA, mai millor dit, d’aquesta pàgina, i una invitació imperdible perquè la propera vegada que la DAMASC ENSEMBLE AL KINDI vingui a Girona o a Barcelona, no us la perdeu.

És clar que si parlem d’invitacions, res millor que acabar aquest escrit amb les paraules que el mateix Yalal ad-Din deia en un dels seus poemes:

“Vina, vina, sigui qui siguis, vina!
Infidel, religiós o pagà, poc importa.
La nostra caravana no és la de la desil·lusió!
La nostra caravana és la de l’esperança!
Vina encara que hagis trencat mil vegades les teves promeses!
Vina, malgrat tot, vina!

dissabte, 14 de juny de 2008

TRAORÉ ENTRA DINS L'ÀNIMA DE MALI

ROIKA TRAORÉ no és una cantant tradicional africana però la eva música procedeix del més profund del continent. L'instrument en el que basa les seves composicions és la mítica guitarra gretsch, bàsica en el Rockabilly dels anys 50 i 60, una guitarra que Chet Atkins i George Harrison varen enlairar fins l'Olímp del rock, però que a les seves cançons sona amb una meravellosa afinació d'un instrument tradiconal africà com un balafón o un ngoni.


I és aquesta fusió, precisament, la que permet a l'artista de Mali donar una impressió universal a la seva expressió artística.


La portada del seu nou disc, el quart LP de la seva carrera, el treball denominat "Tchamantché", augura aquest misteri que amaga. Una Rokia de perfil i entre ombres ens invita a realitzar un petit esforç absolutament necessari per descobrir aquesta joia.


Phil Brown l'expert productor i antic enginyer d'Island Records (Talk Talk, China Crisis, Robert Plant, Faithless) condueix la gravació. La veu de vellut de l'artista malinesa xiuxiueja a l'oíde amb una delicadesa que feia anys que no sentia, les lletres en el seu idioma, el bambara matern.

Els musics amb instruments occidentals - no perdre's per res del món el sò de l'arpa del tema anomenat "Kounandi"- i els africans -el ngnis, i el balafón- apleguen els dos mons sota la sàvia direcció del fidel guitarrista Sibiri Koné.


Tot plegat ben barrejat, i no saccejat - com deia Bond-, que dona com a resultat un cocktail excel·lent, i un dels millors discos del 2008.


diumenge, 4 de maig de 2008

UN NIT A BROADWAY: LIZ CALLAWAY A BARCELONA

Ja ho diuen els Antonia Font, "Shangai no és Pekín", i és evident que Barcelona tampoc te res a veure amb el Nova York del carrer 42, del districte teatral de Broadway, ni dels diners, ni dels professionals que han edificat una industria del parc temàtic teatral dels musicals a la ciutat bressol d'aquest gènere.

La temporada 2007-2008 que està a punt d'expirar, no ha estat ni molt menys tant catalèptica com la dels darrers anys després del boom dels 90. Enguany el musical a Barcelona ha renascut com una au fènix a cop de talonari gracies a productores com l'holandesa Stage Entertaintment (Cabaret i Mama Mia!), Filmax, Notro Films i Stromboli Entertainment (Grease), La Cubana (Cómeme el Coco Negro), i Dagoll Dagom (Boscos Endins). El problema és que aquesta au ha arribat contaminada d'una mena de grip aviar importada que pateix els símptomes d'una megalomanía escènica galopant (sovint mal resolta), d'una lleugeresa de contingut (fruit de la frivolitat dels productors que fins i tot adulteren els llibrets més intel·lectuals suposadament per acontentar un públic amb poca cultura de musicals), i la precarietat dels seus protagonistes, sovint interprets i cantants mediatics més que actors d'una peça. Amb aquest quadre clínic es fa dificil pagar entre 40 i 60€ per veure un musical i sortir satisfet, sinó és que l'únic musical que has vist a la teva vida fossin aquells de la Marisol, en Raphael, o les bessones Pili i Mili.

On han quedat aquelles produccions catalanes correctíssimes de Sweeney Todd, A Little Night Music, Merrily We Roll Along, Marry Me a Little, o Company, per anomenar el mestre Sondheim que tant de bò ha escrit per consolidar el drama musical contemporani. Històries d'un gran nivell dramàtic, i interpretatiu que ens van oferir la possibilitat de creure que això també podia ser una mena de Broadway, una gran carrossa d'or que al final s'ha acabat convertint en carbassa.

Malauradament, els aficionats més exigents amb aquest gènere, tots aquells que un cop a l'any paguem un billet a Londres i Nova York, i ens gastem una part d'una paga extra en 5 o 6 entrades de bon teatre musical, no tenim cap altra solució que continuar exprement els nostres estalvis per mantenir aquesta adicció. La veritat és que perdonant Cabaret, i Cómeme el Coco Negro, la resta de propostes d'aquesta temporada mai no haurien arribat als carrers de Broadway, perquè els critics les haurien destrossat molt abans que puguessin aixecar el teló a l'Off-Broadway. Malgrat la gràcia i les taules de les tres protagonistes de Mama Mia! el repartiment masculí no té per on agafar-lo. De la mateixa manera, Boscos Endins, és tot un error de casting amb potes, gairebé més grans que les del gegant del conte (fora de quatre actrius de repartiment). I prefereixo obviar comentaris de la versió "Al salir de clase" de Grease.

El panorama teatral-musical d'aquesta temporada no es pot aguantar, ni tan sols, si les produccions venen franquiciades. On són tots els bons actors de teatre musical que han anat desfilant pels escenaris catalans? On són Carme Sansa, Vicki Penya, Joan Crossas, Isabel Soriano, Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa, Dani Ànglès, fins i tot Àngels Gonyalons...? només per citar-ne uns quants. On són els professionals que han estat substituits per cares televisives, i veus impecables que no transmeten una sola emoció? On és l'ètica del teatre suplantada pel cartró pedra de la comèdia barata? On és el teatre musical? Aquí, queda clar que no!

Aquí hi ha una mena de sucedani, alguna cosa pròxima o relacionada amb el parc temàtic del teatre d'entreteniment per turistes, i un públic que va al teatre 2 ó 3 cops a l'any. Els altres, només ens queden algunes rareses sovint poc publicitades i de curta durada com la Crònica sentimental d'Espanya d'en Xavier Albertí, o la revista Sondheim que va inaugurar el Teatre Gaudí, o in extremis els concerts del foyer del Liceu (3 per temporada i encara gràcies, sinó és que la diva de torn s'enfada com és el cas de la Faith Prince que al final va cancelar el seu recital).

Per sort, però, l'oasi del foyer del Liceu és sovint tant gratificant que et fa oblidar el mal estat del musical al nostre país. L'últim referent d'aquest fenòmen va ser el pas de LIZ CALLAWAY per Barcelona, l'actriu de 47 anys nascuda a Chicago que va regalar al públic català un dels millors recitals dedicats a Sondheim que hem vist mai a casa nostra.

La protagonista de musicals tant emblemàtics com Marrily we Roll Along, No Way to Treat a Lady, Baby, Miss Saigon, i Cats, va fer un show a mida del públic català, amb un esforç per arribar, comunicar, i transmetre l'essència de l'univers Sondheim fins ara sense precedents. La senzilla, però entregada cantant va fer un repàs d'alguns dels clàssics del mestre del musical modern del segle XX, des de la proximitat de les seves vivencies a Broadway, amb sentit de l'humor i tonelades d'amor pel gènere i per aquest geni contemporani de 78 anys (i segons diuen amb no gaire bona salut).

La vetllada del diumenge 27 d'abril va resultar eficaç i milimetradament impecable en una primera part on l'actriu va recordar delicatessens com "I Remember/Take Me to the World" del film Evening Primrose, "Not a Day Goes By" de Merrily We Roll Along, o "Another Hundred People" (dedicada aquest cop a Les Rambles), i "Barcelona" de Company

Tanmateix, a la segona part, Liz Callaway, i Alex Rybeck (al piano) van atacar directament la fibra sensible del fan de Sondheim amb algunes interpretacions memorables (sense arribar a ser virtuoses, però dignes de ser gravades directament al cor després d'una execució sensible i extremadament ben mesurada). El talent de Liz Callaway està fora de tot excés i histrionisme. La seva veu delicada va regalar-nos un "There Won't Be Trumpets" i "Anyone Can Whistle" (del musical homònim) irrepetibles, la cançó exquisida "Children Will Listen" d'Into the Woods (a la que m'hauria agradat poder enviar-li a la Mone perquè en prengués nota i pogués corregir la seva interpretació anestesiada del Victòria), dos clàssics com "Losing my Mind" de Follies, "Send in The Clowns" d'A Little Night Music, i "Being Alive" de Company, i la sorpresa "epatant", mostra de la generositat de la senyora i del mateix Sondheim (que li va regalar el llibret en català de Sweeney Todd per aquest concert), que li va permetre oferir-nos la versió catalana de "Not While I'm Around" ("Res no haurà de temer") de Sweeney Todd.

D'aquesta manera tant professional Liz Callaway va arribar al cor del públic català. Una lliçó de com es fan les coses ben fetes damunt un escenari. Amb una veu indiscutible, i sobretot un nivell d'interpretació excel·lent, perquè cal que ningú oblidi (ni els propis professionals) que el musical és TEATRE MUSICAL, i s'ha d'interpretar, per emocionar. Perquè el teatre són emocions, i sense emoció no existeix el teatre.









Gracies Mdme. Callaway per emocionar. Gracies al Liceu per continuar amb les "Sessions Golfes" del foyer, i gracies per fer-nos veure aquesta mena de miratge d'oasi en el desert del teatre musical a Barcelona, que m'agradaria pensar que algún dia tornarà a donar l'esplendor que mereix una avinguda tant emblemàtic com el Paral·lel.

S'abaixa el teló. Aplaudiments o no. Es torna a pujar. Salutacions i s'ha acabat la funció.

dijous, 1 de maig de 2008

WHATEVER LOLA WANTS

WHATEVER LOLA WANTS, LOLA GETS deia una vella cançó del musical Damn Yankees d'en Richard Adler i en Jerry Ross del 1955. Hi és que al llarg de la història el nom de Lola sempre ha estat lligat a feminitats temperamentals, apassionades, lliberals, i auto-determinades. Lola sempre ha estat un personatge molt singular dins i fora de la realitat. Personatges de cine, teatre, i literatura, o bé figures de carn i os de l'univers artístic més airat, frívol, i luxuriós han contribuit al mite del lolísme.

Des de la "Lolita" d'en Vladimir Nabokov, la lolitis ha crescut, madurat, i transmutat en tota mena de dones lleugeres, provocadores, i contundentment intenses en tots aspectes. Marlene Dietrich la va inmoratlitzar al cabaret tronat de "L'Àngel Blau", Gwen Verdon la va transformar en una libidinosa asistent del diable a "Damn Yankees", Pietro Mascagni la va convertir en l'esposa fatal i lírica de l'òpera "Cavalleria Rusticiana", Jacques Demy la va convertir també en objecte d'un dels seus musicals més desconeguts, Tom Tykwer la va fer desesperar pels carrers de Berlin a "Lola corre Lola", i darrera d'ella continuen corrent centenars de Loles totes elles inoblidables, des de l'actriu de caràcter Lola Herrera, el fenòmen afro-eròtic dels 60 Lola Falana, la mexicana Lola Montes, la colorista Lola Anglada (des de les trinxeres del dibuix infantil), la Lola dels Kinks, o la més gran de totes les Loles, la Faraona, l'eterna LOLA FLORES.


I és que aquests dies he estat remenant part material sensible i sonor de la meva discoteca per ampliar l'stock de discos de vinil digitalitzats a l'ordinador per continuar preservant la memoria d'alguns dels tresors desconeguts de l'era del plastic. I entre llom i llom de discos plens de pols va sorgir un antic LP de la Lola d'Espanya, aquella senyora "artista" fins la medúl·la com en deien abans, huracà nascut a Jerez de la Frontera, que va esvalotar un país plè de rigidesa a cop de "bata de cola" per no desentonar amb l'època, però fent saltar pels aires tots els conceptes tradicionals de la folklórica a l'ús. Consumidora de drogues, i alcohols diversos, d'homes que fagocitava com la lleona que era, d'alguna dona fins i tot diuen les males llengües, de muntanyes de luxes que després no declarava a hisenda, i de tot l'amor que despertava a la seva pròpia familia, i als molts seguidors que disfrutaven d'ella damunt l'escenari, en una barra del bar Los Juaneles de Barcelona compartint un whisky, o passejant per Gràcia on encara ressona alguna d'aquelles "juergas flamencas" familiars engegades a cop de rumba en un terrat ple de cadires, guitarres i molt de duende.

El duende de la mateixa Lola Flores que va travessar el llindar dels 60 amb el Pop posat de "peineta", i es va atrevir a rapejar a ritme de tanguillo quan ni tan sols havien nascut els primers raperos més enllà de Harlem. Aquella Lola Flores que somniava ser una Anna Magnani del cinema espanyol, alhora que anys més tard aspiarava fins i tot a fer un duet amb Tina Turner.

Una Lola Flores moderna des del primer dia que va trepitjar la terra, i que malgrat tot el que se li pugui retreure professionalment i personalment (que no seria poc), encara avui té moments impagables com aquell "Tu lo que quieres es que me coma el tigre" rodat a l'aeroport de Barcelona pel film "El Taxi de los Conflictos", o el recentment incorporat al You Tube "Como me las maravillaria yo" del film "Casa Flora", una joia al més pur estil Bob Fosse passat per la industria castissa madrilenya dels 60. Tota una perla del cinema musical espanyol que val la pena revisar, sobretot després que aquesta setmana la seva filla Rosario hagi estrenat un disc nou on ha inclós una versió força mediocre de la cançó que va inmortalitzar la seva mare.








I és que si totes les Loles tenen quelcom d'irrepetible, la Flores sempre ha anat més enllà. Una Lola darrera l'altra fins arribar a la fenomenal Lola Flores. Una Lola que us convido a recordar sense cap més sentit ni raó que la de pensar que va ballar, cantar, interpretar, i viure lliure, i que molt em temo que li hauria agradat que algú li hagués escrit una versió rumbejada d'aquell standard americà titolat WHATEVER LOLA WANTS.


els hauria agradat cantar aquella meravella

divendres, 11 d’abril de 2008

SOPAR DE SANT JORDI AL TELLIRIUM

Una princesa va ser entregada al Drac com a sacrifici per salvar la ciutat.
El Drac, que sentia la primavera més que ningú, li va pujar el "foc" al cap, i es va enamorar de la princesa, fins que va arribar Sant Jordi, molt ell, per salvar-la de la "bèstia".
El Drac va fer de drac, i Sant Jordi va treure l'espasa com a demostració de poder fàctic, i va aniquil·lar el pobre animaló. Després, l'heroi va continuar el seu camí de proeses, i desafiaments, va tornar la princesa al castell i va seguir el seu destí sense ella.
Sempre tan alegres els catalans. Celebrant desgracies. Tanmateix, ningú ens pot dir que som poc realistes. De fet, aquesta llegenda se sembla molt a la puta realitat. Vaja, com la vida mateixa!
L'heroi sempre t'acaba deixant plantat!
O és que Sant Jordi també perdia una mica d'oli?
Sigui quina sigui la vostra inclinació cap als herois com Sant Jordi, jo prefereixo pensar que tots tenim una part de drac, de princesa i del pròpi Sant Jordi. Tots estimem i perdem alguna vegada. Tots tenim un destí a seguir, i tots perseguim fites i objectius draconians. I sobretot, tots tenim la necessitat de sentir-nos ESTIMATS.

És per totes aquestes raons que en Fabio Azevedo (Drac, princesa i heroi a la vegada) ha decidit muntar aquest sopar de Sant Jordi, abans del colapse del dia clau. D'aquesta manera el pròxim dia 20 d'Abril us proposa reunir-nos al Restaurant Tellirium per disfrutar d'un sopar-espectacle amb tot l'AMOR del trio de la llegenda. Una desgustació del millors productes de la cuina del Restaurant Tellirium amanida per la proposta inspirada d'en Fabio i el seu equip artístic (Dansa/teatre, música en viu, lecturas dramatizadas de poesia, regals sorpresa, sessió musical del DJ Salvà, etc...) SEMPRE HI HA BONES RAONS PER CELEBRAR ALGUNA COSA! I AMB AMOR ENCARA MÉS.

Sopar Temàtic Sant Jordi – 20.04.2008 - 20:00h
TELIRIUM RESTAURANT – (AV DIAGONAL 652 al costat de l'UP & DOWN)

SOLICITEU INFORMACIÓ (Menú, Programa Artístic i preus)
Telèfon 634 666 068 ó fernandesdeazevedo@gmail.com

dilluns, 31 de març de 2008

ELBA PICÓ... O EL TANGO FET A MIDA DE LA VIDA

Hi ha dies, hi ha anys, i fins i tot hi ha èpoques on les casualitats et busquen, et troben, i encara més acaben canviant el rumb de la teva vida d'una manera tant "arrebatada" (m'agrada aquesta paraula, té una vitalitat salvatge, amb un grau d'intensitat superior a qualsevol altra) com ara el tango.

El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".

Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda. Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.

És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.

Allà hi serà també una de les amigues habituals d'aquest petit temple del tango, l'ELBA PICÓ (http://www.elbapico.com/), la veu d'aquest gènere a Barcelona, la veu i el sentiment d'una argentina enamorada del Raval i de la vida que transmetrà les passions desencadenades en el seu darrer treball discogràfic titolat CARICIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON i que és simplement deliciós, sentit, viu, real, i tendre com tendre és la nostalgia ben entesa de la cantant, que vaig tenir la sort de conèixer gracies a una bona amiga, que entre les dues em van obrir les portes del seu amor, per ballar, per ballar la vida amb un somriure càlid, amb la companyia d'un te, i molta passió per la música. La música que els mals espanta, i que si te forma de tango, el sents en directe al Bar Pastís i te'l propina la veu fràgil i emotiva d'Elba, que resulta complement perfecte d'un bandoneó, t'adonaràs que hi ha moments en que la vida és un vestit fet a la teva mida.


A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.

diumenge, 9 de març de 2008

RAVELLO, UN POBLE AMAGAT AL NÚVOLS QUE SONEN A MARIO BIONDI

Fa encara no un any. No recordo exactament el dia, però segur que acabavem d'encetar un juliol del 2007 extranyament no gens calurós al sud d'Italia. Veniem de passar uns dies a Nàpols, i de fugiem de la marabunta de Capri. A la Costa Amalfitana vam trobar un d'aquells recons de món on voldries retirar-te per un període més llarg que unes simples vacances. De Sorrento a Positano, passant per Amalfi, o Cetara se'ns va fer francament dificil decidir quin lloc era més acollidor i agradable per estar uns dies. I jo d'entrada hauria dit Positano, per la seva ubicació marítima escandalosament bona, i la seva pintoresca i colorísta disposició urbanística i arquitectònica, sinó fós perquè vaig perdre una tarda en un bus per arribar a dalt de tot d'aquell extrem de la provincia de la Campania anomenat Ravello.

No hi ha gaire gent jove que li soni aquest nom, fora d'Italia. Sobretot perquè Ravello està penjat d'una muntanya, dalt de tot d'una carretera de corves que talla l'alè, i que uneix aquesta vila amb la platja i el poble d'Amalfi sense més divertiment que el de viure sobre els núvols. El lloc és simplement deliciós, elegant, i prou calmat com per haver cridat l'atenció de Richard Wagner (on diuen va acabar el tercer acte del Parsifal), l'actriu Greta Garbo, Gore Vidal ó Virgina Wolf al llarg de la seva història, a més d'acollir un festival musical en plè estiu que te lloc a la famosa Vila Rufolo (per on van passar totes aquestes inspirades criatures), i on vaig tenir el plaer de descobrir MARIO BIONDI AND THE HIGH FIVE QUINTET.
El lloc és privilegiat. L'escenari està disposat de manera que el públic disfruta de l'actuació de l'artista o l'orquestra de torn amb una postal viva de la Costa Amalfitana. Realment, mai no hauria imaginat un enclau més exquisit per disfrutar d'un bon concert. Segur que no és el millor auditori del món, però provablement és un dels més bucòlics i bells del planeta.

La sorpresa, però, no va venir sola. MARIO BIONDI, l'estrella del nu-jazz italià, aleshores totalment desconeguda per nosaltres, va ser el responsable que ens fixessim en aquell lloc. La seva veu, una de les més sòlides i belles del panoràma jazzístic internacional ens va fer girar el cap en direcció aquella vila tant inoblidable com ell mateix.
Va ser el moment màgic d'un enamorament doble: el del romanticisme de Ravello, i de la música d'en MARIO BIONDI, que per cert, no te res a veure amb el poeta milanès, ni amb el pianista de clàssica. Dies després, lluny dels núvols de Ravello, vaig comprar el seu primer disc de llarga durada, titolat HANDFUL OF SOUL, i vaig averiguar més coses d'aquest crooner amb vocació de Barry White, i de convertir-se en una mena de rei del Lo-Fi.

MARIO BIONDI té 37 anys, va nèixer a Catania, fill d'un cantant popular sicilià. Fa tot just 4 anys que va començar a rodar pels escenaris de tot Italia amb un EP deliciós del que en queda aquest video-clip anomenat THIS IS WHAT YOU ARE, i tot i que diriem que no és cap revelació estilística, ni cap revolució dins del món del jazz, s’ha de dir que la seva veu de timbre privilegiat, amb un color que sedueix d’immediat, i amb una textura dolça i melòdica però lleugerament trencada, ens ofereix una combinació que posa els pels i el que calgui de punta.

MARIO BIONDI és pur hedonisme sonor. És tot un carmel per l’oíde que de veritat val la pena escoltar, ni que sigui en el disc en directe que va editar el nadal del 2007, titolat I LOVE YOU MORE LIVE, per reviure un moment tant màgic com el d'aquella tarda damunt els núvols.








dilluns, 25 de febrer de 2008

VIATGE AL PARADIS DE RAZ OHARA AND THE ODD ORCHESTRA

Fa fred a Berlin. Fora plou el que no plou aquí, però molt suament, com sembla que tot transcorre en aquesta ciutat. Tanmateix, un bon vi no es prou per escalfar l'ambient dels espais exageradament amplis dels locals i els pisos de la ciutat. El DOWNTEMPO fa la resta. Aquest gènere tant acceptat i produït a la capital de la música electrònica té uns nous ídols.

RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA són el duet ben ambigu i peculiar format per la veu d'en Raz O'Hara (aka Patrick Rasmunssen), i el seu col·lega Oliver Doerell que van començar a experimentar amb l'electrònica més dolça des del 2002, per acabar editant el seu primer àlbum aquest gener.




Els que només coneixessin en Raz, per la seva etapa més dance, posant la veu a temes dels Apparat Band, o en el període on feia d'animador de discoteca, es quedaràn de pedra quan escoltin aquest treball al capdavant de The Odd Orchestra. El sò fragil, oníric, i delicat que recorda un una mica els Mercury Rev (però molt més elaborat), recorda el passat més inmediat del seu líder quan als 90 va arribar a la ciutat i va viure molt de temps sobre un club de jazz, on va començar a fer els primers passos dins de la cançó que ha acabat posant l'artista en una trajectoria més avantguardista, en un estil realment elegant i ideal per posar colors al gris hivernal d'una ciutat gris com Berlin.

S'ha de dir que Raz O'Hara te una de les veus més agradables i personals del pop actual, i a més a més, un talent inegable per barrejar-la amb les bases electròniques, i les notes i textures acústiques que fan que el que fa ja molt de temps que està inventat soni com un gran descobriment. Descobriu, doncs, la tendresa virtual a través dels ritmes elegants, i les seccions cordes divines de RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA. Val la pena.

dissabte, 23 de febrer de 2008

SERGE EST VENÚ POUR TE DIRE QUE ELLE SE'N VA

Es provable que dijous passat (21 febrer 2008) passi a la història com el dia que Jane Birkin va actuar per darrera vegada a Barcelona. Moltes dives del pop internacional han fet servir aquesta estrategia comercial per omplir auditoris a petar en repetides vegades. Però, segons diuen els mitjans de comunicació a França i Anglaterra es veritat que aquesta gira de l'artista és la darrera.

És una llàstima, perquè sembla que aquest any el Festival del Mil·leni hagi estat el Festival dels comiats. Adéu a la Grecó, a la Makeba, i ara a una Jane Birkin de 61 anys esplèndits. Malgrat tot, ella és la més jove de les tres dames, i és sens dubte també la que més ha triomfat en la seva estada al Palau de la música, suposo que gracies a moltes coses; la seva bona forma artística, i la seva sensualitat eterna fan molt. Però la simpatia i l'empatia amb el públic, el dinamisme, la generositat, i l'informalitat que fa que l'auditori se senti privilegiat d'haver assistit a una mena de recital com si fos només per amics també va tenir molt a veure. Però el secret dels magnífics recitals de la Birkin no hi ha dubte que rau en la sinceritat d'aquesta cantant que tot i que es va començar a prendre seriosament la seva carrera musical quan ja no era una nena precisament, i més concretament, després de trencar amb Gainsbourg, la veritat és que s'ha fet gran en l'aspecte més espiritual, i per tant en el més complert com a persona i com artista.
El Palau és un lloc on sovint hi baixen les musses, i els fantasmes d'aquells que algún dia van ser inspirats i avui inspiren molts altres. I la vetllada del dijous va ser realment màgica, perquè quan molts de nosaltres pensavem que anavem a veure un recital de les cançons del darrer disc (Fiction) de l'artista, Birkin ens va sorprende amb la visita inesperada del fantasma del seu ex-marit, el famós poeta, cantant, actor i director de cinema: Lucien, Serge (Gainsbourg), o Gainsbarre. I és que l'autor de la majoria de les cançons que Birkin ens va dedicar va ser present com a testimoni de totes les seves etapes (igual com Picasso que passava del blau, al rosa, o al negre). La nit va prendre l'intensitat de les obres del mestre de la cançó francesa moderna, del responsable d'una evolució literaria dins el pop i el rock dels nostres veins, en fí, del genial autor (amb aquelles lletres intraduibles a cap idioma que sempre gaudeixen de tres sentits a la vegada) de grans poemes cantants com Balade de Johnny & Jane, Di Doo Dah, Baby Lou, Quoi, L'anamour, Con c'est con ces consequences, Des ils et des elles, i les inoblidables Manon, i L'equaboniste que Birkin va aprofitar per fer dos bisos.
Lluny de fer un recital exclusivament Gainsbourg, Birkin també va repassar el seu darrer treball, i alguns dels millors moments de la seva carrera discogràfica més recent. Així, i molt ben acompanyada pel seu equip (el trio de músics multidisciplinars encapsalats pel jove Jean-Christophe Thiefine, i fins i tot el seu tècnic de sò que es va marcar el divertit duet "Je m'apelle Jane" amb ella), va oferir-nos algunes de les perles del disc de "Rendez-vous", com ara el clàssic d'Alain Chamfort "T'as pas le droit d'avoir moins mal que moi", "The Simple History", "Canary Canary", o l'excèntrica versió d"O Leonzinho" (llegida més aviat malament amb transcripció fonètica del portuguès) que segons va confesar la cantant, Caetano Veloso es va pensar que l'interpretava en japonès de tant malament com ho feia, i ho continua fent amb una complicitat amb el públic digna de la seva proximitat que l'ha fet famosa.
I és que Birkin, a banda d'aquella veu fràgil i sensual alhora que ha marcat anys i generacions de cantants sense veu a França, és per damunt de tot un somriure deliciós que es capaç d'il·luminar fins i tot un dia tan fosc com el que jo tenia aquella nit. Una nit que es va transformar gracies a la màgia de Birkin i Gainsbourg que com deia aquella cançó, va venir per dir-nos que ella, la Birkin se'n va.
Aurevoir Birkin. Em va encantar descobrir-te als 80 amb aquell novio francès que més d'un ha tingut alguna vegada i amb el que vam aprendre tantes coses, i m'ha encantat tornar-te a disfrutar al cap dels anys amb una intensitat que ja dic ara que m'encarrego per quan arribi als 61. Gracies Eric. Sense tú aleshores, aquesta nit amb Jane Birkin mai no hauria sigut el mateix.




diumenge, 17 de febrer de 2008

UNA MALETA A BERLIN PER A LA KNEF

El dia 1 de febrer va fer 6 anys de la mort de la desconeguda Hildegard Frieda Albertine Knef, la popular actriu, cantant, i enterteiner alemana més coneguda com HILDEGARDE KNEF. L'icona de l'star-system berlinès dels anys 60 i 70, mai no va brillar amb la intensitat de la seva amiga i compatriota Marlene Dietrich, que molta gent diu que es va encarregar fermament de mantenir-la lluny del seu radi d'acció internacional, perquè no li fés ombra.

Alguna cosa del cert hi deu haver en aquesta llegenda negra, perquè malgrat el talent indiscutible de la Knef, i la peculiar manera de cantar, molt semblant per cert a les arrossegades i greus interpretacions de la diva de Hollywood, aquesta gran dama de la chansonette berlinesa mai no va trascendir gaire lluny de les fronteres del seu país natal.

Aquesta veu càlida, seductora, i alhora aspre que cantava a betzegades, això sí, sempre acompanyada pels magnífics i amables arranjaments d'en Bert Kaempfert (un dels cracks de l'easy listening europeu, i un dels primers productors que va fusionar el jazz i el pop als 60) em recorda els millors anys de la Dietrich passejant pels escenaris d'arreu del món el seu abric blanc de plomes de cigne, i un repertori de clàssics del jazz americà i de la cançó alemana, i francesa (herència de la Segona Guerra Mundial) amb el particular sò light californià de Mr. Burt Bacharach (un dels molts companys sentimentals que van passar per la vida i pel llit de la diva).

La discografia però d'aquesta època professional de la Marlene no va ser precisament prolífica, i fora dels enregistraments d'estudi i en directe d'aquest repertori (del que no fa pas gaire s'ha editat una versió en DVD realment fascinant), els adoradors d'aquest estil únic s'havien de conformar amb el poc i exquisit del llegat del que es disposa. Gays, lesbianes, transexuals, i transvestits han venerat aquests concerts amb la devoció d'una Santa una mica puta, que ja és això, perquè per ser puta s'ha de ser una mica santa, i viceversa.
En fí, la qüestió és que la meva recent estada a Berlin, em va servir no només per descobrir la ciutat del fred i dels grans monuments arquitectonics, sinó per ensopegar amb la maleta d'aquella cançó ("Ich had noch einen Koffer in Berlin") que s'havia perdut en una consigna d'una estació de tren, i que també duia el nom d'una de les millors interprets que l'han cantada, aquesta encara desconeguda HILDEGARD KNEF que jo us recomano redescobrir a través d'iTunes, o d'internet, amb les delicioses gravacions de temes del gran Cole Porter (Love for Sale, I get a kick out of you, In the still of the night, l'increíble My Heart Belongs to Daddy, o l'original Broadway Cast de "Silk Stockings" amb la que va intentar fer les ameriques sense gaire èxit).

Fos o no Marlene Dietrich la responsable d'aquesta vida a l'ombra, la Knef que Ella Fitzgerald va definir com "la millor cantant sense veu" de la història mereix el seu moment de glòria al SONORA, i la vostra curiositat. Ara la maleta és a les vostres mans. Voleu conèixer que hi ha dins? Potser us diu alguna cosa la magnífica pamela negra de FEDORA, tot un tresor del cinema crepuscular d'en Billy Wilder. Eine Juwel: Die Knef

dijous, 7 de febrer de 2008

ATENCIÓ ALS SONORITES AMB GANES D'ESCRIURE

Acabo de revisar la configuració perquè tothom que vulgui pugui entrar al blog i escriure el que li roti. Ara ja no teniu més excuses. A veure si us hi poseu una mica, i participeu, sinó al final SONORA potser si que serà un desert. Vinga! que ja sé que tothom va de bòlit. Però SONORA també vol que arribin recomenacions potents de fora del seu territori. Ok? Us espero!!!

dimecres, 6 de febrer de 2008

SOBRE BERLIN, EL CEL AMB "C" DE CICERO






S'han acabat els 15 dies de llibertat condicional. Berlin s'ha quedat a Berlin i nosaltres a Barcelona. Enrera hem deixat 4 dies de clima frudesa i una ruta inacabable per les avingudes descomunals d'aquesta ciutat descomunal, museu d'arquitectura vivent, i una veritable prova per a tots aquells ossets que prefereixen hivernar a viure l'hivern ben desperts. Ara, però, després de desfer maletes, posar en ordre les fotos en gris i negre que he fet, i escoltar el munt de discos que he comprat a la mega-botiga rotllo Fnac de Friedrichstrasse, prop del Check Point Charlie encara no tinc clar que és el que m'ha convençut més d'aquesta city que ens va rebre amb un rètol gegant a la mítica plaça de dubtós gust, Alexanderplatz, i que diu "Un ciutat amb més de 50 McDonalds". No hi ha dubte que dormir al senzill però
més que agradable Hostel-boat Eastern Comfort a la vora del riu Spree, facilita el clima, tot i el fred hivernal extern, i la desolada zona fronterera, una mica terra de ningú, que ens situa a la famosa East Side Gallery. Passejar, segurament, ha de ser un plaer només destinat al turisme estival. Ara, l'única cosa practicable és la carrera entre café i café que et permet recuperar-te de les corrents d'aire realment gèlides. És clar que, sempre ens quedarà la visió més romàntica d'escalfar-se a cop nostalgia i mitomanía, gracies a la visita a la tomba de Marlene Dietrich (al cementiri del carrer Stubenrauchstrasse, prop del metro Bundesplatz), i a la casa museu (molt recomenable) del dramaturg Bertold Brecht, l'autor de "L'òpera de 3 Rals", i el "Mahagony" que per cert ha rebut un premi Max pel muntatge que van fer al Teatro Español de Madrid.


No hi ha dubte però que Berlin a l'estiu us agradarà més. Hi ha tota mena d'opinions. Tanmateix, gaudir d'una ciutat amb tant d'espai i tant verda compensarà les hectàreas de freda i alhora impressionant arquitectura, a la vegada que la desgastada runa de l'Alemania més històrica.


Sigui com sigui, Berlin no és mai una ciutat avorrida. I sinó us acaba de fer el pès sempre ens quedarà disfrutar d'alguna de les novetats musicals que per aquest mal costum de les ràdios de no programar res cantat en alemany, ni en pràcticament cap més idioma que no sigui l'anglès i els autòctons, musicalment parlant no podem dir que coneixem gaire més que els Nena, la Dietrich, la Nina Hagen i /o els Rammstein, depèn dels gustos.



Al llarg d'aquest més SONORA ja us anirà posant al dia d'algunes delicatessen musicals del país de la Dietrich. Tinc moltes ganes d'explicar-vos coses d'una vella glòria anomenada Hildegard Knef, molt amiga de la diva de Hollywood, i d'altres tresors més contemporanis. Però avui SONORA vol reivindicar el Jamie Cullum de Berlin, aquest crooner, i bon jazzman amb cognom de filòsof romà, aquest ROGER CICERO, que algú pot recordar del darrer Festival de l'Eurovisió

divendres, 18 de gener de 2008

L'ADEU A BARCELONA DE LA MAMA MAKEBA

No us penseu que amb el meu afany per donar a conèixer grans mites de l'art de la cançó del segle XX a aquella generació que no sap qui era Judy Garland, m'estic convertint en un altre caçador, en aquest cas de velles glories, en un arqueòleg especialitzat en l'anàlisi del carboni 14 de dinosaures musicals, o en una mena de mestre de cerimonies de la sendera que duu al cementiri d'elefants de l"artisteo" mundial.

Hi ha molts artistes en el nostre món contemporani, alguns fins i tot més publicitats del que es mereixen (gràcies a la via directe del You Tube o del My Space, però la veritat és que cada vegada queden menys dels anomenats grans fenòmens dels escenaris. Artistes que s'han fet i han nascut amb personalitats ben sòlides, i que sovint s'han convertit en les veus de moviments socials o causes ben justes que fins i tot han ajudat a canviar el rumb de la història.

Aquest és el cas de MIRIAM MAKEBA, la veu de Sudàfrica més important del vell continent, molt abans que ningú s'inventés l'etiqueta de la música World. La Mama Àfrica que un bon dia la va obligar a abandonar el seu país (va tenir prohibida l'entrada a Sudàfrica durant 30 anys), i va adoptar tota una nació, una raça, i unes arrels amb les que ha abanderat la llibertat dels pobles africans, la pau, i la radicació de l'apartheid que enguany li ha proporcionat l'oportunitat única que Les Nacions Unides li hagin atorgat el Premi per la Pau, coincidin amb la seva estada a Barcelona.
I per celebrar-ho, res millor que el concert,- segons diuen de comiat de l'artista-, que va fer al Palau de la Música la nit del 17 de gener. Un recital mil·limetrat, d'una hora i mitja exacta, però amb la passió que encara demostra aquesta mare terra de 75 anys que, com a bona gurú que és, va saber connectar Barcelona amb les arrels més autèntiques d'una cultura absolutament lligada a la tradició i als ancestres, sense oblidar el sò més comercial que aconsegueix la benedicció d'un públic menys erudit en els orígens de la música afro.
Des de les dues primeres cançons que va interpretar, i els 20 minuts que va trigar a presentar la seva banda al complert (amb la rendició de l'audiència al talent d'alguns membres com el bateria, o el saxo excepcional que duia), Makeba es va posar tothom a la butxaca. La primera part, alternant clàssics de la tradició sudafricana i alguns èxits d'estil gospel, soul, o blues més americanitzats i comercials, va durar una hora exacta, que l'artista va fer servir per reposar una fatigada actuació (per una dama de la seva edat i la seva energia), alhora que va donar l'oportunitat a una de les seves coristes que va acabar embadalint el públic amb una cançó dedicada als sanadors griots que conserven la tradició i la cultura africana, absolutament inoblidable. Però més inoblidable va ser la mitja hora restant, on Miriam Makeba va repassaer tots els seus hits, un per un, des del clàssic de Tanzania "Malaika", al mític "Wimbowe", o el "Pata-Pata" que tots hem ballat alguna vegada en alguna festa i que encara avui és tot un símbol de l'alliberament dels drets de la comunitat africana. El Palau va vibrar amb l'energia de Mama Makeba, tant que el públic es va resistir a acomidar-la gratificant-la amb un aplaudiment de 10 minuts que l'artista va saber agraïr amb dos visos,- ja canviada, a punt de marxa, i fins i tot descalsa com es veu a la fotografia-, dignes d'una d'aquelles vetllades irrepetibles que un es guarda al cor per si més no, recordar al cap dels anys que "un va ser allà", en el que diuen que ha sigut l'última actuació que Mama Àfrica ha fet a casa nostra.

dimecres, 9 de gener de 2008

BRISA ROCHE: UN VIATGE AL PAIS DELS SEUS ULLS



Heu acabat tots els dies de vacances, permisos, o anys sabatics, i només us queda la possibilitat de tornar a fer de hamsters per una temporada dins la roda compulsiva del dia a dia?


Avui, SONORA us proposa un viatge a un país encara per descobrir, on no hi arriben els vols de baix cost, ni els charters, ni tan sols un puto "caiuco" per que us vinguin a rescatar. És un lloc ideal per perdre-s'hi sols. No ho digueu a ningú. Sigueu egoístes, i feu una cosa només per vosaltres. És molt fàcil. És el país dels ulls verts de BRISA ROCHÉ, que descobrireu en començar a escoltar el disc THE CHASE que va editar el 2006 pel segell Blue Note, o el nou treball que acaba de presentar per internet, TAKES, ni més ni menys que en vinil.

BRISA ROCHÉ una de les veus més misterioses i sensuals que he sentit en els darrers mesos. Una ànima inquieta d'origen francès, però nascuda a la càlida California, que ha passat una adolescencia buscant les arrels de la música que volia interpretar de banda en banda, de Seatle a New Mexic, i dels USA a Paris, fins que es va enamorar del jazz i va tornar a la capital europea per pintar el seu propi país amb els colors de l'experiència.

El resultat no és res més que meravellós. Un paradís que balla indie, i jazz alhora, amb una expressió dura de vegades, i aclaparadorament tendre d'altres, però sempre amb una electricitat que fa saltar de la cadira, i un magnetisme que t'obliga a travessar la frontera dels ulls verts per quedar-te bevent del manantial d'imatges prometedores de cançons com "Mistery Man", "Dial Me Up", "A Luxury", la sensual "Dans le vert de ses Yeux", "Du Bout tes Yeux", o la bomba final "Now That It's Long Over" que ens convida una vegada més a travessar el món (com si d'un cant de sirena es tractés) en entrar al país de BRISA ROCHÉ.

Si voleu una guia per saber com arribar-hi aneu al blog de l'artista:

Aquí trobareu videos, i podreu escoltar alguna de les seves cançons. Però, sobretot és molt important començar deixant-se seduir per "Dans le vert de ses yeux". Com deia la cançó d'en Robert Palmer "Simply Irresistible".

dimarts, 1 de gener de 2008

AMB DOS COLLONS: CARESTINI SEGONS JAROUSSKY

No em prengueu per boig. No és que el raïm trangènic tingui
propietats excitants, ni que la primera "farra" de l'any m'hagi capgirat la raó tant com estar a quarts de 9 del primer dia del 2008 omplint el SONORA amb una nova proposta, i a més a més clàssica. Una guardia a la ràdio en un dia com avui t'ho fa veure tot d'un altre color.



I perquè no, si es tracta de començar el nou any amb el glamour, la joventut gairebé insultant, i sobretot el talent del contra-tenor francès PHILIPPE JAROUSSKY (només 30 anyets) que acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CARESTINI THE STORY
OF A CASTRATO (amb el segell Virgin Classics).



Si l'any passat vam caure rendits davant els pinyols i el falset kitsch de l'estrella del pop rús VITAS, enguany és sens dubte l'any d'aquest querubí perla de l'òpera barroca, que heu de saber que malgrat que va començar la seva carrera professional com a violinista, en els últims anys s'ha fet un lloc ben merescut en el món de la lírica gràcies a les seves habilitats de virtuós per fer floritures amb la seva veu aflautada de soprano (malgrat que té un timbre més aviat de mezzo). I per mostra un video del you tube que us deixarà bocabadats:



http://es.youtube.com/watch?v=g0ifquyvCEo

PHILLIPE JAROUSSKY ha participat en diverses òperes (Agrippina, L'Incoronazione di Poppea) i ha enregistrat uns quants discos tant en solitario com acompanyant grans veus de la talla de Sara Mingardo (La verità in cimento,...) ó Jennifer Larmore (Orlando Furioso).
La seva veu, com deia abans dificil de qualificar (entre les dues dues tessitures principals de la lírica femenina), és una barreja de la bravura d'un home, i la dolçor i delicadesa d'una femella.

Tot i que els entesos diuen que alguna vegada ha mostrat petites dificultats en els greus, els seus aguts són un autèntic festival de colors, només digne d'un autèntic gall d'indi real d'aquells que es pavonejavent amb els seus plomalls oberts pels jardins de Versailles, els palaus de Baviera, de Sant Petersburg (per on va voltar el mateix Carestini també), o dels més desafortunats que van servir per guarnir alguna de les super-espectaculars produccions operístiques de l'època del castrati-star system de l'Europa barroca, i sobretot de les magnífiques posades en escena de les òperes de Haendel (que en el seu moment diuen que el mestre anglès va preferir Giovanni Carestini al cèlebre Farinelli).

La proposta de repassar musicalment la carrera de Giovanni Carestini a través del disc d'en PHILIPPE JAROUSSKY és un gust que no us podeu perdre per començar l'any amb la serenor i la pau que ens fa tanta falta després de tanta agitació. Fragments d'obres de Nicola Porpora (track 1), les aries "Mi lusinga" de Haendel (track 6), "vo disperato a morte" de Hasse (track 9) , o "In mirar la mia sventura" de Graum (track 12), consolidaràn aquest intèrpret ja reconegut anteriorment amb els enregistraments d'obres de Vivaldi, i Haendel.

Així, doncs, en homenatge als dos collons que li van caure a Carestini, us proposem inaugurar l'any del SONORA amb la mica més d'ambigüitat i del glamour que ens caracteritza, i evidentment, amb el desig que continueu compartint amb nosaltres tot el que anirem penjant de SONORA.

Bon Any i Bona Música per a tots!!!!