dimarts, 9 de desembre del 2014

LA VIDA en PINK...MARTINI (publicat al RAR del dia 07.12.2014)



A dia d’avui, pensar que la vida és rosa (com deia aquella cançó de la Piaf), no pot ser res més que un disbarat, si no és que les nostres orelles i el nostre cervell està tenyit de les bombolles festives d’aquest champagne rosé fet música dels Pink Martini.

 
Res a veure amb el cóctel homònim (vodka, vermut sec i granadina). Tampoc es tracta de cap portal de disseny interior, moda, events, o caterings com els que trobem surfejant la xarxa amb aquest nom. Dir Pink Martini, vol dir música inofensiva per ballar, i cantar les cançons, no de la nostra vida, si no de tota una vida a nivel planetari. I és que Pink Martini és aquella orquestra de tarannà diplomàtic, políglota, elegant i encantadora que enguany ha fet 20 anys. Dues dècades d’una tradició musical molt més antiga que a més de fer arqueologia sonora amb els seus 9 discos i una llista inacabable de concerts, reviuen l’esperit d’aquelles orquestres de ball com les de Xavier Cugat, Duke Ellington, Luis Rovira, Enric Madriguera o Bernard Hilda, per vestir les nits de glamour malgrat la vida nòmada que arrossegaveb vivint d’hotel en hotel, viatjant constantment amb una maleta i un instrument com únic equipatge.

La primera estació d’aquest trajecte va ser Portland, la ciutat natal d’en Thomas Lauderdale, el pianista i fundador de l’orquestra, que mentre es  debatia entre la carrera política o el conservatori, es va adonar que la música dels actes de campanya era patètica. Va veure claríssim que feia falta.  Calia una orquestra que convencés a conservadors i lliberals, i que a més fos capaç de posar en escena tota mena de gèneres musicals, però sota el paraigües del lounge més exòtic i optimista.

Amb aquesta filosofía, Thomas va trucar la China Forbes, una antiga companya d’estudis de Harvard que a més de ser neboda del senador democrata John Kerry (i cosina del cantant dels Grizzly Bear)  era indiscutiblement guapa, divertida, i amb una veu i un talent com a compositora que només per començar va donar com a resultat l’èxit més gran d’aquesta empresa: la cançó “Sympathique”.

Des d’aquell 1994 fins avui, però, els Pink Martini han viscut de tot una mica. Del gran èxit del “Sympathique” (que va convertir l’estrofa “Je ne vais pas travailler” en l’himne dels vaguistes francesos) ja ha plogut prou. Des dels cinc discos d’or, un de platí, i els 9 àlbums enregistrats, amb figures de gran categoria al món, com Rufus Wainwright, les veteraníssimes Saori Yuki i Phyllis Diller, la nova diva del cabaret Meow Meow, o l’Ari Shappiro també hi ha hagut temps per deixar de pensar en rosa, i mirar als ulls de la crua realitat, veient com el percusionista Derek Rieth es treia la vida d’un tret, o com China Forbes es retirava temporalment per ser intervinguda d’un pòlip a les cordes vocals, mentre Storm Large deixava l’heroïna i omplia l’absència de la cantant principal per acabar compartint protagonisme (un cop China es va recuperar) i gires pel món.

I és que ni tan sols pels Pink Martini la vida és tan rosa com sembla. Tot i què quan sonen els glisandos, els ritmes sincopats, i els arpegis exagerats d’aquells universitaris bojos pel lounge tot sembli una altra cosa. Tot un clàssic fins i tot útil.





PINK LADIES & GENTLEMEN

Com en una festa de final de curs al més pur estil Riddle High School, amb l’himne als somnis kitsch d’en Frankie Avalon a “Grease”, queda inaugurat el ball de graduació dels nostres Pink Ladies & Gentlemen oficials, dedicat als “roses” més peculiars de la història del pop. És evident, que no podien faltar 2 grans èxits dels Pink Martini, evidentment la Pantera Rosa de Mancini, i aquell mític i tropical Cerezo Rosa de Perez Prado (ni que sigui amb l’harmònica dels Fabulous Thunderbirds). Però entre tant núvol ensucrat no es pot passar per alt el magnífic vestit fúcsia de la Divine “més immunda” de Pink Flamingos (que es menjava una caca de gos amb Patti Page de fons),  o d’uns Pink Floyd extranyament glamorosos, tots dos 100% setantes, 100% lisèrgics, per acabar pintant de rosa tortugues, elefants i panteres amb clàssics de Lou Reed (segons els Pink Turtle),  el seu col·lega Iggy Pop, la rebel P!nk, el ritme swing-rock dels Cherry Poppin’ Daddies (homenatjant a l’elefant rosa de La Festa de Blake Edwards), o un final de dibuixos animats 100% rosa amb Los Hermanos Dalton. 


dissabte, 1 de novembre del 2014

SOMNIS EN BADALAMENTI (article publicat al RAR del 26.10.2014)

Tanco els ulls. Abaixo les parpelles de les orelles. Damunt l’escenari enrajolat del meu cervell cinèfil apareix la figura d’un home madur ballant al ritme del seu Audrey’s Dance de Twin Peaks. És Angelo Badalamenti, l’autor de la música dels malsons més perturbadors i juganers d’en David Lynch. Els dos junts, han fet tant pel cinema com Hitchcock i Herrmann, com Lucas i Williams, o com Zemeckis i Silvestri. Malgrat que va començar com comencen les grans amistats —per casualitat—, la seva associació és de les més importants de la història del cinema.

Isabella Rossellini havia de cantar la gloriosa versió desafinada de Blue Velvet. Lynch va contractar un coach vocal que l’assessorés: un tal “Andy Badale”, que fins aleshores havia composat algunes bandes sonores per a pel·lis d’acció i sèrie B. Poc s’imaginava Angelo Badalamenti que acabaria composant Misteries of Love, el tema central de la pel·lícula, interpretat per Julee Cruise, que substituiria la versió de Song to the siren de This Mortal Coil que valia un ronyó en drets d’autor. Des de llavors Lynch i Badalamenti no han deixat de somiar junts.


El gust i el segell musical de l’italo-americà, que ha quedat fixat a la nostra memòria, es mou pels passadissos i racons obscurs de l’imaginari del seu amic. Apareix i desapareix sense saber exactament com. Amb un to eteri, immòbil, com suspès en l’aire dens i carregat, subratlla atmosferes misterioses que lentament deixen entrar seccions de cordes i sintetitzadors angoixants, melodies lleugerament dissonants, contrabaixos pessigats amb males intencions,  guitarres ressonades d’aires sospitosament fronterers, balades vaporoses —gairebé gasoses—, que contrasten amb el rock dur i l’electrònica més paranoica i asfixiant, o amb el blues més felí que camina sensualment a ritme d’unes mans picant els seus dits.

Tot aquest univers, que avui podem identificar com el so Badalamenti, es va gestar l’any 1986 amb Blue Velvet. El mètode de treball lliure i inspirador de passar hores i hores tocant el piano al costat de David Lynch, tot sacsejant el seu imaginari, els va transformar en una parella de fet i indissoluble. Amb Cor salvatge, i la sèrie de culte Twin Peaks (disc de vendes sense precedents a l’època), i després amb Carretera perduda i Mulholland Drive, tant Lynch com Badalamenti van aconseguir el reconeixament de la indústria cinematogràfica que, en el cas del compositor, cada vegada l’ha valorat més i més, i ha donat els seus fruits —més enllà de Lynch— amb les admirades The Straight Story,  Arlington Road, o la recent superproducció russa Stalingrad que encara està pendent d’estrena a casa nostra.


 Fora de les pantalles, però, Badalamenti ha volgut mantenir també un vincle important amb la producció musical.  Durant els anys 90, la dècada més activa de la seva carrera, va alternar el cinema amb la producció de discos, com A Secret Life de Marianne Faithfull, Booth & The Bad Angel de Tim Booth, la versió de A Foogy Day de David Bowie pel recopilatori benèfic Red Hot & Rhapsody,  o la cançó Black Lodge de l’LP Sound of White Noise d’Anthrax.


De sobte, però, veig una llum. A poc a poc, torno al món real. El foc del peveter i el so de les fanfares olímpiques que Badalamenti va fer pels Jocs de Barcelona 92 m’han fet fora del somni. Això em fa pensar que ni tan sols un dels grans com Badalamenti està exempt de fer encàrrecs que envelleixen pitjor que d’altres. M’aixeco. Busco el disc de Twin Peaks i començant pel gastat tema central que fa anys que és també la sintonia d’un programa de ràdio de paraciències, em perdo entre les cordes comfortables del compositor.


VIATGE AL·LUCINANT AL CENTRE DE BADALAMENTI

ISABELLA ROSSELLINI – Blue Velvet/Blue Star
CHRIS ISAAK – Wicked Game (Wild at Heart)
ANGELO BADALAMENTI – Audrey’s Dance (Twin Peaks)
JULEE CRUISE – Falling (Twin Peaks)
TIM BOOTH & A. BADALAMENTI – Dance of The Bad Angels
ANTHRAX – Black Lodge
REBEKAH DEL RIO – El Amor (Mulholland Drive)
MARIANNE FAITHFULL - Sleep
AMANDA PALMER – Runs in The Family
BARRY ADAMSON – Something Wicked This Way Comes (Lost Highway)
ANGELO BADALAMENTI – Barcelona Summer Olympics – The Torch Theme
ROY ORBISON – In Dreams (Blue Velvet)

MINERAL MARIANNE FAITHFUL


Podria haver estat una magnífica Marietta Fortune, la mare de la Lula de Wild at Heart. Però els problemes personals sovint la van escopir del cinema. Malgrat que dins de Marianne Faithfull hi ha una actriu gairebé tan gran com la cantant de veu impossible que als 90 es refeia dels seus fracassos amb un disc oblidat (A Secret Life), produït pel mateix Badalamenti, gairebé 20 anys després celebra els seus 50 de carrera musical amb un nou disc anomenat Give my Love to London, una gira mundial i unes crítiques espectaculars.

Durant cinc dècades, vint àlbums i moltes caigudes i remuntades, Marianne Faithfull sempre ha demostrat una fràgil i forta consistència, un talent i una singularitat úniques. Lluny d’etiquetes i divinitats, l’anti-heroïna del Rock’n’Roll sempre acaba renaixent de les seves propies cendres i brillant més que mai: és part la seva naturalesa. No semblar el que sempre ha estat sense discussió també ho és: una joia en brut, una pedra preciosa. El pròxim 9 de desembre valdrà la pena posar-se el casc i baixar a les mines pulides del Palau de la Música per tornar a disfrutar-la en estat pur i celebrar 50 anys d’un mineral únic al planeta musical.