diumenge, 27 de març de 2011

LA BETTYE I LA BÈSTIA

Fins la primera dècada d'aquest mil·leni el nom de Betty no ens hauria sugerit gaire cosa més que la de la seductora figura de la pin-up dels 50, Betty Page, o la de la mítica dibuix animat Betty Boop, sense oblidar la partenaire, també dibuixada, de Pablo Marmol als "Picapiedra" de Hanna-Barbera.

El cas és que, ben bé fins els 2005, l'any que BETTYE LA VETTE va publicar un dels millors discos de la seva carrera ("I've Got My Own Hell to Raise"), ningú no sabia qui era aquesta nova Betty de veu esgarrapada, caçallera, i contundent. Avui, tot i que té en el seu haver un parell de nominacions ben merescudes als premis Grammy, un domini de l'escenari espectacular, i una naturalitat i senzillesa digne només de les grans dives, BETTYE LAVETTE no és encara una figura tan popularment coneguda, com podria ser Tina Turner o Aretha Franklin, dues dives negres que sempre acompanyaràn el seu estil, potser, però no la seva veu única.

I és que per la veu de BETTYE hi ha arrugues, retrats de ferides curades o no, armonics conreats amb banys de bourbon, disgustos que han deixat petjada com si d'una varicela es tractés. La veu de Bettye avui, no és la mateixa de quan va començar a cantar a la wiskeria dels seus pares. Com ja ha dit en més d'una entrevista: "Crec que la falta d'èxit m'ha fet millor artista. No hi ha hagut res que hagi distret la meva carrera; ni diners, ni res". Aquesta és la veu i l'ànima de la BETTYE LAVETTE que dijous va tornar a passar per Barcelona, en aquest cas per l'Auditori, per oferir en directe algunes de les seves millors interpretacions, entre molts dels seus grans èxits, i particularment del seu darrer àlbum titulat "The British Rock Songbook".

No cal dir que el concert va ser tant impressionant com trist. Tot i la seductora , vibrant, i divertida presència de l'artista damunt l'escenari, on a més del seu talent fa gala també d'un sentit de l'humor i d'una naturalitat admirable, les cançons que tria Bettye en el seu repertori destil·len una tristesa també natural, que em recorda -sense ànim de fer cap paral·lelisme- a Nina Simone. I és que la Bettye LaVette del 2011 és una senyora de 65 anys , amb plena de vitalitat, però també compendi d'una col·lecció d'infortunis al llarg de la seva carrera professional des que va començar a enregistrar l'any 1962 per a l'Atlantic Records.

I és que des del seu debut als 16 anys amb el primer single ("My Man") editat per a la gran discogràfica de Nova York, res no va anar a l'hora, fins fa tot just una dècada.


Al llarg d'aquesta carrera de gairebé 50 anys de professió, amb gairebé més singles editats i d'èxit que LP's, Bettye LaVette ha vist com l'Atlantic li segrestava el seu Lp de debut (possiblement per no perjudicar Aretha Franklin, l'estrella del segell), com renunciava a l'oportunitat de treballar amb Burt Bacharach, com grabava el seu únic disc per a la Motown passant sense pena ni glòria en els mateixos anys 80 que Tina Turner resurgia de les seves propies cendres, com havia de guanyar-se la vida a Broadway (participant durant 5 anys en el muntatge de "Bubbling Brown Sugar" - com diu ella mateixa- on va aprendre tot el que sap de l'escenari, a mourés i a ballar fins i tot claqué). Això sense oblidar, un dels episodis més truculents de la seva trajectòria (que va fer servir de filó per tornar a l'escena discogràfica l'any 2007 amb el disc "Scene of a Crime"), on explica com un dels managers que va tenir, Robert West, va morir víctima d'un accidentat tret a l'ull a causa de les seves habituals fanfarronades i jocs amb armes de foc.

Én fí, una llarga espera que ha anat destil·lant, gota a gota, la millor essència d'aquesta bèstia del Soul i el Blues que finalment ha reaparegut i s'ha consolidat al llarg de la primera dècada del tercer mil·leni. Jo, com a mínim des del punt de vista d'un microscòpic observador, d'un espectador això sí, amb la suficient experiència com per saber triar el blad de la palla d'aquest mòn tant trillat del showbiz, n'estic segur que ha valgut la pena esperar.

Si no vau ser a l'Auditori dijous passat, no trigueu a investigar a través de l'Spotify en la discografia de BETTYE LAVATTE, sobretot en la dels seus 4 darrers discos, o buscar alguna de les seves millors interpretacions en directe via You Tube (com la que us he triat del seu darrer disc on hi ha entre altres versions dels Stones, The Animals, Beatles, Pink Floyd o The Who, aquesta espatarrant "Nights in White Satin" dels Moody Blues). Acompanyada pel seu director musical i pianista Alan Hill, el guitarra Brentt Lucas, el baix Charles Bartels, i en Darryl Pierce a la bateria. Veure BETTY LAVETTE és tota una experiència, sentir-la és inoblidable.

diumenge, 20 de març de 2011

MARK MURPHYY un desonegut que mereix sortir de l'armari.

Ell és tot un personatge. Només cal veure alguna de les seves actuacions al You Tube, i copsar l'extravagant aparença que llueix als seus 71 anys. Camisa blava satinada, un munt d'anells, i una cara digna de guarnir la barra d'un bar soterrani i fosc de Christopher Street. Però qui no hagi escoltat mai la seva veu i la seva tècnica 'improvització jazzística al·lucinarà com fa anys. No en va hi ha moltes revistes especilitzades dels Estats Units, el seu país natal, que porten una dècada considerant-lo el millor vocalista de jazz dels últims temps.

És Mark Murphy, una veritable delicia de cal descobrir, qui encara no ho hagi fet, amb els seus darrers discos editats pel mític segell Verve: Once to Every Heart (2005), i Love Is What Stays (2007), amb una meravellosa versió d"I'm Through with Love" d'en Gus Khan, la divina "Bein' Green" d'en Joe Raposo (que va inmortalitzar Kermit la granota dels Muppets), i aquesta petita joia en directe de la cançó "Empty Faces" extret del documental de la seva vida del 2008. Busqueu aquest home, val la pena.