dilluns, 25 de febrer del 2008

VIATGE AL PARADIS DE RAZ OHARA AND THE ODD ORCHESTRA

Fa fred a Berlin. Fora plou el que no plou aquí, però molt suament, com sembla que tot transcorre en aquesta ciutat. Tanmateix, un bon vi no es prou per escalfar l'ambient dels espais exageradament amplis dels locals i els pisos de la ciutat. El DOWNTEMPO fa la resta. Aquest gènere tant acceptat i produït a la capital de la música electrònica té uns nous ídols.

RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA són el duet ben ambigu i peculiar format per la veu d'en Raz O'Hara (aka Patrick Rasmunssen), i el seu col·lega Oliver Doerell que van començar a experimentar amb l'electrònica més dolça des del 2002, per acabar editant el seu primer àlbum aquest gener.




Els que només coneixessin en Raz, per la seva etapa més dance, posant la veu a temes dels Apparat Band, o en el període on feia d'animador de discoteca, es quedaràn de pedra quan escoltin aquest treball al capdavant de The Odd Orchestra. El sò fragil, oníric, i delicat que recorda un una mica els Mercury Rev (però molt més elaborat), recorda el passat més inmediat del seu líder quan als 90 va arribar a la ciutat i va viure molt de temps sobre un club de jazz, on va començar a fer els primers passos dins de la cançó que ha acabat posant l'artista en una trajectoria més avantguardista, en un estil realment elegant i ideal per posar colors al gris hivernal d'una ciutat gris com Berlin.

S'ha de dir que Raz O'Hara te una de les veus més agradables i personals del pop actual, i a més a més, un talent inegable per barrejar-la amb les bases electròniques, i les notes i textures acústiques que fan que el que fa ja molt de temps que està inventat soni com un gran descobriment. Descobriu, doncs, la tendresa virtual a través dels ritmes elegants, i les seccions cordes divines de RAZ O'HARA AND THE ODD ORCHESTRA. Val la pena.

dissabte, 23 de febrer del 2008

SERGE EST VENÚ POUR TE DIRE QUE ELLE SE'N VA

Es provable que dijous passat (21 febrer 2008) passi a la història com el dia que Jane Birkin va actuar per darrera vegada a Barcelona. Moltes dives del pop internacional han fet servir aquesta estrategia comercial per omplir auditoris a petar en repetides vegades. Però, segons diuen els mitjans de comunicació a França i Anglaterra es veritat que aquesta gira de l'artista és la darrera.

És una llàstima, perquè sembla que aquest any el Festival del Mil·leni hagi estat el Festival dels comiats. Adéu a la Grecó, a la Makeba, i ara a una Jane Birkin de 61 anys esplèndits. Malgrat tot, ella és la més jove de les tres dames, i és sens dubte també la que més ha triomfat en la seva estada al Palau de la música, suposo que gracies a moltes coses; la seva bona forma artística, i la seva sensualitat eterna fan molt. Però la simpatia i l'empatia amb el públic, el dinamisme, la generositat, i l'informalitat que fa que l'auditori se senti privilegiat d'haver assistit a una mena de recital com si fos només per amics també va tenir molt a veure. Però el secret dels magnífics recitals de la Birkin no hi ha dubte que rau en la sinceritat d'aquesta cantant que tot i que es va començar a prendre seriosament la seva carrera musical quan ja no era una nena precisament, i més concretament, després de trencar amb Gainsbourg, la veritat és que s'ha fet gran en l'aspecte més espiritual, i per tant en el més complert com a persona i com artista.
El Palau és un lloc on sovint hi baixen les musses, i els fantasmes d'aquells que algún dia van ser inspirats i avui inspiren molts altres. I la vetllada del dijous va ser realment màgica, perquè quan molts de nosaltres pensavem que anavem a veure un recital de les cançons del darrer disc (Fiction) de l'artista, Birkin ens va sorprende amb la visita inesperada del fantasma del seu ex-marit, el famós poeta, cantant, actor i director de cinema: Lucien, Serge (Gainsbourg), o Gainsbarre. I és que l'autor de la majoria de les cançons que Birkin ens va dedicar va ser present com a testimoni de totes les seves etapes (igual com Picasso que passava del blau, al rosa, o al negre). La nit va prendre l'intensitat de les obres del mestre de la cançó francesa moderna, del responsable d'una evolució literaria dins el pop i el rock dels nostres veins, en fí, del genial autor (amb aquelles lletres intraduibles a cap idioma que sempre gaudeixen de tres sentits a la vegada) de grans poemes cantants com Balade de Johnny & Jane, Di Doo Dah, Baby Lou, Quoi, L'anamour, Con c'est con ces consequences, Des ils et des elles, i les inoblidables Manon, i L'equaboniste que Birkin va aprofitar per fer dos bisos.
Lluny de fer un recital exclusivament Gainsbourg, Birkin també va repassar el seu darrer treball, i alguns dels millors moments de la seva carrera discogràfica més recent. Així, i molt ben acompanyada pel seu equip (el trio de músics multidisciplinars encapsalats pel jove Jean-Christophe Thiefine, i fins i tot el seu tècnic de sò que es va marcar el divertit duet "Je m'apelle Jane" amb ella), va oferir-nos algunes de les perles del disc de "Rendez-vous", com ara el clàssic d'Alain Chamfort "T'as pas le droit d'avoir moins mal que moi", "The Simple History", "Canary Canary", o l'excèntrica versió d"O Leonzinho" (llegida més aviat malament amb transcripció fonètica del portuguès) que segons va confesar la cantant, Caetano Veloso es va pensar que l'interpretava en japonès de tant malament com ho feia, i ho continua fent amb una complicitat amb el públic digna de la seva proximitat que l'ha fet famosa.
I és que Birkin, a banda d'aquella veu fràgil i sensual alhora que ha marcat anys i generacions de cantants sense veu a França, és per damunt de tot un somriure deliciós que es capaç d'il·luminar fins i tot un dia tan fosc com el que jo tenia aquella nit. Una nit que es va transformar gracies a la màgia de Birkin i Gainsbourg que com deia aquella cançó, va venir per dir-nos que ella, la Birkin se'n va.
Aurevoir Birkin. Em va encantar descobrir-te als 80 amb aquell novio francès que més d'un ha tingut alguna vegada i amb el que vam aprendre tantes coses, i m'ha encantat tornar-te a disfrutar al cap dels anys amb una intensitat que ja dic ara que m'encarrego per quan arribi als 61. Gracies Eric. Sense tú aleshores, aquesta nit amb Jane Birkin mai no hauria sigut el mateix.




diumenge, 17 de febrer del 2008

UNA MALETA A BERLIN PER A LA KNEF

El dia 1 de febrer va fer 6 anys de la mort de la desconeguda Hildegard Frieda Albertine Knef, la popular actriu, cantant, i enterteiner alemana més coneguda com HILDEGARDE KNEF. L'icona de l'star-system berlinès dels anys 60 i 70, mai no va brillar amb la intensitat de la seva amiga i compatriota Marlene Dietrich, que molta gent diu que es va encarregar fermament de mantenir-la lluny del seu radi d'acció internacional, perquè no li fés ombra.

Alguna cosa del cert hi deu haver en aquesta llegenda negra, perquè malgrat el talent indiscutible de la Knef, i la peculiar manera de cantar, molt semblant per cert a les arrossegades i greus interpretacions de la diva de Hollywood, aquesta gran dama de la chansonette berlinesa mai no va trascendir gaire lluny de les fronteres del seu país natal.

Aquesta veu càlida, seductora, i alhora aspre que cantava a betzegades, això sí, sempre acompanyada pels magnífics i amables arranjaments d'en Bert Kaempfert (un dels cracks de l'easy listening europeu, i un dels primers productors que va fusionar el jazz i el pop als 60) em recorda els millors anys de la Dietrich passejant pels escenaris d'arreu del món el seu abric blanc de plomes de cigne, i un repertori de clàssics del jazz americà i de la cançó alemana, i francesa (herència de la Segona Guerra Mundial) amb el particular sò light californià de Mr. Burt Bacharach (un dels molts companys sentimentals que van passar per la vida i pel llit de la diva).

La discografia però d'aquesta època professional de la Marlene no va ser precisament prolífica, i fora dels enregistraments d'estudi i en directe d'aquest repertori (del que no fa pas gaire s'ha editat una versió en DVD realment fascinant), els adoradors d'aquest estil únic s'havien de conformar amb el poc i exquisit del llegat del que es disposa. Gays, lesbianes, transexuals, i transvestits han venerat aquests concerts amb la devoció d'una Santa una mica puta, que ja és això, perquè per ser puta s'ha de ser una mica santa, i viceversa.
En fí, la qüestió és que la meva recent estada a Berlin, em va servir no només per descobrir la ciutat del fred i dels grans monuments arquitectonics, sinó per ensopegar amb la maleta d'aquella cançó ("Ich had noch einen Koffer in Berlin") que s'havia perdut en una consigna d'una estació de tren, i que també duia el nom d'una de les millors interprets que l'han cantada, aquesta encara desconeguda HILDEGARD KNEF que jo us recomano redescobrir a través d'iTunes, o d'internet, amb les delicioses gravacions de temes del gran Cole Porter (Love for Sale, I get a kick out of you, In the still of the night, l'increíble My Heart Belongs to Daddy, o l'original Broadway Cast de "Silk Stockings" amb la que va intentar fer les ameriques sense gaire èxit).

Fos o no Marlene Dietrich la responsable d'aquesta vida a l'ombra, la Knef que Ella Fitzgerald va definir com "la millor cantant sense veu" de la història mereix el seu moment de glòria al SONORA, i la vostra curiositat. Ara la maleta és a les vostres mans. Voleu conèixer que hi ha dins? Potser us diu alguna cosa la magnífica pamela negra de FEDORA, tot un tresor del cinema crepuscular d'en Billy Wilder. Eine Juwel: Die Knef

dijous, 7 de febrer del 2008

ATENCIÓ ALS SONORITES AMB GANES D'ESCRIURE

Acabo de revisar la configuració perquè tothom que vulgui pugui entrar al blog i escriure el que li roti. Ara ja no teniu més excuses. A veure si us hi poseu una mica, i participeu, sinó al final SONORA potser si que serà un desert. Vinga! que ja sé que tothom va de bòlit. Però SONORA també vol que arribin recomenacions potents de fora del seu territori. Ok? Us espero!!!

dimecres, 6 de febrer del 2008

SOBRE BERLIN, EL CEL AMB "C" DE CICERO






S'han acabat els 15 dies de llibertat condicional. Berlin s'ha quedat a Berlin i nosaltres a Barcelona. Enrera hem deixat 4 dies de clima frudesa i una ruta inacabable per les avingudes descomunals d'aquesta ciutat descomunal, museu d'arquitectura vivent, i una veritable prova per a tots aquells ossets que prefereixen hivernar a viure l'hivern ben desperts. Ara, però, després de desfer maletes, posar en ordre les fotos en gris i negre que he fet, i escoltar el munt de discos que he comprat a la mega-botiga rotllo Fnac de Friedrichstrasse, prop del Check Point Charlie encara no tinc clar que és el que m'ha convençut més d'aquesta city que ens va rebre amb un rètol gegant a la mítica plaça de dubtós gust, Alexanderplatz, i que diu "Un ciutat amb més de 50 McDonalds". No hi ha dubte que dormir al senzill però
més que agradable Hostel-boat Eastern Comfort a la vora del riu Spree, facilita el clima, tot i el fred hivernal extern, i la desolada zona fronterera, una mica terra de ningú, que ens situa a la famosa East Side Gallery. Passejar, segurament, ha de ser un plaer només destinat al turisme estival. Ara, l'única cosa practicable és la carrera entre café i café que et permet recuperar-te de les corrents d'aire realment gèlides. És clar que, sempre ens quedarà la visió més romàntica d'escalfar-se a cop nostalgia i mitomanía, gracies a la visita a la tomba de Marlene Dietrich (al cementiri del carrer Stubenrauchstrasse, prop del metro Bundesplatz), i a la casa museu (molt recomenable) del dramaturg Bertold Brecht, l'autor de "L'òpera de 3 Rals", i el "Mahagony" que per cert ha rebut un premi Max pel muntatge que van fer al Teatro Español de Madrid.


No hi ha dubte però que Berlin a l'estiu us agradarà més. Hi ha tota mena d'opinions. Tanmateix, gaudir d'una ciutat amb tant d'espai i tant verda compensarà les hectàreas de freda i alhora impressionant arquitectura, a la vegada que la desgastada runa de l'Alemania més històrica.


Sigui com sigui, Berlin no és mai una ciutat avorrida. I sinó us acaba de fer el pès sempre ens quedarà disfrutar d'alguna de les novetats musicals que per aquest mal costum de les ràdios de no programar res cantat en alemany, ni en pràcticament cap més idioma que no sigui l'anglès i els autòctons, musicalment parlant no podem dir que coneixem gaire més que els Nena, la Dietrich, la Nina Hagen i /o els Rammstein, depèn dels gustos.



Al llarg d'aquest més SONORA ja us anirà posant al dia d'algunes delicatessen musicals del país de la Dietrich. Tinc moltes ganes d'explicar-vos coses d'una vella glòria anomenada Hildegard Knef, molt amiga de la diva de Hollywood, i d'altres tresors més contemporanis. Però avui SONORA vol reivindicar el Jamie Cullum de Berlin, aquest crooner, i bon jazzman amb cognom de filòsof romà, aquest ROGER CICERO, que algú pot recordar del darrer Festival de l'Eurovisió