SONORA no és un estat de Nordamèrica.
SONORA no és un desert.
SONORA no és el mateix que sonada.
SONORA és un estat de la ment... i habitualment, optimixte.
La cantant argelina WARDA, diva de la música clàssica àrab, va morir d'una aturada cardíaca el dia 17 de maig en el seu domicili d'El Caire als 72 anys d'edad, segons han informat alguns mitjans egipcis.
WARDA, la més gran de les grans, després de Om Kalthoum, va nèixer el 22 de juliol del 1939. De pare argelí i mare libanesa, va començar la seva carrera com a cantant a Oran, a començament de la dècada dels 50. L'artista de nom complert Warda Mohamend Fetuki, va gaudir d'una gran popularitat entre el públic àrab, per a quí va interpretar més de 300 cançons i va protagonitzar una quantitat molt important de pel·lícules força comercials de la industria egípcia. Les seves cançons, la majoria de tall romantic, lluny de l'ortodoxia de la Kalthoum, va convertir-la en una estrella dels 70, com a casa nostra podia ser una Rocío Jurado.
L'any 1960 es va afincar a Egipte, i des d'aleshores va viure sempre entre El Caire, Argel, i Paris, on no fa gaire va ser intervinguda d'un transplantament de fetge. El seu fill, Riad, va assegurar que malgrat l'operació, la seva mare gaudia d'un bon estat de salut, i que no havia patit cap malaltia greu abans de la seva mort.
Les seves despulles han estat traslladades a Argelia, on finalment descansa, i ens deixa amb la seva música inmortal per sempre.
1969 és l'any de debut de la cantant japonesa SAORI YUKI, i a l'hora és el títol del nou disc de PINK MARTINI (editat per l'EMI al japó i Naïve a Europa) que ha significat la renaixença de la carrera d'una de les cantants/actrius més grans i populars de la història moderna de l'Imperi musical del Sol naixent.
Des dels seus començaments, igual com van fer altres mites de la música pop a occident, com Cass Elliot (la Mama Cass dels Mamas & the Papas que també es va fer una carrera a la televisió com a presentadora de programes infantils), Petula Clark, Mina, Françoise Hardy, Sandy Shaw, Cilla Black, Nancy Sinatra, Dusty Springsfield, i a casa nostra Rosalia, Gloria, Jeanette, l'incombustible Paloma San Basilio o les folklòriques modernes com Carmen Sevilla, Conchita Bautista, o la Jurado mateix, (totes elles guarnides amb el "boato" ye-yé kitsch d'Augusto Algueró), va posar la seva veu lírica al servei de l'era daurada del rock dels 60 i 70, amb el tarannà més tendre, naïve de vegades, i tant vaporòs i sugestiu com permetien les normes de decència de l'època.
SAORI YUKI va començar la seva carrera discogràfica de més de 40 anys de trajectoria aquell 1969, amb el single "Scat in The Dark" que un bon dia del segle XXI va caure a les mans d'en Thomas Laurderdale, el pianista i director musical dels PINK MARTINI al llunyà Portland.
Avui dia SAORI YUKI te 63 anys, i a mí em recorda aquelles cantants d'standards mig retirades, que com les folklòriques i les Karines de torn d'allà, o les Nuries Feliu d'aquí, viuen dels records d'un temps passat que com a mínim, per alguns més que per altres, va ser més llustrós.
El cas és que, la casualitat que va fer que Thomas Laurderdale es fes amb l'exemplar del primer single de la Yuki, mentre buscava antigues cançons descatalogades per ampliar el repertori de la seva orquestra, ha acabat en un final molt més feliç del que es podria imaginar ningú, ni fins i tot la mateixa diva japonesa.
De fet, després del descobriment discogràfic de Laurderdale, l'any 2007 PINK MARTINI va fer un segòn pas d'acostament al pop vintage japonès, al incloure la cançó "Taya Tan" (un altre dels hits de la cantant) en el tercer àlbum ("Hey Eugene!") de la banda.
En la tasca de recuperació i redimensionament de velles cançons que porta fent durant més d'una dècada l'orquestra més exòtica, eclèctica i lounge del segle XXI, el fet que China Forbes versionés aquest mite del pop oriental, va significar el passaport directe cap el Japó, on tres anys més tard, van acabar protagonitzant una gira, i coneixent finalment a l'estrella de la cançó nipona, que els va proposar treballar plegats.
L'any 2011, després del tràgic tsunami, Laurderdale va convidar la Saori Yuki a Portland per fer un concert per recaptar fons per a les víctimes , i enregistrar la cançó "Yuuzuki", que van penjar a l'iTunes a títol benèfic, i que va servir per engendrar el projecte de fer un disc conjunt. En un principi, la idea original era que la cantant interpretés amb els Pink Martini algunes cançons japoneses de l'any que va representar el començament d'una gran carrera musical. Però, ben aviat, la discogràfica, i els mateixos Pink Martini van veure molt clar que la clau de l'èxit del disc estava en fer un recull molt més internacional, on a més de seduir el públic japonès, l'exòtica proposta, pugués arribar a un públic més enllà de les fronteres de l'illa.
D'aquesta manera, més enllà dels clàssics del mite nipó com "Yuuzuki" (que obre el disc), "Blue Light Yokohama" (cha cha chà dedicat a la ciutat on resideix des de fa molts anys), o "Yoake No Scat" (la més famosa del seu repertori), els productors van acceptar que els Pink Martini enregistressin l'exquisida versió en japonès de la cançó folk "Puff, el Drac Màgic" (popularitzada per Peter Paul & Mary i a casa nostra pels Falsterbo), el comiat mig recitat mig cantat i molt sugerent del vals-jazz "Is That All There Is", o l'inoblidable versió en llengüa japonesa del bossa-nova de Jorge Ben "Mais que Nada" (del que he triat penjar com a video del dia d'avui).
El disc pot resultar una freakada per alguns, i una autèntica delicia per aquell públic singular de gustos plurals que compartia la passió per l'exentricitat del "Fora de Catàleg" fins aquesta darrera temporada. Sigui com sigui, i malgrat que Catalunya Ràdio ha descatalogat el "Fora de Catàleg", continuaré compartint amb tothom que vulgui aquests exotismes sonors del SONORA que ens proporcionen els colors que sovint fan falta a la nostra vida quotidiana. I no hi ha dubte que aquest nou disc dels PINK MARTINI amb SAORI YUKI és un dels més curiosos de la seva trajectoria i d'aquesta temporada.
AVUI. DIA INTERNACIONAL DEL XIULET. Sonora regala una sel·lecció de 15 temes imprescindibles del xiulet musical. Cliqueu damunt el sel·lector de la llista d'Spotify d'aquí al costat i us ofereixo algunes de les peces més emblemàtiques de la història musical del segle XX, amb xiulets incorporats. AVUI, XIULEM PER UN MÓN MILLOR.
No tenia idea de la seva existència. L'acabo de descobrir aquest mateix matí llegint Le Figaró. Tanmateix no és un debutant. Al llarg d'una dècada ens ha ofert 5 LPs que pel que sembla no han calat gaire a fons. Ara, però, amb l'àlbum que acaba de sortir al mercat MON PREMIERE AMOUR es revel·la com una autèntica trobada. Cada nova cançó que escolto em recorda una intensitat molt similar a la del mític Jacques Brel. El single del disc és impressionant, però aquesta cançó, LA VIE CONTINUE, m'ha semblat excel·lent. Phillipe ha dit en una entrevista que per fí "ha trobat la seva veu de debò". Doncs, és una molt bona noticia, si aquesta veu sona així.
Sí. El nou àlbum d'Antony & The Johnsons ja és a punt. Sortirà al mercat aquest mes d'Agost. Es tracta de CUT THE WORLD el segòn disc legal en directe d'un dels artistes més controvertits del segle XXI. Aquest Antony Hegarty, adorat i odiat a parts iguals, que ara sembla que practica un tall simbòlic amb el món que l'envolta. Un tall silenciós que l'ha dut a publicar aquest nou disc sense entrar en l'estudi de gravació. Un punt i apart des que va començar la seva carrera el 1998. Un descans des d'aquell primer LP "Antony & The Johnsons" sense deixar de tenir presència en el món musical. I que segons he vist recull els millors moments dels dos concerts que va fer el setembre passat al DK Concert Hall de Copenhague.
La discogràfica diu que el disc continua la linia personal de meditació d'Antony sobre la llum, la natura i la feminitat. Però això pot ser producte de la mateixa filosofia mercantil que envolta sempre els seus treballs. La qüestió, i el que si que se sap del cert és que CUT THE WORLD inclou 12 temes amb Antony acompanyat de la Danish National Chamber Orchestra, i que a banda dels temes clàssics de la seva trajectoria ("Cripple nd The Starfish", "You are my sister", "Swanlights", "Another World", "Kiss my name", "Twilight", i d'altres, en aquest cas amb els nous arranjaments de Nico Muhly), hem de tenir en compte que el nou treball inclou un parell de novetats, entre elles, la gravació del tema que William Basinki va escriure expressament pel meravellós muntatge escènic de Robert Wilson (2011) anomenat "The Life and Death of Marina Abramovic", un poema plàstic-musical per la vida de l'artista serbia, del que us deixo aquest fragment, precisament on podreu descobrir aquesta nova i deliciosa interpretació del cantant britànic (amb aquesta posada en escena, qualsevol). Meravellosa.
SEA OF BEES estrena segòn àlbum. Julie Ann Baenziger tornar a encantar amb la seva veu fràgil, i el seu rock-folk adorable, seguint les penjades de Joanna Newsom, K.D. Lang, i d'altres floretes del gènere Indie. El disc ORANGEFARBEN és una veritable delicia de d'alt a baix, i el tema que l'enceta és magnífic per descobrir aquest personatge i la seva banda: BROKE.
KITTY DAISY & LEWIS, són els 3 germans Durham, els fills d'un guitarrista i tècnic dels famosos estudis Exchange Recording i la bateria dels punks The RainCoats. Van començar fa una mica més de 5 anys, quan ells encara no havien arribat a la majoria d'edat, i feien des de rockabilly, swing-rock, ska, country, al més pur estil retro, però amb un aire molt desenfadat, i sense cap mena de preocupació per quedar bé a les fotografies, ni als discos.
El seu primer disc, "KITTY DAISY & LEWIS", el que els va donar a conèixer, es va convertir en una autèntica sorpresa, quan recuperar aquests estils vintage a UK no estava ni de moda un altre cop. El 2008 van aparèixer en escena, amb els seus pares a la banda, amb el primer single, el "Honolulu Rock and Roll" que fa molts anys m'havia seduït amb la felinitat i l'exotisme d'Eartha Kitt.
Aquell va ser el primer contacte. El primer punt d'adicció a aquests mocosos que volien fer, a la seva manera, el que ja havien inmortalitzat els grans Louis Jordan, Elvis, Johnny Cash, Ray Charles, o Sam Cooke. Això sí, amb un cert interès a quedar a la foto com una mica destralers, com molt casual, com molt inexperts. És el sò del "tú també ho pots fer a casa", una experiència més tolerant en el primer àlbum, que no pas en el següent, el "SMOKING IN HEAVEN", sobretot tenint en compte que el cachet que fan servir per ser convidats a festivals i/o demanar una de les seves cançons per incloure-la en la banda sonora d'una pel·lícula val, a dia d'avui, i malgrat la crisi, ni més ni menys que 8000€. Un preu molt professional a canvi d'un saldo que deixa de ser graciós en el moment que conèixes aquest aspecte més fosc de la realitat.
Digueu-me que em fa molta ràbia no poder-los incloure en una feina en la que em feia molta gràcia poder tenir-los. Tanmateix, alguns dels seus temes, em continuen alegrant el dia, ni que sigui amb una mica de rock and roll a l'antiga d'actitut molt punky. Sóc un sentimental.
Iggy Pop. APRÈS. Després de què?. Després que el Rei del Punk ha fet 65 anys. Després que la vida de punk no l'ha deixat envellir com ell s'imaginava. Després del Punk... Trenet, Gainsbourg, Salvador, Nilsson, Piaf...
Fa temps que el mite de l'escena més radical anglesa es sentia abatut després d'una de les seves actuacions en directe. Li resultava dificil continuar amb aquest ritme a l'escenari, sense després recollir-se a casa seva com un avi amb les energies gairebé extingides. Malgrat la cançó d'en Neil Young, no es pot ser "forever young" eternament. I és així, com Igyy s'ha mig retirat en un suburvi de Miami, i fa una vida més tranquila, mentre continua treballant a l'estudi de gravació, i ara recorda velles melodies franceses que escoltava quan era petit.
El disc és una autèntica delicia. La seva veu gairebé mostruosa, envellida, tremolosa, però ruda, avellutada, i profunda com sempre, no es molesta a caure bé damunt el cuixi de plomes de melodies com "Les passantes", "Syracuse", "La vie en Rose", "La javanaise", "Et si tu n'existais pas", "Everybody's Talking", "Michelle" o "Only The Lonely". La combinació és meravellosa. És un altre d'aquells casos on la vellesa embelleix el talent d'una llegenda, com va passar amb Johnny Cash, i tants altres, que les seves veus guanyen amb els anys arrugues, i tonalitats, colors, i expressions que mani no ens hauriem imaginat anteriorment d'aquell artista. El disc, no és un disc de crooner, com aquells reculls d'standards d'en Rod Stewart, APRÉS és un retrat de l'últim IGGY POP, d'un home encara amb molta energia per ser combatiu i mantenir una actitut punk de cap cap munt, però de viure una vida més reposada i còmode com per poder continuar administrant el seu tarannà incòmode fins el final.
REVOLUTION és el single del nou LP de DR. JOHN, que sens dubte serà un dels millors àlbums de l'any. Produit per Dan Auerbach, i amb el baix potentíssim d'en Nick Movshon, que ha escrit alguns hits per a la despaareguda Amy Winehouse, i l'acaparadora de premis Adele (que ja cansa la veritat), a més de fer gira amb The Black Keys. El disc continua ple de grans col·laboracions com ara la Antbalas Afrobeat Orchestra, Lee Fields, Aloe Blacc, Wu Tang Clan, etc...
L'avi del Blues de Nova Orleans té 71 anys, i és el últim treball publicat des del TRIBAL del 2010 amb material nou, tot i que inclou algún clàssic com aquest REVOLUTION que ha tornat a regravar per a l'ocasió. El tema és brutal, i francament l'actualitat se'l mereix. Hem de fer que les coses canviin a millor, i la música sempre ajuda. Encara no està penjat a iTunes, però el podeu disfrutar via You Tube.
30 anys de la cançó de Paul MacCartney & Stevie Wonder EBONY & IVORY. Avui en versió assaig, mentre la tieta Pauline i la seva colla anaven cuinant a l'estudi la que seria la segona col·laboració amb el cantant de soul nordamericà. El document és molt curiós. Qui tingui ganes d'escoltar la cançó de debò que la busqui per a la xarxa. Està ple de videos i takes del duet.
MICHAEL KIWANUKA, la versió britànica reloaded d'en Bill Withers, Randy Newman i Otis Reading junts. Un sò que ens remet directament al soul i al jazz que es feia a sudàfrica als 50 amb grups com els Royal Players, els Orlando Six, en Lemmy Special Mabaso, la Nancy Jacobs and her Sisters, o els mítics Skylarks que van fer famosa la Miriam Makeba. En fí, jutgeu vosaltres mateixos. Elegantíssima cançó BONES per començar el dilluns ballant en una rajola.
+2LPs+portada+doble.jpeg)
La cantant argelina WARDA, diva de la música clàssica àrab, va morir d'una aturada cardíaca el dia 17 de maig en el seu domicili d'El Caire als 72 anys d'edad, segons han informat alguns mitjans egipcis.
