dimarts, 3 d’agost de 2010

DELICIES TURQUES 2010



Ja sóc aquí. Després del parèntesi de les vacances la música torna a sonar a Sonora.
I com és evident Turquia és la protagonista. He viscut, descobert i disfrutat un munt de música. Melòmens entranyables ens han fet girar a 33, a 45, i fins i tot a 79 revolucions per minut. Estambul és una ciutat que obre tots els sentits, i un dels més excitats, a banda és clar, de la vista, del gust, i l'olfacte, és sens dubte, l'oíde.

Müzeyyen Senar, Belkis Özener, Orhan Gencebay (l'Elvis turc que ja vam conèixer a "Cruzando el Puente", la super-estrella gai Zeki Müren, els virtuosos del saz, Asik Veysel, i Neshet Ertash, i moltes altres delicies turques han obert les nostres orelles, com deia la pel·lícula, i ens han enamorat d'aquest país, de la seva gent, i d'una ciutat tant màgica com deia la cançó d'en Marc Aryan (1966), que ens va presentar el senyor de la foto, l'Ergun Hiçyinlmaz, un gran col·leccionista que van conèixer a la seva botiga de Beyoglú, i gracies a la que he trobat la versió de la gran Kibariye.

No us la perdeu! És gegant. Millor dit, geganta!!!

diumenge, 1 d’agost de 2010

ROKIA TRAORÉ: L'ENCANTADORA DE SERPS ENLLUERNA L'AUDITORI

Sempre he pensat que l'Afro-Beat és un estil musical que el compromès i contundent Fela Kuti -ja mort fa anys-, ens va deixar a títol d'herència enverinada com "una arma de destrucció massiva" - que deia aquell-, i que amb els anys podria acabar amb gran part de la població blanca que tant mal havia fet a la seva terra. Vaja, que ben bé podia ser com una mena de venjança siciliana a l'engròs, que amb aquelles cançons de 20 i 30 minuts enceses en el ritme més frenètic, i amb les repeticions circulars hipnòtiques de qualsevol mantra jugant a favor en aquest cas del transit i l'exaltació física, a través de la dansa també, deixa sense alè, i si ens descuidem sense vida a tots els blancs que disfrutem d'aquesta música en aquest món ordenat i tant llunyà de la vella Àfrica.

Sigui quina sigui la finalitat de l'afro-beat, és brutal deixar-se arrossegar per l'emoció sincera i autèntica de la crida africana de músics i cantants tant integrals com la ROKIA TRAORÉ.

Ja fa molts anys que em vaig deixar seduïr pels discos d'aquesta encantadora de serps. Per mitjà de la seva veu aspre i avellutada a la vegada, i de la seva particular i suau manera de tocar la guitarra, al més pur estil de l'admirat Ali Farka Touré (conegut com el John Lee Hooker africà), molts dels que avui som admiradors incondicionals de la Roika Traoré, vam caure rendits als seus encants l'any 2000 quan va editar el segòn àlbum de la seva carrera, el titulat WANITA, amb el que va guanyar un munt de premis i va triomfar internacionalment.

Ara, fa un parell d'anys però, ROKIA TRAORÉ va editar un nou disc, el titulat TCHAMANTCHÉ,

amb el que es va consolidar com la més cool, moderna, i elegant cantant africana de tots els temps. El disc ha estat un veritable fenòmen musical. Més enllà de les llistes de discos de músiques del món, aquest àlbum ha trascendit, i ha recopilat bones crítiques per tot arreu. Avui és ja un disc de referència per a tots aquells que disfrutem amb la música del més vell dels continents. Tanmateix, TCHAMANCTCHÉ és un gran disc per si sol, sense etiquetes, sense segells, com la seva inclassificable autora.

Tot i així, més enllà de la seva curta però consistent discografia (4 LP's), molt pocs dels seus admiradors catalans l'hi haviem posat una imatge a l'artista més enllà de les portades dels discos, donat que fins el 2009 mai no havia passat pel nostre país. Girona van ser la primera ciutat catalana que va veure-la actuar per primer cop. I des d'aleshores molts dels que vam sentir parlar d'aquell concert hem somiat poder fer realitat aquest moment. Des del 29 de juliol, però, Barcelona ja ha estat conquerida per ROKIA TRAORÉ, ja que aquesta malinesa va fascinar en tots els sentits el públic que d'entrada ja l'adorava i que va presenciar una nit tant especial com la de l'Auditori que va inaugurar els Festival Mas i Mas d'aquest estiu 2010.

Con una pantera negra, o com la reina de les cobres, ROKIA TRAORÉ va pujar a l'escenari i va encetar el concert, sinuosa, prudent, gairebé silenciosa (sense ni tan sols presentar les cançons). A poc a poc, però, el seu talent indiscutible per començar a fer-se present amb solidesa, barrejant la tradició d'arrels africanes amb el blues, amb el rock simfònic al més pur estil Pink Floyd, amb la psicodèlia perquè no, i amb el Soul evidentment. L'alquimia de ROKIA TRAORÉ és impressionant. El sentit del ritme és aclaparador. Podriem dir que la nit va començar com una pel·lícula d'en Wong Kar Wai, i va acabar com un trepidant film de Tarantino. La seva intel·ligencia en la tria de temes és també exquisida. Va cantar cançons sobretot dels seus últims discos, però a més va tenir moments extraordinaris recordant la gran "Mama Àfrica" (la malauradament desapareguda Miriam Makeba) que sens dubte ha estat la inspiradora de la majoria d'intèrprets femenines africanes, i com no, de l'admirat també Fela Kuti, el "Rei de l'Afro-beat", gràcies a qui ens va regalar un esplèndit primer bis de més de 20 minuts anomenat "Kotedon", cantat en seu idioma natal, el bambara, i deixat anar amb la força d'un huracà.

Realment, és una sorpresa l'habilitat la d'aquesta deesa! És un bé escàs en aquests dies que corren. He vist molts concerts al llarg de la meva vida, i pocs tenen la complicitat, i la màgia de convertir-se en veritables vetllades especials i úniques. La del 29 de juliol va ser una d'aquestes nits que un s'endurà a la tomba amb el mig somriure sornaguer d'haver triat bé.

No sé quan hi haurà una altra oportunitat de veure en directe la bellesa exòtica d'aquesta dona de 36 anys esplèndida, la seva dansa captivadora, el seu cant de sirena negra, el seu compromís amb una Àfrica nova i digna -lluny de l'única solució de l'inmigració, -com va dir-; en fí, una artista completa, amb el magnetisme irresistible, i l'enorme talent de ROKIA TRAORÉ. Potser no serà aviat, però segur que no trigarà a tornar. Si us n'asseventeu que torna per aquí no us la perdeu. És una autèntica encantadora de serps. Veieu la fetillera en acció amb aquesta magnífica versió que va fer de "The Man I Love" en un concert a Holanda.



És cert que en el concert de Barcelona no va cantar la meravellosa versió del clàssic de "The Man I Love" de George Gershwin que va fer servir com a homenatge amagat a Billie Holiday (inclòs com a hidden track) en el disc "TCHAMANTCHÉ". Jo hauria plorat si ho hagués fet. Tanmateix, va valer la pena descobrir que més enllà del que deia el poster de promoció del concert que titllava l'artista com a diva de l'afro-beat, ROKIA TRAORÉ és molt més que això. No li calen etiquetes. És una gran DIVA de la música universal.