dilluns, 12 d’octubre de 2009

FANDO I LIS ó LES LLÀGRIMES DE FERNANDO ARRABAL

FANDO Y LIS, l'obra de teatre que Fernando Arrabal va escriure fa una mica més de 50 anys, que li va ser d'exhorcisme del seu exili, i del períple que el va dur a travessar una España franquista turbulenta arrossegat per sa mare i els seus dos germans a la recerca d'un futur més confortable o no tant convúls, ha tornat a Barcelona sota els designis de la Compañia Teatro de Cerca.

Quique Culebras, l'esplèndit director d'aquest projecte que ja fa anys que havia posat a tota la companyia camí del somniat Tar, els ha reunit a tots un altre cop (Jorge-Yamam Serrano, Laura Barba, Edu Telletxea, Carmen Flores, Pau de Nut, Aránzazu Molina, Paco Romero i Juanmi Molano) per reviure l'experiència catàrtica d'Arrabal que duu al grup teatral i al mateix espectador pels racons del desert de l'ànima humana en un viatge de desesperació per salvar-se de la foscor.

El resultat és teatre 100%. La posada en escena és hipnòtica, i d'aquesta manera aconsegueix que l'espectador entri en el malson dels protagonistes. A través d'una gènesi materialitzada amb les titelles de paper que els mateixos actors gesten i acaben donant vida i mort tot just abans de començar l'obra i durant la mateixa travessa, s'estableix un diàleg surrealista que farceix el text doloròs d'Arrabal de moments d'inspirada poesía. Això, sense oblidar les intenses interpretacions dels cinc actors en escena, i una especial Laura Barba que malgrat que encarna la impedida i tullida Lis, dota al personatge d'una fortalesa psicològica difícil d'oblidar.

La veritat és que FANDO I LIS és d'aquells petits-grans espectàcles que fan que encara ens quedi esperança per veure bon teatre a casa nostra. Teatre compromès, teatre d'emocions i sentiments, teatre fet amb les entranyes d'una gent que estima i viu per l'escena, res més lluny del mercat d'un teatre de consum que cada dia és més aprop de la televisió on els mateixos actors i directors d'aquests projectes no s'escarrassen gaire més del que han fet o han après en aquest mitjà que continua malbaratant carreres i carreres de futurs professionals. I és que no podem oblidar que el cavall Mr. Ed, els gossos Lassie i Rin-tin-tin, i fins i tot el dofí Flipper també van fer televisió una vegada. El teatre, sigui per fer riure o per plorar, és una altra cosa.

Com una altra cosa és també el circ de llegenda que acompanya Fernando Arrabal quan el dramaturg visita les televisions del nostre país. Com va dir ell mateix, no fa pas gaires dies, quan ens va permetre compartir amb ell uns ous amb papates en un restaurant de Barcelona, la gent d'aquest país el recorda per una borratxera a la televisió, igual com a França el recorden pel mastegot que li va donar a un presentador del Chanel Plus. És una pena que tothom que el crida a la televisió, fins i tot el mateix Buenafuente, només el convidi per fer el bufó. Algú s'ha plantejat mai acompanyar aquest intel·lectual magnífic amb una càmara per conèixer una mica millor el que hi queda, que és molt, dins el cervell d'aquest home de 77 anys que ha viscut un exihili, la censura de les seves obres, i una vida de celibat amb la seva pròpia Lis? M'hauria agradat veure un Arrabal més autèntic també a la televisió, potser més proper a la seva intervenció a la televisió brasilera que fa uns mesos va fer en el Late Night d'en Jo Soares (que us ofereixo que veieu al final d'aquest escrit), parlant dels seus amics, de la dramaturga Ruth Escobar, de Picasso, de com jugava a l'escacs amb Kundera, de música, o de com rebat la teoría que Cervantes no va ser mai "el manco de Lepanto".

M'agradaria que aquest país aparentment tant tolerant, i tant "open mind" perdonés aquell "enfant terrible" i ens donés l'oportunitat de conèixer l'Arrabal que han pogut conèixer els amics de Teatro de Cerca. Un home generòs i agraït, de conversa infinita, simpàtica, divertida i interessant, i que també s'emociona fins a les llàgrimes, com va passar després de veure el muntatge de FANDO I LIS que podeu veure al Tantarantana Teatre fins el dia 1 de novembre. Entre les llàgrimes que va deixar anar que "és el mejor montage de FANDO Y LIS que he visto nunca". I això que diu que n'ha vist 5423.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

SOUAD MASSI, UNA DE LES 1001 NITS A L'APOLO

Dimecres vaig tenir l'oportunitat de reviure l'encanteri de SOUAD MASSI, la cantautora argelina afincada a Paris, que amb dues hores de sensualitat, compromís, alegria, i orientalitat 100% mediterranea va seduir a una sala convençuda del seu talent i de la seva expressió.

La veritat és que no vull dir-vos gaires coses més d'aquesta futura gran veu de la cançó, si em permeteu dir-ho així, global. Una dona que va creixent en tots aspectes i que lluita cantant per la pau, pels drets de les dones, i per tot allò que encara cal revisar d'aquesta evolució mal entesa de l'humanitat.
En fí, no diré res més. Només us vull deixar com a penyora un video i la lletra de la cançó que em va fer enamorar d'aquesta cantant la primera vegada que la vaig sentir en directe, més o menys, en aquell estiu del Forum. Una cançó que en el seu idioma, l'àrab, explica la història d'una dona emigrada a europa que truca a la seva mare per explicar-li com li van les coses en el món del suposat progrés. Una cançó titulada YEMMA, i traduïda com "mare, t'he de mentir".
"Mare, t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
No em falta de res.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
No em fan falta diners.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
A fora ningú no m'insulta.
Mare t'he de mentir. Estic obligada, t'he de mentir.
Les llàgrimes no se m'escolent pel rostre.
Aquí fa molt de fred.
Ningú no em fa cas.
Com ho he de fer per quedar-m'hi?
I com m'acostumaré jo sola a aquest fred.

Mare, anyoro l'escalfor del sol.
Com ho he de fer?
Mare, l'ocell que viu en una gàbia.
No me'n ser avenir.
Si la terra arriba a parlar
Ella ens desterrerà.
La riquesa cau del cel,
i mentrestant hi ha gent que es mort de fam."