diumenge, 19 d’abril del 2009

BABEL... I LA RÀDIO QUE NO COMUNICA

Hi ha dies que un se'n va a dormir amb un propòsit, i l'endemà aquest propòsit queda sepultat per l'engruna més diminuta, per aquell instant,- breu com un pensament-, que fa que tot aquell desig s'esfumi amb la pressa d'un cigarret compulsiu.

Hi ha dies que un ha d'aprendre a entomar. Hi ha moments on s'ha d'estar preparat per deixar fer, i no actuar gaire. Potser per escoltar, com deia una cançó de la Maria Jiménez, "soroll", molt de "sò-roll".
Però, fins i tot hi ha estones per parar, per aturar-se, per borrar pensaments obsessius, i badar davant un no res meravellós plè de contingut, que amb més soroll anul.li l'altre. És així, com aquest migdia de dissabte s'ha produït el miracle, aquella fracció de segòn que ha fet que aquell pes que senties esdevingués un input sensorial que t'ha fet canviar d'humor... i t'ha tornat el somriure.

I això, precisament, és el que m'ha proporcionat la curiositat d'entrar a la capella del MACBA, on l'artista brasiler CILDO MEIRELES és l'objectiu d'una mena de retrospectiva que des de febrer, i fins el 26 d'abril es pot veure al temple de l'art modern barceloní.

Fa anys vaig tenir l'oportunitat de viure i veure el seu art crític i sensorial amb algunes de les seves obres que hi ha exposades permanentment al museu d'art modern de Río de Janeiro. Però, és cert també que la sel·lectivitat de la meva memòria va fer que em quedés amb aquell cognom arxivat en el disc dur, però oblidant l'obra que havia vist, i això sí, vinculant-la a una sensorialitat molt positiva, que des de l'inconcient m'ha fet traspassar la porta de la capella del MACBA que et permet capbussar-te en l'univers MEIRELES.

Tres instal·lacions, són les que ocupen aquest edifici d'una de les cantonades de la Plaça dels Àngels del Raval. Una de les més conegudes, la del cub de fusta en miniatura, que mostra la capacitat de l'autor per treballar els espais físics, i descobrir la grandesa del més insignificant. La segona, un passeig asfixiant entre núvols de pòlveres de talc, des de la fóscor gairebé absoluta a la llum d'una espelma, que t'enfonsa en un mar etèri de suavitat, i desperta un instint alliberador, que sense més raonaments m'ha provocat unes inmenses ganes de despullar-me i reboçar-me, com una croqueta, damunt d'aquella pols blanca directament relacionada amb un suau record d'infantesa.
Fins aquí, l'experiència, podía ser molt interessant, però res no hauria estat igual, sense arribar a la tercera instal·lació, la mítica BABEL (que em sembla que l'artista va crear l'any 2001), i que s'erigeix al final de l'absis de la capella, com si es tractés d'en Hall, el cervell del 2001 d'Stanley Kubrick, una torre d'uns cinc metres d'alçada feta de ràdios de totes les èpoques, sintonitzades a freqüències diferents, que deixen anar centenars d'emissions, músiques, paraules, interferències, pitos, sons greus i aguts a la vegada, en un caos des de la distància, que permet desfer o aclarir des de la proximitat. Una veritable torre de Babel, que ens permet reflexionar sobre el pitjor dels mals de la societat contemporània: la incomunicació.

I és que malgrat que la teoría la tenim tots més o menys aprovada, encara avui, i pel que sembla per molts anys més d'aquest segle XXI i potser fins i tot d'un altre mil·leni, els èssers humans estem condemnats a no entendre'ns, a no parar l'orella, a no afinar l'oíde, i encara més a desentendre'ns dels altres sentits, que fets servir amb intuició, sentit comú, o simplement activats amb la facilitat de pitjar un ON per comptes d'un OFF, ferien possible l'harmonia i el diàleg, més enllà d'una utopia.

Avui, que la ràdio, o la majoria de mitjans de comunicació, s'han convertit en un rec automàtic d'informació, de servei, i que ha perdut gran part de la seva capacitat sensorial, de la seva eina més valuosa i creativa, d'usar l'art de la sugestió, per moure i remoure consciencies, per fer vibrar, reflexionar, crear interrogants, entretenir creativament, i anar molt més enllà del periodisme d'oficina que l'ha vampiritzat, l'experiència de voltar i escoltar el monument a la incomunicació d'en CILDO MEIRELES és imprescindible, i necessari.

La ràdio i la comunicació... quin gran tema. Potser no cal ni filar tan prim. La comunicació... quin gran tema. I que dificil resulta, de vegades. Crec que val la pena aturar-se, i posar-hi els cinc sentits.

diumenge, 5 d’abril del 2009

... I PER PASQUA, LA RESURRECCIÓ

Havia de ser per Pasqua. Després de aquests mesos d'hivernació i catalepsia escrita, SONORA ha ressucitat! Igual que el déu Osiris, com Mitra, com Jesús, com Llàtzer, o com els anomenats zombis dels practicants de vudú, després de combatre amb sal una bona dosi de tetrodotoxina, SONORA torna a caminar.


I ho fem amb un tresor aconseguit per un altre dels exploradors que de vegades caminen per Sonora. Es tracta de l'amic Pau, que fa uns dies, mentre es preparava el "Erbarme Dich Mein Gott" de la Passió segons Sant Mateu de Bach, per interpretar-la damunt de l'escenari, dins la darrera angoixa escènica d'Angelica Liddell, "Anfaegtelse" (estrenada a Bilbao el primer cap de setmana d'abril), em va regalar aquest moment musical gloriós que ara vull compartir amb vosaltres.


No és la primera vegada que parlem de Bach al Sonora. I és que al mestre J.S. Bach se li ha fet de tot. Jo crec que se l'ha beneït, i se l'ha humiliat a parts iguals. Segles d'història han permès ambdues coses, i especialment en els darrers 50 anys, on l'hem escoltat amb enregistraments tan puristes com agosarats, elevant en ocasions les seves obres a l'altura del Paradís, i d'altres arrossegant-les cap els inferns més insoportables.


Els taumaturgs de la música popular actual han ressucitat Bach també de totes les maneres possibles. Com si es tractés d'un laboratori d'experiments amb ratolins, Bach ha estat injectat amb tota mena de virus més o menys nocius, produïnt mutacions també més o menys afortunades. Ha passat pels chorinhos brasilers (Camerata Brasil, o Altamiro Carrillo), per l'experiència africana (Lambarena), se l'ha arrossegat pels clubs de jazz (Jacques Loussier, o ), se l'ha convertit en una mena de Frankenstein de l'electrònica (Mike Mills), se l'ha empeltat amb el duende del flamenc (Miriam Mendez), fins i tot se l'ha prostituit amb tota mena de cantants i estrelles de pop (Amanda Lear, per posar un dels pitjors exemples)...


Sigui com sigui, i com diu un altre Pau amic meu: "cada vegada que escolto alguna de les teves fussions, només aconsegueixes que m'agradi més escoltar el Bach original, vaja, l'autèncica essència del Bach clàssic". Bé, doncs, per contra de fer-me sentir malament l'amic purista, em fa feliç pensar que hi hagi gent que descobreixi o s'enamori de Bach escoltant qualsevols d'aquestes mutacions que deia.


Però, la veritat és què, a hores d'ara, aquest Pau II, encara no ha escoltat el disc del que us vull parlar avui. Es tracta de l'àlbum THE ARABIAN PASSION ACCORDING TO J.S.BACH, del SARBAND & FADIA EL-HAGE MODERN STRING QUARTET, que a través del gust exquisit del seu director, Vladimir Ivanoff, aconsegueix un proposit dificil d'assolir en aquests dies de beligerancia absoluta que còrren.


Amb la clara idea de construir un pont entre la cultura europea, i l'orient, i alhora entre jueus i àrabs, la SARBAND ENSEMBLE va nèixer l'any 1986, just quatre anys després de la primera invasió del Líban. Durant aquells anys d'alta tensió a l'Orient Pròxim els musics del quartet de Munich van començar a investigar en la música medieval de les dues cultures, i van editar els primers discos: MYSTÈRES, CANTICO, MUSIC OF THE EMPERORS, i EL LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT. Des del 1994 no havien enregistrat res més, dedicant aquests anys fins ara a fer concerts, i a estudiar altres maneres més reveladores i compactes de fusionar la música religiosa d'orígens tan diversos.


D'aquesta manera, amb l'expèriencia de barrejar damunt l'escenari salms jueus, cristians, i musulmans, Ivanoff i els intreprets de la SARBAND, van trobar la clau per dur arreu del món un espèctacle que feia possible l'impossible: silenciar les armes que s'havien aixecat en nom de tots els déus, i fer que el públic prengués conciència. Una molt bona manera, i ves per on, positiva (que sembla ser que també és possible), constructiva, exemplar (de donar exemple), en fí, amb tot l'AMOR que es pot destil·lar d'un llenguatge universal com és la música, que té un únic idioma, el de la pau, i que igual com és capaç d'interpretar Bach en àrab, aconsegueix fer esclatar els murs més alts sense ni una gota de pòlvora, ni una escletxa d'odi.


Però, tot això són només paraules, i com ja sabeu, SONORA és un estat de la ment, que entre moltes altres coses persegueix la pau, i la felicitat, de dins cap a fora, començant pel respecte d'un mateix, i evidentment dels altres. Potser és filosofia de butxaca, però molt em temo que només així podrem somniar que algún dia aquest món arribarà a ser millor.


Potser aquest dia sonarà aquest ERBARME DICH MEIN GOTT de la Passió segons Sant Mateu de Bach, interpretat per la SARBAND & FADIA EL-HAGE STRING QUARTET.




ESTANDO CON... EL JAZZ DE CARITA BORONSKA

Fa un temps no ho hauria dit mai. Quan em parlaven de My Space, em venia un atac de mandra galopant, pensant en una altra xarxa social més que només serveix per lligar, deixar de veure els amics de carn i os en un cafè, recuperar vells coneguts que no et feia cap falta reveure, i penjar les palles mentals, sovint poc interessants, de tutti quanti.

La qüestió és que després de posar-me a treballar en la nova pel·lícula d'en Cesc Gay, i fer recerca rera recerca de bandes noves de pop, jazz i estils diversos, vaig descobrir una eina de treball realment vàlida. My Space em va donar una oportunitat única, a banda de deixar-me la paciència, els meus ulls, i fins i tot l'esquena davant la pantalla del PC. Aquesta xarxa espaial on hi cap tot, té un molt bon lloc reservat per els artistes de tota mena, i per tots aquells músics que busquen un espai on penjar les seves propostes lluny de les grans discogràfiques vampíriques, i molt més aprop del que és el veritable negoci de fer i viure de la música.
Fent la rata de la xarxa, i saltant de pàgina a pàgina, d'amics dels amics, i escoltant, llegint, i escoltant més encara, vaig descobrir gent tant interessant com la cantant de jazz que avui us vull recomenar.



Es diu CARITA BORONSKA (en realitat Annika Carita Boronska). És compositora i cantant de jazz. Va nèixer a la ciutat d'Uppsala, a 70 kms al nord d'Estocolm, en la Suecia que a banda dels Abba ha nodrit als amants del jazz europeu d'una llarga tradició de músics i interprets d'aquest gènere.


El cas és que aquesta jove artista escandinava fa un any que va editar el seu primer àlbum. Un disc excel·lent titolat JAZZUALITY, que és el resultat de viure a Madrid (des de fa uns 10 anys) i barrejar-se amb músics de l'àmbit jazzístic del nostre país.


CARITA BORONSKA va començar els seus estudis de música a Dinamarca, i els va completar al Berklee College of Music de Boston, per acabar al nostre pais formant algunes bandes, guanyant premis com a compositora novell, dedicant-se a la docència, i treballant en publicitat, des d'on es va fer prou popular gracies a l'anunci de Movistar on apareixia ella cantant una cançó a la seva banda des del seu mòbil.

TV i cinema han estat les rampes de llançament d'aquesta nova veu del jazz de casa nostra. Els més cinèfils podràn recordar la versió del tema de Sony Bono, "The Beat Goes On", que va servir de capsalera de la comèdia "La Gran Vida", i que ha tornat a enregistrar en el seu àlbum de debut. Però fins aquí tot estaria dit si en el disc només hi hagués aquest gantxo. La veritat és que quan fas la primera escolta de JAZZUALITY un s'oblida ràpid d'aquell petit èxit de fa anys, i queda captivat pel so elegant i sofisticat de qualsevol de les sis cançons que ella mateixa ha composat ("In Your Eyes", "Crazy World", o "Take the Day Off" entre d'altres), a més és clar, de les obligades versions que s'inclouen el disc, i són dignes de fer-li esment.
Atrevir-se a interpretar el "My Funny Valentine" de Rodgers i Hart (tota una prova de foc per a qualsevol cantant de jazz que es preui), i sortir-ne victoriosa, ja és tota una fita. Però a més, aconseguir fer una versió del "Come Together" dels Beatles sense que ens adormim (la veritat és que molt pocs cantants han aconseguir revisar aquest clàssic fent-nos sentir que valia la pena fer-ho), o recuperar sense vergonya aquell mític hit dels 60 del mestre Augusto Algueró, que va anar al Festival d'Eurovisió de la mà de la Conchita Bautista, i que molta més gent recordarà gràcies a l'eterna versió cinematogràfica de Marisol al film "Ha llegado un ángel", és sens dubte, un molt bon auguri pel futur de la carrera d'aquesta nova dona del jazz, tant escasses com poc valorades, per cert, en el nostre pais.

Es per aquesta raó, i per compartir amB tots vosaltres la "tonteria" de la primavera, que he triat la CARITA BORONSKA, el seu disc de debut, JAZZUALITY, i el video d'aquesta cançó (que podeu, a més, comparar, si teniu nassos, a títol de curiositat, amb els dos videos dels originals de la Bautista i de la Marisol).

UN DEUTE AMB L'OPERACIÓ OCAÑA!

S'ha acabat l'inactivitat. SONORA torna a caminar, i després d'aquests mesos de congelació, la primavera i el desgel comença a produir els seus fruits, entre els quals hi ha alguns deutes amb amics com en Pere Pedrals, i la seva galeria LA ROSA DEL DESERT, que malgrat la crisi continua produïnt cites d'Art interessants al Raval.



Tanmateix, fa uns dies, en Pere em va enviar un vídeo fotogràfic, que ell mateix ha muntat, de la jornada del 15 de novembre, que va organitzar per a la beatificació simbòlica de l'artista. No és el vídeo testimonial que va fer la Violeta Gómez i que es va poder veure a la galeria, però si veu assitir a aquella processó, us agradarà veure aquestes fotografies muntades del sarau.


Només heu de clickar aquesta adreça del facebook d'en Pere i l'Ocaña tornarà a sortir al carrer per vosaltres.
Llarga vida a tots els ocañes!
http://www.facebook.com/video/video.php?v=78682697089&comments=