dimecres, 26 de setembre de 2012

ADÉU A ANDY WILLIAMS




Una de les veus més agradables de tots els crooners que hi ha hagut mai, ha desaparegut. 

ANDY WILLIAMS, un dels cantants més nominats als Oscar, avui, ha passat a formar part de la història d'una època daurada extingida totalment. 

Títols com "Moon River", "Where Do I Begin" de Love Story, "More" de "Mondo Cane", o aquest meravellós "The Shadow of Your Smile" del film "Castillos de Arena" (dramón espectacular de Liz Taylor i Richard Burton) van convertir ANDY WILLIAMS en un estrella de la televisió i del showbiz, realment imprescindible.

 Mai no va ser ni Sinatra, ni Bing Crosby, ni Dean Martin, però tanmateix, va ser una gran veu com ells.

diumenge, 16 de setembre de 2012

LA RARESA COMPARTIDA D'UN GEGANT: LOVE THIS GIANT

Al llarg de la història, els gegants sempre han resultat ser èssers excèntrics i capritxosos. Sovint, els han inmortalitzat com grans fagocitadors de nens, animals, i princeses amb una facilitat innata al seus tarannàs. Això és el que gairebé tothom, dins el món musical, esperava que passés amb aquest projecte que DAVID BYRNE (el gegant del pop més intel·ligent i colorista dels 80/90, i enginyós productor musical) acaba d'enllestir i presentar amb l'ANNIE CLARK, la gèlida veu cantant dels ST VINCENT.















Des que s'ha editat el disc, he llegit de tot sobre LOVE THIS GIANT. Que si cadascú anava a la seva bola, que si el mestre dels Talking Heads, s'ha imposat amb el seu segell extravagant, que si els arranjaments d'uns metalls, i unes cordes sintètiques no són dignes d'un productor de la talla de Mr. Byrne... En fí, jo no repetiré tots aquests arguments, dels que provablement, potser podria estar d'acord, amb molts d'ells... el que si que em sembla necessari destacar és que la majoria de les cançons del disc són boníssimes, com ja ha dit algú per la xarxa: IMPRESCINDIBLES!!!

No hi ha dubte que un disc de col·laboració de 2 artistes, fora de comptades excepcions, acostuma a sortir un, allò que es diu vulgarment, "quiero y no puedo"... sobretot perquè sempre hi ha un estira i afluixa entre els dos fenòmens musicals, de vegades amb tantes diferències que resulta practicament  impossible la seva fusió artística. És cert, també que avui dia aquests projectes es fan via internet, un cada punta del món, i amb moments, i universos, absolutament dispars, i dispersos. No tinc cap indici, que LOVE THIS GIANT s'hagi produït d'una altra manera, això sí, les cançons diuen que les han treballat junts, i si més no hi ha una clara intenció per treballar un sò nou, diferent del que caracteritza ambdós veus cantants.

Malgrat els esforços de maquillar aquest disc 50% Byrne 50% Clark, amb aquests arranjaments tant criticats, jo vull trencar una llança per l'aposta sonora dels dos personatges d'aquests disc plè de grans errors i petits tresors de poesía sonora intel·ligent.

Cançons com WHO, i el seu aire de pop dissonant i minimalista 100% Talking Heads, DINNER FOR TWO, ICE AGE, LAZARUS, OPTIMIST, LIGHTING, o el monumental I AM AN APE (provable homenatge a les estructures de metalls dissonants Bernard Hermman, i Charles Ives), converteixen aquest LOVE THE GIANT en el disc que ens agradaria que hagués fet amb Bjork. Sempre és una qüestió de gustos, però és que entre la islandesa i la nordamericana, no hi ha color.

Sigui com sigui, LOVE THIS GIANT és una proposta que no deixa indiferent, i avui dia, en el mercat musical, això és una cosa tant rara com extrany pugui semblar aquest disc. Aquí el Sonora, el disc de DAVID BYRNE & ST VINCENT és el millor del que ens ha caigut a les orelles aquest mes de setembre... Una raó per continuar estimant l'esperit optimista, sempre innovador, i gegant d'en Byrne, i tornar a omplir de bona música aquest blog.