dimecres, 27 d’octubre del 2010

LA INESGOTABLE SHARON JONES.

El dia que els USA arribin a la lletra S a l'hora de batejar un cicló d'aquests que castiguen les tardors nordamericanes, s'ha de fer justicia i posar-li SHARON, sense dubte en el que seria l'homenatge 100% merescut aquesta Sister Soul que ahir va sacsejar la mítica Sala Apolo de Barcelona.

Barreja de King-Kong, James Brown, Tina Turner, la seva admirada Marva Whitney, i una Lola Flores (que ni ella sap que duu per les venes), l'huracà SHARON JONES va passar per segona vegada per la sala del Paral·lel, convertint l'Apolo en una autèntica sucursal del mític temple del soul i el R&B de la ciutat de Nova York.

No estavem al carrer 128 de Harlem, però ahir Sharon Jones va treure tot el que teniem de negre el públic totalment entregat que vam assitir a la cerimònia d'aquesta deesa del Soul.

No és una nena. Ja té 56 anys, però no hi ha cap mena de dubte que a dia d’avui és el relleu dels grans mestres de la música negra dels anys 60 i 70. El seu show, impecable, és el testimoni de com es feia la música dels grans herois del funk, i el Rhythm & Blues quan encara estava per consolidar la industria, els fenòmens de masses, i el consum aborregat de música que ha acabat amb el més autèntic de la professió.
Sharon Jones és professional de cap a peus. La combinació de la seva veu espectacular, i la seva electritzant i turbulenta manera de ballar, que belluga des del dit gros del peu, al darrer cabell de la seva convulsa melena, sense oblidar tots i cadascún dels "flecos" del vestit homenatge als alegres anys 20 i totes les dives de l'era daurada de la black music, és digna de passar a la història.


I és que després de molts anys, estic segur que els que hem vist alguna vegada SHARON JONES, recordarem aquesta vetllada com alguna cosa important dins el món de la música. Un antídot excel·lent contra les tonelades de merda consumista que ens col·loquen, i de tots els gats per llebres que ens venen sense parpallejar.

És la mateixa SHARON JONES, aquesta senyora de Georgia que, amb aquesta veu, i aquesta potencia bàrbara arrebatadora, va començar a treballar també com a corista, quan era una absoluta desconeguda actuan amb Lou Reed, Michael Bublé, David Byrne, o amb els mítics Soul Providers dels 90, molts anys abans que ningú es pogués imaginar que acabaria triomfant com a solista i prima dona indiscutible del que ja s’ha anomenat com la nova generació dels revivalistes del sò soul i funk dels anys 60 i 70.

SHARON JONES és única, i la seva banda també, el ja mítics THE DAP-KINGS (que van ser en part els responsables de l'èxit d'Amy Winehouse), acompanyats de la colla d’instruments de col·leccionista amb els que han reviscut el sò autèntic i genuí de les bandes de l’època daurada del soul, han tornat a deixar el públic que la va veure a l'Apolo amb les ganes de passar amb ella, com diu un dels seus èxits "100 Days, 100 Nights" més moguts al ritme frenètic d'allò que es va inventar el padrí del soul.

I si no vau poder ser allà, per veure l'amplissim catàleg dels balls de l'epoca (des del famós chicken dance, al nadador ofegat homenatge a Tina Turner, al xarleston, al soul train, o fins i tot al flamenc típical spanish), i de tota l'extensa gama de convulsions i espasmes de l'artista, teniu el testimoni que vam gravar en Pau i jo. No us el perdeu. No té gaire bona qualitat, però paga la pena.



Thanks for everything Mr. Jones.