dissabte, 29 de maig del 2010

EL PRINCIPI MATEMÀTIC D'ÀLEX TORÍO



Han passat 4 anys des del darrer disc de l’ALEX TORÍO. Massa temps sense cançons noves de l’únic professor de matemàtiques que he aguantat a la meva vida, i que fins i tot m’ha fet plorar alguna vegada, i no precisament per mort d’aquesta materia que no vaig acabar d’entendre mai, i que no hauria pogut superar sinó hagues estat per un bon amic que me les va fer entendre, amb molta paciència.


Així, doncs, l’ÀLEX TORÍO, el català amb la veu més semblant al paper de vidre, o a la barba de dos dies que hi ha a casa nostra, a més de fascinar-nos amb les noves cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA, ara passa comptes a aquest món, com ja ens tenia acostumats, per demostrar que malgrat que podria ser molt millor i més habitable, en principi encara hi ha una escletxa d’esperança per continuar fent tota mena d’operacions per quedar-nos-hi el més a gust possible.



I la veritat és que el professor Torío n’ha fet forces d’operacions darrerament. En aquests quatre anys ha viscut un elevat nombre de canvis en la seva vida. El més abismal de tots ha estat convertir la seva existència d’unitat absoluta en un conjunt binari amb Empar Moliné, la seva parella, combinació de la que en va resultar la seva filla Ginebra, i molts més canvis encara, que es van multiplicar de forma exponencial, com és la marxa del barri del Raval, la caiguda de l’Imperi Sinnamon (el segell que va editar els dos darrers discos), i com és lògic, la recerca d’una nova discogràfica, entre d’altres…


El cas és que, després d’instal·lar-se a Sant Cugat, on es va muntar un petit estudi i un bar per poder enregistrar les seves cançons i pendre copes amb els amics sense sortir de casa, han passat quatre anys i moltes hores davant del seu piano, per poder presentar les 18 cançons d’aquest PRINCIPIA MATHEMATICA que finalment distribuirà el segell PICAP a partir del dia 31 de maig, la data prevista de sortida del disc a la venda.


Així doncs, espero que quan publiqui aquest text ja pogueu escoltar el disc, bé sigui per internet, o bé físicament. Val la pena. No us en penedireu. PRINCIPIA MATHEMATICA, el cinquè àlbum oficial d’aquest prolífic, i inspirat cantant i compositor català, professor de matemàtiques d’ofici (d’aquí l’homenatge al tractat d’en Bertrand Russell amb el que ha batejat el disc), i cronista més aviat apocalíptic dels temps que corren.


Un bon i admirat amic, l’ÀLEX TORÍO, que com sempre continua fent gala dels seus referents, Tom Waits i Bob Dylan, en aquest cas però, per oferir-nos un dels discos més existencialistes de tots els que ha enregistrat fins ara.

Un àlbum amb 18 cançons, enregistrades entre el 2004 i el 2010, on l’Àlex li fot canya a aquest món dehumanitzat, de gent cada cop més tancada en sí mateixa, de ciutats convertides en parcs temàtics, de l’era de la TV, d’una època de paraules buides, de vides bullides, de nostàlgies que esdevenen càrregues, de rellotges que còrren massa depressa, de gent que se sent extranya en un món ordinari, d’aquesta mediocritat que envaeix “el millor dels món possibles” que deia Voltaire… en fí, un disc molt personal també, enregistrat als estudis de casa seva, entre Dry Martinis fets al home-bar, molta conya amb els seus músics i col·laboradors, com la Maria Bennassar dels Blueberry Hill amb qui ha fet el duet “The Farm of Horrors”; un sò molt elaborat que va del folk, al rock del Doors, al grunge gairebé, i a l’indie més naïve, amb joies com “Ugly In The City”, “Life Is a round Trip”, “Enjoy Mediocracy”, o “Waiting On The Deck”, i això sí, molt d’amor, i moltes queixes optimistes també, entre jocs i riures de l’Empar i la Ginebra, que fa el seu debut a la cançó “End Of War Against Me”.

Més enllà de tot plegat, però, hi ha la cançó que obre el disc, “It Works”, que malgrat que em sona diferent a la resta, i em recorda un ÀLEX TORÍO de ja fa uns quants anys, fa flaire de single. Espero que amb aquesta cançó, i amb la distribució del segell PICAP molta més gent descubreixi el talent matemàtic de fer cançons que et toquen la fibra, com ja hem experimentat amb els àlbums "The Lame Fiancée" (d'on hem extret el video penjat), "Last Year's Man" o el genial "Magic Wand Side Effects". L'Àlex s’ho mereix.


I si la lògica matemàtica, de Russell precisament, diu que un axioma no és necessariament una veritat evident, la fòrmula ben formada d’ÀLEX TORÍO, utilitzada en aquest cas en la darrera deducció musical de l’autor del disc PRINCIPIA MATHEMATICA, ens permet arribar a la conclusió que no calen gaires operacions per adonar-se el número que li correspon a aquest compositor encara poc conegut.


Potser és que en aquest món musical de tantes llistes, rankings, i estadístiques falses o arreglades, algú s’ha oblidat de comptar amb el cap, i ha passat per alt que l’ÀLEX és un Nº1 de debò que mereix ocupar el seu lloc. Espero que el "Principia Mathematica" de Bertrand Russell faci justicia.

dimecres, 12 de maig del 2010

LA GRAN NIT WAINWRIGHT DEL LICEU

11 de maig del 2010. Malgrat que no va voler cantar "Barcelona", perquè l'última vegada que l'artista va ser en aquesta ciutat la va interpretar amb la seva mare, va ser una nit irrepetible. Una vetllada realment extraordinaria en una ciutat que Rufus ja reconeix com una de les places amb el públic més entregat de les que ha visitat. En mig d'un tour que està duent a Rufus per tota Europa, el cantautor canadenc es va despullar emocionalment per tota l'audiència del Liceu, en un concert en dues parts que el va retornar a la imatge més humil i humana de l'excel·lent pianista i compositor dels primers discos dels 90, després de tota aquella mena d'excessos viscuts amb els concerts del Palladium dedicat a Judy Garland, la fallida òpera Prima Dona, i altres deliris de grandesa successius.

És evident que la mort de la seva mare, la Kate McGarrigle, ha marcat un punt en la seva carrera, i en la seva vida. Amb aquest dolor recent encara sota la pell, Rufus, ens ha ofert un dels discos ("All Days Are Nights: Songs for Lulu") i de retruc, un els seus directes, més intensos i sincers de la seva carrera. Amb aquest concepte, la cara més frívola de l'artista sobrat i genial que hem vist en altres ocasions, no va aparèixer poc més que discretament en una segona part del concert farcida dels grans èxits de la seva carrera. Abans, però Rufus ens va oferir un autèntic primer acte teatral al 100%, exquisit, rigoròs, pulid, impecable... on va aparèixer en escena com una Macbeth o una Norma Desmond grotesques, habillat amb un vestit d'època de cua negre, amb tocat de plomes negres, i un rostre ieràtic que no permetia ni tan sols l'aplaudiment (tal i com se li va demanar a l'audiència abans de començar el show). Sense dir una paraula, solemne, sobri, i sense un milímetre més d'afectació que la que calia, va encetar la primera part amb l'excel·lent "Who Are You New York", desgranant una darrera l'altra cadascuna de les cançons que formen el seu darrer treball discogràfic.

L'aparent excentricitat de l'autor, per gran part de l'audiència, es va convertit en tota una experiència, en un ritual, en un dels grans moments de la seva carrera i de tots els seguidors de Rufus Wainwright. Fins i tots, a aquells detractors del nou disc es van deixar seduir pel talent indiscutible d'aquest home darrera el piano. Va ser una primera part inoblidable, que acte seguit va rematar amb la "colección de favoritas" que deia aquella cançó d'en Miqui Puig, esquitxades de la sorna i el seu humor absurd al que ens té acostumats, i que va servir per lligar vells èxits com "The Art Teacher", "Poses", "Cigarrets & Chocolate Milk", "Leaving in Paris", "Complaine de la Butte", i molts altres recreats per a veu i piano sols, amb uns arranjaments que sovint ratllaven la inspiració clàssica de grans mestres com Falla, Albeniz, Rachmaninof, Ravel, o Txaikovski, com ell mateix va citar. De fet, malgrat el detall que va voler compartir amb nosaltres, que remarcava com li havien disposat el piano entre dos relleus de Wagner i Verdi a banda i banda de l'escenari, el compositor no es va sentir en cap moment aclaparat per l'atmosfera del Liceu. El talent de Wainwright que l'artista va lluir com qualsevol dels grans, fins i tot quan va interrompre alguna cançó perquè se li anava el tò, i la va reemprendre amb absoluta naturalitat, i una gran complicitat amb el públic, que va sortir encara més enamorat, si cap, de l'estrella del pop.


diumenge, 9 de maig del 2010

EL FIL DE LA MEVA VIDA: LES COLPORTEURS

Hi ha vegades que un te la regla mental, que és queixa de tot, que si la feina, que si la pluja, que si l'avorriment... que no hi ha res que li agradi, de cine o teatre, que tot és un dejà vu, que li falten estimuls, i que malgrat no tenir cap excusa per ser menys feliç que sempre, l'astenia primaveral marca el pas de la seva vida amb el mateix ritme arrossegat d'un rellotge rovellat. D'aquesta manera, encara que no us ho creieu, vaig arribar diumenge passat, sense gaire energia ni gaire bon humor, a la carpa de la companyia francesa de LES COLPORTEURS que hi ha a la plaça Margarita Xirgu del Mercat de les Flors.

Segons el programa de mà, l'insitència i la intuició d'un amic, estavem davant aquella carpa de circ per conèixer la proposta sincera i poètica de l'Antoine Rigot, i la seva passió pel funambulisme i per la dansa. Ningú no ens imaginavem fins a quin punt ens impressionaria.

Vam entrar dins. Es va fer fosc. I quan es va tornar a fer la claror, la llum dels focus ens va posar l'ànima, el cor, l'estòmac, els peus, i fins i tot els collons damunt un fil d'acer de dotze milímetres; damunt aquest camí màgic impossible que tant bé coneix l'Antonie i la seva companyia. El mateix fil que tantes i tantes vegades ha estat utilitzat com a metàfora de la vida, i que el director d'aquesta companyia ha reinventat i convertit en un espectacle elegant, extremadament delicat, apassionat, i vigoròs, amb la lírica de la dansa i el tò nostalgic del circ a parts iguals, per fer-nos complices de la seva experiència de vida.

I és que Antoine Rigot i la seva companya sentimental, l'Agathe Olivier (la funambulista de les sabates de taló), van fundar la companyia LES COLPORTEURS l'any 1996. Amb el seu primer espectacle, FILAO, van assolir el reconeixement internacional, que malauradament es va interrompre quatre anys més tard, quan l'Antoine va patir un greu accident que el va allunyar forçosament de les pistes i del camí suspès sobre el que havia après ha volar després de molts anys d'entrenament, del que s'havia enamorat, i sense el que aparentment semblava que la seva existència no tingués sentit.

Afortunadament però, quan un descubreix que pot caminar, que pot volar, del cable i que pot somniar com es passeja damunt una ombra, enten que no hi ha res que el pugui aturar. No hi ha res impossible per difícil que sembli.

Així ho ha demostrat l'Antoine que amb aquest LE FIL SOUS LA NEIGE ha reemprès la seva activitat artística com a director escènic, creant un espectacle complert, emocionant, i admirable amb el seu equip de 7 funambulistes d'arreu del món fan d'aquesta disciplina un art que va més enllà del virtuosisme.


LE FIL SOUS LA NIEGE romandrà a la carpa de la Plaça Margarita Xirgu del Mercat de Les Flors de Barcelona fins el diumenge 23 de maig. Allà us esperen en Florent Blondeau, la Sanja Kosonen, l'Andreas Muntwyler, en Julien Posada, la Molly Saudek, l'Ulla Tikka, l'Agathe Olivier i el mateix Antoine Rigot, que ballaràn al ritme de les acrobàcies musicals també dels WILD MIMI ANTIGROOVE SYNDICATE, i no tinc cap dubte que us arrencaràn algunes llàgrimes d'emoció en posar la vostra vida sospesa damunt el fil, i recordar-nos que cal fer tots els equilibris que calguin per viure-la amb intensitat.


LE FIL SOUS LA NEIGE - LES COLPORTEURS
Open-Arts



diumenge, 2 de maig del 2010

YEAH! YEAH! EL CRIT INSPIRAT I INSPIRADOR D'UN HOME NEGRE


Trequem el silenci de Sonora amb un crit!
Ha arribat la primavera, i tot comença a florir. Segons el cicle estacional dels macrobiòtics l'energia passa del tronc a les branques i les fulles comencen a brollar cridant una vegada més, com cada any, la vida que els sobre per tot arreu. És aquesta
una excusa perfecte per sortir al carrer, mirar i olorar tot aquesta verdor que ens envolta i recordar com diuen "Ojos de Brujo" en una cançó que "el confort no recomforta", com a mínim indefinidament.

Bertold Brecht va dir que "qui no sap res és un idiota, i qui sap però s'ho calla és un criminal". I dic això, no per parlar d'aquesta merda de polítics que tenim a Barcelona que l'única cosa que fan és inventar cortines de fum com el tema del referendum de la Diagonal Rambla o Boulevard per distreure l'atenció sobre qüestions molt més decisives per a la salut de la ciutat i del país en general que no movilitzen ningú.

Ves per on, vull parlar d'un personatge
del passat digne de la meva admiració. Un activista d'aquells que ja no en queden. Un lluitador pels drets civils de la comunitat africana que no només parlava i molt clar, sinó que cantava i composava amb tanta beligerancia com calia per despertar les conciencies de milers dels seus seguidors. Em refereixo a en FELA KUTI, l'inventor de l'AFROBEAT, una mena de jazz, i funk amb molts vents (alla James Brown), barrejat amb tota una tradició tribal africana i amb un alt contingut polític i reivindicatiu, pel qual va ser perseguit, empresonat i pressionat fins la mort, des dels anys 70 fins al 1997, l'any que el van trobar mort d'un atac de cor, no se sap ben bé si per culpa de la sida que patia o per culpa de l'exercit que l'assetjava sense descans.

En fí, una vida que ben bé mereix també una pel·lícula, rotllo "Invictus", sens dubte. Millor fins i tot, que és fàcil. Perquè us feu una petita idea. FELA KUTI, a banda d'haver estat el pare també d'una de les figures musicals més reivindicatives, i inspirades del segle XXI (Femi Kuti), i de representar tot un fenòmen musical que va nèixer amb la seva energia insubtituible després de penjar els estudis de medecina que havia començat a Londres pels de música precisament, representa moltes altres coses més.

La seva cara i el seu crit és tota una icòna a l'Àfrica. Fela va lluitar a sang i fetge pels drets civils dels seus compatriotes, es va casar amb unes 28 dones, malgrat que sembla que només es va divorciar de 20. Va veure com l'exercit nigerià llençava la seva avia de més de 80 anys per la finestra, i feria altres familiars seus. Va provar fins i tot fer carrera política després que la seva banda l'abandonés en saber que volia fer servir els honoraris d'un concert que va fer a Berlin per presentar-se a les eleccions de Nigeria... En fí, una vida tant moguda i excitant, com la música que feia, que fins i tot li ha valgut un musical a Broadway (a l'Eugene O'Neil Theatre del carrer 49) que està tenint tant d'èxit com el show més important de la temporada, el musical de "La Familia Addams", i del que us recomano xafardegeu el video adjunt del show que es una mena de concert, performance i musical de teatre alhora, per cert, titulat FELA!, amb una interpretació de Sahr Ngauja, i Lillias White que segurament en sentirem a parlar en la propera edició dels premis Tony.



Tanmateix, la raó de tornar a fer sonar els tambors del Sonora amb FELA KUTI no és cap altra que la de recomenar-vos qualsevol dels seus discos recopilatoris que s'han editat des de la seva mort (penseu que moltes de les seves cançons duraven entre 10 i 30 minuts), i sobretot l'última adquisició discogràfica que porta la seva emprempta i que ha batejat com BLACK MAN'S CRY: THE INSPIRATION OF FELA KUTI; un disc plè de versions de clàssics del padrí de la música afrobeat, i com el seu estil ha influenciat a bandes d'arreu del món, des dels colombians PHIRPO Y SUS CARIBES o CUMBIA MODERNA DE SOLEDAD, a les Steel Bands de Trinitat i Tobago, o a d'altres de més sofisticades i contemporanies com THE DACKTARIS LULLABY FOR LAGOS, o els britànics BOLA JOHNSON, i JERRY HANSEN.


En fí, molts crits que s'uneixen a través del crit posat en solfa per en FELA KUTI que encara avui te tot el valor de lluitar per un equilibri d'un planeta encara amb moltes causes perdudes i amb tantes desigualtats com gairebé quan va començar a lluitar cantant i ballant damunt l'escenari.

Amb el record d'en FELA KUTI que jo vaig començar a puntxar a la ràdio amb en Jordi Vendrell als anys 80, us desitjos una molt bona primavera; i que vosaltres la balleu bé.