El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".
Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda. Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.
És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.
A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.