dilluns, 31 de març del 2008

ELBA PICÓ... O EL TANGO FET A MIDA DE LA VIDA

Hi ha dies, hi ha anys, i fins i tot hi ha èpoques on les casualitats et busquen, et troben, i encara més acaben canviant el rumb de la teva vida d'una manera tant "arrebatada" (m'agrada aquesta paraula, té una vitalitat salvatge, amb un grau d'intensitat superior a qualsevol altra) com ara el tango.

El tango es balla, es canta, i viu amb intensitat a Barcelona des de fa molts anys. Gairebé fa més d'un segle que el mestre Enrique Cadicamo va batejar Barcelona com "la tercera capital del Tango" (després de Buenos Aires i París), aquella Barcelona adorablement canalla, aquella Barcelona bruta i "arravalera" (adjectiu ideal en termes milonguers), on es podia fer una ruta de bars plens de greix, literatura, i idees progressistes. Bars avui gairebé extingits pel foc de l'especulació urbanística, i per la febre crematística d'un ajuntament acostumat a servir "gat per llebre" en aquesta mena de restaurant temàtic en que ha convertit la ciutat de les delicies en "La millor botiga del món".

Quin horror! Quina llàstima! Tanquen sales emblemàtiques com La Paloma!, cau l'Arnau, mentre vivim la promesa de tornar a aixecar un El Molino vestit no de plomes, i lluentons, sinó de nova arquitectura assèptica (lluny de la veritable essència del món del teatre, del cabaret, de les varietats d'aquella Barcelona mítica). Cauen emblemàtics bars com El Pastís amb l'excusa o la sentència de males insonoritzacions, i queixes de guiris insensibles a poca cosa més que al top manta de bosses de marca, cinturons, i ulleres de merda. Cada vegada queden menys icones d'aquella ciutat extingida. Una ciutat, torno a dir, assèptica, sense res que incomodi, sense ocells a les Rambles, sense estatues (que no siguin les permeses), sense pobres, sense espontanietat, sense vida real, sense passió. Una ciutat adormida pel consum, que a més a més perd escenaris on poder tocar música, recitar poesia, o cantar tangos.

És per això que m'agradaria trobar alguns amics al bar Pastís, el proper dimarts dia 1 d'abril, o el 8 del mateix mes, per fer una mica d'homeantge a aquestes parets plenes de fotos de la Piaf, amb la patina dels anys de pols i greix, i fum que han convertit aquest lloc decadent, en una de les joies etíliques de les nits d'aquella Barcelona mitificada. Allà estarà l'Ángel, el seu propietari malcarat, i poc respectuós fins i tot amb els artistes que hi col·laboren, però un apassionat de la nit, de la vida, i de la música que t'atrapa en la distacia curta.

Allà hi serà també una de les amigues habituals d'aquest petit temple del tango, l'ELBA PICÓ (http://www.elbapico.com/), la veu d'aquest gènere a Barcelona, la veu i el sentiment d'una argentina enamorada del Raval i de la vida que transmetrà les passions desencadenades en el seu darrer treball discogràfic titolat CARICIAS DE MIMÍ, RECUERDOS DE MANON i que és simplement deliciós, sentit, viu, real, i tendre com tendre és la nostalgia ben entesa de la cantant, que vaig tenir la sort de conèixer gracies a una bona amiga, que entre les dues em van obrir les portes del seu amor, per ballar, per ballar la vida amb un somriure càlid, amb la companyia d'un te, i molta passió per la música. La música que els mals espanta, i que si te forma de tango, el sents en directe al Bar Pastís i te'l propina la veu fràgil i emotiva d'Elba, que resulta complement perfecte d'un bandoneó, t'adonaràs que hi ha moments en que la vida és un vestit fet a la teva mida.


A la mida dels teus amors, dels teus desitjos, dels teus riures i de les teves llàgrimes que els amics han abraçat. M'agrada saber que hi ha coses fetes a mida encara. Jo, avui em quedo amb la cita al bar Pastís, amb la pols d'un retrat de la Piaf fantasmagòric, i la veu, la música i la paraula d'Elba Picó. No hi falteu. Dimarts, al nº 4 del Carrer Santa Mònica, al final de les Rambles, en plè cor de l'antic "Barri Xino". Allà estarem vestits de negre i vermell per fer-te una nit a mida.

diumenge, 9 de març del 2008

RAVELLO, UN POBLE AMAGAT AL NÚVOLS QUE SONEN A MARIO BIONDI

Fa encara no un any. No recordo exactament el dia, però segur que acabavem d'encetar un juliol del 2007 extranyament no gens calurós al sud d'Italia. Veniem de passar uns dies a Nàpols, i de fugiem de la marabunta de Capri. A la Costa Amalfitana vam trobar un d'aquells recons de món on voldries retirar-te per un període més llarg que unes simples vacances. De Sorrento a Positano, passant per Amalfi, o Cetara se'ns va fer francament dificil decidir quin lloc era més acollidor i agradable per estar uns dies. I jo d'entrada hauria dit Positano, per la seva ubicació marítima escandalosament bona, i la seva pintoresca i colorísta disposició urbanística i arquitectònica, sinó fós perquè vaig perdre una tarda en un bus per arribar a dalt de tot d'aquell extrem de la provincia de la Campania anomenat Ravello.

No hi ha gaire gent jove que li soni aquest nom, fora d'Italia. Sobretot perquè Ravello està penjat d'una muntanya, dalt de tot d'una carretera de corves que talla l'alè, i que uneix aquesta vila amb la platja i el poble d'Amalfi sense més divertiment que el de viure sobre els núvols. El lloc és simplement deliciós, elegant, i prou calmat com per haver cridat l'atenció de Richard Wagner (on diuen va acabar el tercer acte del Parsifal), l'actriu Greta Garbo, Gore Vidal ó Virgina Wolf al llarg de la seva història, a més d'acollir un festival musical en plè estiu que te lloc a la famosa Vila Rufolo (per on van passar totes aquestes inspirades criatures), i on vaig tenir el plaer de descobrir MARIO BIONDI AND THE HIGH FIVE QUINTET.
El lloc és privilegiat. L'escenari està disposat de manera que el públic disfruta de l'actuació de l'artista o l'orquestra de torn amb una postal viva de la Costa Amalfitana. Realment, mai no hauria imaginat un enclau més exquisit per disfrutar d'un bon concert. Segur que no és el millor auditori del món, però provablement és un dels més bucòlics i bells del planeta.

La sorpresa, però, no va venir sola. MARIO BIONDI, l'estrella del nu-jazz italià, aleshores totalment desconeguda per nosaltres, va ser el responsable que ens fixessim en aquell lloc. La seva veu, una de les més sòlides i belles del panoràma jazzístic internacional ens va fer girar el cap en direcció aquella vila tant inoblidable com ell mateix.
Va ser el moment màgic d'un enamorament doble: el del romanticisme de Ravello, i de la música d'en MARIO BIONDI, que per cert, no te res a veure amb el poeta milanès, ni amb el pianista de clàssica. Dies després, lluny dels núvols de Ravello, vaig comprar el seu primer disc de llarga durada, titolat HANDFUL OF SOUL, i vaig averiguar més coses d'aquest crooner amb vocació de Barry White, i de convertir-se en una mena de rei del Lo-Fi.

MARIO BIONDI té 37 anys, va nèixer a Catania, fill d'un cantant popular sicilià. Fa tot just 4 anys que va començar a rodar pels escenaris de tot Italia amb un EP deliciós del que en queda aquest video-clip anomenat THIS IS WHAT YOU ARE, i tot i que diriem que no és cap revelació estilística, ni cap revolució dins del món del jazz, s’ha de dir que la seva veu de timbre privilegiat, amb un color que sedueix d’immediat, i amb una textura dolça i melòdica però lleugerament trencada, ens ofereix una combinació que posa els pels i el que calgui de punta.

MARIO BIONDI és pur hedonisme sonor. És tot un carmel per l’oíde que de veritat val la pena escoltar, ni que sigui en el disc en directe que va editar el nadal del 2007, titolat I LOVE YOU MORE LIVE, per reviure un moment tant màgic com el d'aquella tarda damunt els núvols.