divendres, 20 d’abril de 2012

dijous, 19 d’abril de 2012

NOU DISC D'HENRY SALVADOR PEL JUNY DEL 2012


TANT DE TEMPS , és l'álbum póstum d'HENRY SALVADOR, produït per Henry Salvador  que sortirà al mercat el 18 de juny. Com ja ha repetit unes quantes vegades aquest productor, la fòrmula és la de sempre: una col·laboració entre un artista de renom  i el cantantdesaparegut. En aquest vídeo, Benjamin Biolay , l'arquitecte d'aquest disc, i Catalina Salvador, la vidua del cantant, parlen d'aquest nou àlbum carregat d'emociones.


La historia comença quan el compositor Francisco Maggiulli Nolwenn Leroy ,Calogero ) informa al productor Lawrence Manganas (Benjamain Biolay) que te en el seu haver 6 noves cançons escrites i enregistrades per Henry Salvador l'any 1999, just abans del seu llançament de CHAMBRE AVEC VUE.  Les melodies i les lletres són perfectes, però els arranjaments calen ser revisats i posats al dia.  En aquest moment és quan entra en acció Benjamin Biolay, com passa sovint des de fa anys, fins acabar l'àlbum. 

El cantant i productor, que ja havia col·laborat amb Salvador a CHAMBRE AVEC VUE, té per objeto revisar tots els enregistraments, tenint molt en compte la veu del cantant de la Guayana.  Biolay inclou un trío de músics per a l'actualització de la instrumentació de les cançons no publicades. L'objetivo és mantenir-se fidel a l'obra de Salvador. "Jo volia que fos un àlbum on Henry hagués pogut enregistrar abans de CHAMBRE AVEC VUE, entre 1950 i el 2000 ", diu Biolay.

Gran amic de l'escritor Boris Vian , amb qui va fer més de 400 cançons, Henry Salvador es va guanyar el públic amb cançons tant llegendaries com Une chanson douceSyracuse ou Le Travail c'est la santé.  L'any 2000, l'àlbum CHAMBRE AVEC VUE , d'on va sortir el single JARDIN D'HIVERN va vendre més d'un milió de copies. Aquest treball li va valer el Premi Victorie de la Músiques al millor cantant masculí i al millor disc de l'any. 


dimarts, 10 d’abril de 2012

LES DONES DEL JAZZ: NEXT STOP, CHINA MOSES

Si volguessiu fer un viatge a través de la història de les cantants de blues i jazz del segle XX, no hi ha dubte que caldria agafar una linia prou llarga i negra de metro entre Los Àngeles, Chicago, Nova York i Paris com per inclore parades tant imprescindibles com Ma Rainey, Bessie Smith, Billie Holiday, Sarah Vaughan, Peggy Lee, Dinah Washington, Dakota Staton, evidentment Ella Fitzgerald (i la seva hereva inmediata: Dee Dee Bridgewater), Esther Philips, Betty Carter, Nina Simone, Etta James, i encara moltes més. 

Aquest recorregut imaginari, més o menys, és el que ens proposa la cantant CHINA MOSES en el disc (el segòn LP de la seva jove trajectoria professional) que està preparant amb el pianista Raphael Lemmonier i el seu Quintet. Després de l'èxit del seu primer àlbum dedicat a la seva heroína adorada, Dinah Washington; i després de dos anys de guanyar seguretat damunt l'escenari que avui sembla una extensió més del charm i del talent de la vocalista, em fa pensar que no hi ha dubte que els anys que ha invertit per descobrir la seva veritable vocació l'ha convertida en una figura absolutament singular, que com el dia que s'obre una bona ampolla de xampany, esclata amb un espumosa sensació de festa i música que converteixen una simple nit de jazz, en una vetllada irrepetible.

Em podeu dir exagerat, però l'experiència de veure en directe CHINA MOSES al mític Club de Jazz New Morning de Paris, ara fa un parell de setmanes, em va donar una energia que feia anys que no sentia i veia damunt l'escenari. És cert que la proximitat i l'ambient del New Morning ajuda a copsar aquesta intimitat i aquesta sintonia amb els músics. És cert també, que va poder la curiositat davant la idea de descobrir en directe la que és la filla, provablement, com diu ella mateixa, de la que és l'última de les grans veus del jazz de la història, la Dee Dee Bridgewater. Malgrat que si us he de dir la veritat, i després d'haver llegit una entrevista que El Pais va publicar el 23 de febrer passat, vaig tenir els meus dubtes, donat que la popularitat a França de la jove vocalista (presenta un programa a la MTV francesa, i llueix un look super-fashion allà on es presenta), fa pensar més en una nena de mamà, que no pas en el que s'acaba descobrint, si un llença els prejudicis a la brossa.

El resultat d'aquest pas és una alta recompensa. CHINA MOSES és ja, avui mateix, una gran interpret de jazz. Suposo que haver nascut i crescut damunt un escenari al costat de la sra. Bridgewater té molt a veure. Tanmateix, jo crec que és més una qüestió genètica, que no pas una assignatura apresa. El talent, la simpatia, la veu, i la presència física de CHINA MOSES és tant gran, i omple tant l'escenari que no t'ho pots creure. Els registres no són pocs. el swing més sugerent, el blues més sensual, el bebop més electritzant, un bona execució de l'scat (improvisacions vocals), tot combinat amb un domini important de la història i dels protagonistes de la història del jazz, fan de l'actuació de l'artista una experiència autèntica i genuina, com les dels concerts de les grans dones a les que China ret homenatge cada nit.



El concert del passat 30 de març a Paris (d'on vaig enregistrar aquest fragment que podeu veure al video que vaig penjar jo mateix a You Tube fa uns dies), serà dels que no oblidaré facilment. La versió del "Why Don't You Do Right" de Peggy Lee que ella va inmortalitzar amb el saxo de Pierrick Pedron, la bateria genial d'en Jean-Pierre Derouard (que ha col·laborat sovint amb l'Ignasi Tarrats), el baix d'en Fabien Marcoz, la trompeta elegant d'en François Biensan, el trombó del jove Jean-Claude Onesta, i evidentment la producció impecable i la direcció del pianista Raphael Lemonier és una molt bona referència pels músics de properes generacions.

La versió del "What a Difference a Day Makes" que es va marcar amb la col·laboració del crooner Hugh Coltman (com podeu comprobar amb aquest altre video) és una mostra més de la talla del show, i de la qualitat d'una nit a Paris inoblidable. Una nit que vam acabar a la barra del bar comentant amb la banda i amb la mateixa reina de la nit,  tant bé com havien fluit les dues hores i escacs de jazz pur del mític club del barri del Faubourg que no és la primera vegada que presenta CHINA MOSES.

Un descobriment que en aquest cas li devem al New Morning, i que espero que al llarg d'aquest 2012 poguem tenir el privilegi de compartir amb els amants del gènere catalans, i amb el públic de Barcelona en general, que tal i com em va dir la mateixa China, te molts números de que es faci realitat de cara a la tardor.

Jo espero poder tornar a viure una nit musical tant excepcional com aquesta. Passant per totes les parades del recorregut de WOMEN IN BLUES (un disc que esperem amb la mateixa impaciència que els concerts a casa nostra), disfrutant d'aquesta gran figura del jazz que ha nascut a Paris, i que malgrat que de petita l'última cosa que volia ser era cantant de jazz, no hi ha dubte que, ironies del destí, el talent natural de CHINA MOSES ha passat per sobre dels seus primers desitjos per revelar-se com una estrella que espero que faci història.





EL PRIMER LP DE L.P.



L'acabem de de descobrir. M'he emocionat amb la seva veu aspre. Juga en la lliga de les Patti Smith, de les Janis Joplin, de les Gianna Nannini, i de les Shirley Manson (Garbage). És italo-americana. Va nèixer a Nova York, però s'acaba d'instal·lar a Los Angeles. 

En realitat es diu LAURA PERGOLIZZI, però ara mateix tothom en l'univers musical la coneix amb les incial L.P. Està professionalment en actiu des del 2006, i després d'haver signat una vintena de cançons (per altres artistes, des de Backstreetboys, a Christina Aguilera o Rihanna), s'ha decidit a fer el salt al buit i editar el seu primer LP. 

Es Lp de debut de L.P., i es diu WILD IS THE WIND, com la pel·lícula com la pel·lícula d'en George Cuckor, amb Anthony Quinn i Anna Magnani, com la cançó homonima de Dimitri Tiomkin que va inmortalitzar també Nina Simone. Un WILD IS THE WIND que malgrat les referències del passat neix amb la força de la novetat. De moment, cal no confondre-la amb la banda sonora de la nova pel·lícula homònima d'en Sean Penn, per a la que Pearl Jam ha fet una dotzena de cançons.

Ara, per ara, només us puc dir que WILD IS THE WIND ha estat produit pel Rob Cavallo (el de l'American Idiot de Green Day), que l'ukelele que tant li agrada a la cantant te molta presència en el disc, que hi ha un parell de covers de Radiohead ("Creep") i Beyoncé ("Hallo"), i que segur tindrà un espai dins la pròxima edició dels Premis Grammy, una oportunitat única, segurament, per descobrir al món el seu directe electritzant, com ja han confirmat molts dels seus encara pocs seguidors.

Li hauria encantat escriure cançons com "So Real" d'en Jef Buckley, o "Bohemian Rapsody" de Queen, i li encanta fer en directe covers d'altres cantants com ara el "Where Did You Sleep Last Night" de Nirvana, o el "It's Over" d'en Roy Orbison (del que hi ha video penjat a You Tube).

En qualsevol cas, encara no us puc dir quan sortirá al mercat WILD IS THE WIND, però el que si us anuncio és que no passará per alt. Si tot el disc és de la categoria del single, WILD IS THE WIND i la carrera de Laura Pergolizzi aka L.P. serà impressionant.

dimarts, 3 d’abril de 2012

SANDRA NKAKÉ: GARANTIA ABSOLUTA

Mentre mig món està pendent del Barça-Milàn al Sonora continuem respirant música pels quatre cantons.
I aquesta setmana el Sonora s'ha convertit en una mena de cicle de presentacions de noves veus de la música negre, bé sigui de tall més jazz, més soul, o més contemporani.

En el cas d'avui, però la classificació resulta dificil. Ella és un veritable alienigena dins l'univers musical actual. Es diu SANDRA NKAKÉ. Va nèixer al Camerún. Està a punt de fer els 40, i després d'haver coquetejat amb força èxit en el món del cinema i el teatre, des del 2008 intenta fer-se un lloc en el mediatitzat panorama de la música Soul.


Es ben veritat, que dins del Soul que es fa avui dia, ja està tot una mica vist. De les sonoritats més cool i actualitzades de Lauryn Hill, Jamie Liddel, Camille o Adele (després de la baixa d'Amy Winehouse), a les tributaries dels gustos més retros com ara Ben l'Oncle Soul, Raphael Saadiq, Lucky Soul, o Kilie Auldist; sense obviar els grans grurus del segle XXI com ara Sharon Jones, Seal, o Macy Gray, les possibilitats de destacar en mig d'aquest mar de sofisticació i trepidant "vellut negre, la proposta no sembla fàcil.


Només cal un ingredient indispensable, i sembla la SANDRA NKAKÉ en té de sobres. A aquesta artista, estil i personalitat no n'hi falta. No parlem de la seva veu. És indiscutiblement increíble.

Quan semblava que ja ho haviem vist tot, la NKAKÉ apareix en escena amb aquest segòn àlbum de la seva carrera, que acaba de sortir, i que sembla que serà el definitiu, perquè es converteixi en un dels fenòmens del 2012.

Després del disc anterior, l'anomenat Mansaadi, amb el que l'artista va posar en evidencia els orígens africans del seu avi, casat amb una senyora de la Bretanya, que tots plegats van criar a la Sandra en un eclecticisme  que sense dubte l'ha fet crèixer amb un gust per la singularitat i  el mestisatge que no pot disimular. Entre discos de Brel, Chopin, Nina Simone i Bob Marley, SANDRA NKAKÉ ha anat forjant un gran estil, un gran savoir faire, un tarannà tendre i ferotge quan cal, una presència explossiva en escena, sense prejudicis, ni barreres, lluny dels clixés del gènere.

El nou disc, titulat Nothing for Granted, que Sandra ha creat "mano a mano" amb el flautista Ji Dru és una  autèntica meravella. Fa uns dies ho vaig llegir no sé on: "L'energia del disc és rock, el feeling pop, l'esperit jazz, i el groove implacable". Això és el que descobrireu en la que segons el meu gust és una de les propostes més elegants d'aquest 2012. És una aposta segura. Dificilment us defraudarà. Busqueu-la a l'Spotify, al You Tube, al My Space... Val la pena. SANDRA NKAKÉ.  

Malgrat que el títol del disc fa referència al fet que avui no hi ha garanties de res, com podeu comprovar en aquest video, el disc ha estat totalment enregistrat a casa de la cantant (com l'anterior), i aquí teniu una mostra excel·lent de la millor garantia de la cantant: la seva veu, que segur, no oblidareu.


dilluns, 2 d’abril de 2012

MALIA PRESENTA DISC DE TRIBUT A NINA SIMONE A PARIS



28 de Març al barri de Fabourg. Cap a les 7 de la tarda, al número 7-9 del carrer des petites-Ecuries hi ha més gent del que habitualment s'aglomera en els carrers al voltant del bulliciós Fauburg de St. Denis, plè de bazars, passatges d'exòtica orientació, i desenes de perruqueries dels mols afro-parisins que fan d'aquesta part de la ciutat una de les més acolorides, i vives de la ciutat.


De cop, el mític New Morning obre les portes, i la cua que es va movent, espera amb delit recordar Nina Simone en aquesta mena de missa jazz invocada per la sacerdotissa angleso-malawí, Malia (pronunciat en anglès "maília"). El New Morning ens enguleix en el seu sí vermell de més de 30 anys de vida, després que Art Blakey l'innaugurés l'any 1981. Des d'aleshores per l'escenari del New Morning han passat grans figures com Dizzy Gillespie, Miles Davis, Mongo Santamaria, Abbey Lincoln, Betty Carter, Michael Petrucciani, Lionel Hampton, i la mateixa Nina Simone que avui és homenatjada per Malia.


El concert va ser alguna cosa més que una simple posada en escena del que que representa el quart àlbum de la cantant: BLACK ORCHID. Un disc molt més clàssic que els anteriors, però que posa en evidencia l'exquisida elegància d'aquesta interpret, i una certa similitut amb la dona amb més personalitat de la història del jazz. 

Malia va fer un repàs als grans èxits de Simone: "My Baby Just Cares for Me", "Don't Explain", "Baltimore", Four Women", "I Put a Spell On You", "He Ain't Comin' Home No More", "Feeling Good" o un esplèndit "Wild is the Wind" amb el que va obrir la vetllada.

Acompanyada pel trio dirigit pel pianista Alexandre Saada, l'artista va fer gala de la seva africanitat, com la seva predecessora, Nina Simone. Va demostrar que pot ser delicadíssima, i tota una verdulera, quan vol. Fins i tot va fer un comentari al voltant del tamany del penis del pare de la seva filla, que sembla que la deixa prou satisfeta. El concert va respirar aquella essència simple i brutal que destil·lava Nina Simone, i malgrat el fort rafredat de la cantant, el concert va sonar al que semblava inmillorable.

L'esforç de Malia va ser, sens dubte, inoblidable, i la seva generositat, vista la gran acollida del públic, va ser compensada amb un parell de bisos, que tenint en compte les condicions de la seva gola, va ser un gest absolutament lloable. 

No hi ha dubte, que Malia te un gran futur. Només espero poder veure-la alguna altra vegada a Barcelona, potser, presentant el mateix disc, i en plenes facultats. Segur que la nit serà esplèndida. És clar que res a veure amb el que es pot disfrutar dins d'un local emblemàtic com aquest New Morning, que tot i les circumstancies, sempre ofereix el millor de cada artista.