dissabte, 24 de desembre de 2011

BON NADAL I FELIÇ ANY 2012




Després del treball d'uns mesos amb Pastora, en Caïm i la Dolo, amb en Pau, la Irene, i tothom que hi ha col·laborat i que ens ha aguantat, ara puc dir-vos a tots els meus amics Bon Nadal i Bon Any amb una cançó i una feina de la que n'estic molt content.

Espero que malgrat les dificultats, el 2012 sigui per tots un any plè de sorpreses com aquesta ideada amb el compromís de pensar cada dia amb qui més estimem, i fer que cada jornada sigui un dia molt especial.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

IN-EDIT; EL MILLOR FESTIVAL DE BARCELONA


Quan arriben aquestes dates, no hi ha respòs, pel soldat. Del 27 d'octubre al 6 de novembre, torna la el Festival IN-EDIT BEEFEATER de documentals musicals. Aquesta és la novena edició, i com cada any, els milers de seguidors del millor Festival de cinema de Barcelona, s'atiparàn de cafès, i passaràn fred fent cua al carrer (esperem que aquest any menys), per veure desfilar davant de les seves retines el bò i millor de la música dels darrers 100 anys.

Bowie, Queen, Hendrix, Harrison, Dylan, Cohen, The Who,- entre els clàssics-, ballant, menjant, creant, inspirant-se, composant, tocant, drogant-se o no, més o menys insoportables, més o menys humans, o més o menys admirables, compartiràn pantalla o sales amb Joe Strumer (en un recorregut encantador per l'Andalusia que adorava), les reines del rock lèsbic Le Tigre, Kings of Leon, The Libertines, el record a la desapareguda Mama Àfrica: Miriam Makeba, Toots & The Maytals, Benda Bilili, els jazzmen Michael Petrucciani, Dave Bruckeck, i Peter Brötzmann, o els gurus de la música contemporania com ara Steve Reich o Michael Nyman, grans virtuosos de la clàssics com Isaac Stern, a més d'ídols més populars a casa nostra com Raimundo Amador, o Jaime Urrutia, i els protagonistes de "Galicia Canibal", un repàs a la movida dels 80 més enllà de Os Ancares.

És un veritable carnaval! Ja ho he dit i no em cansaré de repetir-ho. Ningú no em paga per pensar-ho, ni cridar-ho. És el millor Festival de cinema de Barcelona. El més ben organitzat, el més dificil de mantenir, el que cada any supera la seva programació...

És una cita ineludible per aquests que vivim al Sonora, i que continuem pensant, - com deia Nietsche-, que "la vida sense música seria un error".



Documental impressionant sobre la vida i miracles de l'artista i performer Genesis Breyer i Lady Jaye, centrat especialment en la vida i la relació d'aquesta peculiar parella: dos èssers reconstruint-se, a través d ela cirugia, per ser la mateixa persona.



El mític concert de Leonard Cohen a l'illa de Wight, una manera excepcional d'entrar en el món de l'homenatjat Murray Lerner, i una cita imperdible pels nostalgics i seguidors del cantautor canadenc, de Jimmy Hendrix, o dels The Who.



Després de llegir la darrera biografia del més adorable dels Fab Four, "De Beatle a jardinero" editat aquest 2010 i escrit per Javier Tarazona, res millor que completar l'univers espiritual i controvertit de George Harrison amb l'esperadíssim documental d'en Martin Scorsese: "Living in the Material World".



Impressionant viatge als carrers de Kinshasa, a través del somni d'en Ricky per convertir la banda de discapacitats Benda Bilili en el millor grup del panorama actual del Congo.



Introspecció dins l'inquietant món musical del compositor polonès Kryztof Komeda. Avui encara un desconegut a occident si no hagués fet la banda sonora de "La Semilla del Diablo" de Polanski.



Només per a fans del més gran dels experimentadors musicals del segle XX i XXI.
Ens veurem, fent cua...

dissabte, 23 de juliol de 2011

UN ALTRE ESTIU "FORA DE CATÀLEG"

Com cada any, des de ja en fa 5, l'estiu deixa el seu rastre musical a Catalunya Ràdio, a través de la memòria i de la manera de sentir la vida d'en Xavier Salvà.

Músiques del món, pop de tots els temps, rock, soul, glam, jazz, blues, i ritmes llatins sonen tots els dissabtes i diumenges a les 12 de la nit. Quan el vinil torna a la ràdio, des de la discoteca pròpia, o des de les botigues de discos de vell de mig planeta que continuen entestades a fer-nos descubrir les millors veus i les curiositats sonores més extravagants de més d'un segle d'història d'aquest suport que continua sent el millor.


Qualitat sonora, qualitat artística, i un cert humor. Que no falti. Això és el que trobareu al FORA DE CATÀLEG, un clàssic de la ràdio d'estiu, el programa de Catalunya Ràdio que per cinquè any consecutiu continua punxant les sessions musicals desctalogades, recuperant cançons oblidades, i descobrint noves produccions en vinil contemporanies, evidentment, al costat de les rareses típiques del segell genuinament "Salvà". En fí, resumint, com jo dic sempre: "Un programa singular, per a gustos plurals", això sí, per passar l'estiu sense complexos.



SEGUIU-NOS A TRAVÉS DE LA PÀGINA DEL FORA DE CATÀLEG O DEL TWITER A TRAVÉS DE @SonaSonora

dissabte, 9 de juliol de 2011

25 DE CLIENTELA SENSE LLORO... 10 SENSE JORDI VENDRELL

10 anys sense Jordi Vendrell. Potser ja va sent hora que algú el recordi d'una manera menys íntima, i silenciosa com ho fan els seus amics i coneguts més pròxims. Potser feia falta això, que passessin 10 anys, i que Manlleu despertés a la seva absència, i que es corri la veu, i que se'n parli allà on calgui, més enllà de ràdios, idealistes de pell fina, i colors polítics. I és que si parlem de ràdio a Catalunya, no hi ha dubtes... hem de recordar Jordi Vendrell i La Mercantil Radifònica.


Potser era un tipus massa extrany, massa diferent, massa curiós, massa canallà en algún moment, com perquè interessi recordar-lo avui en algúns àmbits carques, en un món en que la ràdio ha deixat de mirar i tractar les persones, per passar tot el dia fent comptes, com un Capri qualsevol, quan cada dia anava al banc per mirar quans calers tenia, per dormir tranquil. Ara, la ràdio que va arrancar amb El Lloro, el moro, el mico, i el Sr de Puerto Rico al 83, mira tot el dia les audiències, el calaix, la competència... Sembla que recordar fa angunia. Ens poden acusar de nostalgics, de viure del passat, i de no mirar cap el futur.

Jo que, faig un petit programa, el FORA DE CATÀLEG, que ben bé podria ser un fill bastard d'en Jordi Vendrell, i sens dubte de tot allò que vaig aprendre al seu costat en relació a la música i a la ràdio, sempre m'agrada recordar en Jordi, i de fet no ho he deixat de fer mai. En la intimitat però. No importa que no fossim amics de l'ànima. No importa que només visquessin una època concreta, i un moment en que jo era massa petit com per entendre tot el que passava per aquell programa que s'acabava també "a les petites"- com deia ell-, però on passaven fets i gent molt gran. No importa res, perquè el que en Jordi m'havia de deixar per sempre ho va fer sense adonar-se'n, com tantes de les coses que feia, amb naturalitat, sense ambició, provant-ho tot amb els 5 sentits, com suposo que feien els vells mestres grecs.

Una herència inmaterial plena de vida, llibres, raonaments, moltes preguntes, hedonisme, investigació, curiositat infinita, i moltes nits de bogeria amanida amb la millor música dels 80 que ens arribava de qualsevol racó de món i principalment del Carib, em va obrir els ulls a tantes experiències con un nen que trepitja per primer cop la fàbrica de xocolata de Willy Wonka. Les nits al costat d'en Jordi eren fascinants per un nano de 18 anys, i ell disfrutava especialment del meu entusiasme i les ganes d'absorvir el món nit rera nit. Ens enteniem sense paraules, i quan no ens enteniem corregiem i tornavem a començar. Així era aquella ràdio. Feta amb naturalitat, amb humor, sense complexes, grans dosis d'excitació (de vegades assolida amb mètodes no gaire ortodoxes), i molta ingenuitat (com a mínim per a la meva part segur).

Mai no he explicat que una vegada, per un aniversari, i engrescat pel Monzó i en Barnils, en Salvà petit (el Rei dels plats que deia en Jordi) va tirar-se de la moto, i es va dirigir a les Rambles per comprar-li un lloro de debò, en honor al sobrenom guanyat a pols en les nits de l'altra Lloro. En fí, el cas és que aquell regal que jo pensava original, genial i divertit, és va convertir en un malson, tant bon punt va creuar la porta de Catalunya Ràdio, i va arribar a les mans d'en Vendrell. Quan en Jordi va veure aquell plumífer guapíssim, va sentir autèntic pànic. Va deixar anar un: "Nano, gracies, però no el puc acceptar. No m'ho fassis això. És com si em regalessis un fill". Us podeu imaginar la cara de la criatura. No la del lloro, si no la meva. L'il·lusió d'aquell nano Salvà, se'na va anar a pastar fang en un instant. Tot i així, amb el lloro també vaig aprendre a relativitzar les coses, i aquell humor en vena que destilaven aquelles matinades de ràdio, van servir per fer entendre a aquell nano de 18 o 19 anys que s'havia equivocat. Cap problema, vaig pensar. Si no el pot cuidar en Jordi a casa seva, doncs, el cuidarem nosaltres aquí, i serà la primera ràdio del món amb un lloro com a mascota!! I així mateix va ser. El lloro va ser apadrinat per la discotèca de Catalunya Ràdio, i allà va fer vida durant uns 9 mesos. Vida o mala vida, pobre. Vam comprovar que aquell no era el millor lloc per ell. Aquell era un lloc de pas de molta gent, de música sonant tot el dia, de massa enrenou per un animal que fidelitza amb un únic amo, segons diuen. En fí, que el lloro va acabar amb un gran stress. Tothom que entrava al departament més sonat de la casa aleshores, dirigit per en Mingus B. Formentor, i amb gent tant divertida com la Romy Masferrer, la Gloria Cabanyes, en Lluis Pau, i tanta gent que passava per allà al cap del dia... li deien alguna cosa. I ell com més li deien més s'amagava. L'animal va entrar en una mena de depressió cada vegada més profunda. Perdia ploma, no menjava... estava espantat. En fí, que no podia ser. Es veu que tenir un lloro a la ràdio, només passa a les pel·licules, i si és una ràdio tropical, com a mínim, si no ni així. D'aquesta manera, va ser com la història del lloro del Lloro que va passar a ser el lloro de Catalunya Ràdio, va acabar a casa dels meus pares, a la Torrassa, amb el conseqüent disgust de la meva mare, que ja en tenia prou en veure com una altra bèstia, o sigui jo mateix, el seu fill petit, li creixia d'una manera una mica extranya, i envoltada de gent, per ella encara més extranya, com aquests "pàjarus" de la ràdio dels anys 80.

En fí, records ja del segle passat, però records entranyables, que giren al voltant d'en Monzó, d'en Barnils, d'en Piti Espanyol quan venia de fer circ a l'Àfrica i ens duia discos boníssims, del riure de la Judith Sala "la Xula", dels "guapos" de les visites de la Nurith, de les veus de l'Àngels Bromsoms, de la Magda Llurba, de la Rosa Romero, els "oix" i les minifaldilles de la Marisol Galdón, del "Xino" en Francino que passava a animar la nit amb algúns gin-tònics per tothom (abans de la llei seca és clar), i de tants i tants amics que s'acostaven a les tantes de la matinada, per aquell estudi que donava al càrrer i que va connectar amb l'oient de la manera més directe i fidelitzada de tota la història de Catalunya Ràdio. No en tinc cap dubte. N'estic segur que ho vam aconseguir gracies al tarannà d'en Jordi Vendrell, i a aquella veu greu, nassal, arrugada, sugerent, profunda, afilada -quan calia-, i aquella riallada informal, que tots els que vam disfrutar de les nits del lloro tenim al cap amb la "llengüa fonamental" d'en Jordi Vendrell.

A punt de fer 30 anys de tot allò, i avui 10 sense en Jordi. Gracies per tot el que ens vas deixar, inclòs aquest "Caballo Viejo" d'en Roberto Torres. OLÉEEEE...


dimarts, 17 de maig de 2011

LA POESIA DE L'INFERN...

No entraré en disquisicions de si existeix o no l'infern. Donaré per sentat que alguna cosa molt aproximada a l'horror que el pintor belga El Bosco va plasmar en el mític quadre, o als textos de les sagrades escriptures de Dante Alighieri per a la Divina Comedia van posar pels i senyals a l'inframón que deien els grecs, o al soterrani de les ànimes perdudes d'aquesta vida que ens ha tocat viure, que si avui tingués banda sonora seria sens dubte la de la Papisa de les dives de la música alternativa que ens ha visitat avui en la 27ena edició del Festival Internacional Barcelona Poesia.

I així, ha estat. Aquest vespre, la Plaça del Rei de Barcelona ha obert les comportes del Tàrtar, l'infern grec on Úranos va tancar els seus fills, o on Zeus castigava els que s'enfrontaven a la seva autoritat, per rebre la poeta de les tenebres, Diamanda Galas. No li agrada que li diguin que és una cantant gòtica, com bé ha expressat en l'impecable recital que ha fet dilluns a la nit, i ataca amb violència verbal als qui l'han colocada en aquest lloc. Diu que va de negre, perquè és grega, i allà les dones van vestides així. El cert és que al llarg de la carrera musical de Diamanda Galas, l'artista ha festejat molt sovint amb l'expressió de la mort, el patiment, la desesperació, la condemna, la injustícia i la pèrdua de dignitat de l'home. Els seus treballs discogràfics sobre la Sida, la mort, i inferns diversos en són un clar testimoni. Tot i així, avui ha quedat claríssim el que és Diamanda Galas.

La nordamericana d'orígen grec és una indiscutible i original soprano, compositora i pianista, que s'ha caracteritzat per la recerca de noves possibilitats del cant, en una barreja única i contundent entre el bel canto i les tècniques experimentals, de la perfecció tècnica al crit més esquinzat, sense concessions. Vaja, que quan escoltem els seus directes, on a més la improvització és una de les claus dels seus shows (mai canta una cançó igual), sentim ecos d'altres deconstructores de cançons com Bette Davis, Nina Hagen, o Anna Ricci. I és que Diamanda Galas posa tot el seu talent vocal i les seves intencions en no fer bonic res del que interpreta. El seu esforç natural en desfer blues, jazz, òpera, chanson, cabaret, o flamenc converteix el seu art en poesia.

Poesia, que aquesta nit hem recorregut amb el seu darrer treball, SONGS OF EXILE, a través de figures tant emblemàtiques com Papaioannou, Kavafis (el poeta homosexual que no volia publicar les seves obres per no ser descobert), Jacques Brel, Camarón de la Isla, Chet Baker, Pasolini, el turc Udi Hrant, Paul Celan, o un desconegut poeta austríac, el preferit de Marlene Dietrich que van triar per les exhequies del funeral de la gran estrella de Hollywood.

En fí, un viatge per un infern imaginari, on segur que no és tant satànic com molts ens han volgut fer creure històricament, i on hi ha tots aquests grans revolucionaris, i transgressors inconscients dels que parlava Arrabal, la setmana passada a l'estrena de Fando y Lis a Madrid, i entre els que, com a autèntics escollits de la providència, podiem disfrutar d'una altra manera de la vida, sense futbol, ni televisió, amb música i poesia.

Gracies als organitzadors del festival, i sobretot gracies a aquesta rara avis que és i serà. La generosa Diamanda Galas que va oferir 3 bisos, entre els que ens va deixar aquest Glommy Sunday de Billie Holiday.


divendres, 29 d’abril de 2011

UN PENSAMENT PER ITALIA



El gran director d'orquestra italià fa aixecar el públic de l'Scala de Milà, i cantar l'himne patriòtic del "Va pensiero", contra el govern més botifler, racista, homofòbic, masclista, mafiós, i tot el que està duent a la ruina un país esplèndit. Bravo pel bis improvisat de Mutti. Bravo pel discurs de Mutti, i més bravos pels collons de Mutti, que ho va fer conscient que Berlusconi era present a la sala.

A MÍ NO M'AGRADA EL FUTBOL... ENCARA!!!

Avui he tingut un disgust! Una altra amiga del ram de tota la vida m'ha confessat que s'ha fet futbolero, vaja, barcelonista. On queda l'Art i Assaig dels 70? on queda l'underground dels 80 i el grunge dels 90? On queden Umberto Eco, Milan Kundera, i l'espessor màxima del cinema d'Angelopoulos, combinada amb el més petardo de Chancletes, Paca la Tomate, o el club de les Mairenes Yes We Carm contra les 44 cuixes del camp. Que ens està passant? Anys de militancia contra el futbol per no rès. Al final tots acaben caien en la temptació del circ de les pilotes. Si com a mínim fessin un striptease al final del partit ho entendria. Però, no hi ha res a fer. Tots han acabat rendits davant de Guardiola. Gol rera Gol, veig més amics arrapapats al sofà jornada futbolística rera jornada, que no són poques. Doncs, mentre ells canten gols i l'himne de la Guillermina "sóc barcelonista", jo continuaré d'esquenes a l'opi del poble. I cridaré: "Prou gais al camp!" Perdoneu, però algú ho havia de dir!!!!

diumenge, 27 de març de 2011

LA BETTYE I LA BÈSTIA

Fins la primera dècada d'aquest mil·leni el nom de Betty no ens hauria sugerit gaire cosa més que la de la seductora figura de la pin-up dels 50, Betty Page, o la de la mítica dibuix animat Betty Boop, sense oblidar la partenaire, també dibuixada, de Pablo Marmol als "Picapiedra" de Hanna-Barbera.

El cas és que, ben bé fins els 2005, l'any que BETTYE LA VETTE va publicar un dels millors discos de la seva carrera ("I've Got My Own Hell to Raise"), ningú no sabia qui era aquesta nova Betty de veu esgarrapada, caçallera, i contundent. Avui, tot i que té en el seu haver un parell de nominacions ben merescudes als premis Grammy, un domini de l'escenari espectacular, i una naturalitat i senzillesa digne només de les grans dives, BETTYE LAVETTE no és encara una figura tan popularment coneguda, com podria ser Tina Turner o Aretha Franklin, dues dives negres que sempre acompanyaràn el seu estil, potser, però no la seva veu única.

I és que per la veu de BETTYE hi ha arrugues, retrats de ferides curades o no, armonics conreats amb banys de bourbon, disgustos que han deixat petjada com si d'una varicela es tractés. La veu de Bettye avui, no és la mateixa de quan va començar a cantar a la wiskeria dels seus pares. Com ja ha dit en més d'una entrevista: "Crec que la falta d'èxit m'ha fet millor artista. No hi ha hagut res que hagi distret la meva carrera; ni diners, ni res". Aquesta és la veu i l'ànima de la BETTYE LAVETTE que dijous va tornar a passar per Barcelona, en aquest cas per l'Auditori, per oferir en directe algunes de les seves millors interpretacions, entre molts dels seus grans èxits, i particularment del seu darrer àlbum titulat "The British Rock Songbook".

No cal dir que el concert va ser tant impressionant com trist. Tot i la seductora , vibrant, i divertida presència de l'artista damunt l'escenari, on a més del seu talent fa gala també d'un sentit de l'humor i d'una naturalitat admirable, les cançons que tria Bettye en el seu repertori destil·len una tristesa també natural, que em recorda -sense ànim de fer cap paral·lelisme- a Nina Simone. I és que la Bettye LaVette del 2011 és una senyora de 65 anys , amb plena de vitalitat, però també compendi d'una col·lecció d'infortunis al llarg de la seva carrera professional des que va començar a enregistrar l'any 1962 per a l'Atlantic Records.

I és que des del seu debut als 16 anys amb el primer single ("My Man") editat per a la gran discogràfica de Nova York, res no va anar a l'hora, fins fa tot just una dècada.


Al llarg d'aquesta carrera de gairebé 50 anys de professió, amb gairebé més singles editats i d'èxit que LP's, Bettye LaVette ha vist com l'Atlantic li segrestava el seu Lp de debut (possiblement per no perjudicar Aretha Franklin, l'estrella del segell), com renunciava a l'oportunitat de treballar amb Burt Bacharach, com grabava el seu únic disc per a la Motown passant sense pena ni glòria en els mateixos anys 80 que Tina Turner resurgia de les seves propies cendres, com havia de guanyar-se la vida a Broadway (participant durant 5 anys en el muntatge de "Bubbling Brown Sugar" - com diu ella mateixa- on va aprendre tot el que sap de l'escenari, a mourés i a ballar fins i tot claqué). Això sense oblidar, un dels episodis més truculents de la seva trajectòria (que va fer servir de filó per tornar a l'escena discogràfica l'any 2007 amb el disc "Scene of a Crime"), on explica com un dels managers que va tenir, Robert West, va morir víctima d'un accidentat tret a l'ull a causa de les seves habituals fanfarronades i jocs amb armes de foc.

Én fí, una llarga espera que ha anat destil·lant, gota a gota, la millor essència d'aquesta bèstia del Soul i el Blues que finalment ha reaparegut i s'ha consolidat al llarg de la primera dècada del tercer mil·leni. Jo, com a mínim des del punt de vista d'un microscòpic observador, d'un espectador això sí, amb la suficient experiència com per saber triar el blad de la palla d'aquest mòn tant trillat del showbiz, n'estic segur que ha valgut la pena esperar.

Si no vau ser a l'Auditori dijous passat, no trigueu a investigar a través de l'Spotify en la discografia de BETTYE LAVATTE, sobretot en la dels seus 4 darrers discos, o buscar alguna de les seves millors interpretacions en directe via You Tube (com la que us he triat del seu darrer disc on hi ha entre altres versions dels Stones, The Animals, Beatles, Pink Floyd o The Who, aquesta espatarrant "Nights in White Satin" dels Moody Blues). Acompanyada pel seu director musical i pianista Alan Hill, el guitarra Brentt Lucas, el baix Charles Bartels, i en Darryl Pierce a la bateria. Veure BETTY LAVETTE és tota una experiència, sentir-la és inoblidable.

diumenge, 20 de març de 2011

MARK MURPHYY un desonegut que mereix sortir de l'armari.

Ell és tot un personatge. Només cal veure alguna de les seves actuacions al You Tube, i copsar l'extravagant aparença que llueix als seus 71 anys. Camisa blava satinada, un munt d'anells, i una cara digna de guarnir la barra d'un bar soterrani i fosc de Christopher Street. Però qui no hagi escoltat mai la seva veu i la seva tècnica 'improvització jazzística al·lucinarà com fa anys. No en va hi ha moltes revistes especilitzades dels Estats Units, el seu país natal, que porten una dècada considerant-lo el millor vocalista de jazz dels últims temps.

És Mark Murphy, una veritable delicia de cal descobrir, qui encara no ho hagi fet, amb els seus darrers discos editats pel mític segell Verve: Once to Every Heart (2005), i Love Is What Stays (2007), amb una meravellosa versió d"I'm Through with Love" d'en Gus Khan, la divina "Bein' Green" d'en Joe Raposo (que va inmortalitzar Kermit la granota dels Muppets), i aquesta petita joia en directe de la cançó "Empty Faces" extret del documental de la seva vida del 2008. Busqueu aquest home, val la pena.

diumenge, 27 de febrer de 2011

AMB ATITUDE PORTUGUESA... MARIZA

No vull fer-me pesat amb Portugal, però avui toca més FADO. La veritat és que no em sap greu, perquè com encara que són els nostres veïns mai no els fem ni punyetero cas, no em sembla malament que aquest febrer del 2011 el SONORA faci "el més de fado en en Coret Inglés". En fí, oblideu els meus acudits matiners. Són patètics. És massa aviat. Avui tinc classe de reiki, i el meu cervell està per una cosa. Tot i així, no vull marxar sense dedicar-li unes paraules a aquest estil musical que enguany a passat a ser patrimoni de la humanitat, i que aquesta setmana vam tenir l’ocasió d’assaborir-lo un altre cop, ara a Barcelona, amb una excel·lent ambaixadora, la cantant Mariza, que va passar pel Palau de la Música, en una altra de les nits delicioses del Festival del Mil·lenni.

La cantant nascuda a Moçambic, i crescuda al mític i musical barri de la Mouraria de Lisboa, va portar a Barcelona un troç d'aquesta ciutat, i tota la seva saudade, l'aroma, i una milimetrada consciència del que significa l'espectacle del fado per compartir-lo amb el públic català. He de confesar que era la primera vegada que veia Mariza en directe, i com era d'esperar, em va seduïr al 100%. L'artista domina l'escenari a la perfecció. La seva estructura física, alta com un Sant Pau, ja li dona una posició d'avantatge, i l'atitude portuguesa, que ella repteix fins la sacietat en cada concert, per contagiar l'auditori d'aquest posat orgullòs i arrebatat, s'apropia del públic com una grip. Una passa de fado que dura no només el que va durar el concert d'hora i quaranta minuts que va fer al Palau, sinó un dies, o un mes, com el que em va passar des d'aquell cap de setmana a Lisboa. El Fado que s'arrossega pels escenaris d'aquest món emocionant, traspassant i contagiant un estat de melangia permanent, que engantxa.

Avui, però, no només vull acabar amb una de les primeres figures contemporanies, del gènere musical portuguès, si no que ho vull fer amb el Fado d’última generació. La veu que ha rebut el premi de la Fundació Amália Rodrigues a la millor fadista de l’any: KATIA GUERREIRO.


Malgrat que el video és horrible, busqueu més documents al you tube perquè val la pena. La cançó "Pranto do Amor Ausente" paga la pena.

Llàstima, perquè sentida és sensacional. Però vista és realment extraordinaria.

KATIA GUERREIRO. Nascuda a Sudàfrica, criada a les Açores, i amb una carrera d’oftalmòloga posada en pràctica a la ciutat d’Èvora, on va excercir un temps, fins que el fado la va cridar, i va decidir dedicar-li la vida.

34 anys d’existència, 10 de carrera, i 4 àlbums, a més del doble recopilatori titulat 10 ANOS NAS ASAS DO FADO, que recomano especialment, perquè a banda de recollir les millors interpretacions de l’artista, inclou un CD amb duets tant il·lustres com els que ha gravat al llarg d’aquests anys amb figures de primera divisió com Maria Bethania, Ney Matogrosso, Martinho da Vila, Rui Veloso, o l’àvia del fado, la Simone de Oliveira que amb 73 anys encara continua fent alguna aparició a la TV i enregistrant alguna cançó com la que s’inclou en aquest disc per avalar el treball de la KATIA GUERREIRO per passejar aquest gènere musical arreu del món, i experimentar amb noves propostes des del respecte i la tradició.


divendres, 18 de febrer de 2011

RETROBANT LISBOA 2011

M'he sentit molt afortunat.

Divendres passat tornava a Lisboa després de 22 anys. No tenia un especial record de la ciutat, més enllà de la seva música que em va deixar una petjada inesborrable. El Fado trist, melancònic, arrossegat, sovint histriònic, i arrebatat em va marcar amb la seva sonoritat visceral per sempre més. Si hi havia alguna raó per tornar a Lisboa, sens dubte era la seva música, i en especial un concert de tornada també del llegendari Carlos do Carmo, que l'atzar em va regalar, com a bonus track de la invitació d'en Pau d'assistir a l'estrena portuguesa de LA CASA DE LA FUERZA.

Queda clar que va ser per amor que vaig tornar al nas de l'Atlàntic. Perquè si us sóc sincer, he de dir que temia veure LA CASA DE LA FUERZA. Temia veure la Liddell en acció. L'última vegada que la vaig veure va sacsejar el terra del CCCB, com el pitjor dels terratrèmols escènics que havia vist mai. Tanmateix, l'amor que em va dur a Lisboa em va tornar amor per triplicat, com si es tractés de la història d'un fado d'Amalia Rodríguez. Veure o experimentar LA CASA DE LA FUERZA, la darrera proposta teatral d'Angélica Liddel, la potent dramaturga de Figueres que va triomfar a la darrera edició del Festival d’Avinyó, i que per cert aquest dissabte arriba al Teatre Lliure de Montjuic en una funció única imperdible que tracta la soledat i l’abús en termes generals i molt concrets a la vegada, no et deixarà mai igual. Amb LA CASA DE LA FUERZA vaig tenir la sensació d'assistir a un ritual teatral realment important. Alguna cosa que deixarà senyal, petjada o cicatriu en l'espectador.

L'experiència, després de salvar l'obstacle de les 5 hores de durada de la peça teatral, va ser no només una prova de resistència. També va servir per aprendre a valorar el talent d'aquesta bèstia teatral sota un altre prisma. LA CASA DE LA FUERZA és teatre útil, necessari, abstracte, poètic, musical, impagable... sobretot ens els dies d'assèpsia, conformisme, grisor, i extremada dedicació a fer entendre i atapeïr en paraules fins i tot el que no cal. Vaig descobrir una Angèlica bufón, i Ricard III a la vegada, una esquinzada cantant de rantxeres al més pur estil Lucha Reyes, i una impressionant, curosa, delicada geisha i apassionada directora d'orquestra capaç de posar en solfa aquesta òpera txehoviana amb tres germanes de ficció (ella, i les actrius Lola Jiménez I Getsemaní de San Marco entranyables), lluitadores incansables contra el dolor i la soledat, i les altres tres homònimes mexicanes (Cynthia Aguirre, Perla Bonilla i Maria Sánchez), tan o més sinceres que les primeres, que desvetllen testimonis devastadors, al costat de la redempció i el perdó musicalitzat de Pau de Nut, i els clixés masclistes més arrelats dels mariachis de l'orquestra Solis, i el super-macho gegantí Juan Carlos Heredia. En fí, un viatge dolorós, pedregós, i dificil que al final deixa el bon gust d'haver crescut d'alguna manera, d'haver après alguna cosa més, d'haver pensat, plorat, rigut encara que costa, i si més no, d'haver vist una petita esperança pel teatre contemporani i per la humanitat.

A banda d'això però, com deia al principi, Lisboa em va reservar una sorpresa encara més emotiva que la teatral., si hi cap. I és que divendres vaig tenir l’oportunitat, també, de presenciar un dels darrers concerts d’una de les llegendes vives del Fado: CARLOS DO CARMO.


Ell és el que jo dic, el Frank Sinatra portuguès. No envà ha passejat el seu art de punta a punta de món. Des de l'Olimpia de Paris a Tokio. Un home 100% elegant, amb una dedicació absoluta a fer evolucionar el fado i emparellar-lo amb altres estils musicals. Un gran amant també del jazz, que sovint ha demostrat les seves dots de crooner també, fent de vocalista al capdavant de l'orquestra d'en Count Basie. Un home molt culte, gran amic de Saramago i dels millors lletristes portuguesos, amant del detall de la poesía, de la difusió musical (que sempre ha posat en pràctica amb els 6 idiomes que domina explicant el fado allà on ha anat), i del convenciment absolut que aquest estil no havia de ser un abanderat del karma de tristesa i saudade que l'ha convertit en un dels tòpics de Portugal.

És CARLOS DO CARMO, fill de la fadista llegendaria Lucilia do Carmo.

Després de 5 anys allunyat dels escenaris, divendres passat CARLOS DO CARMO va tornar a l’escenari de l’emblemàtic Teatro Municipal de Sao Louis per oferir 2 recitals únics i tant intims com això que hem escoltat que provablement servirà per fer un disc en directe que esperem editi aviat.

De moment, jo us recomano aquest disc de fa un parell d’anys, titulat FADO MAESTRO. Un àlbum recopilatori ideal per disfrutar o descobrir (depèn de l’edat) el cantant lisboeta, que inclou els seus grans èxits, el bò i millor dels 48 anys de carrera que duu a les espatlles, i alguns regals imperdibles com aquestes versions en directe més recents, un DVD amb 63’ de concert, de documental sobre la seva vida, i molta saudade, i un gust deliciós per escoltar el fado de sempre d’una altra manera.

Potser va ser un regal de la providència, o de la meva curiositat infinita. No ho sé ben vé, però m'agradaria pensar aquesta tornada màgica a Lisboa potser va ser obra d'Àmalia Rodriguez, la reina del fado a qui li vaig anar a donar les gracies personalment a la seva nova "Casa a Portugal".

dimecres, 16 de febrer de 2011

11 SEL·LECCIONS MUSICALS IMPOSSIBLES PEL 2011: FEBRER

El Sonora s'havia compromès, i malgrat els problemes tècnics amb el servidor MIXPOD que ens ha paralitzat la proposta musical del blog durant la primera meitat de febrer, finalment ho hem tornat ha aconseguir.

Sonats i sonades del SONORA, continuem la col·lecció de sel·leccions musicals impossibles del 2011. Aquesta és la segona sessió de l'any, i sens dubte, la més reposada, delicada, i sensual d'aquest hivern, per fer passar el fred a cop de les pessigolles sonores més estimulants que en Xavi Salvà recomana cada dijous a l'espai de secrets musicals de les tardes de Catalunya Ràdio, amb l'Àlex Gorina.

Músiques d'última generació, autèntiques llegendes, revisions de clàssics extraviats en el temps, descatalogats made in "Fora de Catàleg", i tota mena de perles, tresors, i alguna raresa 100% Salvà, només pels amics del SONORA que estiguin donats d'alta a l'Spotify. Cliqueu aquí: SEL·LECCIÓ MUSICAL XAVI SALVÀ, i escolteu la sessió musical més original del mes a Catalunya Ràdio.

dimecres, 2 de febrer de 2011

JOHN BARRY 1933-2011

Un record per un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cinema del segle XX.

L'home que va fer les millors filigrames musicals que van identificar per sempre les empromptes de l'agent de sa majestat 007. L'autor de grans i melodiosos monuments sonors de Hollywood, com "Memories d'Àfrica", "Ballant amb llops" o l'oscaritzada "Born Free" que va inmortalitzar una cançó mítica interpretada per Matt Monro. En fí, un d'aquests grans professionals dels soundtracks, que molta gent, fins i tot alguns d'aquests que es fan dir crítics musicals, han menystingut precisament per haver dedicat gran part de la seva carrera a posar en solfa grans fragments de la història del cinema. Des de Bond (malgrat tota aquella polèmica que va envoltar la seva autoria real o no del famós tema del Dr. No), als exquisits arranjaments per harmònica del "Midnight Cowboy", als inquietetants acords de "Ipcress File" o "Una proposición indecente", o als trets més èpics i admirables de "The Lion in Winter", "Zulu", o molts altres, amb aquell segell inconfusible d'una hipnòtica i acaramelada secció de cordes marca de la casa. Un dels darrers grans mestres de la banda sonora clàssica, que al llarg de la seva carrera va demostrar un gran ofici, i que a banda de tenir la meva admiració professional, mereix encara més respectes com a persona, per haver compartit part de la seva joventut amb una de les dones més belles i encantadores del món, Jane Birkin.

En fí, un músic admirat i admirable que diumenge va marxar de viatge, i que el Sonora vol recordar amb una de les seves obres més oblidades i desconegudes. La banda sonora de "The Knack". Disfruteu d'aquest fragment. Va per en Barry.


diumenge, 30 de gener de 2011

UN TORBELLÍ DE 83 ANYS: JEANNE MOREAU

Fa tot just una setmana l'actriu més cèlebre de la història viva del cinema francès, JEANNE MOREAU, va fer 83 anys. I és més, està en actiu! Fa uns dies vaig llegir als diaris que aviat es tornarà a posar davant les càmeres, ni més ni menys que per fer un personatge protagonista. En fí, que malgrat que la darrera vegada que havia de passar per Barcelona (Grec 2010) ens vam quedar amb les ganes, per culpa d'una indisposició, la Moreau encara té corda per estona. I a més, no podem oblidar el que ja fa molts mesos que tenia ganes de recomenar-vos; una de les seves darreres petjades professionals que ha deixat en el rastre de la seva carrera plena d'excel·lencies, i alguna que altra estracanada de l'època al costat de B.B.

Avui, però dir JEANNE MOREAU, és com dir Juliette Greco, Michel Morgan, Danielle Darrieux, o Barbara, o qualsevol dels grans tresors que ens ha deixat el llegat cultural dels nostres veïns del nord. I aquest darrer regal de la Madamme de la Nouvelle Vague, de l'actriu que Orson Wells va qualificar com "la millor del món", és un recitat de fragments de poesia francesa del segle XX, poesia de JEAN GENET per ser més exactes, l’autor de “Santa Maria de les Flors”, “Querelle de Brest”, i del poema dramatitzat “El condemant a mort”, que gairebé 70 anys després d’haver-lo escrit torna a ser noticia, gracies a aquest nou enregistrament en format de CD que es va editar l'any passat a França després de l'espectacle que es va presentar al Teatre de l’Odeón de Paris.

Una versió revisada d’El Condemnat a mort protagonitzada, ni més ni menys, que per la veterana JEANNE MOREAU, (la gran dama del cinema i el teatre francès), i un dels reis del pop dels 80, el cantant ÉTIENNE DAHO, que vindria a ser pels francesos, el que Bosé per casa nostra, o Bryan Ferry pels anglesos (tot un gentleman del pop, amb una patina intel·lectual, alhora que glamourosa).

En fí, un tandem que com a resultat ha proporcionat aquest disc titulat LE CONDAMNÉ À MORT, que per cert, els seguidors de SONORA heu pogut escoltar en la primera de les sel·leccions musicals impossibles de l'any, i que recull una revisió actualitzada de la posada en escena original d’en Jean Genet, i la partitura inventada 20 anys després de la creació del poema que la cantant i compositora Hélène Martin va fer als anys 60.

Hi haurà qui no li farà ni calor ni fred, però a mí em sembla una oportunitat imperdible d’assaborir i descubrir – qui no ho tingui control·lat-, el gust amargant, fosc, turbulent, i apassionat d’aquest treball d’en Jean Genet, que com deia fa un moment es va estrenar al Teatre Odeón de Paris el passat 23 i 24 de novembre.

A més, és una oportunitat d'or per a tots aquests que no saben qui era Marlene Dietrich, ni Eartha Kitt, ni Lola Gaos... per descobrir la més gran de les grans del cinema francès, aquesta JEANNE MOREAU que malgrat les seves limitacions vocals, com gairebé totes les actrius franceses, va cantar sovint, dins i fora d ela pantalla, inmortalitzants moments gloriosos de la cançó i el cinema francès amb joies com "Le Tourbillon", "Tout Ce que je vaix", "Aimer", "Jamais", i moltes altres que han passat a la Història. Cançóns inmortals que ja han traspassat totes les barreres de la temporalitat, i que no fa pas més d'un parell d'anys que van mereixer una nova revisió actualitzada amb un disc meravellós de versions indies d'aquestes amb l'àlbum titulat L'HUMEUR VAGABONDE: HOMMAGE A JEANNE MOREAU, que recollia el bo i millor del panorama actual del pop francès com Silvaim Vanot, Philippe Bresson, Els Orwell, MiloLe Coq, Kenyon, Ignatus, etc... Joies recreades amb el sò del nou mil·leni que un bon dia del segle XX van sortir d'aquella boca intransigent, i d'aquella ànima tant combativa com ara. En fí, del mateix esperit d'aquesta JEANNE MOREAU que vull recordar amb aquest video de "Le Blues Indolent".


dimarts, 11 de gener de 2011

11 SEL·LECCIONS MUSICALS IMPOSSIBLES PEL 2011

11.01.11 Una data perfecta per estrenar una nova vida del SONORA.

Acabem de començar l'any 2011. I com no hi ha suficients festius intersetmanals per poder compartir amb tots vosaltres les sessions musicals exòtiques del FORA DE CATÀLEG, i tota la música que genera la recerca de l'espai dels secrets musicals de les tardes de Sílvia Coppulo a Catalunya Ràdio (on per cert, sempre em demana que li faci una sel·lecció musical adhoc), he pensat que publicaré una d'aquestes sessions musicals made in Xavi Salvà a la pàgina del SONORA. Una per cada més de l'any.

Uns fan discos delicadíssims, i els altres ens compliquem la vida, regalant coses més efímeres, regalant emocions d'alguna manera, i música per animar aquesta vida, però evidententment amb el mateix punt opti-mixte, marca de la casa, i la passió per la trovalla excèntrica que ens caràcteritza.

Un paradís mensual que espero compartir amb tots els amics del SONORA.
11 sel·leccions musicals impossibles, com jo dic sempre.
11 cocktails sonors que podreu escoltar només passant pel SONORA, i recomenar als vostres amics a través del facebook d'en Xavi Salvà, del Secret, o del web del programa dins la pàgina de Catalunya Ràdio, catradio.cat.

En fí, 11 sel·leccions amb el bo i millor de la música que es fa actualment arreu, i això sí, com no podia ser de cap altre manera, buscant també la sorpresa amb els tresors més extranys del mercat vintage del segle passat.

Vaja, música i més música Salvà al 100%. Recomanacions que si són del vostre gust, només cal que us les apunteu i us les feu vostres a través d'Spotify, iTunes, o em demaneu més informació a trevés dels vostres comentaris. Músiques ben diverses com la primera de les sel·leccions musicals del 2011. Aquesta que inclou les següents perles.

1. JEANNE MOREAU - La Chanson de Traverse (de Jean Genet) LP LE COMDAMNÉ A MORT
2. ALESSANDRO MAGNANINI & JENNY B - Open Your Eyes - LP SOMEWAY STILL I DO
3. SEVERIN - Primeira Cançao de Amor - LP CHEESECAKE
4. C'EST TOUT MARTINE - Altid Det Samme - LP C'EST TOUT MARTINE 2010
5. RICHARD KARA - Taliko - LP TINGUE
6. COCONAMI - Moliendo Café - LP ENSOKU
7. RENATO CAROSONE - Istanbul - LP THE PLATINUM COLLECTION
8. DANI - La Lluna - LP BOOMERANG
9. JOSÉ MERCÉ - Todos Seremos - LP RUIDO
10. GECKO TURNER - Cuanta Suerte - LP GONE DOWN SOUTH
11. YENJIT PORNTAWI - Lam Plearn Toh Lom Nhao - LP THE SOUND OF SIAM 1964-1075
12. ETIENNE DAHO & JEANNE MOREAU - Madame Ecoutez-moi (J. Genet) LP LE CONDAMNÉ A MORT
13. IMELDA MAY - All For You - LP MAYHEM
14. KAREN O & THE KIDS - Build All Is Love - LP WHERE THE WILD THINGS ARE
15. BILLIE GODFREY & EDEN TREE - You Bring Me Love - THE EDEN TREE
16. CAMERA OBSCURA - The Sweetest Thing (Richard Hawley remix) - LP THE NIGHTS ARE COLD
17. JOE DIBRUTTO - Ti faró volare - LP MACCARONI SOUL
18. PAPIK - Happy Rhymes - LP RHYTHM OF LIFE
19. PAOLO CONTE & MALIKA AYANE - Little Brown Bear - LP GROVIGLI
20. JOANNA NEWSOM - Easy - LP HAVE ONE ON ME
21. LIZABETH SCOTT - Men - LP LIZABETH
22. MAYRA ANDRADE - La Javanaise - LP STUDIO 105
23. TITO PARIS - Boa Viagem - LP TITO PARIS 27/07/1990

APA! A DISFRUTAR DEL PRIMER CASSETTE DEL SONORA!
I SI VOLEU VOTAR PER LA CANÇÓ DEL MÉS, LA VOSTRA CANÇÓ PREFERIDA, NOMÉS CAL QUE DEIXEU EL VOSTRE COMENTARI.
BON 2011.