LA COPLA DE L'ENFADÓS..

No és que estigues fent un curs avançat de posada al dia d'aquesta reconquesta espanyola que s'està muntant el PP a la península iberica. No és tampoc que de cop i volta m'agafes un atac de fascinació pel genere de la copla, mort i enterrat des de fa anys. De fet, els que vam nèixer en alguna de les tres primeres quartes parts del segle XX, hem escoltat alguna vegada o altra els nostres pares, o els nostres avis, o en el pitjor dels casos a una veïna desafinada que cantava cada matí "Ojos Verdes", "Francisco Alegre" o "Maria de la O".
Tot forma part de la memòria col·lectiva d'un passat ara ja molt remot, que pocs s'atreveixen a reviure, més enllà de la fussió de gèneres i prou.
L'excepció en tota regla és FALETE. Ell o ella és l'últim bastió. I dissabte va disoldre tot el seu "temperamento" al vell mig de l'escenari de l'Auditori de Barcelona.

La curiositat em picava de feia molt de temps. No en và, sempre m'ha atret la idea dels seus discos, que més o menys amb regularitat he anat seguint, com a admirador sentimental d'aquells que van convertir la cançó espanyola dels 40, la copla, en una de les identitats més clares del col·lectiu gai ibèric.

FALETE s'ha convertit en l'essència de l'essència de Miguel de Molina, de Rafael de León, d'Angelillo, de Bambino, de tots aquells "invertits" que deien abans, que feien de les nits de  Barcelona, les més flamenques de la història de la ciutat. Nits que al llarg dels anys han sonat a ritme de Concha Piquer, com no, de Lola Flores, de Marifé de Triana, o de la diva de les dives modernes, Rocío Jurado.

I així, és com FALETE reconstrueix un show amb tots els tòpics i típics de l'escola de la copla. Un show calcat dels que feia la Jurado... amb la seva primera part de cançó lleugera més moderna (amb cançons de Manuel Alejandro, Juan Gabriel, Juan Pardo, etc...), amb interludi de varietées, com sempre guarnit amb els passos flamencs del ballarí de torn (ara amb una malíssima imitació de Joaquin Cortés), i amb una segona part  més flamenca, i pretesament més autèntica. Tot un joc que, els que alguna vegada hem sigut seguidors del gènere, ja ens sabiem de memòria. I va ell i fa tal qual.

És cert que FALETE és una gran veu i un gran talent. Que el seu excès i la seva simpatia és tant sàlada i tant poc autèntica com la de les seves predecessores. Malgrat ningú s'ho pugui creure, FALETE és tot impostura, i avui se'm fa una mica més dificil de digerir. El públic que va a veure aquest espectacle és sovint tant entregat com ignorant, i la veritat és que un artista  de talla XXL com FALETE se'ls posa a la butxaca a la primera cançó.

Llàstima que el show de FALETE sigui una mica "falsete", si no m'agradaria tant com els seus discos. Però avui, després de haver vist passar per damunt l'escenari bèsties com Lola Flores o la Jurado, el sevillà em sembla una atracció de la Bodega Bohemia però de primera divisió.

És una pena, però la copla es morta, i qualsevol intent de ressucitar-la només és fruit de la nostra imaginació. I l'èxit o l'aprovació d'aquest artista d'amunt l'escenari depèn ben bé de cadascún de nosaltres, i d'aquesta ficció mental. FALETE és gracies a un públic que busca el que troba: la part més folklòrica de la copla. És totalment lícit, però no deixa de ser, segons el meu entendre, un cert fracàs vestit amb tots els farvalants, flecos, volants, peinetes i "xorreres" que toquen. És així, amb tot l'artifici de la folkòrica, i amb el conte de l'enfadós típic de la Copla i la cantant de Coples de sempre, com al costat de la meva decepció, sentia gent que vibrava cada vegada que FALETE obria la boca. I això que no era un tablao. Era l'Auditori, i pagant 35€.

Tot i això, però, gracies per l'esforç FALETE. Sens dubte, en el segle XXI, ets únic!