Aquest migdia un tweeter anunciava la mort del cantautor de Bolonga LUCIO DALLA. Un dels més grans de la canzone italiana del segle XX ha mort d'un atac de cor a Montreaux (Suissa), on sembla que ahir a la nit a oferir l'últim concert de la seva gira per Europa.
37 àlbums són una petjada prou important per considerar LUCIO DALLA un dels grans de la canzone italiana. El seu caràcter una mica outsider, i el seu esperit d'enfant terrible el van convertir en una estrella atípica en un país de cantants romàntics. Al llarg dels gairebé 69 anys de la seva vida hem disfrutat de les seves cançons més canyeres (de l'època soul del començament quan hi havia una clara inspiració James Brown), de les més humides (als anys 70), de les més bucòliques, ecologistes, i humanes (per anar a la contra dels moviments més techno dels 80), i com no del fenòmen "Caruso" que el va convertir en tota una estrella internacional.
Va nèixer el 4 de març de 1943, motiu per fer una famosa cançó que va acabar presentant al Festival de Sanremo del 1971. Es va apassionar pel soul i el jazz. La seva mare li va comprar un clarinet que hem escoltat sovint en les seves cançons. Als 21 anys va enregistrar el seu primer disc. Una perla que malauradament mai no es va prodigar gaire a casa nostra. És una de les facetes que sempre m'agrada reivindicar d'aquest cantant. De fet, al "Fora de Catàleg", el programa de vinils de Catalunya Ràdio, sempre he tingut present aquesta etapa d'en Lucio Dalla, per donar-la a conèixer una mica més.
A partir del 1979, amb el disc "Lucio Dalla", va vendre un milió de copies, i va obrir la seva etapa més florida. Amb "Dallamericaruso" i la cançó que es va acabar fent famosíssima gràcies a la versió que Luciano Pavarotti va enregistrar pels títols de crèdit d'una TV-movie protagonitzada per Sophia Loren, Lucio Dalla
es va convertir en un cantant que a mí personalment em va deixar d'interessar una mica. Tanmateix, ningú no li pot treure el merit de cançóns tantinoblidables com "Como é profondo il mare", "Tutto il male del mondo", "Atento al Lupo", "Se io fosse un angelo", o aquell mític "Disperato Eròtico Stomp", tot un himne a l'onanísme masculí, que vaig descobrir en les calentes i etíliques nits del programa "El lloro, el moro, el mico y el senyor de Puerto Rico" d'en Jordi Vendrell, a aquella mitificada Catalunya Ràdio de primers dels 80.
Aquí, doncs, va una palla sonora per una època ben diferent a la que estem vivint. Va per a tú Lucio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada