dimecres, 21 de juliol de 2010

J'AIME EL "DEJA VU", TU NO?



Mai no acostumo a fer cap mena de disertació lingüística perquè segurament en podria sortir escaldat més d'una vegada. No vull que em malinterpreteu! No puc ser pedant de cap manera. Sóc massa imperfecte com per demanar a ningú que escrigui o parli un idioma amb un nivell, que provablement ni jo, ni molts individuus de la meva generació podriem garantir. I he d'aclarir que no parlo de la gent del carrer.



No em negareu l'evidencia, però, del mal ús d'extrangerismes, i frases fetes foranies (per "epater les bourgeois" que diuen també els francesos) dins els mitjans de comunicació, i el món cultural en general, que sense una bona base idiomàtica desinformen i practiquen la desinstrucció pública a destra i sinistra.

I el cas més paradigmàtic d'aquesta reflexió és la famosa frase feta DÉJÀ VU. Una expressió francesa que fa refereència a alguna cosa "ja vista", o alguna cosa que de vegades ens produeix aquesta sensació de repetició sense exactitut, i sense saber ben bé ni quan ni on.

La qüestió és que estic cansat de sentir aquesta frase pronunciada amb una U espanyola o catalana, que no te res a veure amb U dels nostres veïns (un sò molt semblant a la U nostra, però posant la llengüa a dalt del paladar i fent que assoleixi un só també molt aprop d'una I). El só resultant correcte seria el d'una I/U, semblant a una neutra.

Dit això, d'una manera purament informativa i si cap didàctica, deixeu-me que faci de "Senyoreta Rottenmeiyer" i deixi anar aquesta reivindicació pública, perquè ho dieu als vostres amics, ho dieu al vostre company de pis, ho parleu amb la veïna o veï amb qui voldrieu intimar quan coincidiu a l'ascensor, i fins i tot feu un forum al Facebook. Si us plau ,no vull sentir més aquest DEJA (pronunciat força correctament), i acompanyat del terrorífic VU de "burro", de "bucco", o de "borinot".

M'agradaria que tots aquells guapos i guapes mediatics que deixin anar aquest DÉJÀ VU alterat per la televisió i per la ràdio, sentint la mirada dels oients, dels espectadors, i fins i tot dels seus col·legues de professió, perquè vegin que no són ni tant "güais", ni "tant" cools com s'imaginen.

Per favor, reivindiquem el DÉJÀ VU genuí, no aquest que han malmès tants comunicadors, famosets del rotllo "candelabro", o "im presionante en dos palabras", a més dels últims afegits de la col·lecció, com ara l'Anna Morgade del Buenafuente, i fins i tot l'explossiva Beyoncè, que ni que em vegi 20 vegades "Dreamgirls" podré païr la pronuncia erronia de la cançó que va titolar amb aquesta frase.

En fí, que ho deixo a les vostres mans, i a la vostra llengüa que segur que és més interessant.
Perquè com deia en Jordi Vendrell, i encara que us soni a DÉJÀ VU: "La llengüa és fonamental".



No em tingueu en compte la cançó de la Jeanne Manson. Ha estat l'exemple més clar que he trobat perquè acabeu tots cantant amb bon accent aquest DÉJÀ VU.

dimecres, 14 de juliol de 2010

OLGA GUILLOT: SE ACABÓ! NO LA SEVA MÚSICA.

Avui és un dia molt trist per a la música cubana. Un dia d'ara fa 7 anys, Olga Guillot aterrava per última vegada a Barcelona per oferir-nos la seva darrera actuació al Teatre Grec de Montjuïc. Provablement va ser el pitjor concert que mai li vaig veure. Estava cansada, gran, els 80 anys passaven factura en la seva veu, molt feble, però no a la seva energia, al temperament i al sentit de l'humor indestructible. Després del recital, entranyable com sempre, pròxim, entregat, i gairebé familiar de cara a un públic 100% seguidor de l'estrella, ens varem trobar als camerinos.

La Reina del Bolero es treia la corona, i ens permetia entrar al seu reialme com si en realitat fos la veïna de tota la vida del replà de casa de la teva mare. Ben còmoda, sense cap protocol, amb sabatilles d'estar per casa absolutament modestes, la bata, la perruca fins i tot una mica mal posada - com si res-, i amb una entrega absoluta als que l'estimavem, fossim o no del seu entorn més pròxim, aquella mare del Bolero ens abraçava, petonejava, i tocava com una necessitat de primer ordre per a la seva subsistència. Entrega absoluta a una feina que adorava.

Després de presentar-li uns amics, una cosina que ens acompanyava (aleshores emparellada amb un cubà), fer-nos el míting anticastrista habitual, i desitjar el millor a la parella, vaig tenir uns instants per lamentar la desaparició de la seva gran amiga, Celia Cruz, una altra Reina, aquesta de la Salsa, que jo també admirava profundament des que l'any 83 en Jordi Vendrell, el lloro del programa de Catalunya Ràdio "El Lloro, el Moro, el Mico i el Sr de Puerto Rico" m'introduís en l'univers electritzant de la música cubana, i llatinoamericana en general. mai li agrairé prou.

Sigui com sigui, la gran Olga Guillot dels meus records, aquella del primer concert del seu retorn Barcelona (a finals dels 90 que li va permetre operar-se de cataractes a la Barraquer) a la Sala Luna Mora (darrera l'Hotel Ars) que em va fascinar amb una potència gairebé sobrenatural, o la del Palau de la Música (que va recordar amb emoció una altra amiga també desapareguda, Lola Flores), i la dels concerts del Grec, tots ells autèntics testimonis d'una carrera extensa i intensa plena de grans monuments del Bolero, avui ja no és aquí.

Olga Guillot ha mort d'un atac de cor als 87 anys. I amb ella s'ha acabat una manera de cantar única el drama i la joia del Bolero. Meitat Sarah Vaughan, meitat Lola Flores, Olga Guillot ha donat a la cançó romàntica llatinoamericana l'honorabilitat d'una gran interpret de jazz, i el temperament i la passió de les seves arrels cubanes. Amb "tremendo swing", que diuen els cubans, i una manera de cantar tant sofisticada com salvatge, Olga Guillot feia de cada cançó una obra de teatre. Els moviments de mans neguitosos davant la seva cara afligida, orgollosa, o luxuriosa -depèn del moment-, els seus cops de cap, i les ordres que imposava al seu propi director musical, i fins i tot al públic, la convertien en una veritable directora d'orquestra, de la seva pròpia orquestra de sentiments i d'emocions que deixava anar com un huracà allà on anés.

Olga Guillot es farà sentir allà on vagi. Amb tota la seva cubanitat a la que mai no va renunciar malgrat que des del 1961 no va poder tornar a l'Habana que la va veure crèixer com artista. Aquella ciutat bressol dels millors músics d'una època molt antiga ja, però que encara omple moltes hores dels servidors musicals d'internet. Una època gloriosa que va començar al 1940 amb el duet que va formar amb la seva germana, amb el Quarteto Siboney dirigit per l'Isolina Carrillo (autora de "Dos Gardenias"), i amb una carrera com a solista plena d'èxits des que va començar a treballar amb Facundo Rivero, el responsable que la jove Guillot enregistrés els seu primer disc amb una versió en espanyol deliciosa de l'starndard nordamericà de Lena Horne "Stormy Weather", el primer gran èxit també de la seva carrera gracies a la que va marxar a Nova York i Mèxic, on va enregistrar (entre els 50 i 60) els millors títols dels millors autors i amb les millors orquestres de l'època.

"Mienteme", "Tu me acostumbraste", "Sabor a mi", "Contigo en la distancia", "Te voy a matar a besos", "Que sabes tú", "Adoro", "Voy", "Que divino seria", "La Gloria eres tú", ""Delirio", "Pànico", "Cría Cuervos", "Escrito está", "Voy a gritar", "El último acto", "Campanitas de cristal", "Soy lo prohibido", "Me muero, me muero" (i tot allò del Bolero eròtic), i fins i tot l'últim disc ,"Y faltaba Yo" (2001) són el llegat del pas d'aquesta "Venus de Fuego" (com deia el títol d'una de les seves pel·lícules) pel món de la música llatina del segle XX. Una herència sense la que la música cubana d'avui dia no existiria. Una llegenda a la que a més del seu valor musical indiscutible, li hem d'agraïr, a més a més, una certa tasca de pedagogía emocional, gracies a la que molts de nosaltres, especialment els que vam nèixer el segle passat, vam crèixer sense preguntar gaire i experimentant (a força de mastegots, caigudes i aixecades) allò que cantava la Reina del Bolero.

Gràcies Olga. Et recordarem sempre.