dijous, 21 de juny de 2012

SURVIVING BOBBY WOMACK

BOBBY WOMACK. 68 anys. Més de 50 de carrera professional. Malgrat que va ser un mite de la música negre dels 70 i dels 80, ara feia més d'una dècada que no publicava material nou. L'adicció a les drogues i una malatia l'han deixat fora del joc de la música des de ja fa massa temps.

Avui, molt poca gent sap qui és BOBBY WOMACK.
Tanmateix, amb una de les portades més exquisides del últims temps, i gràcies a Ramon Albarn (amb qui va col·laborar no fa pas gaire posant veu a la cançó "Stylo" de Gorilaz), li ha produït el disc que representarà el renaixement de l'au Fènix del Soul.
Com ja van fer Massive Attack amb la llegenda del reggae Horace Andy, o com va passar també amb el ressucitat Terry Callier, BOBBY WOMACK ha tornat a posar-se devant d'un micròfon, gracies també al Richard Russell, cap del segell XL, amb qui han teixit un irregular però molt emotiu retorn de l'estrella.

El millor de tot plegat, la seva veu, gastada, amb les arrugues i les petjades d'una història dura de caiguda del trò del regne del Soul clàssic, marcada a les cordes vocals. Però, el segell Womack és inconfusible, i la seva veu surgeix de les tenebres del més profund del seu estòmac, vibrant, amb força, i amb l'energia d'un supervivent, d'aquest THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE que canta per obrir el disc.

Un treball discogràfic amb tots els tòpics d'aquest gènere, per dir-ho d'una manera, de recuperació de mestres de la música oblidats. Un disc amb tanta producció que de vegades sembla, un disc de remixos. Un àlbum també farcit de col·laboracions, entre la que cal destacar el duet que ha fet amb la Lizzy Grant dels Lana del Rey, ara la banda més cool del moment als USA. També, hi ha la col·laboració de la cantant malinesa Fatoumata Diawara, i efimeres aparicions del desaparegut Gil Scott Heron, i del mateix Sam Cooke, a qui Womack va sempre admirar, des que va començar a tocar la guitarra en la seva banda.

THE BRAVEST MAN IN THE UNIVERSE és, però un disc on cal aturar-se, i com a mínim fer una mostra evident de respecte, a una de les veus més elegants del soul, i quedar-se això sí amb les tres perles del disc, el duet "Dayglo Reflection", la més autèntica i diàfana "Deep River" (pur blues), i la cançó que dona títol a aquest àlbum que es revel·la com una de les sorpreses d'aquest estiu que ara comença.

dijous, 14 de juny de 2012

SONA EL SÒNAR



Avui Sonora sona a Sònar. Ha començat el Sònar 2012 de Barcelona, i la música feta amb més o menys màquines puja als escenaris de la ciutat. Malauradament, aquest any estic amb febre al llit, i em perdré un munt de cites interessants.







Mentre el rafredat va fent el seu curs, i les pujades i baixades corresponents, la llista de convidats que passen pel meu cap i no podré disfrutar és prou gran com per donar-li sentit a la creu roja que enguany llueix en el seu logo.

Aquest cap de setmana els protagonistes són el bò i millor de la música contemporània, que es fa al planeta. La música que s'aixopluga sota el paraigüa de la música electrònica i que avui dia empara igualment els grans NEW ORDER, com LANA DEL REY, el grup indie del moment. Amb aquesta diversitat tant polaritzada, en mig hi podeu trobar autèntiques joies, però, com els brasilers PSILOSAMPLES, els psicotròpics FLYING LOTUS, o el pop més experimental de MOUSE ON MARS. També cal tenir en compte la presència femenina de NINA KRAVIZ, o el projecte-floreta al més pur estil Antony dels WHEN SAINTS GO MACHINE, al costat de les propostes més atractives del samplejats del japonès YOSI HORIKAWA, tot un món de sansacions que en MASAKI BATOH encara és capaç de dur molt més enllà. A banda també passaràn altres artistes més veterans en el Festival, com JAMES BLAKE, RITCHIE HAWTIN, o JAMES MURPHY, a més també de les propostes més "fiesteras" de DJ's i dels HOT CHIP o dels ja mítics barcelonins THE PINKER TONES, que celebren el seu aniversari obrint el Sònar d'aquest any fent de teloners del concert inaugural de NEW ORDER, i presentant el seu darrer àlbum, LIFE IN STEREO, la falsa banda sonora d'una pel·lícula que encara no existeix, i potser no existirà mai.

Precisament, l'altra dia estava amb el Profesor Manso i Mister Fúria treballant en la revisió d'un dels seus grans èxits que aquest estiu sonarà molt per la TV i per la ràdio, i els deia que aquest treball que acaben d'estrenar després d ela gira USA és un dels millors discos de Pop del duet, un àlbum tant sensacional, com el sempre adorat BCN Connection ó el The Million Colour Revolution. Un disc que inclou meravelles del Pop com la cançó single del disco que dona títol a aquest treball, i que és també el  primer vídeo dels electrònics catalans més famosos arreu del planeta. 16 track entre els que a més  s'amaguen tresors com la surfera "Some Girls", la kitsch "A volar" (electro-lounge del millor), autèntiques declaracions d'amor com "Inseparables", la sugerent "Loulou Stardust", o la reivindicativa "No" que provablement aquest estiu serà la sintonia del programa de la tarda de Catalunya Ràdio, el "No em pots dir que No" que dirigirà Ana Ayala. 


En STEREO TOTAL, així sonarà aquest cap de setmana, ni que sigui des de casa, amb els meus gingebres, els meus bafos, i tot el kit de cura-rafredats primaverals galopants. Teràpia de shock que combatré també amb una bonica sel·lecció Spotify d'una dotzena de perles electròniques encapsalades per dos temes d'aquest àlbum dels THE PINKER TONES que segur que posarà un milió de colors a l'estiu d'aquest gris 2012.


divendres, 1 de juny de 2012

TOM JONES: UN ESPERIT ANOMENAT JOHNNY CASH

Ja hi tornem a ser. Tom Jones, el famós tigre de Gal·les, que darrerament viu una segona joventut televisiva amb el show de la BBC1 "The Voice", continua esgarrapant amb els seus discos.

Malgrat que els seus 76 anys de "geni i figura" més aviat canalla, arrogant, amb la fama que el precedeix de ser un bona peça amb les dones, i marcar paquet fins que pugui, cada vegada es poden dissimular menys, Tom Jones coneix perfectament la industria musical, i sap quin és el camí que ha de seguir per continuar sent un dels artistes més respectats del Regne Unit.

SPIRIT IN THE ROOM és el segòn àlbum de la tercera edat d'en TOM JONES. Si dividim la seva carerra en 3 parts, la primera dels grans èxits, dels shows a la TV, de les camises obertes, dels cadenots d'or al coll, i dels pantalons apretats fins posar en risc la seva virilitat; i una segona amb el Boom del Re-load, i aquell explossiu Sexboom i totes les versions que el van duur fins i tot a posar el final brillantísim del mític "Mars Attacks" del millor Tim Burton; la tercera l'últim rastre d'aquell personatge "testosterona pura" dels anys 60.

Ara la testosterona encara hi és, com no, però transformada en esperit. TOM JONES està patint un procés de destil·lació. Tota la seva essència està concentrada en una mirada potentíssima (que sense dir res t'explica la pel·lícula de la seva vida), i evidentment, amb aquesta veu prodigiosa del cantant, que una vegada més demostra haver renovat el pacte amb el diable, i que es manté amb magnífica forma.

No obstant ara no és moment, per fer-se l'arrogant. Ara, ja des del seu anterior treball (el "Praise & Blame" que va presentar el futur camí de l'artista pels camins del blues), TOM JONES apareix sossegat, sense tensió, i començant a repassar tots els pecats de la seva vida. Podriem dir que en l'habitació d'SPIRIT ON THE ROOM se li va aparèixer Johnny Cash, aquell dels 6 magnífics volums de l"American", però en realitat es veu que no ha estat així. Qui se li ha aparegut, l'autèntic responsable d'aquesta meravella discogràfica, ha estat el productor dels "Kings of Lion", l'Ethan Johns.

Segur que molta gent dirà que és un simple disc de covers, de versions ara, no d'standards com fa tothom, si no de peces contemporanies, i prou. Però, jo crec que és alguna cosa més que això. És recuperar l'esperit del Tom Jones dels 70 que a banda del seus discos originals, versionava tot allò que li agradava, des de Ike & Tina Turner, als Stones, a Bacharach, o a qualsevol èxit del teatre musical de l'època. Allò era el Tom Jones que tothom adorava, i aquest és el TOM JONES que queda amb la gran dignidat d'una fera llegendaria. 

Al disc hi trobareu de tot, des de l'excel·lent confessió "Tower of Song" de McCartney, un brillant duet de Charlie Darwin anomenat "Low Anthem", amb el falset d'en Ben Knox Miller, dos exquisides versions de Tom Waits, els excitants "Travelling Shoes" i "Bad As Me" (de darrer Lp de Waits)... hi ha Paul Simon, hi ha Leonard Cohen, i fins i tot Bob Dylan (extraordinaria "When The Deal Goes Down")... i això sí, una versió impagable del "Hit or Miss" de la primera cantant protesta negra dels USA, l'oblidada Odetta. Per tot això, i que carai perquè m'emocionen les arrigues del rock geriatric ben fet, el disc és una de les joies d'aquest 2012.

Llarga vida als mestres del Rhythm & Blues! llarga vida al Tigre TOM JONES!