dilluns, 13 de juliol de 2009

AQUESTES VACANCES TREIEU LA JULIE ANDREWS QUE PORTEU DINS... SI US PLAU!!!!

No ma pu! Sí, sí. No m'ho podia creure, i vosaltres tampoc quan veieu el video que us recomano.

Julie Andrews està més viva que mai. No patiu. No és que s'hagués mort el mateix dia que en Jackson com la meva malaurada i estimada icona infantil, Farrah-Fawcett, pobreta meva. Sniff. No, no, Julie és viva i ben viva, però tots sabem que fa temps que la seva carrera professional ha quedat una mica aparcada i no precisament a la zona verda, que ja sabem que no pots deixar el cotxe molts dies estacionat, sinó l'ajuntament et regalarà un bonic bonus de grua per sablejar-te uns 150 o 200 "pepinos", o "cogombres", però no és el mateix.
Tornant a la qüestió que ens ocupa avui. El cas és que des que la mítica actriu que va encarnar la Mary Poppins de Disney, la Maria de "Sonrisas y Lágrimas", la increíble Gertrude Laurence d"Star", i la "My Fair Lady" original de Broadway, es va quedar sense el kit complert de cordes vocals per culpa d'un foniatra maldestre que se li va carregar la seva gorja d'or, la pobra Julie va acabar la seva carrera desafinant a "Victor/Victoria", i posant-li veu al lloro de la superproducció teatral britànica "The Doctor Doolittle", i fent de mestra de cerimonies de tota mena d'esdeveniment que toqués de la gran parade de Broadway de torn. Des d'aleshores Julie només s'apareix als pocs reproductors musicals de nostàlgics malalts del teatre musical clàssic, i freakys gays de tota mena que admiren indistintament els refilons prodigiosos d'un munt d'octaves, tant de l'Andrews, com de la peruana Yma Sumac.

Sigui com sigui, avui una amiga m'ha fet riure molt amb aquest video de l'estació de tren d'Anvers (Bèlgica) que sens dubte demostra moltes coses: o que la gent està molt grillada, o que tenen molt poca feina, o anyoren Julie Andrews d'una manera gairebé patològica.

Malgrat tot, crec que és una molt bona proposta per aquestes vacances. Si us plau, si la calor us fa engrandir el Mr. Scrooge que dueu dins, aquests dies oblideu-lo a casa, i no s'us acudeixi posar-lo a la maleta. Pot esgarrar tants moments divertits, que no val la pena. I si per casualitat, arribeu a una estació de tren i us passa això, per favor, no ho dubteu, treieu a passejar la Julie Andrews que duem dins. Segur que seràn unes vacances inoblidables.





dijous, 2 de juliol de 2009

GINA... UN SOMRIURE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Fa uns quants dies que tenia ganes de penjar alguna cosa nova al Sonora. He buscat i continuo buscant, com sol ser habitual en la meva persona. Serà que estic cansant de tanta música, i ara entro en aquella fase REM pre-vacacional d’aturar una mica la quantitat d’estímuls sonors per compensar el furor de la resta de l’any. M’encanta aquesta època més lenta. Jo sempre dic que m’agradaria que la vida fos com una pel•lícula d’en Wong Kar Wai. Aquells ralentís de la càmera i tanta bellesa junta, fins i tot dins d’on no n’hi ha, és meravellós. És per això que caminar o còrrer damunt la meva bicicleta és una manera de viure la vida que s’acosta a aquest concepte, i que m’ajuda a entendre moltes coses, sobretot, si mentre repasses els teus pensaments vas contemplant, olorant, i percebent tot allò que passa al teu costat, estimulant el sentits que ara a l’estiu són més vius que mai.

I ja que parlo dels sentits, i de l’expressió, i de la percepció d’aquests dins un univers sense cap mena de barrera física que ens ho impedeixi, avui m’ha semblat bona idea compartir amb els habitants de Sonora un llibre, una cançó i un vídeo d’una bona companya de feina, l’Elisabet Pedrosa. Una història absolutament personal, testimonial i vivencial que vol explicar al món, i compartir amb altres pares afectats, la seva experiència com a mare de la Gina, una nena amb la síndrome de Rett, una nena diferent, que no té les mateixes possibilitats que nosaltres de percebre la vida, precisament, i que a més a més ho té especialment complicat perquè a banda de ser una malaltia relativament nova, afecta a moltes menys criatures que altres, i especialment a les del sexe femení. És per això que el camp d’investigació de la malaltia necessita molt de suport, i calers. I per això, faltava gent com l’Elisabet, o com en Marius Serra, gent que han volcat una gran part de la seva vida a lluitar per un objectiu clar, perquè hi ha tantes coses per a les que continuar batallant, d’una manera activa i concreta, sense romanticismes, sense idealismes, i amb fets i moviments concrets, per aconseguir que aquest món sigui cada dia una mica més soportable.

No us explicaré els detalls de la malaltia. Em desperto massa tard per a la qüestió informativa. Gràcies a l’Elisabet i al seu llibre “Criatures d’un altre planeta” ja en coneixem molts detalls, que per cert, sinó els teniu controlats podeu obtenir més informació al web http://planetarett.blogspot.com/ o a la pàgina www.criaturasdeotroplaneta.wordpress.com.

Tanmateix, l’objectiu d’avui, és només compartir uns minuts amb la Gina, en Pol (el seu germà), i l’Elisabet Pedrosa que va enregistrar un video entranyable, amb la cançó que Jorge Drexler va escriure, amb música de J.L. Santiso, per disfrutar, sens dubte, d’un somriure que val molt més que cap de les paraules que no pot dir la Gina, i de passada, agraïr de part d’elles,- que segur que estaràn d’acord amb mí, a tots aquells que no es solidaritzen amb els altres per netejar una consciència, sinó, per continuar construint, des de l’àmbit més proper i directe, un món millor.