dissabte, 24 de març del 2012

NIT DE PECATS I MIRACLES AMB LILA DOWNS



Aquí queda el testimoni de l'última cançó d'una vetllada plena d'energia d'una madura Lila Downs.

Malgrat els problemes de sò amb els que va obrir el recital al Palau (on pel que sembla cada vegada més s'està convertint en marca de la casa), l'exagerada quantitat de decibels de la nit, i algún lleu problema de veu o de cansament de l'artista que la va fer patir en algún moment, Lila Downs va fer-se amb el públic sense escarressar-se gaire, que no vol dir que no s'esforces. És cert, que hi ha moments d'aquesta gira que recoden més una Lila diva a l'estil de Chabela o Lola Beltran, que no a l'autèntica fúria mexicana que vaig veure fa més de 10 anys. Hi ha una mica més de teatre que aleshores, sobretot quan comet errors com el de treure a l'escenari el seu pollastret que diria el sr. Monegal, vaja, el seu fill, com si es tractes d'una Pantoja qualsevol. Hi ha potser menys d'aquella espontaneitat. Està tot més après, més estudiat, però tot i així, no deixa, en cap moment, de ser igual d'autèntic.

En fí, són els pecats i els miracles d'un concert plè de clàssics, d'homenatges al Rei de la rantxera, José Alfredo Jiménez, plè d'oracions als sants, a l'esperit de Zapata, als galls esquilats en la lluita, a les dones maltractades, al mezcal, al blat de moro, al mole, a Déu, a la terra, a la vida, i a la mort (La Llorona, com no podia faltar)... Tot un ventall de colors, d'olors, i de música cantada des de les entranyes del Mèxic de Lila Downs. Una vegada més, una Lila dificil d'oblidar.

divendres, 23 de març del 2012

LILA DOWNS AL PALAU

Avui Barcelona és LILA. Aquesta nit l'embaixadora de la cançó mexicana del segle XXI presentarà el seu darrer disc "Pecados y Milagros" al Palau de la Música. Pletòrica per la seva maternitat, a qui dedica aquest disc, i un cop salvades les crisis artístiques de la cantant, Lila torna, renovada, amb més energia que mai, mentre a la vegada que completa aquesta gira per la península ibèrica, acaba les cançons d'un futur musical inspirat en la novel·la de Laura Esquivel i en la mítica pel·lícula "Como agua para chocolate".


GINO PAOLI: UN INCONTRO CON JAZZ




El vídeo té una qualitat péssima, però escoltar la versió jazz de "Che cosa c'è" que fa una hora tancava el recital que GINO PAOLI ha fet a l'Auditori de Barcelona és una veritable delicia.
Cinquanta anys de trajectòria musical ha ensenyat a Paoli que la música és "una trobada entre persones", on "tots els membres hi participen simultaniament", i d'una manera "solidaria i anti-egoísta", com va dir en una entrevista el cantautor.
Malgrat que el concert, ha semblat que era més còmode que solidari pel mestre italià de 77 anys, i que ha fet gala del seu caràcter murri i de poques paraules (ni tan sols ha dit bona nit), diuen que Paoli manté viu l'esperit idealista que l'ha fet popular al llarg de la seva vida. Tanmateix, assegurava que són mals temps per a la solidaritat, perquè "ni la societat ni l'educació insisteixen en la seva importancia cabdal.
"Et veus obligat a aprendre pel teu compte el que no t'ensenya l'escola", va dir.
El cantautor genovès és una de les veus més destacables de la cançó melòdica dels anys setanta i ha sabut renovar-se sense trair, tot i que els vents no són favorables als seus ideals.


"A Itàlia, ja no hi ha cançons melòdiques ni cantants, sinó només cançons televisives i personatges televisius que les canten. Ni tan sols al Festival de San Remo és ja un festival de cançons", ha assegurat.

"Les coses han canviat molt-ha afegit-, perquè les cançons ja no importen, l'únic que importa és el personatge que les canta i l'espectacle televisiu que es munta al seu voltant". Segons la seva opinió, "el sistema basat en el consumisme ja ha explotat" i estem vivint un moment "de paliatius i nyaps" que intenten evitar que s'afronti el desastre.

"Hem creat necessitats que no tenim en un escalada sense sentit. Una cançó de merda és una necessitat?. Les cançons no han de crear necessitats sinó partir de la passió", ha sentenciat. Tot i que ha plogut molt des que Paoli es va presentar a les eleccions dins de les llistes del Partit Comunista d'Itàlia, sembla evident que el seu sentit crític i el seu interès per la política no s'han apagat. Mostra d'això són les paraules que va dedicar a Silvio Berlusconi, a qui ha qualificat de "persona ridícula" que "afortunadament ja no representa els italians". Respecte a l'actual primer ministre d'Itàlia, Mario Monti, Paoli ha dit que "és més fiable que Berlusconi" i "té un altre estil". "Si Itàlia ha arribat fins on ha arribat és perquè s'han comès molts errors. Ara cal prendre mesures que no agraden, però són necessàries", ha assenyalat el cantautor, en to pragmàtic. 
En aquest mateix to, Paoli ha dit que "encara que la culpa de tot la tinguin els bancs ara no podem eliminar del mapa perquè necessitem liquiditat".

Més enllà de la seva vessant combativa Gino Paoli ha ofert un magnífic concert, acompanyat d'un quartet impecable, amb Flavio Boltro a la trompeta, Danilo Rea al piano, Rosario Bonaccorso al contrabaix i Roberto Gatto a la bateria. Feia molt de temps que no sentia un sò tant polit en una sala. Realment, cal felicitar els músics que han acompanyat el mestre, que malgrat la seva actitut força reposada, que de vegades es confonia en una certa indiferència, Paoli ens ha robat més d'un sospir amb la passiò de les lletres i de les melodies de les seves cançons innoblidables, i d'algún standard nordamericà com "Time after time" o "Smile".





dijous, 22 de març del 2012

GINO PAOLI: NOSTALGIA SENZA FINE



Fa gairebé 30 anys que vaig aterrar per primer cop en una Italia que creixia cap a la modernitat, molt abans que nosaltres. L'any 1985 vaig decidir que volia viure a la ciutat fronterera de Trieste, la ciutat que aleshores en deien dels bojos (per la quantitat de malalts mentals que circolaven amb llibertat pel carrer gracies a les teories d'un avançat neuròleg). Una petita ciutat d'influencia austríaca, que entre el castell de Miramare (residència d'estiu de l'emperadriu Sisí) i la Piazza Garibaldi, em va descobrir aquelles grans passions de quan un te 18 anys, i carretades de música italiana, des de l'òpera, a la canzone dels Festivals de San Remo, a les joves promeses de l'època com Ramazzoti, Anna Oxa, o als grans mites com Paolo Conte, Mina, Ornella, Patti, o Gino Paoli.

Entre llençols, i sopars a la llum de la lluna vaig escoltar i descobrir molt d'art, molta bellesa, molt cinema, i meravelloses cançons com "Il Cielo in una stanza, "Senza Fine", "Che cosa c'è", "La gatta", la mítica "Sapore di Sale", i un desconegut disc -encara avui-, dedicat al seu amic Serrat, on l'italià versionava en la seva llengüa standards del noi del Poble Sec com "Mediterraneo", "Aquellas pequeñas cosas", "La mujer que yo quiero", o "De cartón piedra" (que també podreu veure en el vídeo que he penjat al final). Va ser un bany d'història de la música, i un curs intensiu pels sentits.

Era una època de grans hombreres, de camises i corbates llampants, de trencar fronteres, de treures complexes del damunt, de música techno, de movida madrilenya, de punk, i de molta salsa a l'hora. Era un coctèl que només es podia digerir amb tota mena d'aditius i conservants, moltes hores sense dormir, i amb unes ganes de viure que com la cançó de Paoli no tenien fí.

I de cop i volta, els anys han passat, i han canviat moltes coses. I res és com era,. I hi ha molts amics que s'han quedat pel camí, Però nosaltres continuem sentint igual d'apassionadament que abans, i continuem tenint una certa ingenuitat com aquest cantant de 77 anys que encara avui continúa regalant-nos quan puja a l'escenari. Deu ser aquesta veu petita, aquesta mena de timidesa crònica, i el romanticisme que un dia va enamorar igualment a Ornella Vanoni o Stefania Sandrelli (la cantant, i l'actriu que es van convertir en les dues històries sentimentals més importants de la seva vida).

Avui, 2012, després de molts anys, GINO PAOLI torna a Barcelona per fer un concert de grans èxits repintats de jazz, per donar-los una segona joventut. D'aquesta manera el cantant de Montfalcone, el poble del costat de Trieste, ha arribat a Barcelona amb els cabells blancs, i unes ganes enormes de tornar-nos a enamorar amb les seves cançons i una gran dosi de nostalgia, que farà que aquesta nit sortim al carrer amb  un munt de records a la butxaca per desplegar la nostra imaginació a l'Auditori.

No vull ni pensar qui núvol d'imatges virtuals, somriures per dins, i pensaments deixats anar pulularàn per damunt dels nostres caps a la sala. Una orgía retro-musico-sensorial només per curiosos, veterans, i uns pocs mitòmens per allò del "jo vaig ser aquí".

En fí, una oportunitat, potser única de veure l'autor i l'interpret d'aquestes cançons eternes que tant agraden a la Coixet, i a qualsevol que tingui una mínima sensibilitat. Potser l'última. Us espero a l'Auditori entre aquest bosc de records. Espero poder-vos veure.

dimecres, 21 de març del 2012

QUIN MÓN: SELAH SUE



Realment, per comptes de cridar "THIS WORLD" hi ha raons suficients per cridar més fort que Janis Joplin i entonar un gran "Quin cony de món!!!", tal i com estàn les coses aquesta setmana. De tota manera, tampoc serveix de molt queixar-se continuament. O sigui que al SONORA seguim resistint a base de bona música, i totes les bones vibracions que puguem acumular per ser més forts i poder combatre millor.

Avui li toca el torn a la cantant belga SELAH SUE, que malgrat que a casa nostra no ha tingut cap acollida, perquè ni tan sols havia arribat, és un altre fitxatge de l'escena soul europea, que ben bé podria participar en un concert de les tres tenores al costat de Lauryn Hill i Erykah Badu. La primavera passada va presentar el seu disc de debut: SELAH SUE. I avui ha sortit a la llum el tercer single i video d'aquest primer treball. La cançó THIS WORLD em recorda profundament Beth Gibbons i aquelles aures tenebroses dels Portishead. Ella és guapa i elegant. Llàstima del rusc que s'ha fotut al cap, que sembla que hagin de sortir centenars d'abelles en mig de la seva interpretació. Tanmateix, i més enllà de la fàbrica de pop sense stop més o menys mediocre d'aquests temps que còrren, la noia promet.

Li seguirem el rastre.

dimarts, 20 de març del 2012

PRIMAVERA CALE



Avui és primavera. I per celebrar-ho aquesta nit hi ha un akelarre del pop-rock a la Sala Apollo de Barcelona. Allà estarem tots els seguidors d'aquest supervivent per naturalesa. És l'arribada del rei de l'underdroung a Barcelona. És la tornada a casa nostra d'en JOHN CALE, que amb 70 anys recent fets, i disc nou (EP "Extraplayfull"), s'apareix un altre cop als escenaris de casa nostra amb el títol de llegenda guanyat a pols.

No cal dir res més de JOHN CALE. Exmembre de la mítica Velvet Underground que va marcar totes les generacions que van seguir a la dels 60, gran experimentador musical, gairebé mai revisador dels seus propis èxits, músic de cap a peus amb grans èxits i òsties soberanes a les seves espatlles, inconformista recalcitrant, visionari sonor extraordinari, i productor d'altres llegendes com The Stooges, Patti Smith, l'oblidat Kevin Ayers, LCD Soundsystem, o Siouxie Sioux and the Banshees, entre molts...

Ell és una de les llegendes del pop, i no ens el podem perdre.
Avui celebrem la primavera Cale, doncs, amb aquesta imatge de Banksy pintada sota un pont de Londres, i aquesta versió d'Hallelujah d'en Leonard Cohen (la primera que se'n va fer l'any 1991), per rematar la festa amb l'últim clip que corre per You Tube (Catastrofuk) d'aquesta divinitat que avui a la nit s'apareixerà a la Sala Apolo. Que vostès ho al·lucinin bé!

dijous, 15 de març del 2012

L'AMOR ARRIBA AL SONORA... AMB JOSH RITTER



Últim Clip del nordamericà Josh Ritter. S'ha fet amb 12.000 retalls de papers, i sense cap efecte de càmera. És una delicia ensucredeta, però que entra molt bé en plena "tonteria" primaveral. LOVE IS MAKING IT'S WAY BACK HOME. Welcome!

dimecres, 14 de març del 2012

ELS 90 DE KAY STARR



Aquest 2012 la cantant KAY STARR fa 90 anys. La data és el 21 de juliol, i crec que val la pena anar fent memòria al llarg d'aquest any d'una de les veus més potents dels USA dels anys 40 i 50. Una artista avui dia absolutament oblidada, més enllà de les fòrmules radiofòniques de gust retro, però que cal reivindicar. Tot i que fins fa poc encara estava en actiu, KAY STARR mereix un recò en el nostre desert del Sonora, ni que sigui perquè un bon dia va ser, com deia la mateixa Billie Holiday: "l'única veu blanca que és capaç de cantar blues".

dimarts, 13 de març del 2012

PUNK CONTRA PUTIN: PUSSY RIOT




Continuem amb l'esquizofrenia dels últims dies al Sonora. Una de freda i una de calenta. Una de dolça i una d'amargant. Aquí teniu les PUSSY RIOT, la banda russa que el 8 de març van ser detingudes per la policia per la campanya ben peculiar que van emprendre contra la presidencia de Putin.
Nadezhda Tolokónnikova i María Aléjina, dues de les cinc components de les Pussy Riot van acabar a la comisaria. El motiu ha estat la profanació de la Catedral del Crist Salvador de Moscú, on després de pujar a l'altar  van fer un concert privat per a totes les beates i feligresos que aplegava el recinte sagrat entonant un cant gens ortodoxe: " Mare de Déu, fot fora en Putin". D'aquesta manera prepetien denunciar el recolzament del líders de l'esglesia ortodoxa al polític.
Malgrat que l'anècdota tingui un tò força còmic, ara les dues activistes de les Pussy Riot s'enfronten a una pena de 7 anys de presó. Una condemna que no fa cap gràcia. Per denunciar la seva situació han iniciat una vaga de fam. Mentrestant per la resta del món vaguen i circulen en plena llibertat militants neo-nazis, i personatges d'extrema dreta que estàn protegits per la democràcia més desprotegida de tots els temps. Aquest segle XXI.

NOAH STEWART: HA NASCUT UNA ESTRELLA... DE L'ÒPERA



Atenció! Ultimíssima hora dins la música clàssica. Fa quatre dies va triomfar a l'Opera North amb un Pinkerton de Madame Butterfly històric. Aquesta setmana ha debutat a al Royal Opera House a la premiere de Miss Fortune de la Judith Weir. I a finals d'aquest mes de març sortirà al mercat el seu disc de debut editat per Decca.

Ell es diu NOAH STEWART. Te 33 anys, una presència elegantíssima, i més enllà de ser un exòtisme dins el món conservador de l'òpera, on encara un tenor negre, no deixa de ser una raresa dificil d'encaixar, al costat de les pàlides sopranos que triomfen arreu del món (fora de "Porgy & Bess, Othelo, i Show Boat) , l'artista de veu prodigiosa ja s'ha convertit en la nova promesa de la lírica nordamericana.

A primer cop d'oíde, a mí m'ha produit un efecte semblant a la sensació que vaig tenir quan vaig escoltar per primer cop Maria Bayo o la Cecilia Bartoli. Sens dubte la veu d'en NOAH STEWART te un futur de llarg recorregut, que esperem poder disfrutar com aquest vídeo que he penjat avui, amb tot un clàssic d'en Victor Youmans; aquest standard, WITHOUT A SONG, que es va estrenar l'any 1929 al musical  Great Day, i que amb els anys han cantat el top dels crooners  des de Perry Como a Sinatra, o des de Mario Lanza a l'inoblidable NOAH STEWART.

diumenge, 11 de març del 2012

LA COPLA DE L'ENFADÓS..

No és que estigues fent un curs avançat de posada al dia d'aquesta reconquesta espanyola que s'està muntant el PP a la península iberica. No és tampoc que de cop i volta m'agafes un atac de fascinació pel genere de la copla, mort i enterrat des de fa anys. De fet, els que vam nèixer en alguna de les tres primeres quartes parts del segle XX, hem escoltat alguna vegada o altra els nostres pares, o els nostres avis, o en el pitjor dels casos a una veïna desafinada que cantava cada matí "Ojos Verdes", "Francisco Alegre" o "Maria de la O".
Tot forma part de la memòria col·lectiva d'un passat ara ja molt remot, que pocs s'atreveixen a reviure, més enllà de la fussió de gèneres i prou.
L'excepció en tota regla és FALETE. Ell o ella és l'últim bastió. I dissabte va disoldre tot el seu "temperamento" al vell mig de l'escenari de l'Auditori de Barcelona.

La curiositat em picava de feia molt de temps. No en và, sempre m'ha atret la idea dels seus discos, que més o menys amb regularitat he anat seguint, com a admirador sentimental d'aquells que van convertir la cançó espanyola dels 40, la copla, en una de les identitats més clares del col·lectiu gai ibèric.

FALETE s'ha convertit en l'essència de l'essència de Miguel de Molina, de Rafael de León, d'Angelillo, de Bambino, de tots aquells "invertits" que deien abans, que feien de les nits de  Barcelona, les més flamenques de la història de la ciutat. Nits que al llarg dels anys han sonat a ritme de Concha Piquer, com no, de Lola Flores, de Marifé de Triana, o de la diva de les dives modernes, Rocío Jurado.

I així, és com FALETE reconstrueix un show amb tots els tòpics i típics de l'escola de la copla. Un show calcat dels que feia la Jurado... amb la seva primera part de cançó lleugera més moderna (amb cançons de Manuel Alejandro, Juan Gabriel, Juan Pardo, etc...), amb interludi de varietées, com sempre guarnit amb els passos flamencs del ballarí de torn (ara amb una malíssima imitació de Joaquin Cortés), i amb una segona part  més flamenca, i pretesament més autèntica. Tot un joc que, els que alguna vegada hem sigut seguidors del gènere, ja ens sabiem de memòria. I va ell i fa tal qual.

És cert que FALETE és una gran veu i un gran talent. Que el seu excès i la seva simpatia és tant sàlada i tant poc autèntica com la de les seves predecessores. Malgrat ningú s'ho pugui creure, FALETE és tot impostura, i avui se'm fa una mica més dificil de digerir. El públic que va a veure aquest espectacle és sovint tant entregat com ignorant, i la veritat és que un artista  de talla XXL com FALETE se'ls posa a la butxaca a la primera cançó.

Llàstima que el show de FALETE sigui una mica "falsete", si no m'agradaria tant com els seus discos. Però avui, després de haver vist passar per damunt l'escenari bèsties com Lola Flores o la Jurado, el sevillà em sembla una atracció de la Bodega Bohemia però de primera divisió.

És una pena, però la copla es morta, i qualsevol intent de ressucitar-la només és fruit de la nostra imaginació. I l'èxit o l'aprovació d'aquest artista d'amunt l'escenari depèn ben bé de cadascún de nosaltres, i d'aquesta ficció mental. FALETE és gracies a un públic que busca el que troba: la part més folklòrica de la copla. És totalment lícit, però no deixa de ser, segons el meu entendre, un cert fracàs vestit amb tots els farvalants, flecos, volants, peinetes i "xorreres" que toquen. És així, amb tot l'artifici de la folkòrica, i amb el conte de l'enfadós típic de la Copla i la cantant de Coples de sempre, com al costat de la meva decepció, sentia gent que vibrava cada vegada que FALETE obria la boca. I això que no era un tablao. Era l'Auditori, i pagant 35€.

Tot i això, però, gracies per l'esforç FALETE. Sens dubte, en el segle XXI, ets únic!

dijous, 8 de març del 2012

UNA FESTA AMB LA LUPE... LA YI YI YI!!!!



 Dijous de Frikura! Fa uns dies que es va conmemorar els 20 anys del traspàs de la Reina de la Salsa Soul, La Lupe. Va morir un 29 de febrer de 1992, tot i que a les biografies posa que la desafortunada vida de la Latin Queen de Nova York es va acabar un dia abans. Coses del nostre calendari gregorià.

La qüestió és que fa molt de temps que no sona la seva veu per enlloc, i avui em ve de gust punxar-la al Sonora. Per una banda, per informar de la festa homenatge que s'organitza aquesta nit al Antilla BCN Latin Club Calle Aragón 14, per una altra, per donar a conèixer la pel·lícula que s'ha fet sobre la seva vida, THEY CALL ME LA LUPE, protagonitzada per l'actriu portorriquenya Lauren Velez, i a més per fer saber que la periodista Carmen Mirabal acaba d'editar una biografia sobre la cantant: LA LUPE: LA LEYENDA.

Tot plegat, em fa molt feliç. Jo vaig enamorarme de la Lupe l'any 1983 quan en Jordi Vendrell i Cia me la van presentar a Catalunya Ràdio, en el programa del "El Lloro el Moro el Mico i el Sr de Puerto Rico", i amb ella vaig descubrir aquella veu temperamental, desproporcionada, desmesurada, que sovint semblava una desequilibrada, però que va donar a la música llatina l'empempta que li feia falta perquè fos coneguda arreu del món.  Us deixo amb dos exemples claríssims de la seva manera de fer irrepetible. No intenteu trobar delicadesa. No n'hi havia dins la Lupe. Era una autèntica bomba, era el Bogaloo que calia en aquell moment de primers dels 60, quan Nova York encara no havia conegut ni els Beatles, ni Janis Joplin... començava una l'era de l'excés, de l'allliberament, i de les revolucions modernes... i potser tot va començar amb La Lupe.

dimecres, 7 de març del 2012

ADÉU A ROBERT B. SHERMAN

Ahir va morir Robert B Sherman, el 50% dels germans Sherman, el tandem de compositors més populars dels 60 a Hollywood. Ells van introduir el jazz i el swing a la Disney, i van fer les cançons més catxondes i engaxoses de films "Libre de la Selva", "Els Aristogats", "Chitty Chitty Bang Bang" i l'eterna mainadera voladora que jo de petit, es veu, que vaig batejar com "Mary Pompis". Jo passo del "Supercalifragilístico...", i avui que s'ha publicat la famosa noticia del gat-senador dels USA  http://www.telecinco.es/informativos/curioso/gato-senador-candidato-elecciones-EEUU-Senado-Hank_0_1569443232.html , crec que és inevitable no treure-li la pols a aquest EVERYBODY WANTS TO BE A CAT.

RIVER DEEP MOUNTAIN HIGH



Avui fa anys d'una cançó electritzant! Una cançó que va marcar tants i tants seguidors del R&B com qualsevols dels Beatles! Una cançó insignia que va convertir Tina Turner en una icona del segle XX!

Es tracta d'aquest RIVER DEEP MOUNTAIN HIGH d'en Phil Spektor, provablement el millor treball del productor, aquest himne R&B que un dia com avui de l'any 1966, Tina Turner van enregistrar amb tot aquell famòs "mur de sò" del peculiar i extravagant productor nordamericà.

Ara, Tina Turner ja n'ha fet 72, però gracies a internet, avui podem posar imatge a aquell "black hurricane" que en deien fa més de 40 anys, aquella impactant Tina Turner de la primera època que he penjat al sonora perquè disfruteu de la mítica cancó, en un enregistrament original de promoció bestial, i la que va interpretar en la gira que va fer pel seu 70 aniversari. Dos moments molt diferents però totalment espectaculars, per raons també molt diverses, de la carrera de la meva favorita de tota la vida. Un crack!!!! I Love You Tina!

dimarts, 6 de març del 2012

50 ANYS DE CASSETTE


FA 50 ANYS. No hi havia mòbils. L'iPad era Ciència-Ficció. La càmara de video era un somni... I el You Tube...

FA 50 ANYS van parir el CASSETTE!!!!!

I tot va canviar!

Podiem enregistrar les primeres parides familiars!
Podiem copiar-nos discos sensers sense Canon!
Grabavem programes de ràdio i fins it tot de TV!
Vam començar a fer els primers experiments com a DJ's i animadors de totes les festes de torn!!!
I evidentment, vam fer els nostres primers programes de ràdio!

ARA JA FA 50 ANYS!!!
EL CASSETTE FA 50 ANYS!
I ÉS UN OBJECTE DE COL·LECCIONISTA!!

La meva pregunta d'avui és...
QUE N'HAS FET DEL TEU CASSETTE PREFERIT?
QUIN ÉS EL CASSETTE QUE ENCARA GUARDES?

divendres, 2 de març del 2012

BEN L'ONCLE SOUL... SOUL PRECUINAT

La diferència entre Stevie Wonder o Ray Charles i BEN L'ONCLE SOUL és la mateixa que hi ha entre una lasagna precuinada i una feta per la mamma. Les dues són menjables, però no hi ha color. Potser és això, precisament, ahir al vespre a l'Apolo faltava color.

Malgrat que la gent va sortir entusiasmada, BEN L'ONCLE SOUL, encara té molt de camí per recòrrer, i molts concerts que donar, per transformar-se en un dels ídols que han insipirat la seva passió pel soul. Stevie Wonder (clarament la icona que ha marcat el seu estil), Ray Charles, Aretha Franklin com va citar també al concert, Prince, Tina Turner, etc... Tots ells han omplert el cap i les magnífiques cordes vocals d'aquest artista francès de moltes instantanies que sembla tenir totes amalgamades en un disc dur que ha après a reproduir sense poc més que bona tècnica i escola. És el mal de la seva generació.
La banda ha estat bé, els coristes divertits, però una mica ridículs potser, i ell francament m'ha deixat una mica fred. Tot i semblar que l'Apolo s'enssorrava, jo em quedo amb el disc i una mica excèptic.

dijous, 1 de març del 2012

LUCIO DALLA... ADÉU A UNA ICONA DE LA CANZONE ITALIANA


Aquest migdia un tweeter anunciava la mort del cantautor de Bolonga LUCIO DALLA. Un dels més grans de la canzone italiana del segle XX ha mort d'un atac de cor a Montreaux (Suissa), on sembla que ahir a la nit a oferir l'últim concert de la seva gira per Europa.

37 àlbums són una petjada prou important per considerar LUCIO DALLA un dels grans de la canzone italiana. El seu caràcter una mica outsider, i el seu esperit d'enfant terrible el van convertir en una estrella atípica en un país de cantants romàntics. Al llarg dels gairebé 69 anys de la seva vida hem disfrutat de les seves cançons més canyeres (de l'època soul del començament quan hi havia una clara inspiració James Brown), de les més humides (als anys 70), de les més bucòliques, ecologistes, i humanes (per anar a la contra dels moviments més techno dels 80), i com no del fenòmen "Caruso" que el va convertir en tota una estrella internacional.

Va nèixer el 4 de març de 1943, motiu per fer una famosa cançó que va acabar presentant al Festival de Sanremo del 1971. Es va apassionar pel soul i el jazz. La seva mare li va comprar un clarinet que hem escoltat sovint en les seves cançons.  Als 21 anys va enregistrar el seu primer disc. Una perla que malauradament mai no es va prodigar gaire a casa nostra. És una de les facetes que sempre m'agrada reivindicar d'aquest cantant. De fet, al "Fora de Catàleg", el programa de vinils de Catalunya Ràdio, sempre he tingut present aquesta etapa d'en Lucio Dalla, per donar-la a conèixer una mica més.

A partir del 1979, amb el disc "Lucio Dalla", va vendre un milió de copies, i va obrir la seva etapa més florida. Amb "Dallamericaruso" i la cançó que es va acabar fent famosíssima gràcies a la versió que Luciano Pavarotti va enregistrar pels títols de crèdit d'una TV-movie protagonitzada per Sophia Loren, Lucio Dalla
es va convertir en un cantant que a mí personalment em va deixar d'interessar una mica. Tanmateix, ningú no li pot treure el merit de cançóns tantinoblidables com "Como é profondo il mare", "Tutto il male del mondo", "Atento al Lupo", "Se io fosse un angelo", o aquell mític "Disperato Eròtico Stomp", tot un himne a l'onanísme masculí, que vaig descobrir en les calentes i etíliques nits del programa "El lloro, el moro, el mico y el senyor de Puerto Rico" d'en Jordi Vendrell, a aquella mitificada Catalunya Ràdio de primers dels 80.

Aquí, doncs, va una palla sonora per una època ben diferent a la que estem vivint. Va per a tú Lucio.





R.WAN: LA PELL VERMELLA D'UNA REVOLUCIÓ AMB HUMOR

Acaba de sortir el 3er àlbum del cantant de Java R.WAN. El nou disc batejat com PEAU ROUGE tracta temes tant actuals i contundents com les càrregues policials que s'estàn convertint en el pà de cada dia d'aquesta Europa feixista del segle XXI. És indignant que uns i altres, PPros i PSClistes es canviin els papers a conveniència segons qui està al poder, i no tinguin cap mena d'escrúpol quan es tracta de reprimir el dret a la manifestació, com si tornessim als anys 70, al més pur estil dels anys d'en Paco. Increíble però cert.

Si podeu, fem un somriure. Encara que continuin repartint sempre ens quedarà les ganes d'enfrote'ns de tanta "garrulería" i "ignorància" com surt de les porres i de les qui les autoritzen.