La diferència entre Stevie Wonder o Ray Charles i BEN L'ONCLE SOUL és la mateixa que hi ha entre una lasagna precuinada i una feta per la mamma. Les dues són menjables, però no hi ha color. Potser és això, precisament, ahir al vespre a l'Apolo faltava color.
Malgrat que la gent va sortir entusiasmada, BEN L'ONCLE SOUL, encara té molt de camí per recòrrer, i molts concerts que donar, per transformar-se en un dels ídols que han insipirat la seva passió pel soul. Stevie Wonder (clarament la icona que ha marcat el seu estil), Ray Charles, Aretha Franklin com va citar també al concert, Prince, Tina Turner, etc... Tots ells han omplert el cap i les magnífiques cordes vocals d'aquest artista francès de moltes instantanies que sembla tenir totes amalgamades en un disc dur que ha après a reproduir sense poc més que bona tècnica i escola. És el mal de la seva generació.
La banda ha estat bé, els coristes divertits, però una mica ridículs potser, i ell francament m'ha deixat una mica fred. Tot i semblar que l'Apolo s'enssorrava, jo em quedo amb el disc i una mica excèptic.
Malgrat que la gent va sortir entusiasmada, BEN L'ONCLE SOUL, encara té molt de camí per recòrrer, i molts concerts que donar, per transformar-se en un dels ídols que han insipirat la seva passió pel soul. Stevie Wonder (clarament la icona que ha marcat el seu estil), Ray Charles, Aretha Franklin com va citar també al concert, Prince, Tina Turner, etc... Tots ells han omplert el cap i les magnífiques cordes vocals d'aquest artista francès de moltes instantanies que sembla tenir totes amalgamades en un disc dur que ha après a reproduir sense poc més que bona tècnica i escola. És el mal de la seva generació.
La banda ha estat bé, els coristes divertits, però una mica ridículs potser, i ell francament m'ha deixat una mica fred. Tot i semblar que l'Apolo s'enssorrava, jo em quedo amb el disc i una mica excèptic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada