dijous, 22 de març del 2012

GINO PAOLI: NOSTALGIA SENZA FINE



Fa gairebé 30 anys que vaig aterrar per primer cop en una Italia que creixia cap a la modernitat, molt abans que nosaltres. L'any 1985 vaig decidir que volia viure a la ciutat fronterera de Trieste, la ciutat que aleshores en deien dels bojos (per la quantitat de malalts mentals que circolaven amb llibertat pel carrer gracies a les teories d'un avançat neuròleg). Una petita ciutat d'influencia austríaca, que entre el castell de Miramare (residència d'estiu de l'emperadriu Sisí) i la Piazza Garibaldi, em va descobrir aquelles grans passions de quan un te 18 anys, i carretades de música italiana, des de l'òpera, a la canzone dels Festivals de San Remo, a les joves promeses de l'època com Ramazzoti, Anna Oxa, o als grans mites com Paolo Conte, Mina, Ornella, Patti, o Gino Paoli.

Entre llençols, i sopars a la llum de la lluna vaig escoltar i descobrir molt d'art, molta bellesa, molt cinema, i meravelloses cançons com "Il Cielo in una stanza, "Senza Fine", "Che cosa c'è", "La gatta", la mítica "Sapore di Sale", i un desconegut disc -encara avui-, dedicat al seu amic Serrat, on l'italià versionava en la seva llengüa standards del noi del Poble Sec com "Mediterraneo", "Aquellas pequeñas cosas", "La mujer que yo quiero", o "De cartón piedra" (que també podreu veure en el vídeo que he penjat al final). Va ser un bany d'història de la música, i un curs intensiu pels sentits.

Era una època de grans hombreres, de camises i corbates llampants, de trencar fronteres, de treures complexes del damunt, de música techno, de movida madrilenya, de punk, i de molta salsa a l'hora. Era un coctèl que només es podia digerir amb tota mena d'aditius i conservants, moltes hores sense dormir, i amb unes ganes de viure que com la cançó de Paoli no tenien fí.

I de cop i volta, els anys han passat, i han canviat moltes coses. I res és com era,. I hi ha molts amics que s'han quedat pel camí, Però nosaltres continuem sentint igual d'apassionadament que abans, i continuem tenint una certa ingenuitat com aquest cantant de 77 anys que encara avui continúa regalant-nos quan puja a l'escenari. Deu ser aquesta veu petita, aquesta mena de timidesa crònica, i el romanticisme que un dia va enamorar igualment a Ornella Vanoni o Stefania Sandrelli (la cantant, i l'actriu que es van convertir en les dues històries sentimentals més importants de la seva vida).

Avui, 2012, després de molts anys, GINO PAOLI torna a Barcelona per fer un concert de grans èxits repintats de jazz, per donar-los una segona joventut. D'aquesta manera el cantant de Montfalcone, el poble del costat de Trieste, ha arribat a Barcelona amb els cabells blancs, i unes ganes enormes de tornar-nos a enamorar amb les seves cançons i una gran dosi de nostalgia, que farà que aquesta nit sortim al carrer amb  un munt de records a la butxaca per desplegar la nostra imaginació a l'Auditori.

No vull ni pensar qui núvol d'imatges virtuals, somriures per dins, i pensaments deixats anar pulularàn per damunt dels nostres caps a la sala. Una orgía retro-musico-sensorial només per curiosos, veterans, i uns pocs mitòmens per allò del "jo vaig ser aquí".

En fí, una oportunitat, potser única de veure l'autor i l'interpret d'aquestes cançons eternes que tant agraden a la Coixet, i a qualsevol que tingui una mínima sensibilitat. Potser l'última. Us espero a l'Auditori entre aquest bosc de records. Espero poder-vos veure.