dissabte, 1 de novembre del 2014

SOMNIS EN BADALAMENTI (article publicat al RAR del 26.10.2014)

Tanco els ulls. Abaixo les parpelles de les orelles. Damunt l’escenari enrajolat del meu cervell cinèfil apareix la figura d’un home madur ballant al ritme del seu Audrey’s Dance de Twin Peaks. És Angelo Badalamenti, l’autor de la música dels malsons més perturbadors i juganers d’en David Lynch. Els dos junts, han fet tant pel cinema com Hitchcock i Herrmann, com Lucas i Williams, o com Zemeckis i Silvestri. Malgrat que va començar com comencen les grans amistats —per casualitat—, la seva associació és de les més importants de la història del cinema.

Isabella Rossellini havia de cantar la gloriosa versió desafinada de Blue Velvet. Lynch va contractar un coach vocal que l’assessorés: un tal “Andy Badale”, que fins aleshores havia composat algunes bandes sonores per a pel·lis d’acció i sèrie B. Poc s’imaginava Angelo Badalamenti que acabaria composant Misteries of Love, el tema central de la pel·lícula, interpretat per Julee Cruise, que substituiria la versió de Song to the siren de This Mortal Coil que valia un ronyó en drets d’autor. Des de llavors Lynch i Badalamenti no han deixat de somiar junts.


El gust i el segell musical de l’italo-americà, que ha quedat fixat a la nostra memòria, es mou pels passadissos i racons obscurs de l’imaginari del seu amic. Apareix i desapareix sense saber exactament com. Amb un to eteri, immòbil, com suspès en l’aire dens i carregat, subratlla atmosferes misterioses que lentament deixen entrar seccions de cordes i sintetitzadors angoixants, melodies lleugerament dissonants, contrabaixos pessigats amb males intencions,  guitarres ressonades d’aires sospitosament fronterers, balades vaporoses —gairebé gasoses—, que contrasten amb el rock dur i l’electrònica més paranoica i asfixiant, o amb el blues més felí que camina sensualment a ritme d’unes mans picant els seus dits.

Tot aquest univers, que avui podem identificar com el so Badalamenti, es va gestar l’any 1986 amb Blue Velvet. El mètode de treball lliure i inspirador de passar hores i hores tocant el piano al costat de David Lynch, tot sacsejant el seu imaginari, els va transformar en una parella de fet i indissoluble. Amb Cor salvatge, i la sèrie de culte Twin Peaks (disc de vendes sense precedents a l’època), i després amb Carretera perduda i Mulholland Drive, tant Lynch com Badalamenti van aconseguir el reconeixament de la indústria cinematogràfica que, en el cas del compositor, cada vegada l’ha valorat més i més, i ha donat els seus fruits —més enllà de Lynch— amb les admirades The Straight Story,  Arlington Road, o la recent superproducció russa Stalingrad que encara està pendent d’estrena a casa nostra.


 Fora de les pantalles, però, Badalamenti ha volgut mantenir també un vincle important amb la producció musical.  Durant els anys 90, la dècada més activa de la seva carrera, va alternar el cinema amb la producció de discos, com A Secret Life de Marianne Faithfull, Booth & The Bad Angel de Tim Booth, la versió de A Foogy Day de David Bowie pel recopilatori benèfic Red Hot & Rhapsody,  o la cançó Black Lodge de l’LP Sound of White Noise d’Anthrax.


De sobte, però, veig una llum. A poc a poc, torno al món real. El foc del peveter i el so de les fanfares olímpiques que Badalamenti va fer pels Jocs de Barcelona 92 m’han fet fora del somni. Això em fa pensar que ni tan sols un dels grans com Badalamenti està exempt de fer encàrrecs que envelleixen pitjor que d’altres. M’aixeco. Busco el disc de Twin Peaks i començant pel gastat tema central que fa anys que és també la sintonia d’un programa de ràdio de paraciències, em perdo entre les cordes comfortables del compositor.


VIATGE AL·LUCINANT AL CENTRE DE BADALAMENTI

ISABELLA ROSSELLINI – Blue Velvet/Blue Star
CHRIS ISAAK – Wicked Game (Wild at Heart)
ANGELO BADALAMENTI – Audrey’s Dance (Twin Peaks)
JULEE CRUISE – Falling (Twin Peaks)
TIM BOOTH & A. BADALAMENTI – Dance of The Bad Angels
ANTHRAX – Black Lodge
REBEKAH DEL RIO – El Amor (Mulholland Drive)
MARIANNE FAITHFULL - Sleep
AMANDA PALMER – Runs in The Family
BARRY ADAMSON – Something Wicked This Way Comes (Lost Highway)
ANGELO BADALAMENTI – Barcelona Summer Olympics – The Torch Theme
ROY ORBISON – In Dreams (Blue Velvet)

MINERAL MARIANNE FAITHFUL


Podria haver estat una magnífica Marietta Fortune, la mare de la Lula de Wild at Heart. Però els problemes personals sovint la van escopir del cinema. Malgrat que dins de Marianne Faithfull hi ha una actriu gairebé tan gran com la cantant de veu impossible que als 90 es refeia dels seus fracassos amb un disc oblidat (A Secret Life), produït pel mateix Badalamenti, gairebé 20 anys després celebra els seus 50 de carrera musical amb un nou disc anomenat Give my Love to London, una gira mundial i unes crítiques espectaculars.

Durant cinc dècades, vint àlbums i moltes caigudes i remuntades, Marianne Faithfull sempre ha demostrat una fràgil i forta consistència, un talent i una singularitat úniques. Lluny d’etiquetes i divinitats, l’anti-heroïna del Rock’n’Roll sempre acaba renaixent de les seves propies cendres i brillant més que mai: és part la seva naturalesa. No semblar el que sempre ha estat sense discussió també ho és: una joia en brut, una pedra preciosa. El pròxim 9 de desembre valdrà la pena posar-se el casc i baixar a les mines pulides del Palau de la Música per tornar a disfrutar-la en estat pur i celebrar 50 anys d’un mineral únic al planeta musical.

GRAMOFONOFILIA: HISTÒRIA i PASSIÓ A 78RPM (article publicat al RAR 14.09.2014)

EL PRIMER REPRODUCTOR DE SÒ DE MASSES

Eren els mp3 dels nostres avis. Van ser els pioners del fenòmen de la reproducció musical de masses que es va acabar consolidant al segle XX. Un enginy, tant màgic com el cinematògraf, que poc a poc, i agafat de la mà de les revolucions (social i tecnològica) que havien d’arribar, va posar la música a l’abast de tothom.



Gràcies a l’invent del fonògraf d’Edison del 1877 (reproducció amb cilindres), i una dècada després, amb la distribució industrial del gramòfon patentat per l’alemany Emil Berliner, i els primers discos plans que permetien fer tantes còpies com es vulguessin de la mostra musical enregistrada, el món va canviar per primer cop la manera d’escoltar música. 





El gramòfon va fer més per la difusió de la música i la paraula que tots els mecenes junts del segle XVIII i XIX. El procès mecànic que permetia escoltar la interpretació musical d’una petita formació orquestral, de les estrelles de la lírica d’aquell moment, discursos de gent il·lustre, o els primers ballables de l’època, van fer saltar els events en viu dels salons de l’aristocràcia i la burgesia, als menjadors de les classes menys encopetades però també molt sensibles a la cultura. La música es va convertir en part imprescindible de la vida moderna. Així va continuar la popularització del fenòmen a través dels cafès de la ciutat, dels bars dels baixos fons on els primers juke-boxs van descobrir el nou sò frenètic del jazz, a la vegada que la indústria gramofònica començava una carrera per millorar la qualitat i engrandir les seves botzines per amplificar més el sò i substituir, en molts casos, les orquestres que animaven els “dancings” o els programes de ràdio de l’època.

Entre les dues darreres dècades del XIX i la primera meitat del segle XX, la producció discogràfica i dels propis aparells va crèixer tant com la passió per la música. En pocs anys, l’escalada tecnològica, ni que fòs a un ritme més pausat que l’actual, va crear un munt de variants de la reproducció sonora per a tots els gustos i butxaques. El gramòfon es va anar sofisticant i simplificant a la vegada, i es van succeïr tota mena de nous enginys: victròles, gramòles, fonomaletes (o gramòfons de picnic que en deien), joguines de llauna, grabadors de postals sonores, juke-box a monedes, gramòfons de vapor, els primers pick-ups elèctrics a 78 rpm… tot plegat sostentat pels millors segells que es disputaven entre ells fama i riquesa, com sempre… les companyies americanes RCA Victor, Columbia, Mammount, Gramophone (més coneguda com His Master’s Voice gràcies a la pintura del gosset i el gramòfon de Francis Barraud que va convertir en la seva imatge corporativa), la francesa Pathé, o l’alemana Odeón, rivalitzaven per tenir els tops de vendes mundials, i les rareses més exòtiques, de la mateixa manera que sense adonar-se’n es convertien en l’arxiu i el testimoni sonor d’una època on no hi havia internet, ni you tube per fer memòria




PASSIÓ PER LA IMPERFECCIÓ

Avui, al costat de la reproducció sonora digital, escoltar música en un gramòfon i en disc de pedra –que en deien abans- (malgrat que en realitat eren de pissarra o d’una pasta de resina anomenada “shellack”), pot semblar una excèntricitat. Més d’un diria que les noves generacions no estàn preparades per escoltar la música de cap altra manera que no sigui amb la nitidesa i la claredat del món assèptic en el que han crescut i après. De fet, aquesta és la clau. Ningú a l’escola ens ensenya a escoltar, i menys amb diferents estris sonors que expliquin l’evolució de la reproducció sonora.

Només el món del col·leccionisme, i ara alguns curiosos que s’apunten a la moda del vintage s’han acostat a l’univers del gramòfon, i s’han quedat enganxats al seu sò orgànic, vibrant, emocionant, i històric. Quan escoltes per primera vegada un gramòfon, alguna cosa de molt lluny es desperta dins del teu aparell auditiu, i automàticament, dins del teu cervell, el teu estómac. És l’emoció d’escoltar amb totes les dels primers, limitats i rudimentaris sistemes d’enregistrament, però a la vegada autèntics i reals com pocs hi ha avui dia.

És la sensació d’escoltar aquelles gravacions fetes d’una tirada, sense parar, i tal com rajava. Enregistraments imperfectes, que molts d’ells han desaparegut, o estàn enterrats en golfes, i quartos foscos plens de pols i humitat, com tresors disposats a ser descoberts. Aquest fet, te una explicació. Mentre el pas del disc de vinil al CD s’ha fet força bé (avui gairebé podem trobar una gran part d’aquella producció passada al format digital), el pas del disc de pissara de 78 rpm al vinil es va fer en unes condicions molt diferents. Per posar un exemple, durant els anys 50 i 60, les dues dècades de l’esclat del disc de vinil, hi ha molts enregistraments de rock, soul i música popular que van quedar inmortalitzades en dues sessions diferents (fetes simultàniament pel nou i l’antic format), amb diferències molt evidents però sovint descatalogades.

Això, només vol dir que més enllà dels arxius fonogràfics nacionals, i de les col·leccions privades, queden molts enregistraments únics per descobrir encara.

Més enllà de les modes, convertir-se en col·leccionista de discos de pedra és una passió que creix a poc a poc, escolta rera escolta, disfrutant-admirant de les etiquetes (amb fotografies o sense) de cada disc, també d’algún estrany picture-disc (ja de plàstic) de l’edad d’or del swing, d’enregistraments dificils de trobar, de peces úniques, de les rareses exòtiques dels primers enregistraments de músiques del món, de discursos o d’enregistraments de la ràdio, que no tenen res a veure amb la nostàlgia, sino amb el coneixament de la nostra història.

TOP 20 DELS ANYS 20 i 30 a 78RPM Playlist A2gramofons
De l’òpera a la revista; del xarleston al swing i el fox; dels cuplets als ritmes tropicals. La banda sonora d’una Barcelona efervescent plena de teatres, balls i cafès musicals.

Orquesta Jazz Band – Foxtrot Persa
Raquel Meller – La Violetera
Maria Galvany – Una voce poco fa (IL Barbiere di Siviglia)
Enrico Caruso – La donna è mobile (Rigoletto)
Charlie Barnet – Spanish Kick
Pilar Alonso – Les caramelles
Bernard Hilda – Hotel Ritz
Elsie Byron – Disco rayado
Los Clipper’s – Hey Ba Ba Re Bop
Imperio Argentina – Carioca
Orquestra Plantación – Frenesí
Rosita Fornés – Es mi hombre
Pepita Ramos “La Goyita” – El Vestir d’en Pasqual
Ray Noble and his Orchestra – Belle of Barcelona
José Puertas y su Quinteto Hot – Mi Ritmo
Josephine Baker – Who?
Guy Lombardo – Stormy Weather
Rina Celi – Mimi Mimosa
Emil Hot Five – Loca por el Hot
Bonet de San Pedro y los siete de Palma – Raska-Yú

GRAMOFONOFILIA

Troba el gramòfon o els discos que busques. El món i internet està plè d’alguns apassionats que dediquen la seva vida a aquests tresors de la reproducció musical.

DARTHY col·leccionisme d’imatge i sò professional. Compra i venda.
C/Floridablanca 114 (Barcelona) www.darthy.com

ANAMORFOSIS arqueologia industrial i cièntifica. Especialistes en imatge i sò.
C/Baixada de Santa Eulalia 4 (Barcelona)

PHONOGALERIE La passió i l’especialitat d’un dels pocs mestres artesans que queden, Jalal Gerard.
Rue Lallier 10 (Paris) www.phonogalerie.com

CARLOS MARTÍN BALLESTER Un dels grans col.leccionistes del món que organitza subastes fins i tot a Ebay per trobar joies a 78 rpm

MELODIES PIZARRAS Des de fa 7 temporades, els germans Pizarro són l’alegria setmanal de Ràdio 3 pels aficionats a la música retro.

EL DJ DEL SEGLE PASSAT: A2GRAMOFONS

Després de 7 anys catalogant discos descatalogats al programa “Fora de Catàleg” de Catalunya Ràdio, l’any 2013 Xavier Salvà va posar en marxa A2GRAMÒFONS, un projecte musical molt visual, per escoltar o ballar al ritme de la música dels nostres avis. Gramòfons i discos de pissarra 100% originals per events o ambientacions de tota mena.