dissabte, 23 de juliol del 2011

UN ALTRE ESTIU "FORA DE CATÀLEG"

Com cada any, des de ja en fa 5, l'estiu deixa el seu rastre musical a Catalunya Ràdio, a través de la memòria i de la manera de sentir la vida d'en Xavier Salvà.

Músiques del món, pop de tots els temps, rock, soul, glam, jazz, blues, i ritmes llatins sonen tots els dissabtes i diumenges a les 12 de la nit. Quan el vinil torna a la ràdio, des de la discoteca pròpia, o des de les botigues de discos de vell de mig planeta que continuen entestades a fer-nos descubrir les millors veus i les curiositats sonores més extravagants de més d'un segle d'història d'aquest suport que continua sent el millor.


Qualitat sonora, qualitat artística, i un cert humor. Que no falti. Això és el que trobareu al FORA DE CATÀLEG, un clàssic de la ràdio d'estiu, el programa de Catalunya Ràdio que per cinquè any consecutiu continua punxant les sessions musicals desctalogades, recuperant cançons oblidades, i descobrint noves produccions en vinil contemporanies, evidentment, al costat de les rareses típiques del segell genuinament "Salvà". En fí, resumint, com jo dic sempre: "Un programa singular, per a gustos plurals", això sí, per passar l'estiu sense complexos.



SEGUIU-NOS A TRAVÉS DE LA PÀGINA DEL FORA DE CATÀLEG O DEL TWITER A TRAVÉS DE @SonaSonora

dissabte, 9 de juliol del 2011

25 DE CLIENTELA SENSE LLORO... 10 SENSE JORDI VENDRELL

10 anys sense Jordi Vendrell. Potser ja va sent hora que algú el recordi d'una manera menys íntima, i silenciosa com ho fan els seus amics i coneguts més pròxims. Potser feia falta això, que passessin 10 anys, i que Manlleu despertés a la seva absència, i que es corri la veu, i que se'n parli allà on calgui, més enllà de ràdios, idealistes de pell fina, i colors polítics. I és que si parlem de ràdio a Catalunya, no hi ha dubtes... hem de recordar Jordi Vendrell i La Mercantil Radifònica.


Potser era un tipus massa extrany, massa diferent, massa curiós, massa canallà en algún moment, com perquè interessi recordar-lo avui en algúns àmbits carques, en un món en que la ràdio ha deixat de mirar i tractar les persones, per passar tot el dia fent comptes, com un Capri qualsevol, quan cada dia anava al banc per mirar quans calers tenia, per dormir tranquil. Ara, la ràdio que va arrancar amb El Lloro, el moro, el mico, i el Sr de Puerto Rico al 83, mira tot el dia les audiències, el calaix, la competència... Sembla que recordar fa angunia. Ens poden acusar de nostalgics, de viure del passat, i de no mirar cap el futur.

Jo que, faig un petit programa, el FORA DE CATÀLEG, que ben bé podria ser un fill bastard d'en Jordi Vendrell, i sens dubte de tot allò que vaig aprendre al seu costat en relació a la música i a la ràdio, sempre m'agrada recordar en Jordi, i de fet no ho he deixat de fer mai. En la intimitat però. No importa que no fossim amics de l'ànima. No importa que només visquessin una època concreta, i un moment en que jo era massa petit com per entendre tot el que passava per aquell programa que s'acabava també "a les petites"- com deia ell-, però on passaven fets i gent molt gran. No importa res, perquè el que en Jordi m'havia de deixar per sempre ho va fer sense adonar-se'n, com tantes de les coses que feia, amb naturalitat, sense ambició, provant-ho tot amb els 5 sentits, com suposo que feien els vells mestres grecs.

Una herència inmaterial plena de vida, llibres, raonaments, moltes preguntes, hedonisme, investigació, curiositat infinita, i moltes nits de bogeria amanida amb la millor música dels 80 que ens arribava de qualsevol racó de món i principalment del Carib, em va obrir els ulls a tantes experiències con un nen que trepitja per primer cop la fàbrica de xocolata de Willy Wonka. Les nits al costat d'en Jordi eren fascinants per un nano de 18 anys, i ell disfrutava especialment del meu entusiasme i les ganes d'absorvir el món nit rera nit. Ens enteniem sense paraules, i quan no ens enteniem corregiem i tornavem a començar. Així era aquella ràdio. Feta amb naturalitat, amb humor, sense complexes, grans dosis d'excitació (de vegades assolida amb mètodes no gaire ortodoxes), i molta ingenuitat (com a mínim per a la meva part segur).

Mai no he explicat que una vegada, per un aniversari, i engrescat pel Monzó i en Barnils, en Salvà petit (el Rei dels plats que deia en Jordi) va tirar-se de la moto, i es va dirigir a les Rambles per comprar-li un lloro de debò, en honor al sobrenom guanyat a pols en les nits de l'altra Lloro. En fí, el cas és que aquell regal que jo pensava original, genial i divertit, és va convertir en un malson, tant bon punt va creuar la porta de Catalunya Ràdio, i va arribar a les mans d'en Vendrell. Quan en Jordi va veure aquell plumífer guapíssim, va sentir autèntic pànic. Va deixar anar un: "Nano, gracies, però no el puc acceptar. No m'ho fassis això. És com si em regalessis un fill". Us podeu imaginar la cara de la criatura. No la del lloro, si no la meva. L'il·lusió d'aquell nano Salvà, se'na va anar a pastar fang en un instant. Tot i així, amb el lloro també vaig aprendre a relativitzar les coses, i aquell humor en vena que destilaven aquelles matinades de ràdio, van servir per fer entendre a aquell nano de 18 o 19 anys que s'havia equivocat. Cap problema, vaig pensar. Si no el pot cuidar en Jordi a casa seva, doncs, el cuidarem nosaltres aquí, i serà la primera ràdio del món amb un lloro com a mascota!! I així mateix va ser. El lloro va ser apadrinat per la discotèca de Catalunya Ràdio, i allà va fer vida durant uns 9 mesos. Vida o mala vida, pobre. Vam comprovar que aquell no era el millor lloc per ell. Aquell era un lloc de pas de molta gent, de música sonant tot el dia, de massa enrenou per un animal que fidelitza amb un únic amo, segons diuen. En fí, que el lloro va acabar amb un gran stress. Tothom que entrava al departament més sonat de la casa aleshores, dirigit per en Mingus B. Formentor, i amb gent tant divertida com la Romy Masferrer, la Gloria Cabanyes, en Lluis Pau, i tanta gent que passava per allà al cap del dia... li deien alguna cosa. I ell com més li deien més s'amagava. L'animal va entrar en una mena de depressió cada vegada més profunda. Perdia ploma, no menjava... estava espantat. En fí, que no podia ser. Es veu que tenir un lloro a la ràdio, només passa a les pel·licules, i si és una ràdio tropical, com a mínim, si no ni així. D'aquesta manera, va ser com la història del lloro del Lloro que va passar a ser el lloro de Catalunya Ràdio, va acabar a casa dels meus pares, a la Torrassa, amb el conseqüent disgust de la meva mare, que ja en tenia prou en veure com una altra bèstia, o sigui jo mateix, el seu fill petit, li creixia d'una manera una mica extranya, i envoltada de gent, per ella encara més extranya, com aquests "pàjarus" de la ràdio dels anys 80.

En fí, records ja del segle passat, però records entranyables, que giren al voltant d'en Monzó, d'en Barnils, d'en Piti Espanyol quan venia de fer circ a l'Àfrica i ens duia discos boníssims, del riure de la Judith Sala "la Xula", dels "guapos" de les visites de la Nurith, de les veus de l'Àngels Bromsoms, de la Magda Llurba, de la Rosa Romero, els "oix" i les minifaldilles de la Marisol Galdón, del "Xino" en Francino que passava a animar la nit amb algúns gin-tònics per tothom (abans de la llei seca és clar), i de tants i tants amics que s'acostaven a les tantes de la matinada, per aquell estudi que donava al càrrer i que va connectar amb l'oient de la manera més directe i fidelitzada de tota la història de Catalunya Ràdio. No en tinc cap dubte. N'estic segur que ho vam aconseguir gracies al tarannà d'en Jordi Vendrell, i a aquella veu greu, nassal, arrugada, sugerent, profunda, afilada -quan calia-, i aquella riallada informal, que tots els que vam disfrutar de les nits del lloro tenim al cap amb la "llengüa fonamental" d'en Jordi Vendrell.

A punt de fer 30 anys de tot allò, i avui 10 sense en Jordi. Gracies per tot el que ens vas deixar, inclòs aquest "Caballo Viejo" d'en Roberto Torres. OLÉEEEE...