dijous, 14 de maig de 2009

BALLEM UN... TANGO A TRES


Quan li vaig dir a la meva amiga Elba que m'escribis quatre ratlles sobre aquest trio, ja amb una certa solera, vaig aconseguir poc més que aquest dibuix fet pel mateix Jorge Sarraute, ara fa 20 anys, i una breu disculpa, que responia a la meva petició amb un mail que deia: "no se me ocurre nada muy divertido que contarte sobre Tango a tres, solo que ahora nos seguimos muriendo de risa en los ensayos, y que a diferencia de antes, hablamos de enfermedades y nietos". Així de simple va ser la rèplica de l'Elba, que d'una manera molt obvia, em venia a dir, que em deixés de romanços, de biografies, i aquestes mandangues que omplen la xarxa d'internet, i us proposés sense més la cita musical de diumenge 17 de maig a la Casa de la Solidaritat (Vistalegre 15, barri del Raval), on representa que es farà un dinar especial (guiso carrero) per compartir amb ella el que millor sap fer, cantar, i presentar el que significa la tornada d'aquest trio que els anys 80 va sorprendre Buenos Aires amb la seva habilitat per improvisar, i la seva nova manera de reinterpretar el Tango.

Ells són TANGO A TRES, Elba Picó (veu), Jorge Sarraute (contrabaix), i Esteban "Rabito" Vélez (guitarra), que després d'adonar-se que com deia aquella cançó, "veinte años no es nada", sobretot després de tant de temps de disfrutar de la comoditat que representa que estiguin vivint tots tres a Barcelona, i després de consolidar les repetides i ja tradicionals trobades musicals de cada setmana a casa de qualsevol d'ells, han decidit ressucitar aquell tercet, que a finals dels 80 va significar un dels primers LP's de la carrera de la cantant.

Em refereixo al disc homònim titolat TANGO A TRES, que malgrat que té unes quantes històries accidentades, com la de la substitució del guitarra per un pianista d'urgencia a última hora, i la sempre poc oportuna separació de la parella aleshores de l'Elba, que va acabar influint molt directament en l'enregistrament, que com em deia ella mateixa, un dia mentre preniem un te, es va desmelenar molt més del que ella acostumava a fer en el seu estil molt més cool de l'època.

Tanmateix, els 20 anys que separen de l'actualitat aquell enregistrament, pel meu gust mític, de grans clàssics com ara "Volver", "La última curda", "Nostalgia", "Sur" o "Malena", amb tota la ràbia i segurament la molta menys experiència de l'Elba, fan més que llaminera la proposta de reviure aquest TANGO A TRES.

Ells diuen que els ha unit el seu amor per la música, i la nostalgia. De fet, tinguessin o no bolos, els tres es trobaven setmanalment, només per la pura emoció de tocar, cantar, i inventar junts. És evident, que no són nous en això de fer música. L'Elba, que va ser la veu que va cantar amb el mestre Stamponi en el club llegendari de Buenos Aires, Caño 14; "Rabito", que va tocar amb "Los Nocheros de Anta"; i en Jorge Sarraute, que a banda de tocar el contrabaix amb el "Cuarteto Cedrón" i amb l"Alpataco", ha acompanyat centenars de vegades al piano a la mateixa Elba.

Tots tres disposats a pujar damunt l'escenari per continuar fent-nos vibrar amb el Tango ben interpretat, i amb l'il·lusió d'encomanar-nos aquesta febre dels clàssics, dels romàntics, dels nous, o fins i tot dels poemes de Borges i de Szpumberg musicalitzats per Sarraute.

Una cita que cal assaborir i celebrar diumenge a partir de l'una del migdia, al costat de bons amics, argentins o no, però això sí, disposats a creure cegament en allò que diu que "la vida és un tango".

dilluns, 11 de maig de 2009

HIPERACTIVITAT A RITME DE TARANTEL·LA-SWING

Hiperactivitat és una qualitat que es respira en aquest territori del Sonora amb la mateixa facilitat que un consumeix un cigarret darrera l'altre. Ja sé que això de fumar, avui dia, no està gens ben vist. Queden molt lluny els dies en que heroínes cinematogràfiques com Bette Davis o Marlene Dietrich seduien els espectadors de tot el món amb la malícia del fum d'un cigar entre els llavis. Resulta igual d'impensable respirar una jam-session, o un concert rock, entre nebuloses de fum, i el greix d'un rònec club nocturn. Tanmateix, i encara que aquesta condició continua sent igual d'insalvable, aquesta setmana podem respirar una de les millors èpoques del jazz i el swing italo-americà al Jamboree de la Plaça Real.

Dijous que vé, torna a Barcelona, RAY GELATO & FAST 3, una proposta plena d'electricitat, i energía positiva feta jazz, swing, boogie-woogie, jump-jive, R&B, i allò que en deien pre-rock dels 50. Una de les figures més representatives del renaixement d'una època gairebé esborrada del mapa. Una era de grans noms oblidats malgrat la cridoria i l'histrionisme amb la que interpretaven les seves cançons, que van consolidar un dels moments més foscos, misteriosos, i sanguinaris del jazz nordamericà. El gran mestre Louis Prima i la seva dona, Keely Smith (encara viva), els seus seguidors més fidels, com ara el saxofonísta Sam Butera, o el crooner italià Fred Buscaglione, i la sexy Ella Mae Morse (de carrera més que efímera), i evidentment, al costat del mític trio del "Rat Pack" (Sinatra, Dean Martin, i Sammy Davis Jr.), es van convertir en el segell musical de Las Vegas dels anys 50, i en la banda sonora de les malifetes de la Màfia.
Malauradament, la poca seriositat de Louis Prima respecte a la seva pròpia música, el punt canalla de la seva personalitat, i el caràcter ètnic de les seves interpretacions, sempre molt vinculades a unes arrels italianes (que van donar pas en el mercat a una colla d'interprets d'aquest estil), va fer que els crítics no consideressin, durant molts anys, la seva proposta de jazz trepidant, salvatge, ballable, i divertit.
És per això mateix, que avui us proposo un exercici que no té cabuda en cap park temàtic. Una vivència que us transportarà a Las Vegas dels grans hotels, dels casinos, i de les seves avingudes tant electrificades com la música del mestre Louis Prima, o d'un dels seus millors seguidors: En RAY GELATO, i la seva banda, ara en format més reduït, els FAST3. Una celebració de la música festiva a ritme de jump-blues. Un tour impagable (que només val 15€), i totalment encomanadís pel “happy side” del swing, via Jamboree.
Un viatge pel túnel del temps que el britànic fa possible, revivint aquells dies del “Rat Pack”, i fent que tots aquells personatges de pel·lícula surtin del llibre dels records i tornin a moure els peus. Davant teu. Només per nosaltres, com ja ho ha fet en determinades ocasions, a nivell privat, per personatges tan populars com Bryan Adams, Paul McCartney, o la reina d'Anglaterra.

En fí, com deia la cançó That Old Black Magic, pura màgia-negra feta swing.