Quan li vaig dir a la meva amiga Elba que m'escribis quatre ratlles sobre aquest trio, ja amb una certa solera, vaig aconseguir poc més que aquest dibuix fet pel mateix Jorge Sarraute, ara fa 20 anys, i una breu disculpa, que responia a la meva petició amb un mail que deia: "no se me ocurre nada muy divertido que contarte sobre Tango a tres, solo que ahora nos seguimos muriendo de risa en los ensayos, y que a diferencia de antes, hablamos de enfermedades y nietos". Així de simple va ser la rèplica de l'Elba, que d'una manera molt obvia, em venia a dir, que em deixés de romanços, de biografies, i aquestes mandangues que omplen la xarxa d'internet, i us proposés sense més la cita musical de diumenge 17 de maig a la Casa de la Solidaritat (Vistalegre 15, barri del Raval), on representa que es farà un dinar especial (guiso carrero) per compartir amb ella el que millor sap fer, cantar, i presentar el que significa la tornada d'aquest trio que els anys 80 va sorprendre Buenos Aires amb la seva habilitat per improvisar, i la seva nova manera de reinterpretar el Tango.
Ells són TANGO A TRES, Elba Picó (veu), Jorge Sarraute (contrabaix), i Esteban "Rabito" Vélez (guitarra), que després d'adonar-se que com deia aquella cançó, "veinte años no es nada", sobretot després de tant de temps de disfrutar de la comoditat que representa que estiguin vivint tots tres a Barcelona, i després de consolidar les repetides i ja tradicionals trobades musicals de cada setmana a casa de qualsevol d'ells, han decidit ressucitar aquell tercet, que a finals dels 80 va significar un dels primers LP's de la carrera de la cantant.
Em refereixo al disc homònim titolat TANGO A TRES, que malgrat que té unes quantes històries accidentades, com la de la substitució del guitarra per un pianista d'urgencia a última hora, i la sempre poc oportuna separació de la parella aleshores de l'Elba, que va acabar influint molt directament en l'enregistrament, que com em deia ella mateixa, un dia mentre preniem un te, es va desmelenar molt més del que ella acostumava a fer en el seu estil molt més cool de l'època.
Tanmateix, els 20 anys que separen de l'actualitat aquell enregistrament, pel meu gust mític, de grans clàssics com ara "Volver", "La última curda", "Nostalgia", "Sur" o "Malena", amb tota la ràbia i segurament la molta menys experiència de l'Elba, fan més que llaminera la proposta de reviure aquest TANGO A TRES.
Ells diuen que els ha unit el seu amor per la música, i la nostalgia. De fet, tinguessin o no bolos, els tres es trobaven setmanalment, només per la pura emoció de tocar, cantar, i inventar junts. És evident, que no són nous en això de fer música. L'Elba, que va ser la veu que va cantar amb el mestre Stamponi en el club llegendari de Buenos Aires, Caño 14; "Rabito", que va tocar amb "Los Nocheros de Anta"; i en Jorge Sarraute, que a banda de tocar el contrabaix amb el "Cuarteto Cedrón" i amb l"Alpataco", ha acompanyat centenars de vegades al piano a la mateixa Elba.
Tots tres disposats a pujar damunt l'escenari per continuar fent-nos vibrar amb el Tango ben interpretat, i amb l'il·lusió d'encomanar-nos aquesta febre dels clàssics, dels romàntics, dels nous, o fins i tot dels poemes de Borges i de Szpumberg musicalitzats per Sarraute.
Una cita que cal assaborir i celebrar diumenge a partir de l'una del migdia, al costat de bons amics, argentins o no, però això sí, disposats a creure cegament en allò que diu que "la vida és un tango".
