dissabte, 24 de novembre del 2012

EL SONS DEL PARAL·LEL: JOSEP DOMÈNECH



El pianolista Josep Domènech posa el rotllo dins el carret de la pianola. Comença a pedalar i sona una melodia que ens transporta a l'avinguda més sorollosa i "jaranera" de finals del segle XIX i primers del XX. És el Paral·lel, el mig kilòmetre de carrer més teatral d'Europa dels primers 30 anys del segle passat. El Passeig de Gràcia dels obrers, l'arteria de la faràndula de la ciutat amb l'index més alt de diversitat de la ciutat, amb senyoritos, pinxos, mags, firaires, venedors d'elixirs, artistes, coristes, actors, cantants de Sarsuela, comics, mims, putes, transformistes, gitanes, tramviaires, mafiosos, soldats, treballadors de les fàbriques, cambrers, vividors, pobres, i gent de mal viure. 

És el lloc, i el carrer, juntament amb Broadway i el boulevard de Clichy, que si algún dia tingués l'oportunitat de viatjar en el temps, pagaria per passar una setmana entre tots els seus establiments. Sentat al Gran Cafè Español, contemplant les riuades de gent que feien cua per entrar al Salon Arnau (on va debutar Raquel Meller), a l'Apolo, a Le Petit Molino, al Teatro Comico, al Circ Olympia,  al Victoria, al Talia, a l'Espanyol (el temple d'en Josep Santpere que encara vaig poder disfrutar en l'última funció que va fer la Carmen del Lirio abans no el tanquessin i el convertíssin en la famosa discoteca Studio 54)... En fí, viure i veure amb els meus ulls les anècdotes que han explicat molt admiradors d'aquesta celebre avinguda, com en Miquel Badenas i Rico que va escriure el llibre "El Paral·lel", un tractat gairebé científic que va desmentir totes les llegendes urbanes i les falacies que sobre el mític carrer s'havien propagat. De fet, aquest mateix estiu em vaig llegir aquest assaig sobre el Paral·lel, i cal dir que m'ha acompanyat durant tota l'exposició del CCCB.


La proposta d'en Xavier Albertí és profunda, i intensa, des del punt de vista d'un altre admirador, d'un entusiasta també d'aquest moment, i d'aquest lloc concret d'una Barcelona pletòrica i en ebullició. Una Barcelona que es curava les ferides d'una època convulsa, i de profunda crisi, amb una vida nocturna realment efervescent, i sense televisió. Un moment gloriós, on la música es consumia en directe, i es ballava en directe entre plomes, xampany, i cocaina a gust del consumidor, i amb olor a pixats de cavall, homes suats, perfums rancis, i cafes a dojo...



Quatre anys ha costat a Albertí muntar aquest passeig pel Paral·lel al CCCB, però no se si estareu d'acord amb mí o no, que ha valgut la pena, i que sens dubte ha estat una de les millors experiències teatrals del director fora dels escenaris. Tant, que mentre espero la màquina del temps, hi tornaré una segona vegada.

Una bona raó per tornar són els concerts de pianola que en Josep Domènech executa cada 15 dies, el dissabtes i els diumenges a les 18h. "Les puntes de plata" de la revista "Charivari" és un bon exemple, (que podeu veure en el video) que hi ha com a testimoni d'aquesta deliciosa exposició, i que com si fós una fàbula ens torna a la trista i grisa realitat, de l'avinguda actual amb tots els records de les glòries viscudes i la tristesa del que els polítics han fet amb ella.

dimarts, 20 de novembre del 2012

PATTI SMITH: L'HUMANISME FET ROCK'N'ROLL

La nit ha estat gran. Patty Smith s'ha guanyat el Palau d ela Música des del minut 3, quan va sortir a l'escenari de l'espai menys apropiat de Barcelona per fer un concert d'aquesta reina del punk i el rock made in New York, la ciutat que millor ho ha fet tradicionalment, de sempre, des que la Velvet Underground va aterrar en aquest planeta. Precisament, el darrer disc de Patti, te molt d'aquell esperit de finals dels 60. A BANGA trobem la Patti més humanista, més activista, més reivindicativa, hippie, i revolucionaria alhora, combativa, emotiva i madura quan reflexiona sobre molts dels seus amics desapareguts com el poeta Roberto Bolaño, o com la prematura desaparició de l'Amy Winhouse que homenatge en la sensible cançó que va escriure la mateixa nit de la seva mort (23 de juliol del 2011) quan estava a Madrid després de fer un concert a la capital espanyola.
El públic es va emocionar des del primer moment, des de la primera cançó, quan va sortir a escena amb la seva banda d'amics, i es va posar a cantar "Dancing Barefoot", i va començar a seduir amb el seu posat més autèntic i sincer, sense pretendre ser ni més guapa, ni més elegant, ni més estupenda que mai... si no, la Patti coherent que porta anys demostrant arreu del món, concert rera concert, amb l'ànima d'una nena amb ganes de fer entremeliadures en mig d'un parc temàtic farcit de fans de vells temps, neo-progres amb ganes de veure els últims coets del castell de focs dels herois i heroienes de veritat de l'era daurada del rock'n'roll, i fins i tot els últims arreplegats captats pel seu últim treball discogràfic, realment extraordinari.



El concert, va ser curt, sobretot si tenim en compte que l'entrada de platea era de 65€, però tots els que hi vam ser estarem d'acord, que va pagar la pena, sobretot perquè de mica en mica es va convertir en una mena de missa a la bona música, a la més que contrastada bona forma de l'artista, que en els darrers anys està més activa i inspirada que mai.



Sens dubte Patti va protagonitzar una de les nits musicals més importants de l'any a Barcelona. Un dels moments més emotius, és aquest que recull el video, amb l'homenatge al poeta Roberto Bolaño, i la interpretació de la magnètica pregaria "Beneath The Southern Cross". No hi van faltar clàssics també, fins i tot el seu hit més popero i light "Because the Night", o el "Come Back Little Sheba" que va dedicar al seu amic i promotor català Gay Mercader. El concert va arrassar amb la seva dedicació, però és cert que res com la darrera mitja hora de l'espectacle que en un temps récord va amalgamar 4 generacions del rock'n'roll, amb 4 clàssics com 4 temples des que va començar a recitar l'explossiu "Land", del mític Lp "Horses", barrejat amb el "Gloria", l'electritzant "Banga" i l'emocionant "People have the power". Va ser una nit inoblidable. Va ser una de les grans nit del rock'n'roll de la meva vida, on el que és més important, la qualitat indiscutible de la música es va fer gran amb un discurs compromès i implicat amb la vida que és sens dubte imprescindible en aquests temps que còrren. Calen més artistes com la Patti, i no tants Gangnam Style, per favor. I aquests artistes no es fan a les academies de la televisió... es fan al carrer i als locals més bruts del món. Visca el rock, i visca la bona música que encara viu.

diumenge, 18 de novembre del 2012

JAZZ MADE IN CHINA ARRIBA A BARCELONA


Per fí ha entrat al circuit de Jazz de Barcelona. Calia una presentació "come il faut", i per això res millor que incloure el seu concert de debut a una de les ciutats amb més tradició jazzística del mediterrani via Voll-Damm Jazz Festival. D'aquesta manera, per la porta gran, ahir va entrar CHINA MOSES a casa nostra. Un aval indiscutible, ser la filla (en tots els aspectes, biològics, biorritmics, i professional) de la diva del jazz Dee dee Bridgewater, i haver demostrat incasablement, al llarg de tots els concerts que ha fet en els últims 15 anys, i els 5 discos editats, que la seva veu i la seva presència damunt d'un escenari és simplement turbadora.

Ara mateix, China Moses, acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CRAZY BLUES, un homenatge a les veus femenines de la història del jazz que més petjada han deixat en la seva vida, i que ja vam poder assaborir més o menys, ara ja fa uns mesos, quan la vaig veure cantar per primer cop al club de jazz parisenc New Morning. Allà, encara encantada amb l'esperit de la seva adorada Dinah Washington, va començar a desvetllar i provar alguna de les meravelles del jazz vocal tradicional que amaga aquest nou disc, com sempre produït i supervisat pel gran amic i pianista francès Raphael Lemonier.

 CRAZY BLUES, amaga el secret d'una formació fidel, entre els que a banda de l'imprescindible Lemonnier, hi ha el brillant percusionista vietnamita Jean-Pierre Derouard (gairebé tant impressionant com Gene Kupra), i el baixista Fabien Marcoz, tres companys inseparables per duu a terme un excel·lent recital com el que vam poder veure a l'Arteria de Barcelona.

El disc afegeix a més un munt de col·laboracions, com el crooner britanic Hugh Coltman (que vam poder veure a Paris amb les complicitats típiques dels directes de la cantant), i Pierrick Pedron (el saxo francès que també fa assistir en aquella jam realment inoblidable al New Morning). Tots els ara han quedat inmortalitzats en aquest disc certament pur jazz, a l'estil més tradicional, però amb el segell d'una figura, de la seva mestrea de cerimònies, que com la seva mare, no tinc cap mena de dubte, que donarà molt que parlar.

CRAZY BLUES, com el concert que va fer a Barcelona, està farcit de clàssics de les més grans i més procaces dames del jazz. Així, no podia faltar la visió sensual i apassionada "made in China" de "Why don't You Do Right" de la mítica Lil' Green, del "Prove it on the Blues" de Ma Raney (una icona tremendament singular i sincera del lesbianisme dins el jazz de primers del segle XX herència de la mítica mare del Blues) que apareix com el hidden track de sorpresa del disc, o l'explossiu "I Just wanna make Love to You" d'Etta James.

Però, el millor comença quan la tria s'esmuny entre les preferides de la cantant, entre aquelles cançons que cantava quan era petita sense saber que volien dir exactament, quan la memòria de China s'estremeix i s'emociona entre els records dels discos que escoltava amb la seva mare, entre els vinils de Mamie Smith, d'Esther Philips, o de Nina Simone, gracies a qui ens ofereix dues de les millors versions del disc, la vibrant "Work Song", i la desesperada "Just say I Love him". I això sense tenir en compte els dos temes originals de Lemonnier "Closing Time", i "The mailman, The butcher and me" (amb lletra de la pròpia China), a més de les tres aclucades d'ull a les dives contemporanies del pop, el soul i rock... Donna Summer (Hot Stuff), The Supremes (Where Did Our Love Go), i Janis Joplin (Move Over) amb qui precisament, va tancar definitivament el concert de presentació a Barcelona, deixant una excitació en el públic a l'altura dels discos que va vendre després a la sortida del mateix.


Com a sorpresa, a més de l'emoció i tranquilitat de tornar a retrobar aquesta excel·lent artista, ara ja també a casa nostra, China Moses ens va voler regalar uns minuts més d'aquesta vetllada, amb el seu somriure, i la seva simpatia sempre pròxima i relaxada. 

Mentre firmava un munt de CD's a tots els nous admiradors, i futurs seguidors de la seva carrera, vaig poder-li recordar la nit inoblidable de Paris, i el record que em va quedar d'aquell concert, on aquell pesat del públic que coneixia totes aquelles senyores en blanc i negre, mortes i oblidades per la majoria de feia molts anys, però grans mestres del jazz, i de les que ens en parlava sense parar, i només trovaba una mirada complice com la d'un servidor, que va acabar gairebé en conversa privada en mig del show... en fí, com aquell concert vaig tenir la sensació que el va fer en algún moment, per a mí exclusivament, com si fos un gran regal de la ciutat de Paris i d'ella mateixa. Bé, una nit al New Morning, que va acabar amb la promesa que ens tornariem a veure quan ella vingués a cantar a Barcelona, i que finalment, tots dos hem pogut cumplir, amb el premi de retrobar-nos i donar-nos una abraçada amistosa, i poder donar-nos les gràcies... sento que sobretot a ella, que ens va oferir un concert magnífic.

China em va tornar a signar el disc dient: "Thank You for comming and keeping your promise", i jo vaig tornar a casa feliç, com poques vegades, d'haver tornat a viure una altra gran nit de jazz. Gràcies.


divendres, 16 de novembre del 2012

MELODY GARDOT: UN CAS CLÍNIC


Aquesta nit arriba a Barcelona MELODY GARDOT. La vocalista i pianista de Nova Orleans torna al Palau de la Música per oferir-nos la seva darrera proposta músical, el seu últim treball discogràfic - el disc The Absence -, i el seu talent indiscutible com una de les grans vocalistes de Jazz del segle XXI.

Pels qui no conegueu aquesta dona exhuberant d'aparença certament excèntrica, al més pur estil d'una barreja entre Eartha Kitt i Gloria Swanson, hem de reconèixer que la seva curta trajectòria és digne d'un cas clínic de qualsevol dels grans llibres divulgatius del neuròleg Oliver Sacks (El hombre que confundió su mujer con un sombrero...).

Certament, no sé si l'il·lustre doctor ha tingut mai l'oportunitat de parlar amb MELODY GARDOT, però si busqueu per internet una curta biografia, entendreu perquè ho dic. 

Us poso una mica al dia. Només cal que aneu al Wikipedia. La seva curta i peculiar biografia (27 anys) explica exactament això: "...Melody Gardot va començar al mon de la música per casualitat, quan el seu cotxe es va quedar sense gasolina i va anar a un bar per demanar ajuda. Allà li van preguntar si sabia tocar el piano i així va començar a guanyar diners, i ella ho considerava com un Hobby, no tenia intenció de dedicar-se a la música... Un dia, però, Mentre Melody Gardot anava en bicicleta (novembre del 2003), quan tenia 19 anys, i va ser atropellada per un Jeep Cherocke (el conductor va ignorar el semàfor que tenia en vermell). A l'accident va patir greus problemes al cap i a la columna vertebral i es va trencar la pelvis per dos llocs. A causa de l'accident va estar molt de temps hospitalitzada i va necessitar un any per tornar a caminar, però els principals problemes eren els cerebrals. «Les meves neurones no connectaven. Jo creia que deia moltes coses i que m'expressava bé, però això era al meu cap. En realitat, en tot el dia, tan sols sortien de la meva boca un parell de paraules inconnexes. Vaig passar un any així» va explicar l'artista. L'accident havia danyat les vies neuronals entre dues escorces cerebrals que controlen la percepció i la major funció mental, i va fer de Gardot (paraules textuals de l'artista) "una mica més d'un vegetal". Altres conseqüències de l'accident van ser que va haver de tornar a aprendre tasques simples com raspallar-se les dents, pérdues de memòria a curt termini i tenia dificultats amb la noció del temps. També va quedar extremadament sensible a la llum i al so (d'aquí que sempre va amb ulleres de sol, fins i tot en escena). Un especialista que la va examinar, va preguntar a la seva mare per les aficions de Gardot, i ella li va dir que tocava el piano. Aquest especialista creia que la música podia ajudar-la a recuperar-se, i aleshores va començar a escriure cançons com a teràpia, i d'aquí va sortir el seu primer disc, Worrisome Heart (2008). Gràcies a aquella experiència Gardot defensa i promou les teràpies musicals.

No em negareu que és un cas digne d'admiració i d'estudi. De tota manera, jo afegiria, que gràcies a aquesta impactant experiència, MELODY GARDOT avui és una de les veus més interessants del panorama de vocalistes de jazz de primera divisió. La seva execució és impecable, però a més la seva sensibilitat és realment única.

Aquesta nit, presentarà a Barcelona aquest The Absence, molt vinculat amb Portugal, i amb la músicalitat dels fados d'Amalia Rodríguez. amb Lisboa, amb Caetano Veloso (que per cert, avui m'he adonat que va nèixer el mateix dia que jo!), i amb la deesa del mar, Iemanjà, la gran dama de la santeria Atlàntica i antillana que sens dubte acabarà d'oferir-nos una vetllada tant sensacional  com el seu carisma i el seu talent.

Si encara no esteu convençuts, aquí teniu una mostra. CARAVAN