Iggy Pop. APRÈS. Després de què?. Després que el Rei del Punk ha fet 65 anys. Després que la vida de punk no l'ha deixat envellir com ell s'imaginava. Després del Punk... Trenet, Gainsbourg, Salvador, Nilsson, Piaf...
Fa temps que el mite de l'escena més radical anglesa es sentia abatut després d'una de les seves actuacions en directe. Li resultava dificil continuar amb aquest ritme a l'escenari, sense després recollir-se a casa seva com un avi amb les energies gairebé extingides. Malgrat la cançó d'en Neil Young, no es pot ser "forever young" eternament. I és així, com Igyy s'ha mig retirat en un suburvi de Miami, i fa una vida més tranquila, mentre continua treballant a l'estudi de gravació, i ara recorda velles melodies franceses que escoltava quan era petit.
El disc és una autèntica delicia. La seva veu gairebé mostruosa, envellida, tremolosa, però ruda, avellutada, i profunda com sempre, no es molesta a caure bé damunt el cuixi de plomes de melodies com "Les passantes", "Syracuse", "La vie en Rose", "La javanaise", "Et si tu n'existais pas", "Everybody's Talking", "Michelle" o "Only The Lonely". La combinació és meravellosa. És un altre d'aquells casos on la vellesa embelleix el talent d'una llegenda, com va passar amb Johnny Cash, i tants altres, que les seves veus guanyen amb els anys arrugues, i tonalitats, colors, i expressions que mani no ens hauriem imaginat anteriorment d'aquell artista. El disc, no és un disc de crooner, com aquells reculls d'standards d'en Rod Stewart, APRÉS és un retrat de l'últim IGGY POP, d'un home encara amb molta energia per ser combatiu i mantenir una actitut punk de cap cap munt, però de viure una vida més reposada i còmode com per poder continuar administrant el seu tarannà incòmode fins el final.
Geni i figura... IGGY POP... "avec le temps".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada