La nit ha estat gran. Patty Smith s'ha guanyat el Palau d ela Música des del minut 3, quan va sortir a l'escenari de l'espai menys apropiat de Barcelona per fer un concert d'aquesta reina del punk i el rock made in New York, la ciutat que millor ho ha fet tradicionalment, de sempre, des que la Velvet Underground va aterrar en aquest planeta. Precisament, el darrer disc de Patti, te molt d'aquell esperit de finals dels 60. A BANGA trobem la Patti més humanista, més activista, més reivindicativa, hippie, i revolucionaria alhora, combativa, emotiva i madura quan reflexiona sobre molts dels seus amics desapareguts com el poeta Roberto Bolaño, o com la prematura desaparició de l'Amy Winhouse que homenatge en la sensible cançó que va escriure la mateixa nit de la seva mort (23 de juliol del 2011) quan estava a Madrid després de fer un concert a la capital espanyola.
El públic es va emocionar des del primer moment, des de la primera cançó, quan va sortir a escena amb la seva banda d'amics, i es va posar a cantar "Dancing Barefoot", i va començar a seduir amb el seu posat més autèntic i sincer, sense pretendre ser ni més guapa, ni més elegant, ni més estupenda que mai... si no, la Patti coherent que porta anys demostrant arreu del món, concert rera concert, amb l'ànima d'una nena amb ganes de fer entremeliadures en mig d'un parc temàtic farcit de fans de vells temps, neo-progres amb ganes de veure els últims coets del castell de focs dels herois i heroienes de veritat de l'era daurada del rock'n'roll, i fins i tot els últims arreplegats captats pel seu últim treball discogràfic, realment extraordinari.
Sens dubte Patti va protagonitzar una de les nits musicals més importants de l'any a Barcelona. Un dels moments més emotius, és aquest que recull el video, amb l'homenatge al poeta Roberto Bolaño, i la interpretació de la magnètica pregaria "Beneath The Southern Cross". No hi van faltar clàssics també, fins i tot el seu hit més popero i light "Because the Night", o el "Come Back Little Sheba" que va dedicar al seu amic i promotor català Gay Mercader. El concert va arrassar amb la seva dedicació, però és cert que res com la darrera mitja hora de l'espectacle que en un temps récord va amalgamar 4 generacions del rock'n'roll, amb 4 clàssics com 4 temples des que va començar a recitar l'explossiu "Land", del mític Lp "Horses", barrejat amb el "Gloria", l'electritzant "Banga" i l'emocionant "People have the power". Va ser una nit inoblidable. Va ser una de les grans nit del rock'n'roll de la meva vida, on el que és més important, la qualitat indiscutible de la música es va fer gran amb un discurs compromès i implicat amb la vida que és sens dubte imprescindible en aquests temps que còrren. Calen més artistes com la Patti, i no tants Gangnam Style, per favor. I aquests artistes no es fan a les academies de la televisió... es fan al carrer i als locals més bruts del món. Visca el rock, i visca la bona música que encara viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada