JAZZ MADE IN CHINA ARRIBA A BARCELONA

Per fí ha entrat al circuit de Jazz de Barcelona. Calia una presentació "come il faut", i per això res millor que incloure el seu concert de debut a una de les ciutats amb més tradició jazzística del mediterrani via Voll-Damm Jazz Festival. D'aquesta manera, per la porta gran, ahir va entrar CHINA MOSES a casa nostra. Un aval indiscutible, ser la filla (en tots els aspectes, biològics, biorritmics, i professional) de la diva del jazz Dee dee Bridgewater, i haver demostrat incasablement, al llarg de tots els concerts que ha fet en els últims 15 anys, i els 5 discos editats, que la seva veu i la seva presència damunt d'un escenari és simplement turbadora.

Ara mateix, China Moses, acaba d'editar el seu darrer treball discogràfic, CRAZY BLUES, un homenatge a les veus femenines de la història del jazz que més petjada han deixat en la seva vida, i que ja vam poder assaborir més o menys, ara ja fa uns mesos, quan la vaig veure cantar per primer cop al club de jazz parisenc New Morning. Allà, encara encantada amb l'esperit de la seva adorada Dinah Washington, va començar a desvetllar i provar alguna de les meravelles del jazz vocal tradicional que amaga aquest nou disc, com sempre produït i supervisat pel gran amic i pianista francès Raphael Lemonier.

 CRAZY BLUES, amaga el secret d'una formació fidel, entre els que a banda de l'imprescindible Lemonnier, hi ha el brillant percusionista vietnamita Jean-Pierre Derouard (gairebé tant impressionant com Gene Kupra), i el baixista Fabien Marcoz, tres companys inseparables per duu a terme un excel·lent recital com el que vam poder veure a l'Arteria de Barcelona.

El disc afegeix a més un munt de col·laboracions, com el crooner britanic Hugh Coltman (que vam poder veure a Paris amb les complicitats típiques dels directes de la cantant), i Pierrick Pedron (el saxo francès que també fa assistir en aquella jam realment inoblidable al New Morning). Tots els ara han quedat inmortalitzats en aquest disc certament pur jazz, a l'estil més tradicional, però amb el segell d'una figura, de la seva mestrea de cerimònies, que com la seva mare, no tinc cap mena de dubte, que donarà molt que parlar.

CRAZY BLUES, com el concert que va fer a Barcelona, està farcit de clàssics de les més grans i més procaces dames del jazz. Així, no podia faltar la visió sensual i apassionada "made in China" de "Why don't You Do Right" de la mítica Lil' Green, del "Prove it on the Blues" de Ma Raney (una icona tremendament singular i sincera del lesbianisme dins el jazz de primers del segle XX herència de la mítica mare del Blues) que apareix com el hidden track de sorpresa del disc, o l'explossiu "I Just wanna make Love to You" d'Etta James.

Però, el millor comença quan la tria s'esmuny entre les preferides de la cantant, entre aquelles cançons que cantava quan era petita sense saber que volien dir exactament, quan la memòria de China s'estremeix i s'emociona entre els records dels discos que escoltava amb la seva mare, entre els vinils de Mamie Smith, d'Esther Philips, o de Nina Simone, gracies a qui ens ofereix dues de les millors versions del disc, la vibrant "Work Song", i la desesperada "Just say I Love him". I això sense tenir en compte els dos temes originals de Lemonnier "Closing Time", i "The mailman, The butcher and me" (amb lletra de la pròpia China), a més de les tres aclucades d'ull a les dives contemporanies del pop, el soul i rock... Donna Summer (Hot Stuff), The Supremes (Where Did Our Love Go), i Janis Joplin (Move Over) amb qui precisament, va tancar definitivament el concert de presentació a Barcelona, deixant una excitació en el públic a l'altura dels discos que va vendre després a la sortida del mateix.

Com a sorpresa, a més de l'emoció i tranquilitat de tornar a retrobar aquesta excel·lent artista, ara ja també a casa nostra, China Moses ens va voler regalar uns minuts més d'aquesta vetllada, amb el seu somriure, i la seva simpatia sempre pròxima i relaxada. 

Mentre firmava un munt de CD's a tots els nous admiradors, i futurs seguidors de la seva carrera, vaig poder-li recordar la nit inoblidable de Paris, i el record que em va quedar d'aquell concert, on aquell pesat del públic que coneixia totes aquelles senyores en blanc i negre, mortes i oblidades per la majoria de feia molts anys, però grans mestres del jazz, i de les que ens en parlava sense parar, i només trovaba una mirada complice com la d'un servidor, que va acabar gairebé en conversa privada en mig del show... en fí, com aquell concert vaig tenir la sensació que el va fer en algún moment, per a mí exclusivament, com si fos un gran regal de la ciutat de Paris i d'ella mateixa. Bé, una nit al New Morning, que va acabar amb la promesa que ens tornariem a veure quan ella vingués a cantar a Barcelona, i que finalment, tots dos hem pogut cumplir, amb el premi de retrobar-nos i donar-nos una abraçada amistosa, i poder donar-nos les gràcies... sento que sobretot a ella, que ens va oferir un concert magnífic.

China em va tornar a signar el disc dient: "Thank You for comming and keeping your promise", i jo vaig tornar a casa feliç, com poques vegades, d'haver tornat a viure una altra gran nit de jazz. Gràcies.