Ja hi tornem a ser. Tom Jones, el famós tigre de Gal·les, que darrerament viu una segona joventut televisiva amb el show de la BBC1 "The Voice", continua esgarrapant amb els seus discos.
Malgrat que els seus 76 anys de "geni i figura" més aviat canalla, arrogant, amb la fama que el precedeix de ser un bona peça amb les dones, i marcar paquet fins que pugui, cada vegada es poden dissimular menys, Tom Jones coneix perfectament la industria musical, i sap quin és el camí que ha de seguir per continuar sent un dels artistes més respectats del Regne Unit.
SPIRIT IN THE ROOM és el segòn àlbum de la tercera edat d'en TOM JONES. Si dividim la seva carerra en 3 parts, la primera dels grans èxits, dels shows a la TV, de les camises obertes, dels cadenots d'or al coll, i dels pantalons apretats fins posar en risc la seva virilitat; i una segona amb el Boom del Re-load, i aquell explossiu Sexboom i totes les versions que el van duur fins i tot a posar el final brillantísim del mític "Mars Attacks" del millor Tim Burton; la tercera l'últim rastre d'aquell personatge "testosterona pura" dels anys 60.
Ara la testosterona encara hi és, com no, però transformada en esperit. TOM JONES està patint un procés de destil·lació. Tota la seva essència està concentrada en una mirada potentíssima (que sense dir res t'explica la pel·lícula de la seva vida), i evidentment, amb aquesta veu prodigiosa del cantant, que una vegada més demostra haver renovat el pacte amb el diable, i que es manté amb magnífica forma.
No obstant ara no és moment, per fer-se l'arrogant. Ara, ja des del seu anterior treball (el "Praise & Blame" que va presentar el futur camí de l'artista pels camins del blues), TOM JONES apareix sossegat, sense tensió, i començant a repassar tots els pecats de la seva vida. Podriem dir que en l'habitació d'SPIRIT ON THE ROOM se li va aparèixer Johnny Cash, aquell dels 6 magnífics volums de l"American", però en realitat es veu que no ha estat així. Qui se li ha aparegut, l'autèntic responsable d'aquesta meravella discogràfica, ha estat el productor dels "Kings of Lion", l'Ethan Johns.
Segur que molta gent dirà que és un simple disc de covers, de versions ara, no d'standards com fa tothom, si no de peces contemporanies, i prou. Però, jo crec que és alguna cosa més que això. És recuperar l'esperit del Tom Jones dels 70 que a banda del seus discos originals, versionava tot allò que li agradava, des de Ike & Tina Turner, als Stones, a Bacharach, o a qualsevol èxit del teatre musical de l'època. Allò era el Tom Jones que tothom adorava, i aquest és el TOM JONES que queda amb la gran dignidat d'una fera llegendaria.
Al disc hi trobareu de tot, des de l'excel·lent confessió "Tower of Song" de McCartney, un brillant duet de Charlie Darwin anomenat "Low Anthem", amb el falset d'en Ben Knox Miller, dos exquisides versions de Tom Waits, els excitants "Travelling Shoes" i "Bad As Me" (de darrer Lp de Waits)... hi ha Paul Simon, hi ha Leonard Cohen, i fins i tot Bob Dylan (extraordinaria "When The Deal Goes Down")... i això sí, una versió impagable del "Hit or Miss" de la primera cantant protesta negra dels USA, l'oblidada Odetta. Per tot això, i que carai perquè m'emocionen les arrigues del rock geriatric ben fet, el disc és una de les joies d'aquest 2012.
Llarga vida als mestres del Rhythm & Blues! llarga vida al Tigre TOM JONES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada