diumenge, 27 de febrer de 2011

AMB ATITUDE PORTUGUESA... MARIZA

No vull fer-me pesat amb Portugal, però avui toca més FADO. La veritat és que no em sap greu, perquè com encara que són els nostres veïns mai no els fem ni punyetero cas, no em sembla malament que aquest febrer del 2011 el SONORA faci "el més de fado en en Coret Inglés". En fí, oblideu els meus acudits matiners. Són patètics. És massa aviat. Avui tinc classe de reiki, i el meu cervell està per una cosa. Tot i així, no vull marxar sense dedicar-li unes paraules a aquest estil musical que enguany a passat a ser patrimoni de la humanitat, i que aquesta setmana vam tenir l’ocasió d’assaborir-lo un altre cop, ara a Barcelona, amb una excel·lent ambaixadora, la cantant Mariza, que va passar pel Palau de la Música, en una altra de les nits delicioses del Festival del Mil·lenni.

La cantant nascuda a Moçambic, i crescuda al mític i musical barri de la Mouraria de Lisboa, va portar a Barcelona un troç d'aquesta ciutat, i tota la seva saudade, l'aroma, i una milimetrada consciència del que significa l'espectacle del fado per compartir-lo amb el públic català. He de confesar que era la primera vegada que veia Mariza en directe, i com era d'esperar, em va seduïr al 100%. L'artista domina l'escenari a la perfecció. La seva estructura física, alta com un Sant Pau, ja li dona una posició d'avantatge, i l'atitude portuguesa, que ella repteix fins la sacietat en cada concert, per contagiar l'auditori d'aquest posat orgullòs i arrebatat, s'apropia del públic com una grip. Una passa de fado que dura no només el que va durar el concert d'hora i quaranta minuts que va fer al Palau, sinó un dies, o un mes, com el que em va passar des d'aquell cap de setmana a Lisboa. El Fado que s'arrossega pels escenaris d'aquest món emocionant, traspassant i contagiant un estat de melangia permanent, que engantxa.

Avui, però, no només vull acabar amb una de les primeres figures contemporanies, del gènere musical portuguès, si no que ho vull fer amb el Fado d’última generació. La veu que ha rebut el premi de la Fundació Amália Rodrigues a la millor fadista de l’any: KATIA GUERREIRO.


Malgrat que el video és horrible, busqueu més documents al you tube perquè val la pena. La cançó "Pranto do Amor Ausente" paga la pena.

Llàstima, perquè sentida és sensacional. Però vista és realment extraordinaria.

KATIA GUERREIRO. Nascuda a Sudàfrica, criada a les Açores, i amb una carrera d’oftalmòloga posada en pràctica a la ciutat d’Èvora, on va excercir un temps, fins que el fado la va cridar, i va decidir dedicar-li la vida.

34 anys d’existència, 10 de carrera, i 4 àlbums, a més del doble recopilatori titulat 10 ANOS NAS ASAS DO FADO, que recomano especialment, perquè a banda de recollir les millors interpretacions de l’artista, inclou un CD amb duets tant il·lustres com els que ha gravat al llarg d’aquests anys amb figures de primera divisió com Maria Bethania, Ney Matogrosso, Martinho da Vila, Rui Veloso, o l’àvia del fado, la Simone de Oliveira que amb 73 anys encara continua fent alguna aparició a la TV i enregistrant alguna cançó com la que s’inclou en aquest disc per avalar el treball de la KATIA GUERREIRO per passejar aquest gènere musical arreu del món, i experimentar amb noves propostes des del respecte i la tradició.


Cap comentari: