RETROBANT LISBOA 2011

M'he sentit molt afortunat.

Divendres passat tornava a Lisboa després de 22 anys. No tenia un especial record de la ciutat, més enllà de la seva música que em va deixar una petjada inesborrable. El Fado trist, melancònic, arrossegat, sovint histriònic, i arrebatat em va marcar amb la seva sonoritat visceral per sempre més. Si hi havia alguna raó per tornar a Lisboa, sens dubte era la seva música, i en especial un concert de tornada també del llegendari Carlos do Carmo, que l'atzar em va regalar, com a bonus track de la invitació d'en Pau d'assistir a l'estrena portuguesa de LA CASA DE LA FUERZA.

Queda clar que va ser per amor que vaig tornar al nas de l'Atlàntic. Perquè si us sóc sincer, he de dir que temia veure LA CASA DE LA FUERZA. Temia veure la Liddell en acció. L'última vegada que la vaig veure va sacsejar el terra del CCCB, com el pitjor dels terratrèmols escènics que havia vist mai. Tanmateix, l'amor que em va dur a Lisboa em va tornar amor per triplicat, com si es tractés de la història d'un fado d'Amalia Rodríguez. Veure o experimentar LA CASA DE LA FUERZA, la darrera proposta teatral d'Angélica Liddel, la potent dramaturga de Figueres que va triomfar a la darrera edició del Festival d’Avinyó, i que per cert aquest dissabte arriba al Teatre Lliure de Montjuic en una funció única imperdible que tracta la soledat i l’abús en termes generals i molt concrets a la vegada, no et deixarà mai igual. Amb LA CASA DE LA FUERZA vaig tenir la sensació d'assistir a un ritual teatral realment important. Alguna cosa que deixarà senyal, petjada o cicatriu en l'espectador.

L'experiència, després de salvar l'obstacle de les 5 hores de durada de la peça teatral, va ser no només una prova de resistència. També va servir per aprendre a valorar el talent d'aquesta bèstia teatral sota un altre prisma. LA CASA DE LA FUERZA és teatre útil, necessari, abstracte, poètic, musical, impagable... sobretot ens els dies d'assèpsia, conformisme, grisor, i extremada dedicació a fer entendre i atapeïr en paraules fins i tot el que no cal. Vaig descobrir una Angèlica bufón, i Ricard III a la vegada, una esquinzada cantant de rantxeres al més pur estil Lucha Reyes, i una impressionant, curosa, delicada geisha i apassionada directora d'orquestra capaç de posar en solfa aquesta òpera txehoviana amb tres germanes de ficció (ella, i les actrius Lola Jiménez I Getsemaní de San Marco entranyables), lluitadores incansables contra el dolor i la soledat, i les altres tres homònimes mexicanes (Cynthia Aguirre, Perla Bonilla i Maria Sánchez), tan o més sinceres que les primeres, que desvetllen testimonis devastadors, al costat de la redempció i el perdó musicalitzat de Pau de Nut, i els clixés masclistes més arrelats dels mariachis de l'orquestra Solis, i el super-macho gegantí Juan Carlos Heredia. En fí, un viatge dolorós, pedregós, i dificil que al final deixa el bon gust d'haver crescut d'alguna manera, d'haver après alguna cosa més, d'haver pensat, plorat, rigut encara que costa, i si més no, d'haver vist una petita esperança pel teatre contemporani i per la humanitat.

A banda d'això però, com deia al principi, Lisboa em va reservar una sorpresa encara més emotiva que la teatral., si hi cap. I és que divendres vaig tenir l’oportunitat, també, de presenciar un dels darrers concerts d’una de les llegendes vives del Fado: CARLOS DO CARMO.

Ell és el que jo dic, el Frank Sinatra portuguès. No envà ha passejat el seu art de punta a punta de món. Des de l'Olimpia de Paris a Tokio. Un home 100% elegant, amb una dedicació absoluta a fer evolucionar el fado i emparellar-lo amb altres estils musicals. Un gran amant també del jazz, que sovint ha demostrat les seves dots de crooner també, fent de vocalista al capdavant de l'orquestra d'en Count Basie. Un home molt culte, gran amic de Saramago i dels millors lletristes portuguesos, amant del detall de la poesía, de la difusió musical (que sempre ha posat en pràctica amb els 6 idiomes que domina explicant el fado allà on ha anat), i del convenciment absolut que aquest estil no havia de ser un abanderat del karma de tristesa i saudade que l'ha convertit en un dels tòpics de Portugal.

És CARLOS DO CARMO, fill de la fadista llegendaria Lucilia do Carmo.

Després de 5 anys allunyat dels escenaris, divendres passat CARLOS DO CARMO va tornar a l’escenari de l’emblemàtic Teatro Municipal de Sao Louis per oferir 2 recitals únics i tant intims com això que hem escoltat que provablement servirà per fer un disc en directe que esperem editi aviat.

De moment, jo us recomano aquest disc de fa un parell d’anys, titulat FADO MAESTRO. Un àlbum recopilatori ideal per disfrutar o descobrir (depèn de l’edat) el cantant lisboeta, que inclou els seus grans èxits, el bò i millor dels 48 anys de carrera que duu a les espatlles, i alguns regals imperdibles com aquestes versions en directe més recents, un DVD amb 63’ de concert, de documental sobre la seva vida, i molta saudade, i un gust deliciós per escoltar el fado de sempre d’una altra manera.

Potser va ser un regal de la providència, o de la meva curiositat infinita. No ho sé ben vé, però m'agradaria pensar aquesta tornada màgica a Lisboa potser va ser obra d'Àmalia Rodriguez, la reina del fado a qui li vaig anar a donar les gracies personalment a la seva nova "Casa a Portugal".