Trequem el silenci de Sonora amb un crit!
Ha arribat la primavera, i tot comença a florir. Segons el cicle estacional dels macrobiòtics l'energia passa del tronc a les branques i les fulles comencen a brollar cridant una vegada més, com cada any, la vida que els sobre per tot arreu. És aquesta una excusa perfecte per sortir al carrer, mirar i olorar tot aquesta verdor que ens envolta i recordar com diuen "Ojos de Brujo" en una cançó que "el confort no recomforta", com a mínim indefinidament.
Bertold Brecht va dir que "qui no sap res és un idiota, i qui sap però s'ho calla és un criminal". I dic això, no per parlar d'aquesta merda de polítics que tenim a Barcelona que l'única cosa que fan és inventar cortines de fum com el tema del referendum de la Diagonal Rambla o Boulevard per distreure l'atenció sobre qüestions molt més decisives per a la salut de la ciutat i del país en general que no movilitzen ningú.
Ves per on, vull parlar d'un personatge del passat digne de la meva admiració. Un activista d'aquells que ja no en queden. Un lluitador pels drets civils de la comunitat africana que no només parlava i molt clar, sinó que cantava i composava amb tanta beligerancia com calia per despertar les conciencies de milers dels seus seguidors. Em refereixo a en FELA KUTI, l'inventor de l'AFROBEAT, una mena de jazz, i funk amb molts vents (alla James Brown), barrejat amb tota una tradició tribal africana i amb un alt contingut polític i reivindicatiu, pel qual va ser perseguit, empresonat i pressionat fins la mort, des dels anys 70 fins al 1997, l'any que el van trobar mort d'un atac de cor, no se sap ben bé si per culpa de la sida que patia o per culpa de l'exercit que l'assetjava sense descans.
En fí, una vida que ben bé mereix també una pel·lícula, rotllo "Invictus", sens dubte. Millor fins i tot, que és fàcil. Perquè us feu una petita idea. FELA KUTI, a banda d'haver estat el pare també d'una de les figures musicals més reivindicatives, i inspirades del segle XXI (Femi Kuti), i de representar tot un fenòmen musical que va nèixer amb la seva energia insubtituible després de penjar els estudis de medecina que havia començat a Londres pels de música precisament, representa moltes altres coses més.
La seva cara i el seu crit és tota una icòna a l'Àfrica. Fela va lluitar a sang i fetge pels drets civils dels seus compatriotes, es va casar amb unes 28 dones, malgrat que sembla que només es va divorciar de 20. Va veure com l'exercit nigerià llençava la seva avia de més de 80 anys per la finestra, i feria altres familiars seus. Va provar fins i tot fer carrera política després que la seva banda l'abandonés en saber que volia fer servir els honoraris d'un concert que va fer a Berlin per presentar-se a les eleccions de Nigeria... En fí, una vida tant moguda i excitant, com la música que feia, que fins i tot li ha valgut un musical a Broadway (a l'Eugene O'Neil Theatre del carrer 49) que està tenint tant d'èxit com el show més important de la temporada, el musical de "La Familia Addams", i del que us recomano xafardegeu el video adjunt del show que es una mena de concert, performance i musical de teatre alhora, per cert, titulat FELA!, amb una interpretació de Sahr Ngauja, i Lillias White que segurament en sentirem a parlar en la propera edició dels premis Tony.
Tanmateix, la raó de tornar a fer sonar els tambors del Sonora amb FELA KUTI no és cap altra que la de recomenar-vos qualsevol dels seus discos recopilatoris que s'han editat des de la seva mort (penseu que moltes de les seves cançons duraven entre 10 i 30 minuts), i sobretot l'última adquisició discogràfica que porta la seva emprempta i que ha batejat com BLACK MAN'S CRY: THE INSPIRATION OF FELA KUTI; un disc plè de versions de clàssics del padrí de la música afrobeat, i com el seu estil ha influenciat a bandes d'arreu del món, des dels colombians PHIRPO Y SUS CARIBES o CUMBIA MODERNA DE SOLEDAD, a les Steel Bands de Trinitat i Tobago, o a d'altres de més sofisticades i contemporanies com THE DACKTARIS LULLABY FOR LAGOS, o els britànics BOLA JOHNSON, i JERRY HANSEN.
En fí, molts crits que s'uneixen a través del crit posat en solfa per en FELA KUTI que encara avui te tot el valor de lluitar per un equilibri d'un planeta encara amb moltes causes perdudes i amb tantes desigualtats com gairebé quan va començar a lluitar cantant i ballant damunt l'escenari.
Amb el record d'en FELA KUTI que jo vaig començar a puntxar a la ràdio amb en Jordi Vendrell als anys 80, us desitjos una molt bona primavera; i que vosaltres la balleu bé.
Ha arribat la primavera, i tot comença a florir. Segons el cicle estacional dels macrobiòtics l'energia passa del tronc a les branques i les fulles comencen a brollar cridant una vegada més, com cada any, la vida que els sobre per tot arreu. És aquesta una excusa perfecte per sortir al carrer, mirar i olorar tot aquesta verdor que ens envolta i recordar com diuen "Ojos de Brujo" en una cançó que "el confort no recomforta", com a mínim indefinidament.
Bertold Brecht va dir que "qui no sap res és un idiota, i qui sap però s'ho calla és un criminal". I dic això, no per parlar d'aquesta merda de polítics que tenim a Barcelona que l'única cosa que fan és inventar cortines de fum com el tema del referendum de la Diagonal Rambla o Boulevard per distreure l'atenció sobre qüestions molt més decisives per a la salut de la ciutat i del país en general que no movilitzen ningú.
Ves per on, vull parlar d'un personatge del passat digne de la meva admiració. Un activista d'aquells que ja no en queden. Un lluitador pels drets civils de la comunitat africana que no només parlava i molt clar, sinó que cantava i composava amb tanta beligerancia com calia per despertar les conciencies de milers dels seus seguidors. Em refereixo a en FELA KUTI, l'inventor de l'AFROBEAT, una mena de jazz, i funk amb molts vents (alla James Brown), barrejat amb tota una tradició tribal africana i amb un alt contingut polític i reivindicatiu, pel qual va ser perseguit, empresonat i pressionat fins la mort, des dels anys 70 fins al 1997, l'any que el van trobar mort d'un atac de cor, no se sap ben bé si per culpa de la sida que patia o per culpa de l'exercit que l'assetjava sense descans.
En fí, una vida que ben bé mereix també una pel·lícula, rotllo "Invictus", sens dubte. Millor fins i tot, que és fàcil. Perquè us feu una petita idea. FELA KUTI, a banda d'haver estat el pare també d'una de les figures musicals més reivindicatives, i inspirades del segle XXI (Femi Kuti), i de representar tot un fenòmen musical que va nèixer amb la seva energia insubtituible després de penjar els estudis de medecina que havia començat a Londres pels de música precisament, representa moltes altres coses més.
La seva cara i el seu crit és tota una icòna a l'Àfrica. Fela va lluitar a sang i fetge pels drets civils dels seus compatriotes, es va casar amb unes 28 dones, malgrat que sembla que només es va divorciar de 20. Va veure com l'exercit nigerià llençava la seva avia de més de 80 anys per la finestra, i feria altres familiars seus. Va provar fins i tot fer carrera política després que la seva banda l'abandonés en saber que volia fer servir els honoraris d'un concert que va fer a Berlin per presentar-se a les eleccions de Nigeria... En fí, una vida tant moguda i excitant, com la música que feia, que fins i tot li ha valgut un musical a Broadway (a l'Eugene O'Neil Theatre del carrer 49) que està tenint tant d'èxit com el show més important de la temporada, el musical de "La Familia Addams", i del que us recomano xafardegeu el video adjunt del show que es una mena de concert, performance i musical de teatre alhora, per cert, titulat FELA!, amb una interpretació de Sahr Ngauja, i Lillias White que segurament en sentirem a parlar en la propera edició dels premis Tony.
Tanmateix, la raó de tornar a fer sonar els tambors del Sonora amb FELA KUTI no és cap altra que la de recomenar-vos qualsevol dels seus discos recopilatoris que s'han editat des de la seva mort (penseu que moltes de les seves cançons duraven entre 10 i 30 minuts), i sobretot l'última adquisició discogràfica que porta la seva emprempta i que ha batejat com BLACK MAN'S CRY: THE INSPIRATION OF FELA KUTI; un disc plè de versions de clàssics del padrí de la música afrobeat, i com el seu estil ha influenciat a bandes d'arreu del món, des dels colombians PHIRPO Y SUS CARIBES o CUMBIA MODERNA DE SOLEDAD, a les Steel Bands de Trinitat i Tobago, o a d'altres de més sofisticades i contemporanies com THE DACKTARIS LULLABY FOR LAGOS, o els britànics BOLA JOHNSON, i JERRY HANSEN.
En fí, molts crits que s'uneixen a través del crit posat en solfa per en FELA KUTI que encara avui te tot el valor de lluitar per un equilibri d'un planeta encara amb moltes causes perdudes i amb tantes desigualtats com gairebé quan va començar a lluitar cantant i ballant damunt l'escenari.
Amb el record d'en FELA KUTI que jo vaig començar a puntxar a la ràdio amb en Jordi Vendrell als anys 80, us desitjos una molt bona primavera; i que vosaltres la balleu bé.
1 comentari:
Fa bona pinta! Fa cara de tenir molt punch...!
Publica un comentari a l'entrada