dimecres, 12 de maig de 2010

LA GRAN NIT WAINWRIGHT DEL LICEU

11 de maig del 2010. Malgrat que no va voler cantar "Barcelona", perquè l'última vegada que l'artista va ser en aquesta ciutat la va interpretar amb la seva mare, va ser una nit irrepetible. Una vetllada realment extraordinaria en una ciutat que Rufus ja reconeix com una de les places amb el públic més entregat de les que ha visitat. En mig d'un tour que està duent a Rufus per tota Europa, el cantautor canadenc es va despullar emocionalment per tota l'audiència del Liceu, en un concert en dues parts que el va retornar a la imatge més humil i humana de l'excel·lent pianista i compositor dels primers discos dels 90, després de tota aquella mena d'excessos viscuts amb els concerts del Palladium dedicat a Judy Garland, la fallida òpera Prima Dona, i altres deliris de grandesa successius.

És evident que la mort de la seva mare, la Kate McGarrigle, ha marcat un punt en la seva carrera, i en la seva vida. Amb aquest dolor recent encara sota la pell, Rufus, ens ha ofert un dels discos ("All Days Are Nights: Songs for Lulu") i de retruc, un els seus directes, més intensos i sincers de la seva carrera. Amb aquest concepte, la cara més frívola de l'artista sobrat i genial que hem vist en altres ocasions, no va aparèixer poc més que discretament en una segona part del concert farcida dels grans èxits de la seva carrera. Abans, però Rufus ens va oferir un autèntic primer acte teatral al 100%, exquisit, rigoròs, pulid, impecable... on va aparèixer en escena com una Macbeth o una Norma Desmond grotesques, habillat amb un vestit d'època de cua negre, amb tocat de plomes negres, i un rostre ieràtic que no permetia ni tan sols l'aplaudiment (tal i com se li va demanar a l'audiència abans de començar el show). Sense dir una paraula, solemne, sobri, i sense un milímetre més d'afectació que la que calia, va encetar la primera part amb l'excel·lent "Who Are You New York", desgranant una darrera l'altra cadascuna de les cançons que formen el seu darrer treball discogràfic.

L'aparent excentricitat de l'autor, per gran part de l'audiència, es va convertit en tota una experiència, en un ritual, en un dels grans moments de la seva carrera i de tots els seguidors de Rufus Wainwright. Fins i tots, a aquells detractors del nou disc es van deixar seduir pel talent indiscutible d'aquest home darrera el piano. Va ser una primera part inoblidable, que acte seguit va rematar amb la "colección de favoritas" que deia aquella cançó d'en Miqui Puig, esquitxades de la sorna i el seu humor absurd al que ens té acostumats, i que va servir per lligar vells èxits com "The Art Teacher", "Poses", "Cigarrets & Chocolate Milk", "Leaving in Paris", "Complaine de la Butte", i molts altres recreats per a veu i piano sols, amb uns arranjaments que sovint ratllaven la inspiració clàssica de grans mestres com Falla, Albeniz, Rachmaninof, Ravel, o Txaikovski, com ell mateix va citar. De fet, malgrat el detall que va voler compartir amb nosaltres, que remarcava com li havien disposat el piano entre dos relleus de Wagner i Verdi a banda i banda de l'escenari, el compositor no es va sentir en cap moment aclaparat per l'atmosfera del Liceu. El talent de Wainwright que l'artista va lluir com qualsevol dels grans, fins i tot quan va interrompre alguna cançó perquè se li anava el tò, i la va reemprendre amb absoluta naturalitat, i una gran complicitat amb el públic, que va sortir encara més enamorat, si cap, de l'estrella del pop.


1 comentari:

nurith ha dit...

Confieso que no tenia idea de la existencia de este señor.
Lo bueno de Sonora es que me desubre cosas.
Gracias por las las perlas.
Que siga por favor!!
nur