ARRIBA RUFUS! RUFUS! RUFUS!

Després d'una llarga espera de 3 mesos, GEFFEN ha editat el DVD de la darrera entremeliadura de l'idolatrat cantautor, icona gai del nou mil·leni, RUFUS WAINWRIGHT.

Divendres sortia de la feina amb una pregunta inquietant que m'havia fet una amic. Saps si s'ha editat ja el concert que Rufus va fer al Palladium de Londres en homenatge a Garland? Jo havia llegit que sortia al mercat el 6 de novembre, però això no vol dir que hagués d'arribar a les botigues catalanes aquestes mateixes dates. El cas és que me'n vaig anar directe a Discos Castelló, disposat a comprar un regal per una amic que feia anys, i sorpresa!!!

Quan vaig veure RUFUS! RUFUS! RUFUS! a la prestatgeria no vaig poder evitar-ho. Vaig canviar el regal del meu amic, i jo me'n vaig comprar un altre per a mí. Inmediatament vaig còrrer cap a casa i després d'escoltar com una meva d'arpa en el meu cap i sentir la magnífica obertura del show, em vaig traslladar al London Palladium on feia mesos que hauria pagat per ser-hi.

Recordant aquella famosa frase de: "Tots vostes són, simplement, divins", que Judy Garland va dedicar al públic del Carnegie Hall l'any 1961, Rufus va quedar inmortalitzat amb una d'aquelles bromes arrogants i divertides típiques dels seus shows, en aquest cas amb la frase que resum -segons el meu parè- l'esperit i la genialitat d'aquest homenatge 46 anys després del show de la Garland: "Tots vostes han estat genials... i jo també!"

I la veritat és que ningú ho pot discutir. El canadenc reprodueix el show de l'estrella de la MGM amb acurada fidelitat, molta devoció per Santa Judy Garland (que diu un amic meu), aquell punt descarat típic de Wainwright, i un estat esplèndit de la seva veu. El show presenta el programa senser original, avui dirigit per Stephen Oremus al capdavant d'una orquestra de 36 membres tant il·lustres com el pare del guitarrista John Pizzarelli.

En fí, però en mig d'aquesta magnífica big band, homenatge a tota una època daurada dificil de veure avui dia, l'empetitit Wainwright es fa gran tant bon punt surt a escena, amb un vestit daurat digne de la mateixa Judy, i comença a cantar "When You're Smiling", i admet que la seva aventura és totalment "insà".

Certament, la proposta és ambiciosa (sobretot per pretendre com robar l'ànima d'un dels millors moments de la carrera de cantant de la indiscutible Garland), però el bon sentit de l'humor de Rufus (com per exemple quan deixa anar "a vostes els agraden tant els gays com a mí"), fa que el show tingui una anima pròpia, la de la forta personalitat i el gran carisma d'ell.

El concert està farcit d'anècdotes i bromes, i evidentment de grans moments del Rufus crooner, com l'ambiciosa versió de "Almost Like Being in Love" del musical "Brigadoon" de Lerner i Loewe, o la delicada "Do it Again" de Gershwin que confesa que canta en "clau de Judy", i mostra les inmillorables condicions vocals del cantant durant aquella la vetllada.

Sense la patina d'auto-destrucció del concert de Judy al 61, i amb molt més humor, Rufus està impecable. Des de la versió angoixada de "The Man That Got Away", a la divertidíssima adaptació de "San Francisco", passant evidentment pel highlight d"Over The Rainbow", a més de "Chicago", l'espectacular "Get Happy" (malauradament sense el barret i la jaqueta negra que ja ha utilitzat en algún espectacle), o el deliciós final amb "Everytime We Say Goodbye" de Cole Porter, Rufus esdevé adorable.

I això, sense comptar les aparicions familiars de la germana i la mare, que l'acompnyen en un parell d'ocasions cadascuna, d'una manera més o menys afortunada. Coses de la familia Wainwright.

El que si resulta inoblidable també són els dos moments de glòria de la filla més desconeguda de Judy Garland. La magnífica Lorna Luft, que per capricis de la genètica, sempre ha estat vocalment parlant més a prop de la mare que Liza Minnelli, surt a escena per cantar "After You've Gone" i "Hello Bluebird" (la cançó que Judy va cantar al Palladium quan va rodar el seu darrer film "I Could Go On Singing"), i quedar inmortalitzada al mateix lloc on la seva mare va fer la darrera aparició pública. Un moment tant màgic, com tot el concert que val la pena haver viscut, bé sigui des del Palladium o bé des del sofà de casa. Sigui com sigui, visca JUDY! JUDY! JUDY!, i visca RUFUS! RUFUS! RUFUS!