dissabte, 1 de novembre de 2014

SOMNIS EN BADALAMENTI (article publicat al RAR del 26.10.2014)

Tanco els ulls. Abaixo les parpelles de les orelles. Damunt l’escenari enrajolat del meu cervell cinèfil apareix la figura d’un home madur ballant al ritme del seu Audrey’s Dance de Twin Peaks. És Angelo Badalamenti, l’autor de la música dels malsons més perturbadors i juganers d’en David Lynch. Els dos junts, han fet tant pel cinema com Hitchcock i Herrmann, com Lucas i Williams, o com Zemeckis i Silvestri. Malgrat que va començar com comencen les grans amistats —per casualitat—, la seva associació és de les més importants de la història del cinema.

Isabella Rossellini havia de cantar la gloriosa versió desafinada de Blue Velvet. Lynch va contractar un coach vocal que l’assessorés: un tal “Andy Badale”, que fins aleshores havia composat algunes bandes sonores per a pel·lis d’acció i sèrie B. Poc s’imaginava Angelo Badalamenti que acabaria composant Misteries of Love, el tema central de la pel·lícula, interpretat per Julee Cruise, que substituiria la versió de Song to the siren de This Mortal Coil que valia un ronyó en drets d’autor. Des de llavors Lynch i Badalamenti no han deixat de somiar junts.


El gust i el segell musical de l’italo-americà, que ha quedat fixat a la nostra memòria, es mou pels passadissos i racons obscurs de l’imaginari del seu amic. Apareix i desapareix sense saber exactament com. Amb un to eteri, immòbil, com suspès en l’aire dens i carregat, subratlla atmosferes misterioses que lentament deixen entrar seccions de cordes i sintetitzadors angoixants, melodies lleugerament dissonants, contrabaixos pessigats amb males intencions,  guitarres ressonades d’aires sospitosament fronterers, balades vaporoses —gairebé gasoses—, que contrasten amb el rock dur i l’electrònica més paranoica i asfixiant, o amb el blues més felí que camina sensualment a ritme d’unes mans picant els seus dits.

Tot aquest univers, que avui podem identificar com el so Badalamenti, es va gestar l’any 1986 amb Blue Velvet. El mètode de treball lliure i inspirador de passar hores i hores tocant el piano al costat de David Lynch, tot sacsejant el seu imaginari, els va transformar en una parella de fet i indissoluble. Amb Cor salvatge, i la sèrie de culte Twin Peaks (disc de vendes sense precedents a l’època), i després amb Carretera perduda i Mulholland Drive, tant Lynch com Badalamenti van aconseguir el reconeixament de la indústria cinematogràfica que, en el cas del compositor, cada vegada l’ha valorat més i més, i ha donat els seus fruits —més enllà de Lynch— amb les admirades The Straight Story,  Arlington Road, o la recent superproducció russa Stalingrad que encara està pendent d’estrena a casa nostra.


 Fora de les pantalles, però, Badalamenti ha volgut mantenir també un vincle important amb la producció musical.  Durant els anys 90, la dècada més activa de la seva carrera, va alternar el cinema amb la producció de discos, com A Secret Life de Marianne Faithfull, Booth & The Bad Angel de Tim Booth, la versió de A Foogy Day de David Bowie pel recopilatori benèfic Red Hot & Rhapsody,  o la cançó Black Lodge de l’LP Sound of White Noise d’Anthrax.


De sobte, però, veig una llum. A poc a poc, torno al món real. El foc del peveter i el so de les fanfares olímpiques que Badalamenti va fer pels Jocs de Barcelona 92 m’han fet fora del somni. Això em fa pensar que ni tan sols un dels grans com Badalamenti està exempt de fer encàrrecs que envelleixen pitjor que d’altres. M’aixeco. Busco el disc de Twin Peaks i començant pel gastat tema central que fa anys que és també la sintonia d’un programa de ràdio de paraciències, em perdo entre les cordes comfortables del compositor.


VIATGE AL·LUCINANT AL CENTRE DE BADALAMENTI

ISABELLA ROSSELLINI – Blue Velvet/Blue Star
CHRIS ISAAK – Wicked Game (Wild at Heart)
ANGELO BADALAMENTI – Audrey’s Dance (Twin Peaks)
JULEE CRUISE – Falling (Twin Peaks)
TIM BOOTH & A. BADALAMENTI – Dance of The Bad Angels
ANTHRAX – Black Lodge
REBEKAH DEL RIO – El Amor (Mulholland Drive)
MARIANNE FAITHFULL - Sleep
AMANDA PALMER – Runs in The Family
BARRY ADAMSON – Something Wicked This Way Comes (Lost Highway)
ANGELO BADALAMENTI – Barcelona Summer Olympics – The Torch Theme
ROY ORBISON – In Dreams (Blue Velvet)

MINERAL MARIANNE FAITHFUL


Podria haver estat una magnífica Marietta Fortune, la mare de la Lula de Wild at Heart. Però els problemes personals sovint la van escopir del cinema. Malgrat que dins de Marianne Faithfull hi ha una actriu gairebé tan gran com la cantant de veu impossible que als 90 es refeia dels seus fracassos amb un disc oblidat (A Secret Life), produït pel mateix Badalamenti, gairebé 20 anys després celebra els seus 50 de carrera musical amb un nou disc anomenat Give my Love to London, una gira mundial i unes crítiques espectaculars.

Durant cinc dècades, vint àlbums i moltes caigudes i remuntades, Marianne Faithfull sempre ha demostrat una fràgil i forta consistència, un talent i una singularitat úniques. Lluny d’etiquetes i divinitats, l’anti-heroïna del Rock’n’Roll sempre acaba renaixent de les seves propies cendres i brillant més que mai: és part la seva naturalesa. No semblar el que sempre ha estat sense discussió també ho és: una joia en brut, una pedra preciosa. El pròxim 9 de desembre valdrà la pena posar-se el casc i baixar a les mines pulides del Palau de la Música per tornar a disfrutar-la en estat pur i celebrar 50 anys d’un mineral únic al planeta musical.