dimarts, 9 de desembre del 2014

LA VIDA en PINK...MARTINI (publicat al RAR del dia 07.12.2014)



A dia d’avui, pensar que la vida és rosa (com deia aquella cançó de la Piaf), no pot ser res més que un disbarat, si no és que les nostres orelles i el nostre cervell està tenyit de les bombolles festives d’aquest champagne rosé fet música dels Pink Martini.

 
Res a veure amb el cóctel homònim (vodka, vermut sec i granadina). Tampoc es tracta de cap portal de disseny interior, moda, events, o caterings com els que trobem surfejant la xarxa amb aquest nom. Dir Pink Martini, vol dir música inofensiva per ballar, i cantar les cançons, no de la nostra vida, si no de tota una vida a nivel planetari. I és que Pink Martini és aquella orquestra de tarannà diplomàtic, políglota, elegant i encantadora que enguany ha fet 20 anys. Dues dècades d’una tradició musical molt més antiga que a més de fer arqueologia sonora amb els seus 9 discos i una llista inacabable de concerts, reviuen l’esperit d’aquelles orquestres de ball com les de Xavier Cugat, Duke Ellington, Luis Rovira, Enric Madriguera o Bernard Hilda, per vestir les nits de glamour malgrat la vida nòmada que arrossegaveb vivint d’hotel en hotel, viatjant constantment amb una maleta i un instrument com únic equipatge.

La primera estació d’aquest trajecte va ser Portland, la ciutat natal d’en Thomas Lauderdale, el pianista i fundador de l’orquestra, que mentre es  debatia entre la carrera política o el conservatori, es va adonar que la música dels actes de campanya era patètica. Va veure claríssim que feia falta.  Calia una orquestra que convencés a conservadors i lliberals, i que a més fos capaç de posar en escena tota mena de gèneres musicals, però sota el paraigües del lounge més exòtic i optimista.

Amb aquesta filosofía, Thomas va trucar la China Forbes, una antiga companya d’estudis de Harvard que a més de ser neboda del senador democrata John Kerry (i cosina del cantant dels Grizzly Bear)  era indiscutiblement guapa, divertida, i amb una veu i un talent com a compositora que només per començar va donar com a resultat l’èxit més gran d’aquesta empresa: la cançó “Sympathique”.

Des d’aquell 1994 fins avui, però, els Pink Martini han viscut de tot una mica. Del gran èxit del “Sympathique” (que va convertir l’estrofa “Je ne vais pas travailler” en l’himne dels vaguistes francesos) ja ha plogut prou. Des dels cinc discos d’or, un de platí, i els 9 àlbums enregistrats, amb figures de gran categoria al món, com Rufus Wainwright, les veteraníssimes Saori Yuki i Phyllis Diller, la nova diva del cabaret Meow Meow, o l’Ari Shappiro també hi ha hagut temps per deixar de pensar en rosa, i mirar als ulls de la crua realitat, veient com el percusionista Derek Rieth es treia la vida d’un tret, o com China Forbes es retirava temporalment per ser intervinguda d’un pòlip a les cordes vocals, mentre Storm Large deixava l’heroïna i omplia l’absència de la cantant principal per acabar compartint protagonisme (un cop China es va recuperar) i gires pel món.

I és que ni tan sols pels Pink Martini la vida és tan rosa com sembla. Tot i què quan sonen els glisandos, els ritmes sincopats, i els arpegis exagerats d’aquells universitaris bojos pel lounge tot sembli una altra cosa. Tot un clàssic fins i tot útil.





PINK LADIES & GENTLEMEN

Com en una festa de final de curs al més pur estil Riddle High School, amb l’himne als somnis kitsch d’en Frankie Avalon a “Grease”, queda inaugurat el ball de graduació dels nostres Pink Ladies & Gentlemen oficials, dedicat als “roses” més peculiars de la història del pop. És evident, que no podien faltar 2 grans èxits dels Pink Martini, evidentment la Pantera Rosa de Mancini, i aquell mític i tropical Cerezo Rosa de Perez Prado (ni que sigui amb l’harmònica dels Fabulous Thunderbirds). Però entre tant núvol ensucrat no es pot passar per alt el magnífic vestit fúcsia de la Divine “més immunda” de Pink Flamingos (que es menjava una caca de gos amb Patti Page de fons),  o d’uns Pink Floyd extranyament glamorosos, tots dos 100% setantes, 100% lisèrgics, per acabar pintant de rosa tortugues, elefants i panteres amb clàssics de Lou Reed (segons els Pink Turtle),  el seu col·lega Iggy Pop, la rebel P!nk, el ritme swing-rock dels Cherry Poppin’ Daddies (homenatjant a l’elefant rosa de La Festa de Blake Edwards), o un final de dibuixos animats 100% rosa amb Los Hermanos Dalton.