diumenge, 19 d’abril de 2009

BABEL... I LA RÀDIO QUE NO COMUNICA

Hi ha dies que un se'n va a dormir amb un propòsit, i l'endemà aquest propòsit queda sepultat per l'engruna més diminuta, per aquell instant,- breu com un pensament-, que fa que tot aquell desig s'esfumi amb la pressa d'un cigarret compulsiu.

Hi ha dies que un ha d'aprendre a entomar. Hi ha moments on s'ha d'estar preparat per deixar fer, i no actuar gaire. Potser per escoltar, com deia una cançó de la Maria Jiménez, "soroll", molt de "sò-roll".
Però, fins i tot hi ha estones per parar, per aturar-se, per borrar pensaments obsessius, i badar davant un no res meravellós plè de contingut, que amb més soroll anul.li l'altre. És així, com aquest migdia de dissabte s'ha produït el miracle, aquella fracció de segòn que ha fet que aquell pes que senties esdevingués un input sensorial que t'ha fet canviar d'humor... i t'ha tornat el somriure.

I això, precisament, és el que m'ha proporcionat la curiositat d'entrar a la capella del MACBA, on l'artista brasiler CILDO MEIRELES és l'objectiu d'una mena de retrospectiva que des de febrer, i fins el 26 d'abril es pot veure al temple de l'art modern barceloní.

Fa anys vaig tenir l'oportunitat de viure i veure el seu art crític i sensorial amb algunes de les seves obres que hi ha exposades permanentment al museu d'art modern de Río de Janeiro. Però, és cert també que la sel·lectivitat de la meva memòria va fer que em quedés amb aquell cognom arxivat en el disc dur, però oblidant l'obra que havia vist, i això sí, vinculant-la a una sensorialitat molt positiva, que des de l'inconcient m'ha fet traspassar la porta de la capella del MACBA que et permet capbussar-te en l'univers MEIRELES.

Tres instal·lacions, són les que ocupen aquest edifici d'una de les cantonades de la Plaça dels Àngels del Raval. Una de les més conegudes, la del cub de fusta en miniatura, que mostra la capacitat de l'autor per treballar els espais físics, i descobrir la grandesa del més insignificant. La segona, un passeig asfixiant entre núvols de pòlveres de talc, des de la fóscor gairebé absoluta a la llum d'una espelma, que t'enfonsa en un mar etèri de suavitat, i desperta un instint alliberador, que sense més raonaments m'ha provocat unes inmenses ganes de despullar-me i reboçar-me, com una croqueta, damunt d'aquella pols blanca directament relacionada amb un suau record d'infantesa.
Fins aquí, l'experiència, podía ser molt interessant, però res no hauria estat igual, sense arribar a la tercera instal·lació, la mítica BABEL (que em sembla que l'artista va crear l'any 2001), i que s'erigeix al final de l'absis de la capella, com si es tractés d'en Hall, el cervell del 2001 d'Stanley Kubrick, una torre d'uns cinc metres d'alçada feta de ràdios de totes les èpoques, sintonitzades a freqüències diferents, que deixen anar centenars d'emissions, músiques, paraules, interferències, pitos, sons greus i aguts a la vegada, en un caos des de la distància, que permet desfer o aclarir des de la proximitat. Una veritable torre de Babel, que ens permet reflexionar sobre el pitjor dels mals de la societat contemporània: la incomunicació.

I és que malgrat que la teoría la tenim tots més o menys aprovada, encara avui, i pel que sembla per molts anys més d'aquest segle XXI i potser fins i tot d'un altre mil·leni, els èssers humans estem condemnats a no entendre'ns, a no parar l'orella, a no afinar l'oíde, i encara més a desentendre'ns dels altres sentits, que fets servir amb intuició, sentit comú, o simplement activats amb la facilitat de pitjar un ON per comptes d'un OFF, ferien possible l'harmonia i el diàleg, més enllà d'una utopia.

Avui, que la ràdio, o la majoria de mitjans de comunicació, s'han convertit en un rec automàtic d'informació, de servei, i que ha perdut gran part de la seva capacitat sensorial, de la seva eina més valuosa i creativa, d'usar l'art de la sugestió, per moure i remoure consciencies, per fer vibrar, reflexionar, crear interrogants, entretenir creativament, i anar molt més enllà del periodisme d'oficina que l'ha vampiritzat, l'experiència de voltar i escoltar el monument a la incomunicació d'en CILDO MEIRELES és imprescindible, i necessari.

La ràdio i la comunicació... quin gran tema. Potser no cal ni filar tan prim. La comunicació... quin gran tema. I que dificil resulta, de vegades. Crec que val la pena aturar-se, i posar-hi els cinc sentits.

Cap comentari: