... I PER PASQUA, LA RESURRECCIÓ

Havia de ser per Pasqua. Després de aquests mesos d'hivernació i catalepsia escrita, SONORA ha ressucitat! Igual que el déu Osiris, com Mitra, com Jesús, com Llàtzer, o com els anomenats zombis dels practicants de vudú, després de combatre amb sal una bona dosi de tetrodotoxina, SONORA torna a caminar.

I ho fem amb un tresor aconseguit per un altre dels exploradors que de vegades caminen per Sonora. Es tracta de l'amic Pau, que fa uns dies, mentre es preparava el "Erbarme Dich Mein Gott" de la Passió segons Sant Mateu de Bach, per interpretar-la damunt de l'escenari, dins la darrera angoixa escènica d'Angelica Liddell, "Anfaegtelse" (estrenada a Bilbao el primer cap de setmana d'abril), em va regalar aquest moment musical gloriós que ara vull compartir amb vosaltres.

No és la primera vegada que parlem de Bach al Sonora. I és que al mestre J.S. Bach se li ha fet de tot. Jo crec que se l'ha beneït, i se l'ha humiliat a parts iguals. Segles d'història han permès ambdues coses, i especialment en els darrers 50 anys, on l'hem escoltat amb enregistraments tan puristes com agosarats, elevant en ocasions les seves obres a l'altura del Paradís, i d'altres arrossegant-les cap els inferns més insoportables.

Els taumaturgs de la música popular actual han ressucitat Bach també de totes les maneres possibles. Com si es tractés d'un laboratori d'experiments amb ratolins, Bach ha estat injectat amb tota mena de virus més o menys nocius, produïnt mutacions també més o menys afortunades. Ha passat pels chorinhos brasilers (Camerata Brasil, o Altamiro Carrillo), per l'experiència africana (Lambarena), se l'ha arrossegat pels clubs de jazz (Jacques Loussier, o ), se l'ha convertit en una mena de Frankenstein de l'electrònica (Mike Mills), se l'ha empeltat amb el duende del flamenc (Miriam Mendez), fins i tot se l'ha prostituit amb tota mena de cantants i estrelles de pop (Amanda Lear, per posar un dels pitjors exemples)...

Sigui com sigui, i com diu un altre Pau amic meu: "cada vegada que escolto alguna de les teves fussions, només aconsegueixes que m'agradi més escoltar el Bach original, vaja, l'autèncica essència del Bach clàssic". Bé, doncs, per contra de fer-me sentir malament l'amic purista, em fa feliç pensar que hi hagi gent que descobreixi o s'enamori de Bach escoltant qualsevols d'aquestes mutacions que deia.

Però, la veritat és què, a hores d'ara, aquest Pau II, encara no ha escoltat el disc del que us vull parlar avui. Es tracta de l'àlbum THE ARABIAN PASSION ACCORDING TO J.S.BACH, del SARBAND & FADIA EL-HAGE MODERN STRING QUARTET, que a través del gust exquisit del seu director, Vladimir Ivanoff, aconsegueix un proposit dificil d'assolir en aquests dies de beligerancia absoluta que còrren.

Amb la clara idea de construir un pont entre la cultura europea, i l'orient, i alhora entre jueus i àrabs, la SARBAND ENSEMBLE va nèixer l'any 1986, just quatre anys després de la primera invasió del Líban. Durant aquells anys d'alta tensió a l'Orient Pròxim els musics del quartet de Munich van començar a investigar en la música medieval de les dues cultures, i van editar els primers discos: MYSTÈRES, CANTICO, MUSIC OF THE EMPERORS, i EL LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT. Des del 1994 no havien enregistrat res més, dedicant aquests anys fins ara a fer concerts, i a estudiar altres maneres més reveladores i compactes de fusionar la música religiosa d'orígens tan diversos.

D'aquesta manera, amb l'expèriencia de barrejar damunt l'escenari salms jueus, cristians, i musulmans, Ivanoff i els intreprets de la SARBAND, van trobar la clau per dur arreu del món un espèctacle que feia possible l'impossible: silenciar les armes que s'havien aixecat en nom de tots els déus, i fer que el públic prengués conciència. Una molt bona manera, i ves per on, positiva (que sembla ser que també és possible), constructiva, exemplar (de donar exemple), en fí, amb tot l'AMOR que es pot destil·lar d'un llenguatge universal com és la música, que té un únic idioma, el de la pau, i que igual com és capaç d'interpretar Bach en àrab, aconsegueix fer esclatar els murs més alts sense ni una gota de pòlvora, ni una escletxa d'odi.

Però, tot això són només paraules, i com ja sabeu, SONORA és un estat de la ment, que entre moltes altres coses persegueix la pau, i la felicitat, de dins cap a fora, començant pel respecte d'un mateix, i evidentment dels altres. Potser és filosofia de butxaca, però molt em temo que només així podrem somniar que algún dia aquest món arribarà a ser millor.

Potser aquest dia sonarà aquest ERBARME DICH MEIN GOTT de la Passió segons Sant Mateu de Bach, interpretat per la SARBAND & FADIA EL-HAGE STRING QUARTET.