SONORA no és un estat de Nordamèrica.
SONORA no és un desert.
SONORA no és el mateix que sonada.
SONORA és un estat de la ment... i habitualment, optimixte.
Avui fa 90 anys del naixement de la veu més gran de la història del jazz. Si encara no coneixes Sarah Vaughan ó fa molt de temps que no has escoltat alguna de les seves inoblidables interpretacions, et proposem les 10 cançons imprescindibles.
Bongos a punt!!! Agafa la faldilla de platans i vine a les Delicies.
Aquest dijous a les 20h FESTA BONGO BONGO A2GRAMÒFONS al Cafè de Les Delicies (Rambla del Raval nº47 Barcelona 08001).
Nit tropical i jazz amb Josephine Backer, Celia Cruz, Perez Prado, Carmen Miranda, Los Panchos, Hebe Camargo, Xavier Cugat, Yma Sumac i altres perles exòtiques.
I a les 21h, ja sabeu, Pau de Nut i les seves personals nits cantades del CONCIERTOENCANTO
Aquesta nit!!! VINICIO CAPOSELLA torna a Barcelona!!! Ens veiem a les 21:30h a la Sala Apolo per ballar, veure i beure's el REMBETIKO GYMNASTAS de l'italià grecofil. http://youtu.be/AW1IaEMeQ7A No us el perdeu. En directe, és fantàstic! http://youtu.be/U8BlE-JtdkY
La guerra contra els grans trusts de la indústria musical va camí d'aconseguir una fita important i curiosa. Justament, per celebrar els 10 anys de la organització sense aním de lucre CREATIVE COMMONS, la pàgina web d'una ràdio nordamericana ha posat en marxa un concurs per desbancar la famosa cançó "Happy Birthday to You"que cada any, sembla que reporta al segell MUSIC WARNER CHAPPEL la quantita de 2 milions dòlars.
No sé si molts sabieu que la cançó popularment coneguda com "Happy birthday to you", en realitat es deia "Good morning to all", la melodia original de la qual (feta de 5 simples notes) la van compondre Patty i Mildred J. Hill, dues germanes de Kentucky l'any 1893. No hi ha cap dubte que la peça, malgrat la seva simplicitat, o potser precisament per això, es va convertir en una de les més interpretades del segle. No envà, encara avui, és la cançó en llengua anglesa més coneguda i cantada arreu del món. Provablement, ensumant l'èxit de la partitura, l'any 1935, els avispats editors de Warner/Chappel van decidir afegir una nota més a la melodia, i protegir aquest treball per convertir la gallina dels ous d'or en una autèntica mamella que no ha de deixar de produïr beneficis fins el 2030, l'any que acaba el contracte.
D'aquesta manera, tothom que vol fer usufructe d'aquesta cançó en qualsevol mitja de comunicació, sense distinció, ha de pagar al gegant de la Warner, que des del 1988 és l'únic propietari de la peça.
I exactament, per aconseguir evitar els tràmits de l'avariciosa indústria discogràfica, la més antiga de les radios lliures dels Estats Units, la WFMU, ha posat en marxa un web anomenat FREE MUSIC ARCHIVE per dur a terme un concurs titulat "The New Happy Birthday Song Contest", per crear una nova cançó, i destronar l'original. La guanyadora, la versió alternativa del "Happy Birthday"estarà a lliure disposició de tothom, lliure de drets, i podrà ser utilitzada, i interpretada en qualsevol pel·lícula, o serie de televisió, sense cap compensació lucrativa per cap companyia.
El concurs està obert des del 12 de desembre, i hi ha 31 cançons candidates a ser la successora del trò de la cançó en anglès més escoltada del món, tal i com garantitza el Llibre Guinness dels récords.
El dia 29 de gener, hi haurà 3 guanyadors, i la seva creació quedarà guardada sota la llicència de "Creative Commons", i es podràn utilitzar de franc, sempre que es faci menció a l'autor i a l'arxiu de música lliure que continua plantant cara a les multinacionals.
Fins ara, en la història del cinema i la televisió, molts músics havien recorregut a tota mena de trampes musicals, i recursos creatius per fer versions que recordessin l'original, no haguessin de pagar drets, i així acabessin fent burla a la Warner. En aquest vídeo, podeu disfrutar d'alguns exemples, mentre anem comptant els aniversaris que li queden al "Happy Birthday to You" fins el 2030, que serà lliure, perquè tothom el pugui xiular, cantar, taralejar, o fins i tot critar a tota castanya sense pagar un royalty.
Per cert, s'han deixat la cançó original grega
Felicitats als que s'han inventat la inciativa, i per molts anys a "Creative Commons"!
Dave Brubeck va dir fa anys al New York Times: "Una de les raons per les que crec en el jazz, és perquè l'home pot assolir la seva individualitat a través del ritme del seu cor. Un batèc que retrona per tot arreu. És el primer que un escolta al nèixer, i el sò amb el que la vida l'acomiada".
Ahir, doncs, 5 de desembre, el batèc del cor de Dave Brubeck va acomiadar-lo per sempre, i amb aquest adéu ens hem quedat sense una de les figures més importants del Jazz.
El pianista blanc més elegant, refinat, cool, i impecable de la segona part del segle XX, i autor també d'incunables del gènere com "Take Five" o "Blue Rondo a la Turk" ha mort a Connecticut als 92 anys.
Amb una discografia no tant prolífica com altres companys de generació, el músic nordamericà, ha deixat autèntiques perles del gènere. La seva col·laboració durant anys amb el saxofonista Paul Desmond, li va valdre, l'èxit i la fama que el va convertir en un dels músics més coneguts del gènere musical, sobretot per una audiència de no aficionats al jazz. Gràcies a Paul Desmond van escriure plegats el mític "Take Five" que li va donar la fama, i que jo avui he volgut recordar, amb la versió cantada que en van fer, anys més tard, amb la veu més cool de la història del Jazz, l'amiga també Carmen McRae. No hi ha dutbe. Aquesta és una de les cançons imprescindibles de la història del Jazz.
L'habilitat per jugar amb el contrapunt, i el gust refinat de l'autor de "Take Five", totalment influènciat per a la música clàssica, ha donat grans joies de la música, que més enllà de l'èxit, cal inspeccionar i redescobrir, amb joies com "Three to Get Ready", "Pick Up Sticks", "Crazy Rhythm", "The Waltz", "Frenesí", "Liberian Suite - Dance Nº3", o "Bossa Nova U.S.A", sense oblidar el magnífic repàs al "West Side Story" de Bernstein que va fer a l'àlbum del 1962.
No podem oblidar el disc "Time Out", el primer àlbum de jazz que va aconseguir vendre més d'un milió de copies, i que li va reportar tots els beneficis de convertir-se en una de les primeres figures mediàtiques de la història del jazz. La seva vida la va dedicar a la música i a la seva familia, amb la que va poder compartir el seu ofici i passió. L'any 2000, fins i tot va poder tocar amb 4 dels 6 fills, en un concert d'homenatge, del que en va quedar algún fragment testimonial al documental que vam poder veure fa uns anys al Festival In-Edit de Barcelona, una pel·lícula també imprescindible per admirar una mica més aquest músic, que fins i tot va poder composar òpera i obres de ballet.
L'any 1996 Brubeck va ser reconegut amb un Premi Grammy d'homenatge a la seva trajectoria, i l'any 2009, va rebre la medalla del Kennedy Center.
Avui, però, ens quedarem amb les seves obres musicals, i tot un llegat d'elegància i un sentit del ritme espectacular. Seguirem escoltant aquests batecs del cor de Dave Brubeck a través de les seves cançons.
El pianolista Josep Domènech posa el rotllo dins el carret de la pianola. Comença a pedalar i sona una melodia que ens transporta a l'avinguda més sorollosa i "jaranera" de finals del segle XIX i primers del XX. És el Paral·lel, el mig kilòmetre de carrer més teatral d'Europa dels primers 30 anys del segle passat. El Passeig de Gràcia dels obrers, l'arteria de la faràndula de la ciutat amb l'index més alt de diversitat de la ciutat, amb senyoritos, pinxos, mags, firaires, venedors d'elixirs, artistes, coristes, actors, cantants de Sarsuela, comics, mims, putes, transformistes, gitanes, tramviaires, mafiosos, soldats, treballadors de les fàbriques, cambrers, vividors, pobres, i gent de mal viure.
És el lloc, i el carrer, juntament amb Broadway i el boulevard de Clichy, que si algún dia tingués l'oportunitat de viatjar en el temps, pagaria per passar una setmana entre tots els seus establiments. Sentat al Gran Cafè Español, contemplant les riuades de gent que feien cua per entrar al Salon Arnau (on va debutar Raquel Meller), a l'Apolo, a Le Petit Molino, al Teatro Comico, al Circ Olympia, al Victoria, al Talia, a l'Espanyol (el temple d'en Josep Santpere que encara vaig poder disfrutar en l'última funció que va fer la Carmen del Lirio abans no el tanquessin i el convertíssin en la famosa discoteca Studio 54)... En fí, viure i veure amb els meus ulls les anècdotes que han explicat molt admiradors d'aquesta celebre avinguda, com en Miquel Badenas i Rico que va escriure el llibre "El Paral·lel", un tractat gairebé científic que va desmentir totes les llegendes urbanes i les falacies que sobre el mític carrer s'havien propagat. De fet, aquest mateix estiu em vaig llegir aquest assaig sobre el Paral·lel, i cal dir que m'ha acompanyat durant tota l'exposició del CCCB.
La proposta d'en Xavier Albertí és profunda, i intensa, des del punt de vista d'un altre admirador, d'un entusiasta també d'aquest moment, i d'aquest lloc concret d'una Barcelona pletòrica i en ebullició. Una Barcelona que es curava les ferides d'una època convulsa, i de profunda crisi, amb una vida nocturna realment efervescent, i sense televisió. Un moment gloriós, on la música es consumia en directe, i es ballava en directe entre plomes, xampany, i cocaina a gust del consumidor, i amb olor a pixats de cavall, homes suats, perfums rancis, i cafes a dojo...
Quatre anys ha costat a Albertí muntar aquest passeig pel Paral·lel al CCCB, però no se si estareu d'acord amb mí o no, que ha valgut la pena, i que sens dubte ha estat una de les millors experiències teatrals del director fora dels escenaris. Tant, que mentre espero la màquina del temps, hi tornaré una segona vegada.
Una bona raó per tornar són els concerts de pianola que en Josep Domènech executa cada 15 dies, el dissabtes i els diumenges a les 18h. "Les puntes de plata" de la revista "Charivari" és un bon exemple, (que podeu veure en el video) que hi ha com a testimoni d'aquesta deliciosa exposició, i que com si fós una fàbula ens torna a la trista i grisa realitat, de l'avinguda actual amb tots els records de les glòries viscudes i la tristesa del que els polítics han fet amb ella.
La nit ha estat gran. Patty Smith s'ha guanyat el Palau d ela Música des del minut 3, quan va sortir a l'escenari de l'espai menys apropiat de Barcelona per fer un concert d'aquesta reina del punk i el rock made in New York, la ciutat que millor ho ha fet tradicionalment, de sempre, des que la Velvet Underground va aterrar en aquest planeta. Precisament, el darrer disc de Patti, te molt d'aquell esperit de finals dels 60. A BANGA trobem la Patti més humanista, més activista, més reivindicativa, hippie, i revolucionaria alhora, combativa, emotiva i madura quan reflexiona sobre molts dels seus amics desapareguts com el poeta Roberto Bolaño, o com la prematura desaparició de l'Amy Winhouse que homenatge en la sensible cançó que va escriure la mateixa nit de la seva mort (23 de juliol del 2011) quan estava a Madrid després de fer un concert a la capital espanyola.
El públic es va emocionar des del primer moment, des de la primera cançó, quan va sortir a escena amb la seva banda d'amics, i es va posar a cantar "Dancing Barefoot", i va començar a seduir amb el seu posat més autèntic i sincer, sense pretendre ser ni més guapa, ni més elegant, ni més estupenda que mai... si no, la Patti coherent que porta anys demostrant arreu del món, concert rera concert, amb l'ànima d'una nena amb ganes de fer entremeliadures en mig d'un parc temàtic farcit de fans de vells temps, neo-progres amb ganes de veure els últims coets del castell de focs dels herois i heroienes de veritat de l'era daurada del rock'n'roll, i fins i tot els últims arreplegats captats pel seu últim treball discogràfic, realment extraordinari.
El concert, va ser curt, sobretot si tenim en compte que l'entrada de platea era de 65€, però tots els que hi vam ser estarem d'acord, que va pagar la pena, sobretot perquè de mica en mica es va convertir en una mena de missa a la bona música, a la més que contrastada bona forma de l'artista, que en els darrers anys està més activa i inspirada que mai.
Sens dubte Patti va protagonitzar una de les nits musicals més importants de l'any a Barcelona. Un dels moments més emotius, és aquest que recull el video, amb l'homenatge al poeta Roberto Bolaño, i la interpretació de la magnètica pregaria "Beneath The Southern Cross". No hi van faltar clàssics també, fins i tot el seu hit més popero i light "Because the Night", o el "Come Back Little Sheba" que va dedicar al seu amic i promotor català Gay Mercader. El concert va arrassar amb la seva dedicació, però és cert que res com la darrera mitja hora de l'espectacle que en un temps récord va amalgamar 4 generacions del rock'n'roll, amb 4 clàssics com 4 temples des que va començar a recitar l'explossiu "Land", del mític Lp "Horses", barrejat amb el "Gloria", l'electritzant "Banga" i l'emocionant "People have the power". Va ser una nit inoblidable. Va ser una de les grans nit del rock'n'roll de la meva vida, on el que és més important, la qualitat indiscutible de la música es va fer gran amb un discurs compromès i implicat amb la vida que és sens dubte imprescindible en aquests temps que còrren. Calen més artistes com la Patti, i no tants Gangnam Style, per favor. I aquests artistes no es fan a les academies de la televisió... es fan al carrer i als locals més bruts del món. Visca el rock, i visca la bona música que encara viu.
Avui fa 90 anys del naixement de la veu més gran de la història del jazz. Si encara no coneixes Sarah Vaughan ó fa molt de temps que no has escoltat alguna de les seves inoblidables interpretacions, et proposem les 10 cançons imprescindibles.
Clica damunt de les cançons per escoltar-les o veure'n el video. 
