SONORA no és un estat de Nordamèrica.
SONORA no és un desert.
SONORA no és el mateix que sonada.
SONORA és un estat de la ment... i habitualment, optimixte.
Iggy Pop. APRÈS. Després de què?. Després que el Rei del Punk ha fet 65 anys. Després que la vida de punk no l'ha deixat envellir com ell s'imaginava. Després del Punk... Trenet, Gainsbourg, Salvador, Nilsson, Piaf...
Fa temps que el mite de l'escena més radical anglesa es sentia abatut després d'una de les seves actuacions en directe. Li resultava dificil continuar amb aquest ritme a l'escenari, sense després recollir-se a casa seva com un avi amb les energies gairebé extingides. Malgrat la cançó d'en Neil Young, no es pot ser "forever young" eternament. I és així, com Igyy s'ha mig retirat en un suburvi de Miami, i fa una vida més tranquila, mentre continua treballant a l'estudi de gravació, i ara recorda velles melodies franceses que escoltava quan era petit.
El disc és una autèntica delicia. La seva veu gairebé mostruosa, envellida, tremolosa, però ruda, avellutada, i profunda com sempre, no es molesta a caure bé damunt el cuixi de plomes de melodies com "Les passantes", "Syracuse", "La vie en Rose", "La javanaise", "Et si tu n'existais pas", "Everybody's Talking", "Michelle" o "Only The Lonely". La combinació és meravellosa. És un altre d'aquells casos on la vellesa embelleix el talent d'una llegenda, com va passar amb Johnny Cash, i tants altres, que les seves veus guanyen amb els anys arrugues, i tonalitats, colors, i expressions que mani no ens hauriem imaginat anteriorment d'aquell artista. El disc, no és un disc de crooner, com aquells reculls d'standards d'en Rod Stewart, APRÉS és un retrat de l'últim IGGY POP, d'un home encara amb molta energia per ser combatiu i mantenir una actitut punk de cap cap munt, però de viure una vida més reposada i còmode com per poder continuar administrant el seu tarannà incòmode fins el final.
REVOLUTION és el single del nou LP de DR. JOHN, que sens dubte serà un dels millors àlbums de l'any. Produit per Dan Auerbach, i amb el baix potentíssim d'en Nick Movshon, que ha escrit alguns hits per a la despaareguda Amy Winehouse, i l'acaparadora de premis Adele (que ja cansa la veritat), a més de fer gira amb The Black Keys. El disc continua ple de grans col·laboracions com ara la Antbalas Afrobeat Orchestra, Lee Fields, Aloe Blacc, Wu Tang Clan, etc...
L'avi del Blues de Nova Orleans té 71 anys, i és el últim treball publicat des del TRIBAL del 2010 amb material nou, tot i que inclou algún clàssic com aquest REVOLUTION que ha tornat a regravar per a l'ocasió. El tema és brutal, i francament l'actualitat se'l mereix. Hem de fer que les coses canviin a millor, i la música sempre ajuda. Encara no està penjat a iTunes, però el podeu disfrutar via You Tube.
30 anys de la cançó de Paul MacCartney & Stevie Wonder EBONY & IVORY. Avui en versió assaig, mentre la tieta Pauline i la seva colla anaven cuinant a l'estudi la que seria la segona col·laboració amb el cantant de soul nordamericà. El document és molt curiós. Qui tingui ganes d'escoltar la cançó de debò que la busqui per a la xarxa. Està ple de videos i takes del duet.
MICHAEL KIWANUKA, la versió britànica reloaded d'en Bill Withers, Randy Newman i Otis Reading junts. Un sò que ens remet directament al soul i al jazz que es feia a sudàfrica als 50 amb grups com els Royal Players, els Orlando Six, en Lemmy Special Mabaso, la Nancy Jacobs and her Sisters, o els mítics Skylarks que van fer famosa la Miriam Makeba. En fí, jutgeu vosaltres mateixos. Elegantíssima cançó BONES per començar el dilluns ballant en una rajola.
TANT DE TEMPS , és l'álbum póstum d'HENRY SALVADOR, produït per Henry Salvador que sortirà al mercat el 18 de juny. Com ja ha repetit unes quantes vegades aquest productor, la fòrmula és la de sempre: una col·laboració entre un artista de renom i el cantantdesaparegut. En aquest vídeo,Benjamin Biolay , l'arquitecte d'aquest disc, i Catalina Salvador, la vidua del cantant, parlen d'aquest nou àlbum carregat d'emociones.
La historia comença quan el compositor Francisco Maggiulli ( Nolwenn Leroy ,Calogero ) informa al productor Lawrence Manganas (Benjamain Biolay) que te en el seu haver 6 noves cançons escrites i enregistrades per Henry Salvador l'any 1999, just abans del seu llançament de CHAMBRE AVEC VUE. Les melodies i les lletres són perfectes, però els arranjaments calen ser revisats i posats al dia. En aquest moment és quan entra en acció Benjamin Biolay, com passa sovint des de fa anys, fins acabar l'àlbum.
El cantant i productor, que ja havia col·laborat amb Salvador a CHAMBRE AVEC VUE, té per objeto revisar tots els enregistraments, tenint molt en compte la veu del cantant de la Guayana. Biolay inclou un trío de músics per a l'actualització de la instrumentació de les cançons no publicades. L'objetivo és mantenir-se fidel a l'obra de Salvador. "Jo volia que fos un àlbum on Henry hagués pogut enregistrar abans de CHAMBRE AVEC VUE, entre 1950 i el 2000 ", diu Biolay.
Gran amic de l'escritor Boris Vian , amb qui va fer més de 400 cançons, Henry Salvador es va guanyar el públic amb cançons tant llegendaries com Une chanson douce, Syracuse ou Le Travail c'est la santé. . L'any 2000, l'àlbum CHAMBRE AVEC VUE , d'on va sortir el single JARDIN D'HIVERN va vendre més d'un milió de copies. Aquest treball li va valer el Premi Victorie de la Músiques al millor cantant masculí i al millor disc de l'any.
Si volguessiu fer un viatge a través de la història de les cantants de blues i jazz del segle XX, no hi ha dubte que caldria agafar una linia prou llarga i negra de metro entre Los Àngeles, Chicago, Nova York i Paris com per inclore parades tant imprescindibles com Ma Rainey, Bessie Smith, Billie Holiday, Sarah Vaughan, Peggy Lee, Dinah Washington, Dakota Staton, evidentment Ella Fitzgerald (i la seva hereva inmediata: Dee Dee Bridgewater), Esther Philips, Betty Carter, Nina Simone, Etta James, i encara moltes més.
Aquest recorregut imaginari, més o menys, és el que ens proposa la cantant CHINA MOSES en el disc (el segòn LP de la seva jove trajectoria professional) que està preparant amb el pianista Raphael Lemmonier i el seu Quintet. Després de l'èxit del seu primer àlbum dedicat a la seva heroína adorada, Dinah Washington; i després de dos anys de guanyar seguretat damunt l'escenari que avui sembla una extensió més del charm i del talent de la vocalista, em fa pensar que no hi ha dubte que els anys que ha invertit per descobrir la seva veritable vocació l'ha convertida en una figura absolutament singular, que com el dia que s'obre una bona ampolla de xampany, esclata amb un espumosa sensació de festa i música que converteixen una simple nit de jazz, en una vetllada irrepetible.
Em podeu dir exagerat, però l'experiència de veure en directe CHINA MOSES al mític Club de Jazz New Morning de Paris, ara fa un parell de setmanes, em va donar una energia que feia anys que no sentia i veia damunt l'escenari. És cert que la proximitat i l'ambient del New Morning ajuda a copsar aquesta intimitat i aquesta sintonia amb els músics. És cert també, que va poder la curiositat davant la idea de descobrir en directe la que és la filla, provablement, com diu ella mateixa, de la que és l'última de les grans veus del jazz de la història, la Dee Dee Bridgewater. Malgrat que si us he de dir la veritat, i després d'haver llegit una entrevista que El Pais va publicar el 23 de febrer passat, vaig tenir els meus dubtes, donat que la popularitat a França de la jove vocalista (presenta un programa a la MTV francesa, i llueix un look super-fashion allà on es presenta), fa pensar més en una nena de mamà, que no pas en el que s'acaba descobrint, si un llença els prejudicis a la brossa.
El resultat d'aquest pas és una alta recompensa. CHINA MOSES és ja, avui mateix, una gran interpret de jazz. Suposo que haver nascut i crescut damunt un escenari al costat de la sra. Bridgewater té molt a veure. Tanmateix, jo crec que és més una qüestió genètica, que no pas una assignatura apresa. El talent, la simpatia, la veu, i la presència física de CHINA MOSES és tant gran, i omple tant l'escenari que no t'ho pots creure. Els registres no són pocs. el swing més sugerent, el blues més sensual, el bebop més electritzant, un bona execució de l'scat (improvisacions vocals), tot combinat amb un domini important de la història i dels protagonistes de la història del jazz, fan de l'actuació de l'artista una experiència autèntica i genuina, com les dels concerts de les grans dones a les que China ret homenatge cada nit.
El concert del passat 30 de març a Paris (d'on vaig enregistrar aquest fragment que podeu veure al video que vaig penjar jo mateix a You Tube fa uns dies), serà dels que no oblidaré facilment. La versió del "Why Don't You Do Right" de Peggy Lee que ella va inmortalitzar amb el saxo de Pierrick Pedron, la bateria genial d'en Jean-Pierre Derouard (que ha col·laborat sovint amb l'Ignasi Tarrats), el baix d'en Fabien Marcoz, la trompeta elegant d'en François Biensan, el trombó del jove Jean-Claude Onesta, i evidentment la producció impecable i la direcció del pianista Raphael Lemonier és una molt bona referència pels músics de properes generacions.
La versió del "What a Difference a Day Makes" que es va marcar amb la col·laboració del crooner Hugh Coltman (com podeu comprobar amb aquest altre video) és una mostra més de la talla del show, i de la qualitat d'una nit a Paris inoblidable. Una nit que vam acabar a la barra del bar comentant amb la banda i amb la mateixa reina de la nit, tant bé com havien fluit les dues hores i escacs de jazz pur del mític club del barri del Faubourg que no és la primera vegada que presenta CHINA MOSES.
Un descobriment que en aquest cas li devem al New Morning, i que espero que al llarg d'aquest 2012 poguem tenir el privilegi de compartir amb els amants del gènere catalans, i amb el públic de Barcelona en general, que tal i com em va dir la mateixa China, te molts números de que es faci realitat de cara a la tardor.
Jo espero poder tornar a viure una nit musical tant excepcional com aquesta. Passant per totes les parades del recorregut de WOMEN IN BLUES (un disc que esperem amb la mateixa impaciència que els concerts a casa nostra), disfrutant d'aquesta gran figura del jazz que ha nascut a Paris, i que malgrat que de petita l'última cosa que volia ser era cantant de jazz, no hi ha dubte que, ironies del destí, el talent natural de CHINA MOSES ha passat per sobre dels seus primers desitjos per revelar-se com una estrella que espero que faci història.
