40 ANYS SENSE EL DUC DEL JAZZ

Dic Duc, i dic Ellington. Ja fa 40 anys de la seva mort, i dic també que malgrat que avui molts no saben ni qui és aquest home d'aspecte elegant i simpàtic, no és poc més que un geni de la música del segle XX. 

Duke Ellington és, sens dubte, el músic més original i complexe de la història del jazz i de la música negre en general dels Estats Units. Fill d'un majordom de la "Casa Blanca", va crèixer en un món privilegiat per un negre del Washington de primers de segle XX , que malgrat que estava destinat a ser un dibuixant i dissenyador de prestigi, amb vint i pocs anys es va convertir en un magnífic pianista, i millor director d'orquestra, el talent del qual ha trascendit fins els nostres dies.

Autodidacta en els secrets de l'harmonia, com molts músics de la seva època, Duke Ellington va inventar fórmules orquestrals i va crear un nou llenguatge musical a través del que va aconseguir treure el millor dels músics que tocaven en la seva orquestra. 

Duke Ellington no és va fer famós per tocar magistralment un instrument com Louis Armstrong, sinó per dominar-los tots, fent que els altres treguessin dels seus instruments els sons que ell desitjava per l'orquestra que l'ha inmortalitzat.

Des del Hollywood Club de Times Square, al mític Cotton Club que va canviar la percepció de la música negre als Estats Units i al món, gracies també al seu pas pel cinema que donar a conèixer el seu talent arreu, i a les gires mundials que va fer fins i tot passant diverses vegades per Barcelona (i més concretament per a la basílica de Santa Maria del Mar), el va transformar en l'icona més representativa de la història del Jazz, tot i que potser per ser més conegut com a director que com a pianista, no ha trascendit amb la mateixa popularitat que els més grans.

Sigui com sigui, una inmensa majoria d'aficionats al jazz, i fins i tot una gran part de l'audiència que no es reconeix ni tan sols grans consumidors del gènere, conèix moltes de les melodies creades per Duke Ellington sense saber-ho. Nosaltres, avui, us proposem les 15 creacions  imprescindibles (i les millors interpretacions) d'aquest geni de la música, que no us podeu permetre el luxe de no conèixer.

És la nostra manera de retre homenatge a uns dels millors músics de la història, tan digne com Gerhswin, Porter, i els més grans.

TAKE THE "A" TRAIN  La sintonia amb la que sempre obria els seus concerts (1939)

BLIP-BLIP - Dee Dee Bridgewater (The Duke Ellington Album) 1996

SATIN DOLL - Terry Callier (I Just Can't Help Myself Album) 1975

CARAVAN - Duke Ellington & his Orquestra (1937)

CREOLE LOVE CALL - Adelaide Hall & Duke Ellington Orchestra (1927)

MINNIE THE MOOCHER - Cab Calloway (1931)

IT DON'T MEAN A THING - Ella Fitzgerald (1957)

LIMBO JAZZ - Duke Ellington (Duke Ellington meets Coleman Hawkins album) 1962

SOLITUDE - Billy Eckstine (1947)

I LIKE SUNRISE - Nina Simone (Nina Simone sings Duke Ellington album) 1962

HAPPY GO LUCKY LOCAL - Duke Ellington (Piano in the Background) 1960

IN A SENTIMENTAL MOOD - Eva Cortés (Back 2 The Source) 2010

INDIGO MOOD - Sarah Vaughan (Duke Ellington Songbook Vol.2 album) 1980

SOPHISTICATED LADY - Joan Chamorro & Andrea Motis (Feeling Good album) 2012

ANATOMY OF A MURDER - Duke Ellington (Banda sonora del film d'Otto Preminger) 1959

UN LLIBRE EN FORMA DE DISC PER SANT JORDI: ELS CONTES DE MARK OLIVER EVERETT

Per fí! Després de 4 anys des del darrer àlbum, EELS torna al riu discogràfic. Potser mai no seràn una banda de radio-fòrmula pop, grans estadis, i concerts multitudinaris (amb "I Like Birds" ja li va passar l'oportunitat als 90), però no hi ha dubte que la formació d'E. és ja una de les més sinceres i extraordinaries de la història del rock i el folk made in USA del segle XX. 

Si mai no heu deixat d'escoltar "ELECTRO SHOCK BLUES" el nou disc "THE CAUTIONARY TALES OF MARK OLIVER EVERETT" us encantarà. Res a veure amb els treballs més pop i optimistes. Sens dubte, és el disc més personal, íntim i introspectiu dels últims treballs del cantant. 

Tot i el sentiment de derrota i cansament que demostra en les lletres del disc, la veu d'Everett sona discretament apassionada i amb una escletxa d'esperança com diu en el seu primer single i video "Mistakes of my youth" http://youtu.be/it8bSb-THFI

És provable que aquest no acabi sent el seu disc més conegut d'EELS, però si un d'aquells que els fans recordaràn sempre! Si el voleu escoltar sencer https://soundcloud.com/the_eels/sets/cautionary-tales-of-mark-oliver-everett

Aneu buscant les entrades del concert que faràn a Barcelona el 12 de juliol http://eelstheband.com/tourdates/

LES 10 CANÇONS DE SARAH VAUGHAN QUE NO POTS DEIXAR DE CONÈIXER

Avui fa 90 anys del naixement de la veu més gran de la història del jazz. Si encara no coneixes Sarah Vaughan ó fa molt de temps que no has escoltat alguna de les seves inoblidables interpretacions, et proposem les 10 cançons imprescindibles.





1.    My Funny Valentine (Live in Japan 1973)
2.    Days of Wine & Roses (Sings The Mancini Songbook 1965)
3.    Jim (1941 coneguda a Catalunya per la versió de M del Mar Bonet)
4.    Misty (single 1959)
5.    Whatever Lola Wants (single 1954)
6.    Shulie a Bop (Verve Jazz Masters 1954)
7.    Triste (I Love Brazil 1981)
8.    The Shadow of your Smile 
       (duet amb Wilson Simonal a la TVGlobo de Brasil 1970) 
9.    Send in The Clowns 
       (amb la Count Basie Orchestra al Carnegie Hall de NY 1981)
10.  Imagine (A Time in My Life 1991)

Clica damunt de les cançons per escoltar-les o veure'n el video. 

Més info a A2GRAMOFONS:
http://www.a2gramofons.com/#!90-ANYS-DINCREIBLE-SARAH-VAUGHAN/cgd8/17414820-6161-46C2-B347-F2F52FCAB413

FESTA BONGO BONGO A2GRAMÒFONS

Bongos a punt!!! Agafa la faldilla de platans i vine a les Delicies. 

Aquest dijous a les 20h FESTA BONGO BONGO A2GRAMÒFONS al Cafè de Les Delicies (Rambla del Raval nº47 Barcelona 08001).

Nit tropical i jazz amb Josephine Backer, Celia Cruz, Perez Prado, Carmen Miranda, Los Panchos, Hebe Camargo, Xavier Cugat, Yma Sumac i altres perles exòtiques.

I a les 21h, ja sabeu, Pau de Nut i les seves personals nits cantades del CONCIERTOENCANTO

Més info http://www.a2gramofons.com/#!FESTA-BONGO-BONGO/cgd8/0990714F-F618-46F2-9DDC-22895DEFA6C3 

VINICIO CAPOSELLA TRANSFORMA L'APOLO EN UNA BOUZUKAKIA GREGA

Aquesta nit!!! VINICIO CAPOSELLA torna a Barcelona!!! Ens veiem a les 21:30h a la Sala Apolo per ballar, veure i beure's el REMBETIKO GYMNASTAS de l'italià grecofil. http://youtu.be/AW1IaEMeQ7A No us el perdeu. En directe, és fantàstic! http://youtu.be/U8BlE-JtdkY

CONCURS: HAPPY BIRTHDAY TO... WHO?

La guerra contra els grans trusts de la indústria musical va camí d'aconseguir una fita important i curiosa. Justament, per celebrar els 10 anys de la organització sense aním de lucre CREATIVE COMMONS, la pàgina web d'una ràdio nordamericana ha posat en marxa un concurs per desbancar la famosa cançó "Happy Birthday to You"que cada any, sembla que reporta al segell MUSIC WARNER CHAPPEL la quantita de 2 milions dòlars.

No sé si molts sabieu que la cançó popularment coneguda com "Happy birthday to you", en realitat es deia "Good morning to all", la melodia original de la qual (feta de 5 simples notes) la van compondre Patty i Mildred J. Hill, dues germanes de Kentucky l'any 1893. No hi ha cap dubte que la peça, malgrat la seva simplicitat, o potser precisament per això, es va convertir en una de les més interpretades del segle. No envà, encara avui, és la cançó en llengua anglesa més coneguda i cantada arreu del món. Provablement, ensumant l'èxit de la partitura, l'any 1935, els avispats editors de Warner/Chappel van decidir  afegir una nota més a la melodia, i protegir aquest treball per convertir la gallina dels ous d'or en una autèntica mamella que no ha de deixar de produïr beneficis fins el 2030, l'any que acaba el contracte.

D'aquesta manera, tothom que vol fer usufructe d'aquesta cançó en qualsevol mitja de comunicació, sense distinció, ha de pagar al gegant de la Warner, que des del 1988 és l'únic propietari de la peça.

I exactament, per aconseguir evitar els tràmits de l'avariciosa indústria discogràfica, la més antiga de les radios lliures dels Estats Units, la WFMU, ha posat en marxa un web anomenat FREE MUSIC ARCHIVE per dur a terme un concurs titulat "The New Happy Birthday Song Contest", per crear una nova cançó, i destronar l'original. La guanyadora, la versió alternativa del "Happy Birthday"estarà a lliure disposició de tothom, lliure de drets, i podrà ser utilitzada, i interpretada en qualsevol pel·lícula, o serie de televisió, sense cap compensació lucrativa per cap companyia.

El concurs està obert des del 12 de desembre, i hi ha 31 cançons candidates a ser la successora del trò de la cançó en anglès més escoltada del món, tal i com garantitza el Llibre Guinness dels récords.

El dia 29 de gener, hi haurà 3 guanyadors, i la seva creació quedarà guardada sota la llicència de "Creative Commons", i es podràn utilitzar de franc, sempre que es faci menció a l'autor i a l'arxiu de música lliure que continua plantant cara a les multinacionals.

Happy Birthday Alternatives in Film and Television from Free Music Archive on Vimeo.

Fins ara, en la història del cinema i la televisió, molts músics havien recorregut a tota mena de trampes musicals, i recursos creatius per fer versions que recordessin l'original, no haguessin de pagar drets, i així acabessin fent burla a la Warner. En aquest vídeo, podeu disfrutar d'alguns exemples, mentre anem comptant els aniversaris que li queden al "Happy Birthday to You" fins el 2030, que serà lliure, perquè tothom el pugui xiular, cantar, taralejar, o fins i tot critar a tota castanya sense pagar un royalty.

Per cert, s'han deixat la cançó original grega

Felicitats als que s'han inventat la inciativa, i per molts anys a "Creative Commons"!

ADÉU A DAVE BRUBECK

    Dave Brubeck va dir fa anys al New York Times: "Una de les raons per les que crec en el jazz, és perquè l'home pot assolir la seva individualitat a través del ritme del seu cor. Un batèc que retrona per tot arreu. És el primer que un escolta al nèixer, i el sò amb el que la vida l'acomiada".

Ahir, doncs, 5 de desembre, el batèc del cor de Dave Brubeck va acomiadar-lo per sempre, i amb aquest adéu ens hem quedat sense una de les figures més importants del Jazz.

El pianista blanc més elegant, refinat, cool, i impecable de la segona part del segle XX, i autor també d'incunables del gènere com "Take Five" o "Blue Rondo a la Turk" ha mort a Connecticut als 92 anys. 

Amb una discografia no tant prolífica com altres companys de generació, el músic nordamericà, ha deixat autèntiques perles del gènere. La seva col·laboració durant anys amb el saxofonista Paul Desmond, li va valdre, l'èxit i la fama que el va convertir en un dels músics més coneguts del gènere musical, sobretot per una audiència de no aficionats al jazz. Gràcies a Paul Desmond van escriure plegats el mític "Take Five" que li va donar la fama, i que jo avui he volgut recordar, amb la versió cantada que en van fer, anys més tard, amb la veu més cool de la història del Jazz, l'amiga també Carmen McRae. No hi ha dutbe. Aquesta és una de les cançons imprescindibles de la història del Jazz.

L'habilitat per jugar amb el contrapunt, i el gust refinat de l'autor de "Take Five", totalment influènciat per a la música clàssica, ha donat grans joies de la música, que més enllà de l'èxit, cal inspeccionar i redescobrir, amb joies com "Three to Get Ready", "Pick Up Sticks", "Crazy Rhythm", "The Waltz", "Frenesí", "Liberian Suite - Dance Nº3", o "Bossa Nova U.S.A", sense oblidar el magnífic repàs al "West Side Story" de Bernstein que va fer a l'àlbum del 1962.

No podem oblidar el disc "Time Out", el primer àlbum de jazz que va aconseguir vendre més d'un milió de copies, i que li va reportar tots els beneficis de convertir-se en una de les primeres figures mediàtiques de la història del jazz. La seva vida la va dedicar a la música i a la seva familia, amb la que va poder compartir el seu ofici i passió. L'any 2000, fins i tot va poder tocar amb 4 dels 6 fills, en un concert d'homenatge, del que en va quedar algún fragment testimonial al documental que vam poder veure fa uns anys al Festival In-Edit de Barcelona, una pel·lícula també imprescindible per admirar una mica més aquest músic, que fins i tot va poder composar òpera i obres de ballet. 

L'any 1996 Brubeck va ser reconegut amb un Premi Grammy d'homenatge a la seva trajectoria, i l'any 2009, va rebre la medalla del Kennedy Center.

Avui, però, ens quedarem amb les seves obres musicals, i tot un llegat d'elegància i un sentit del ritme espectacular. Seguirem escoltant aquests batecs del cor de Dave Brubeck a través de les seves cançons.