L'ART, UNA RELIGIÓ.

Al llarg de la història de la humanitat, grecs, romans, àrabs i moltes cultures orientals han sucumbit al magnetisme irrefrenable de la bellesa, i de tota mena de sublimacions artístiques d’aquesta, de la manera més apassionada, i hedonista. De la mateixa manera, no cal aclarir que l’art ha tingut sempre una servitut a l’expressió religiosa per difondre i engrandir l’espiritualitat de les seves doctrines. Però és ben cert, m’atreviria a dir, que pocs han aconseguit aquest proposit amb la puresa i el magnetisme de la cerimònia Sufi dels giròvacs.

Dimecres passat vaig tenir la fortuna d’anar a una d’aquestes cerimònies, dins de la programació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, que presentava aquesta inciativa amb el concert de la famosa DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, una de les formacions més prestigioses de la música clàssica àrab, acompanyada de l’exhibició deliciosa de tres ballarins que emulen el ritual dels monjos dervixos.

A través dels poemes del gran mestre persa Yalal ad-Din, més conegut pel seu nom àrab, Muhamad Rumi (o amb el sobrenom de “Mavlana” que vol dir “Nostre Senyor”), vam constatar com aquest erudit de les lletres i la fe islàmica, va donar a la religió i cultura musulmana una noblesa i una estètica sublim. Rumi és el responsable que art, amor, i religió es convertissin en una mateixa cosa, i que la seva convicció hagi donat una llum a l’Islam que encara avui brilla, i per cert, molt lluny dels integrismes.

Els dervixos giròvacs de Damasc, i la seva dansa harmònica, equilibrada, i hipnòtica, exaltada per la música del DAMASC ENSEMBLE AL KINDI, i sobretot per la veu de l’himnoda Hamza Shakkur (acompanyat dels virtuosos, Mohamed Qadri Dalal –ud-, Ziad Qadri Amin –ney-, i Adel Shams El Din –riqq-), diuen que construeixen en les seves actuacions un pont per connectar el cel i la terra, algúns dirien que un pont entre els deus i els humans, però del que si que n’estic plenament segur és que desencadenen un veritable transit col·lectiu, que jo entenc d’una manera molt més profana com un tifó d’energia d’una intensitat que transformen l’auditori o el lloc on representen aquest ritual en l’autèntic “Paradís enyorat” del poeta Yalal ad-Din.

Experimentar respiracions, visualitzacions, fins i tot alteracions diverses que et reconeìxen com a persona sensible, no és tan fàcil de provocar en l’espectador del mercat musical actual, i menys amb l’allau d’ofertes que es mouen per a tot el món. Poc importa que els dansaires siris no siguin autèntics dervixos. De fet, cap dels grups de pretesos dervixos giròvags que es prodiguen pels escenaris occidentals són autèntics membres de l'orde instituït per Rumi. Proscrit a Turquia pel nefast Atatürk, aquesta confraria sufí ha sobreviscut en la clandestinitat o en centres com ara Damasc o Alep, però progressivament ha anat abandonant la pràctica de la dansa giròvaga. Han estat ballarins i músics professionals, els qui han tingut cura de preservar aquest llegat cultural excepcional. Tampoc no importa que l'Ensemble Al-Kindi es permeti certes llicències musicals.

Emparat en l'estructura de wasla o suite de peces de la

música clàssica siriana, el grup dirigit per Julien Jalal-od-din Weiss va enllaçant himnes de procedència molt diversa en una amalgama melòdica i espiritual sovint un xic inerta. De fet, en cap cas el seu concert pretén ser una reproducció del ritual del samà, el «concert espiritual» on s'executa la dansa autèntica dels giròvags. Malgrat tots els artificis, els intèrprets aconsegueixen per moments esdevenir autèntics transmissors de la bellesa i la gràcia del ritual de Rumi. I així fan justícia al gest dels ballarins, el palmell de la mà dreta cap amunt, el de la mà esquerra cap avall: «Del Cel rebem, a la Terra donem, no ens quedem res per nosaltres.»

Em sap greu parlar d’aquest espectacle un cop ja no es pot veure. Tanmateix, no em volia perdre l’oportunitat de tornar a omplir el blog de bones experiències després d’un parell de mesos de silenci forçat. Ha estat una manera inmillorable de recuperar l’energía SONORA, mai millor dit, d’aquesta pàgina, i una invitació imperdible perquè la propera vegada que la DAMASC ENSEMBLE AL KINDI vingui a Girona o a Barcelona, no us la perdeu.

És clar que si parlem d’invitacions, res millor que acabar aquest escrit amb les paraules que el mateix Yalal ad-Din deia en un dels seus poemes:

“Vina, vina, sigui qui siguis, vina!
Infidel, religiós o pagà, poc importa.
La nostra caravana no és la de la desil·lusió!
La nostra caravana és la de l’esperança!
Vina encara que hagis trencat mil vegades les teves promeses!
Vina, malgrat tot, vina!